Roser Garriga Pujol: Orígens, Formació Artística, Filosofia Creativa i Música

Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida. Es parla Bego Floria i avui ens acompanya Roser Garriga Pujol, escultora. També has estat en el món de la docència molts anys. Cantaire també, cantaire. Encara ets escultora i cantaire, docent ja no, perquè fa un temps que ja ho has deixat. T'has jubilat, diguem-ne, no? Aquesta part de la teva vida? Sí, completament jubilada. Amb aquesta part sí, però l'altra no? La d'escultora i la de cantaire no. No, és que això és un naixement i això no es pot, no em puc jubilar. Bueno, comencem per bona tarda. Doncs bona tarda. Molt bona tarda, Roser. Molt contenta. Que estiguis aquí. Molinenca de tota la vida. Avui estem a Ràdio Molins de Rei. Sempre ho dic, estem a Ràdio Molins de Rei. Tot i que, com que hi ha el món del podcast, també ens escolta gent que no és exactament de Molins de Rei. I per això m'agrada contextualitzar algunes coses. Llavors, volia començar explicant una mica qui ets tu i volia explicar això, que ets una molinenca de família de tradició. I ara ho comentàvem abans de començar el programa, de família de renoms o malnoms que no sé com es deien, que no, Cal Negre, Cal... Jo vaig néixer a Cal Negre, que era casa del meu pare. El meu pare era l'hereu de Cal Negre. Cal Negre. I per part de mare, doncs, el mot era Cal Tinet. Cal Tinet. I ets la... I ets la... I ets la... I ets la... I ets la... I ets la... Tinet de la roba. Sí. I això es pot explicar més o menys curt? Sí, perquè venia amb roba. Ahà. I ets la... I com record... Bé, clar, i era un món on tothom es coneixia llavors al Poblar. la s'ha fet més gran, suposo. I això de tenir el nom d'aquesta... Ets la... Roser de Cal Negre o de Cal... Quin ets? Sí, no, de Cal Negre. De Cal Negre. Qui marcava el pare, diguem-ne. Sí, clar, perquè més més és una casa que està situada, encara hi és, a la plaça de la vila, i clar, era conegut, conegut, conegut. Massa i tot, perquè jo anava pel carretó a mirar, a tot em sabia què feia, i això no m'agradava massa. No t'agradava massa, això. Perde la intimitat, no. Érens la segona, o ets la segona? Som la segona de set germans, que ens falta el més gran, que va tenir un accident a Rípode i es va morir. Ostres. Farà quatre anys que mig poble el va pudorar. Jolín. I ara, doncs, diguem que he quedat com gran jo, però no, soc el número dos. Ets el número dos. De set. I això, com es deia el teu germà? Jaume. El Jaume, li fem un homenatge des d'aquí. Recordant-lo amb somriures de quan eres petita. Això de ser la segona, com ho portaves? Jo no era conscient que el primer, el segon, o no. Com que amb el meu ja m'agrada ens portàvem un any i mig, sempre jugàvem tots dos. Sí. I després anaven els altres i era com una cosa normal, perquè tots els nens tenien germans. Jo no havia pensat mai en això. Però éreu una família gran. Sí, clar, hem arribat a set germans. De l'època. Sí, però en conec molts. Inclús un amic del meu pare, que eren de Girona, els anava a veure cada any, van arribar a ser catorze. Mare de Déu. O sigui, el doble que nosaltres. Mare de Déu. Primer nosaltres érem sis i ells en dotze, després ens van tornar a doblar. Déu-n'hi-do. Que això ja és un extra, eh? Sí. Suposo que, bueno, era molt de l'època. Jo no dic que ara no n'hi hagi, però no és tant. No, no, no. Ara, si són tres, ja diuen, ui, i quants? Sí. Ja és família nombrosa. Sí. Ja és família nombrosa. I amb aquests germans, tu que ets escultora, com vas descobrir la teva passió? De petita, de gran, hi havia algú artista? A veure, jo de petita sempre estava que mirava les coses que d'altra gent no mirava, com si diguéssim. Ja em veia estranya. A l'escola era estranya. Sempre he sigut una persona, com a persona, singular. I després he vist que com a artista també sóc singular. O sigui que singular al quadrat. Això m'ho has de desenvolupar mònicament. No, no, no. Què vol dir singular? Què vol dir que tens una mirada... Diferent, diferent. Però en positiu diria jo, eh? Encara que em tiri floretes. No, no, que te les pots tirar, que només faltaria. Sí, vull dir que no, no, sóc una persona singular perquè sóc un desastre. Em sembla que no. Per sensibilitat. Em defineixo singular per això, perquè sóc diferent i tinc maneres de veure que són diferents. Com a escultura. Sí. Amb la part artística també he vist que no sóc de la pila. Doncs que també vaig molt a la meva i no necessito mirar a ningú. Jo ja tiro jo. Per inspirar-se. Després parlarem una mica de la teva part artística actual, però sí que volia connectar-ho amb ta mare, amb la Montserrat Pujol Tort, perquè me vas explicar una cosa preparant el programa que a mi em va fer molta gràcia, no? Que és que ella agafava el paper de la xocolata. Sí. No, perquè erau set, ja ho hem dit, que era molta gent. Ah, però set alhora vam ser al final. Al final. Perquè el gran al petit... Hi havia 17 anys. Per tant, el gran gairebé va marxar de casa quan l'altra petita no tenia temps d'haver viscut amb ell. En tot cas, sí que va haver una època en què ta mare agafava el paper de la xocolata. Quan nosaltres, quan els més grans érem petits, jo ho recordo perfectament, ens donava el menjar o el donava amb l'altre que venia darrere teu, però tu estaves allà. I ens dibuixava, ens dibuixava la cara. Perquè el paper, per una banda, era blanc. Era blanc, això. I com que en aquella època, als anys 50, papers a les cases en teníem per escriure una carta, però no per fer servir gaire. I llavors, doncs, el paper de la xocolata, com que es llençava, ens dibuixava la cara. I per això, com que es llençava, no tenia molts dibuixos. Ostres. A meva mare en sabia molt dibuixar. I, bueno, la meva mare era una persona amb una alta capacitat intel·lectual. i jo, que era d'edat d'ella, que ella era artista. I era artista. El que passa que no... A la seva època no va poder fer gran cosa. I, a més a més, servia per tantes coses que no ho sé si ho hauria sigut. Tampoc, no ho sé. No ho sé. Jo vaig veure claríssim que havia d'anar per aquesta via. Ella, no ho sé. Bé, de fet, tu ho vas veure allà de molt petita. Quan t'hi vas començar a interessar una mica per l'art. Al col·le? Això, mirava coses que de vegades no em feia cas. I així anava... A fora, perquè anys darrere i de seguida estàs a la natura, doncs jo veia les fulles, que eren diferents. Molta gent diu una fulla. Però l'esquema d'una fulla i a més n'hi ha una. Jo em veia de diferents formes, com pedretes. I llavors me'n recordava... Ai, me'n recordo que m'emportava una fulla a la butxaca o alguna cosa que és que em cridava l'atenció. I jo veia que l'altra gent no s'ho mirava. Jo sí. I amb els meus germans jugàvem moltíssim, però ell tenia molt bon gust. També li... Estava per... Vull dir, la cosa artística també li interessava una mica, com si diguéssim... Però es dedicava moltes vegades a altres coses. Va ser científic i el que vulguis, però no... Artista, artista no. Però de petits ens venia moltíssim. És que... Tot el dia estàvem junts. I com que la casa era gran, sempre jugàvem per aquí i per allà. I ell t'acompanyava, tot i que no fos artista després, t'acompanyava una mica amb aquesta... Quan eres petita, eh? Amb aquesta... Creativitat. No, quan jugàvem junts, a vegades, com que el pare era... Era el Pere Pagès, ens teníem a una casa gran al barri i jugàvem per allà fora sense haver de sortir al carrer. I... O sigui, el pare tenia unes caixes de fusta i tenia un martell i claus per allà. Tots dos érem de picar claus i fer coses. Jo tenia les nines, la cuineta, que encara la tinc ara, després que hi van jugar tots els de darrere, que està bastant destrossada, però era meva, i... Però ho tenia tot endreçat. Les nines també venen endreçadetes i jugàvem amb altres coses. Clar. No és que fos un cavallot, que diuen, eh? Això no. Sí, sí, sí. Però... Era una nena fineta, però jugàvem coses que potser no eren del tot el que tocava. Per aquella època. Parlem pel moment. Eres tímida? Molt, molt, molt. I això... I també expliques, no?, que quan anaves al col·le, a les monges, sempre t'he deien les companyes, que m'ho fas, que m'ho fas. Sí, perquè a mi m'agrada molt dibuixar i llavors... I a més a més em sortia bé. I clar, les altres nenes no els sortia tan bé i veien... I llavors em deien, que m'ho fas, el dibuix. i les làmines, eh, que ens donaven per copiar-les i ens posaven nota, perquè... Això és l'època ja de més grans, eh? A partir de deu anys. I com ho fas? Com ho fas? I encara em ressona aquell... Aquell... Com ho fas? Com ho fas? I jo els hi feia. A mi no em costava esforç i no els hi demanava res a canvi, eh? que després m'han dit... I que et donaven res. Bé, també al final ho feies una mica, no? Perquè... Després... Bé, ara ho explicarem. Després va acabar connectant-ho com a mestre i jo et volia preguntar en aquest sentit. Sí, va ser... Per preguntar, per preguntar. No, et volia preguntar. Tu creus que els nens, com tu, no? Que tenen com aquesta creativitat innata, ja... És a dir, hi ha nens que la tenen i hi ha nens que no? o alguns la poden desenvolupar encara que no la tinguin? O sigui, has de tenir aquesta mirada una mica singular per ser artista? Igual que hi ha alguns que són matemàtics o científics, no? Allò diu, ha nascut per això. Jo hi crec, en això. Sí que hi creus. El que passa és que el difícil és trobar... Tu reconèixer que vals per allò. Perquè, com que només vivim una vida i a més a més l'adolescència és molt difícil, és un moment que no saps permoranar. Clar. I això, el que digui que ja ho sabia, no me'l crec gaire, de veritat. Perquè, més o menys, tothom diu que, clar, que triar a no ser que el seu pare fos metge i digués, tu seràs metge, que moltes vegades ha passat, o molta gent que han volgut que el seu fill fos advocat perquè ells no han pogut estudiar i llavors els sembla que ha de ser advocat i després el fill ha fet advocat però, mire, no se dedica. Jo penso que sí, que anés a explorar alguna cosa però ho has de descobrir i a vegades et pots equivocar i pot anar per una via i després és més gran canviar o... No ho sé, és complicat això. Els més entesos ho havien de... de donar pista. En tot cas, ta mare sí que va veure que tu sí que et tiraves cap aquí. Perquè com que ella ja... Ella dibuixava molt bé i llavors doncs quan em deia quan siguis gran ja és a l'Escola Massana perquè en aquella època l'Escola Massana es veu que tenia un cert nom i bueno, doncs sí, quan vaig ser gran vaig anar a l'Escola Massana i després vaig anar a les arts. Vull dir que em vaig passar 5 anys i 5 anys més que potser no calia però no, no, no em fa cap nos haver-ho fet. la veritat. I què recordes d'aquella època així amb un somriure? Doncs a la Massana descobríem l'art com si diguéssim perquè és clar, a casa meva jo sí que havia sentit perquè era una família que es parlava de coses. Havia sentit a parlar del Ramon Casas, del Rossinyol, de tots aquests catalans pintors, del Mir. Per mi ho de pintar no era cap cosa estranya. Hi havia famílies que potser sí però a casa no. I després el Llimona com a escoltor, tota aquesta època del modernisme que jo em vaig sentit a parlar a casa. Però clar, llavors em vaig anar a descobrir més coses perquè jo no sabia internacionalment què hi havia. Perquè a l'escola, de veritat, i a més a més, jo, en particular, no ens van ensenyar gairebé res. i jo encara menys perquè les coses que m'explicaven allà a mi no em deien res. t'interessaven. En canvi, un dia vam fer un examen de ciències naturals, vam posar la granota i jo, com que de petita havia caçat granotes, quan les agafava, jugava i després les tornava a deixar a l'aigua. Que quedi clar. No, vull dir que no martiritzava els animals sinó que jugàvem i ja està. Era una broma. Ara no ho faria, agafar una granota ho faria com una angúnia. Llavors, doncs va tocar la granota, va fer un examen brillant i llavors, en aquella època renyàvem per tot. Llavors em van dir ah, aquesta vegada ho has fet molt bé i altres vegades no. O sigui, que encara... La motivació zero, vaja. Sí, vull dir que en tenies unes ganes d'anar a col·legi que era normal i anaves tranquil·lament i ja no protestava ni res. però que un cop estava allà pensava, no sé. I d'art zero. D'art zero, perquè les làmines que fèiem les copiàvem d'un dibuix previ. I el feia molt bé perquè... Perquè tenies trassa. No ens deixaven expressar. L'art és una expressió. És explicar la vida d'una altra manera. És com jo quan feia classes de visual i plàstic que en diuen perquè sempre he estat en un institut. Els hi deia és una expressió, és com un llenguatge. que tu per fer una poesia necessites paraules i per fer art doncs necessites... Si pintes doncs colors i formes. Si fas escultura doncs hi haurà formes tridimensionals. Hi haurà l'espai. Clar, però els nanos et miraven i no acabaven d'entendre perquè tampoc els havien ensenyat. L'havien fet treballs manuals però és diferent. Si no... Aquest país, Catalunya i per l'extensió a Espanya perquè l'ensenyament ja se'n va no fa doncs l'art no s'introdueix bé gens. Des de la creativitat vols dir? No, la gent no sap què és art. Un és artista però bueno, defineix. No, ja no et sentia res més. No entrarà en una exposició perquè gairebé pensarà que no sé que li agafarà un atac d'alguna cosa. I els hi deia aneu a veure coses. Si pel poble fan exposicions que hi ha estat en molts llocs de Catalunya doncs aneu a veure les exposicions. Ai no, quina mandra. Ai no, casa teva no hi van. No, no, no. És allò de casa teva. Cas no tenen llibres jo no els tampoc les lleixo. Vull dir, una mica va així. En tot cas... Perdó. Sí, sí. Jo he vist reportatges d'Anglaterra petits, petits, els porten a molts museus tots allà en silenci i escoltant que els estan ensenyant un quadre que a més a més és un quadre que pot ser, jo què sé, un miró però també pot ser una cosa barroca i els hi expliquen i els nanos escolten. Sí, sí. En canvi aquí és que ni pensar-ho en una cosa així. Coi, quan vaig estar en un institut no els vaig treure mai en un museu perquè una vegada que vaig anar a acompanyar amb un altre de socials en un museu hi havia nanos que s'estiraven per terra fent el tonto. Jo vaig dir no, jo no vaig responsable d'aquesta mena de gent que es comporta així i no els hi vaig portar mai. sempre els hi recomanava que anessin aquí ni allà però portar-vos, no? Però em va fer gràcia i ara em palmo amb aquesta part després tornarem enrere quan em vas explicar que tu a classe el primer dia els hi dibuixaves un cervell quan vaig ser professora sí, sí, sí, sí jo arribava a la classe primer dia benvinguts i els havia de passar llista perquè és obligació en un moment en tenies 30 no sé quants i no et quedava cap cara ni res però jo passava llista i si ells m'enredaven doncs m'enredaven perquè esclar si et diuen soc jo i tu dius m'ho he de creure llavors els hi explicava això és el que farem aquí venim a pensar i jo li feia un dibuix jo la pissarra amb un cervell i començaven a mirar-se entre ells i alguns em deien els més descarats això no és plàstica jo no els hi deia tu no saps què és plàstica perquè esclar si els deies una cosa així els atacaves i no pots atacar amb un alumne que tampoc en tinc ganes però a vegades alguna cosa sí que se'ls hi hauria de dir i bé llavors del cervell sortien com uns ratx com si diguéssim i un deia dibuix artístic dibuix tècnic còmic fotografia les diferents disciplines que es podien tocar allà que no era que les toquessin totes però vaja però els hi feies pensar i els hi posava el cervell i deia aquí venim a pensar i això de pensar no era ja no agradava tant no és que alguns no deien res perquè havien pensat a veure què passa però d'altres rebotats ja el primer dia doncs jo continuava amb el meu cervell cada any i cada classe jo mira que penso que és un dels grans reptes del moment actual i més ara tal com estem amb tot el tema de xarxes socials i d'intel·ligència artificial i tot això que està arribant la capacitat de tenir pensament propi jo crec que és una gran fita i això ho connecto amb que tu amb això sí que vas tenir molta sort perquè ho estaves dient al principi i ara torno a tirar cap enrere perquè a casa teva sí que era un entorn en el que es pensava es parlava i es xerrava perquè m'explicaves també que a més a més tot i que eren les èpoques que eren doncs Cavallfort va entrar a casa l'avantguàrdia entrava a casa teníeu llibres en català el pare era subscriptor de l'avantguàrdia i bueno de l'avantguàrdia la mirava tothom no és allò que fos del pare i prou tu podies agafar el dia creus que aquest entorn et va afavorir una mica que tu poguessis desenvolupar no ho sé però és que el món el descobreixes primer a casa teva clar encara que la gent no ho vulgui reconèixer perquè ningú vol ser tan responsable de cap pare com per dir no no és que jo tu descobreixes el món a casa teva clar això vulguis o no vulguis sí sí i després hi ha l'escola que també és important però l'escola ja és diferent i quan arribes a la Massana que és on connecto amb el que estàvem explicant que no venies de cap altre lloc que t'haguessin explicat el que era l'art allà sí que vas començar allà clar però el primer any era comú i feies diferents assignatures i després havies de triar l'especialitat com si diguéssim i era quatre anys un curs comú quatre anys d'especialitat llavors jo vaig passar tot l'estiu patint pensant què agafo pintura escultura me'n vaig a seràmica me'n vaig a també hi havia més coses més d'ofici de bejuïria tot l'estiu i fins al final vaig bueno què faig què faig què faig què faig provaré l'escultura que m'agrada l'escultura però tampoc no tenia prou prou experiència o no ho havies tocat tant diguem-ne no esclar perquè allà havies havies fet un tastet però ja però tant tastet que quasi bé no era res si m'equivoco ho he perdut un any però no em vaig equivocar que bé i ja està des d'allà vas començar ja va ser vaig fer però triar escultura jo crec que trobo que és una decisió valenta perquè per exemple la pintura és com a més és més fàcil és més fàcil no és que sigui més fàcil creativament però és més habitual perquè ens entenguem clar perquè una cosa és fer una peça alguna dificultat que puguis tenir amb el material amb el que sigui i l'altre és la creació clar si tu has de tenir un cap que vulgui crear realitats fora del que es veu tu fas una cosa nova si fas un quadre o fas una cosa plana jugues amb els colors que té un cert atractiu el color en canvi l'escultura és més d'aspera com si diguéssim costa una mica més abans es feia figura humana però a partir del segle XX tot canvia llavors qualsevol material pots agafar-lo i fer un volum fer un joc a l'espai pots fer és molt diferent és molt diferent i com recordes aquells inicis? perquè el primer any ja vas guanyar no? bueno ja et vas presentar al concurs això se'n va escapar de dir tu i ara potser queda una mica així però el primer any que feia escultures i una companya de classe que era de Manresa va portar unes bases d'un concurs sí i em dona a mi les bases i em diu té presenta't aquí dic oi dic no dic total començo ara a fer escultura sí, sí que fas coses interessants i em va insistir i jo al final vaig fer no allà a classe no vaig dir res allà a casa amb una mica de fang vaig fer com una mena de cosa no una mena de cosa una escultura però feia un pam no gaire més i me'n vaig anar a presentar-lo que s'havia d'anar a Barcelona o les Galeries Sira que eren importants perquè ho portessin cap allà a Manresa o al Gavienal aquesta que feien i bé em van donar el premi i clar això està molt bé la primera vegada que et presentes i que et donin el premi doncs que em vaig quedar una mica a dir potser anem per bon camí i vaig donar les gràcies a molt que m'havia donat les bases esclar clar que sí al final veus això és una xarxa això era l'any 73 això és una xarxa de dones la teva amiga que era una dona va enganxar jo sempre ho penso això que els homes també fan xarxa però que les xarxes de dones són molt potents són molt potents i ho va veure clar que va veure aquell concurs i en cas de presentar-se ella doncs va pensar mira la russa hi anirà bé clar i va encertar i ho va encertar i va encertar no sé vull dir que altra gent que es va presentar no sé no sé no sé per què vaig guanyar jo però és igual vaig guanyar tu aquí pel dins de rei tenim l'escultura de la sardana que és teva tenim l'escultura de l'1 d'octubre tenim algunes plaques sí plaques de ceràmica no no no a veure la primera que vaig fer va ser pel grup de dones de molins de rei sí que jo no he sigut mai de grups sempre he anat bé és que l'artista és la persona que està més sola de totes sí sí clar perquè més a més per crear has d'estar sol i els nens que diuen m'avorreixo doncs està molt bé perquè quan t'avorreixes penses i quan penses treus algun resultat no o una idea o el que sigui si estàs sol i t'avorreixes doncs encara més però a més a més si vols crear ja amb intenció de fer cosa artística has d'estar sol no el bullici de la gent despista no no encara que tinguis una xispeta en algun moment després has d'estar tu sol i pensar i tranquil·litat i per això dic a més a més altres artistes ho han dit i fins i tot bueno algun famós ha dit de petita ja vaig veure o famosa ja vaig veure que jo havia de tenir molta soledat i la veritat és que ho estic vivint així sí ho has viscut sempre ho vaig llegir i veig que quan reflexiones sobre la teva vida la teva trajectòria veus aquest punt de la soledat com un motor també creatiu sí és interessant perquè per mi la vida és un fer com si diguéssim i un aprenentatge i per en aquest fer hi ha l'escultura és que no no em puc deslligar és que quan era petit ja feia cosetes així però no volien perquè jo no sabia que hi havia gent que es deia artista jo havia sentit a casa per a dels pintors dels escultors però que podies ser una persona normal com si diguéssim ser artista això no m'ho havia plantejat de veritat i quan vas arribar a la Massana vas veure el camí com ara aniràs a la Massana doncs jo vaig anar allà perquè m'agradava molt dibuixar i perquè clar fan una prova i de seguida veus que tu el dibuix fàcil i entres i ja està i un cop a dintre doncs veus que sí i quan dius ara o sigui quin és el moment en què tu prens consciència que sí que ets artista i ets escultora com ho recordes allò en quin moment ho recordes això no ho recordo en cap moment concret però quan guanyes el premi de Manresa perquè dius bueno potser sí que puc fer coses d'aquestes però és que quan estàs a classe i veus els altres que fan coses i les que fas tu dius home doncs no està malament el que faig comences sense pretensió que tu siguis molt bon ni res perquè els professors del Massana allà on sigui ho he de dir no em van promocionar gens gens perquè ells el que volien és mantenir eren gent gran i es volien mantenir fent els seus encàrrecs i les seves coses i els alumnes ho feien per guanyar diners per treballar per per viure com fem tots per buscar una feina però això d'aquest potser que l'espavilem una miqueta més perquè no no no això res de res de res de res això m'ho vaig trobar una mica a Belles Arts però esclar quan jo vaig anar a Belles Arts feia 5 anys que havia acabat Massana llavors vaig entrar a Belles Arts o sigui que era una miqueta més gran que l'altra gent una miqueta bastant bé eren uns quants que eren una miqueta més grans però jo tenia 27 i per què vas decidir què et va empènyer a tirar cap a Belles Arts perquè estava com en un carreró sense sortida perquè això com que era tímida doncs no anava a ficar-me pels llocs i havia guanyat més d'una vegada llavors un premi o alguna cosa però no i vam venir a Belles Arts i a Belles Arts sí que hi va haver algun professor que vaig veure que realment em reconeixia i bueno i perquè jo no vaig anar-li al darrere si no m'haurien tirat molt més endavant del que jo t'hagués impulsat més la carrera sí, sí però Massana res de res perquè al final sí que vas decidir que l'escultura forma part de la teva vida ets el teu jo però a la vegada i en paral·lel com dèiem abans alguna cosa s'ha de viure i ser artista és molt difícil per viure sent artista perquè ens entenguem sí perquè i vas fer docència vaig pensar a un lloc on no et coneguin i no hagis d'anar a explicar res t'apuntes amb unes llistes i entres o no entres però generalment si falta gent entres perquè jo he vist també aprofito per dir-ho alguns que potser si els haguéssim vist una miqueta que feien no entraven però perquè de professorat que que viu una miqueta així també n'hi ha que no hi ha vocació a darrere jo una gran vocació no la tenia però com que als estius havia fet classes amb nens perquè els he conegut molt interès m'havien vingut ja amb un grupet de sis nens dir uns pares fes classes de la tarda una miqueta de dibuix del que tu vulguis perquè ells ja els agradarà i estarà entretinguts i clar ho vaig fer a l'estiu i els nens es van poder quedar a l'hivern o sigui que després d'anar a col·legi llavors encara venien a casa al meu taller allà a fer cosetes i que llavors vaig pensar bueno doncs mira ja ho has provat no sé no se m'hauria cotit mai però ho faré i vaig anar vaig viure d'això i d'això m'he jubilat i de l'escultura estàvem parlant abans que has fet per exemple plaques també com la del grup de dones que és quan has començat a explicar que tu no eres de grup no però jo torno jo torno no me pateixis jo torno i llavors però vas fer per exemple aquesta placa que és molt xula Mercè Rodoreda que em van dir van canviar el nom de la plaça perquè portava el nom de Pius XII que era un papa i canviar els noms dels carrers els ajuntaments no ho volen perquè és que és un li doni de loteries també per la gent que té propietat i totes aquestes però a vegades hi ha noms que potser es podien renovar perquè si anem a mirar hi ha noms que són indesitjables però no es mouen perquè clar no està bé fer-ho però en canvi aquella plaça com que hi havia pocs veïns i menys en aquella època que era el primer ajuntament democràtic doncs endavant ho van fer i em van dir volem posar la plaça Mercè Rodoreda fas una placa jo llavors encara estava de la facultat de Belles Arts i vaig fer un encofrat com aquests que fan els paletes amb unes fustes i vaig demanar ciment i pols de marbre amb un company d'allà perquè jo no en tenia no em feia servir això i vaig fer unes lletres de fustes vaig fer invertides vaig posar dintre aquell encofrat vaig posar ciment per sobre i vinga i encara s'aguanta i encara hi és i això devia ser als anys vuitantes sí, sí encara hi és has fet bienals a la comarca has fet moltes exposicions jo volia preguntar-te una mica per quins són els materials que més t'agrada treballar perquè a l'escultura hi ha moltes molts tipus de materials diferents clar, quan vaig començar a treballar a fer escultura per mi que et donen més fang a les escoles Belles Arts no, eh? perquè vaig anar en un grup si anaves al matí podies fer figuratiu si no, a la tarda ja no hi havia figuratiu per tant, el fang ja desterrat i més a més a aquella època hi havia diferents opcions i no n'hi havia cap que fos clàssica i tot era i a mi jo me'n vaig anar en un lloc on era la gent no hi anava eren molt poquets perquè era allà on es pensava més et feien estar davant d'una taula tenies un espai per tu com és ara aquest espai d'aquí o potser una mica més gran i és l'estudi on estem fent el programa sí ho explico perquè com que ens escolten i no ho veuen ho explico doncs tenia dos o tres metres per dos o una cosa així i et feien aquí vens vens a parar i a veure què faràs sense tenir un material davant a veure què faràs fèiem pensar i vaig pensar jo em dic vinc cap aquí perquè les cultures ja em sortien vull dir no no tenia una necessitat de començar a tocar coses i allà t'estaves fins que el professor et deixava fer alguna cosa que ho veies una proposta i bueno i això i vaig fer aquesta opció però amb la sana sí que et donaven el fang i havies de modelar ja però tu el material que més t'agrada qui és llavors sí però havies de fer una pedra perquè s'apigués la pedra però jo com que sempre he tingut l'esquena malament pedres ja vaig fer l'exercici i s'ha acabat ho dirà no ho vaig ni plantejar el fang també era una cosa bueno que per fer un esbor o així però definitiva en fang tampoc si ha de fer alguna cosa que vulgui fer en fang ha de ser que el concepte de l'escultura ho porti si no no a Massana hi va haver un senyor molt gran que ens feia una vegada a la setmana teníem una enclusa i ens ensenyava a torçar una miqueta el ferro xapa de ferro o passa mà o sigui jo era l'única del curs que m'interessava allò l'única els altres no ho volien fer perquè no i llavors allò em va quedar allò del ferro de picar i no sé què i quan vaig poder potser després de 10 anys o una cosa així vaig anar a comprar una enclusa amb aquest germà que et dic que ja no hi és que sempre m'ajudava en tot vam anar a comprar una enclusa grossíssima que li vam posar dintre el cotxe després no la podíem treure ostres i vaig començar amb la ponència de ferro i a picar i vaig trobar que era una expressió havia de fer-ho estones curtes perquè no tinc salut per tant per fer això però m'agradava que veia que em sortien les escultures que jo volia i això em va bueno encara m'agrada ara però cada vegada puc picar menys pico 5 minuts i n'he de reposar dos dies si no pot ser però si jo tinc un tros de pergamí al davant que em van regalar un retall de pergamí faig una escultura amb pergamí no sé ara per la fira que vaig fer una exposició aquí al carrer de baix al carrer de baix sí amb un gratis perquè per la fira he anat fent coses dels anys 70 els feia cal negre però encara no el podia doncs ara ho faig aquí aquest gratis d'aquí al carrer de baix que algú que m'està escoltant segurament que ho ha vist doncs a l'entrada hi havia més grossa que jo com una llàgrima i estava feta de paper de llàgrimes de paper i llavors moltes llàgrimes era la llàgrima de llàgrimes o sigui que amb un paper jo em trobo un cordill i amb un cordill te'n fas sí dius que ets conceptual no? però sempre per tu necessites expressar vivències amb el teu art diguem-ne sí ho dèiem al principi i que és singular en el sentit que no és que segueixis que pots tenir referents però no segueixes ningú concretament ni cap estil concret ni quan començava vaig agafar cap artista de referència això que feia jo veia que companys ho feien jo no perquè és que ja em sortia alguna cosa no calia que anés a mirar i quin és el teu procés creatiu és allò hi ha èpoques que estàs més creativa hi ha èpoques que no hi ha moments que dius necessito expressar moments que no si estic més creativa o menys generalment és perquè no em trobo bé i llavors estic més més treballo més poc però si no és que ja no pararia em llevaria i començaria i seria d'anar a dormir i encara estiria a fer coses és que és una cosa que no no no no s'entén gaire però jo és això i què és el que expresses més creus el que vols transmetre però la gent parla i parla i parla i jo ara també parlo home estem en un programa ràdio però en general la meva manera d'expressar-me és a través de les peces el que passa és que esclar com que la gent no ha après aquest llenguatge no se m'entén i jo ho veig fas una cosa i per mi és evident que estàs expressant algun sentiment i no no s'entén quatre o cinc ho agafen i d'altres és que és que no l'art costa molt costa molt costa molt perquè l'artesa és una interrogació sobre la condició humana si vas a buscar clar jo no faig art perquè quedi bé el que passa que tinc mirada la sort la desgràcia que la peça em queda agradable no em queda una cosa lletxa però jo no ho busco jo busco que sigui expressiva perquè clar si tu poses un pla dret estàs dient una cosa si el poses inclinat n'estàs dient una altra si el poses aixegut n'estàs dient una altra quan jo vaig ser a la sardana volia que fos una cosa baixa i que s'extengués perquè jo havia llegit el poeta Maragall que deia que és una dansa que tu t'hi pots anar posant i es va extinent i és més clar l'horitzontalitat és com un horitzó que no veus al final que es va que creix pels costats i que no no saps on va parar en canvi si poses una cosa vertical i estàs com unes més donant una importància una vegada em volien comprar unes escultures uns arquitectes i oh però és que volien coses verticals i doncs no en tinc cap i no no em van comprar res volien alguna cosa alguna cosa així que pugés al món que pugés al món perquè es veu que la seva mentalitat d'escultura era una cosa vertical molts monuments són verticals però jo no no no és només el teu segons el que vull expressar doncs agafo les línies perquè hi ha dues línies que tenen llenguatge també clar i fas coses per encàrrec o no? si m'encarreguen alguna cosa la faig procuro fer-la però si no jo treballo per venir però és difícil que algú quan t'encarreguen alguna cosa és difícil trobar el punt no no entre el teu o el que t'encarrega perquè hi ha qui et dona llibertat i hi ha qui vol anar tafanejant a veure què fas i llavors al final el que estàs fent és no fas ni el teu ni el de l'altre perquè l'altre va dir no perquè això no ho fas una mica més cap aquí això perquè no ho fas una mica més gros escolta'm a veure qui és l'artista d'aquí no li pots dir perquè si no t'engeguen a fer-li esparra com aquell però amb una cosa vertical no tinc cap escultura vertical el que us ensenyo primer feia coses més com per posar bueno perquè depèn de l'època si és moda posar coses a terra també et surt més de posar alguna cosa a terra quan és grossa perquè posar de la paret doncs costa molt o amb una peanya la peanya per mi la peanya forma part de la forma llavors em molesta sempre m'ha molestat una peanya llavors preguessi o deixar-la a terra o posar-la en una paret i llavors doncs hi ha coses que són més aviat planes però que tenen una sensació de volum com un relleu si dius un relleu ho entén tothom una cosa que és més aviat plana la penges a la paret i ja segons què que hi has posat o la forma que has fet ja té un volum que et ve cap a tu no sé a mi sempre contem l'escultura jo l'explicaré però no cal explicar-les és un tema d'un sentiment però quan dius que ha de provocar ha de provocar l'art ha de provocar sí? sí i tant ha de provocar cosa positiva clar perquè t'hem dit per aquí molt lluny de res diuen aquella escultura no em diu res bueno no cal que ho diguis així potser no te l'has mirat no? si no et dius res potser tu no ho saps llegir no ho sé és clar és que sí sí no cal fer-ho públic això això em va no cal no cal jo volia entrar en una altra faceta que també et configura com a persona que és la part de Cantaire que és una bueno una activitat a la que has dedicat i encara dediques molt de temps i de fet si no recordo malament vau començar allà de molt petits no? a casa a casa sempre es cantava sempre es cantava abans es cantava a les cases ara no sí i a més a més és que a casa els agradava la música i a mi m'agraden moltes arts vull dir m'he fet l'escultura perquè no puc fer més coses però si hagués pogut no haguer anat a treballar del que vaig treballar i potser hauria pogut fer unes quantes hores aprendre aprofundir-me en música o no sé jo o filosofia potser jo què sé però hi ha moltes coses tinc molts interessos tots més aviat artístics però molts interessos i quan connectes amb el món cantaire és un món molt singular a més a més sí però quan jo era petita no hi havia cap coral infantil ara sí ara tots els nens poden anar a cantar però jo no més hi havia les monges tenien el grupito de les nenes que cantàvem però no sé com em van escolir a mi jo no ho entenc però unes quantes ens van fer allà i llavors quan fèiem una festa doncs cantàvem i jo la mar de contenta però no sé ni com hi vaig anar parant allà i després doncs quan aquí a mi m'interès vam muntar una coral doncs jo vaig anar a la coral però és que els meus pares ja havien cantat a l'Orfeó que hi havia hagut abans i els meus avis també vull dir que ja et veia de família i el pare també havia cantat però per part de mare doncs els avis els pares de la meva mare ja havien cantat també i ara cantes la coral xelesta que és d'Hospitalet d'Hospitalet perquè va ser 10 anys aquí a Mugins d'Arri amb el coral d'Aquí a Mugins d'Arri però el coral d'Aquí a Mugins d'Arri va fer una mena de sotrac i llavors jo per estar-me sense cantar em vaig anar a buscar un altre i quan els d'aquí van tornar a ressuscitar com si diguéssim jo ja tenia l'altre i ja no que ara heu fet un projecte molt xulo que és participar amb la cantata bueno amb la amb una cosa de Lleida sí d'Orfeu de Lleida sobre el Canal d'Urgell el Canal d'Urgell sí és una cosa que aquí no s'ha anat a parlar gaire però totes les terres d'Urgell moltíssim i és l'Orfeu de Lleida que ells no ho diuen perquè posen l'Orfeu de Lleida i prou que això jo els hi posaria 4 corals més us va donar suport per ser 200 a l'escenari 200 cantaires i 50 museus jo sí que ho vaig veure això aquest projecte el vaig veure no em facis dir quina tele el van donar en directe per la ràdio i després hi havia la tele però jo la tele no sé quan i ara vindrà el Palau de la Música l'any que ve l'any que ve diuen que vindrà el Palau de la Música és una òpera no? no són trossos d'òpera trossos d'òpera que diu òpera a les venes però a més a més a l'escena també hi ha una que va recitant diferents aspectes del canal perquè la gent sàpiga i de la importància que tenia perquè van fer un llibre sobre el canal llavors arrel del llibre es va fer això l'altre musical i quan puges tu que ets tan tímida quan puges i que t'agrada no escarra ja no ho surt tant clar jo m'hauria amagat sota la taula moltes vegades encara me'n recordo una vegada que una monja em volia fer cantar al final de curs i jo anava mirant a terra encara dient que no que no que no que no volia i no no vaig sortir pas va sortir un altre perquè jo eren capaç de sortir allà però que sortim grup és molt diferent i a més a més hi ha de més gran i hi ha una altra cosa és el que anava a dir a més a més o sigui tu que dius que la soledat és un element que t'identifica però participes en una coral que és la cosa més que és la cosa més grupal no? perquè tu una única veu sí perquè a més a més diuen que quan portes l'estona cantant tots els cors no el cor de música sinó el cor físic de cadascú bateguen a l'hora jo penso que deu ser veritat i ara una anècdota ahir vaig tenir un mal de cap tot el dia de les cervicals i mal de cap mal de cap tenia assaig vaig anar al assaig que pensava hi vas o no hi vas hi vaig anar i em va passar el mal de cap que bé tot el dia aguantant el mal de cap i al vespre que bé i quan estàs a la casa cantes o no? no no mira alguna vegada quan anava en cotxe cantava però ara ja no no tant no ara com que tinc ràdio al cotxe això no no ho faig i a casa no no no no no em surt la meva àvia que suposo que també se segueix dient aquí canta els mals espanta sí això és veritat és veritat i tant i tant a més et canvia l'humor canvien moltes coses és que no ho sabem lo bo que és l'art i la música molt a la vida i tant acabo amb aquesta pregunta i passem a la secció de dones amb historiat si trobessis ara algú jove que vulgui ser escultora una dona com quan tu tenies aquella edat però ara i li haguessis de dir algun consell endavant què li diries? prova-ho com amb tot eh ho has de provar sí si tu penses que potser sí potser no ho has de dubtar tant posa-t'hi posa-t'hi i tira posa-t'hi i si et va malament ja saps que que hauràs de recolar igual com vaig fer jo vaig matricular escultora i vaig pensar bueno si no ho he perdut un any que és molt però és igual molt bé molt bé doncs amb aquesta mirada entrem amb les dones amb història dones amb història que avui ens portes una dona també molt singular que és l'Assumpció Català Poc que va néixer a Barcelona el 14 de juliol de 1925 era filla d'Albert Català empleat de banca i d'Assumpció Poc mestra que ella és la primera bueno va estudiar Ciències Matemàtiques és la primera astrònoma perquè l'has triada no? va ser va ser astrònoma en una època en què les dones no s'hi dedicaven amb això cap a l'astronomia de tot l'estat espanyol va ser la primera la primera sí, sí, sí la primera Catalunya és un país petit però Espanya és gran sí, sí, sí de la península sí, sí i llavors jo volia que m'expliquessis primer de tot perquè l'estrònoma sí, que té a veure no, perquè fa poc que es veu que se celebrava alguna cosa que ja no me'n recordo què era i vaig pensar aquesta sí que es va ficar ben bé en un terreny que no era que no que no sé estudiar matemàtica i astronomia ja és posar-se entremig dels homes perquè et diguin què hi fas tu aquí sí, sí perquè va així això i l'any 25 no ho sé com anaven les coses suposo que com que no hi havia hagut el franquisme estàvem una miqueta més avançats del que ara ens pensem en aquella època sí sí després es va tirar enrere ella bueno, de fet però tot i això jo reconec que sí, ella després de la guerra civil va fer va fer el batxillerat a l'Institut Maragall de Barcelona i el seu oncle el Jaume Pochiguerí que era catedràtic de geografia apassionat de l'astronomia era qui la va introduir en l'observació del cel i amb els diguem-ne aquests aquests problemes astronòmics i filosòfics que en aquella època suposo que estaven com damunt de la taula jo sempre he pensat que en aquella època no devia haver tanta contaminació lumínica oi tant que no sí, sí jo recordo quan miraves al cel i veies les estris ara això ho recordes? sí, i tant ara no saps on anar sí això ja fa potser deu anys o una cosa així un estiu que s'havia de veure no sé què vam estar recorrent tot el que vam poder tres o quatre per veure-ho sí i quasi que no ho vam veure perquè és que tot arreu estava contaminat de llums i llums i llums i llums i quan eres petita sí que ho recordes de mirar el cel sí, sí un cel estrellat sempre i t'agradava mirar el cel sí tot el que fos la natura la natura és que és estat el meu refugi com si diguéssim ella va estudiar matemàtiques ho he dit ara a la universitat de Barcelona va ser l'única dona de la seva promoció és molt bèstia això sí estem parlant que va començar l'any 47 va acabar el 52 i l'any 70 va ser la primera dona a tenir el doctorat en matemàtiques a la universitat de Barcelona això és un tema molt tècnic amb una tesi sobre la dinàmica dels sistemes estel·lars en simmetria colíndrica que no sé què vol dir però jo volia dir que va ser la primera dona doctora de la universitat de Barcelona i als anys 70 que tampoc em sembla bueno jo ja havia nascut de fet bueno tots havíem nascut bueno l'Eli no la nostra tècnica no però llavors bueno ella gaire ha estat durant 40 anys professora també de matemàtiques que és astronomia a la universitat de Barcelona i ha tingut diferents bueno té la creu de Sant Jordi un cràter de Mart porta el seu nom això ha de ser xulo que li posin un nom a un cràter de Mart sí això és un reconeixement impagable sí sí no em sembla perquè es donen creus de Sant Jordi ara que fa poc que em van donar creus no sé què de l'Ajuntament de Barcelona amb coses que dius vols dir però si tens algun amic per allà dintre doncs ja està ja és xulo en canvi hi ha gent que s'ho mereix moltíssim i que no els hi dona i aquesta doncs per sort s'ha reconegut sí sí sí ella també va ser va participar en projectes de recerca internacionals com el programa Iparcos de l'Agència Espacial Europea bueno va estar molts anys també en temes d'ensenyament de l'astronomia va estar a la Unió Astronòmica Internacional i el telescopi és que vull dir bé el telescopi principal del Parc Astronòmic del Montsec i un jardí de l'Eixample de Barcelona tots dos estan batejats amb el seu nom o sigui que diguem-ne que ha tingut un reconeixement sí ha tingut sort diguem-ne que li han que li han bueno ella s'ha dedicat a la formació també i a la creació amb això sí que connecta amb tu els dos àmbits no? la docència i la creació ella també la docència en aquest seu cas és que jo vaig a la meva bola i ella no podia perquè el ser matemàtica doncs estava dintre de totes unes normes i unes coses molt rígides com si diguéssim molt rígides tot i que jo penso que tampoc és tan rígida la matemàtica però vaja sí en canvi jo sí que vaig per lliure total total total total i com que no em fan ni cas doncs encara més qui no et fa cas? molta gent no em fa cas i per tant jo he dit doncs ara faré això i ja està i com més gran em faig més a la meva més a la meva has guanyat com es diu allò perds els filtres aquests que es diuen que amb l'edat es perden no cal que de bé es perden perquè mira que jo venia de l'altre l'altre extrem es perden i si ho vols encara més jo quan vaig fer 50 vaig dir què coi m'han de donar ordres amb una coral va ser que cantàvem una altra coral i això sí que recordo el moment moltes coses no però això sí estàvem era cantàvem a la Sagrada Família que encara no estava acabada que feia un fred horrorós passava aire pertot arreu vam fer el Masies de Pau Casals el Masies es diu no el Pessebre perdó ui quin fallo el Pessebre de Pau Casals sí que feia anys que no es cantava doncs érem tres o quatre corals i va venir un director de l'altre coral i em diu tu posa'm més cap aquí i jo dic aquest xerero perquè m'ha de dir on m'he de posar i vaig pensar ara per què em diu això i doncs a partir d'ara ho pensaré dues vegades i no ho veuré abans de que jo li vaig dir mira estic molt bé aquí i ja està i et vas quedar i va ser la primera vegada que em vaig quadrar de dir prou sí però ja tenia 50 anys i vaig pensar està bé està bé potser que comencis a canviar però això és un gran part sempre que tu tinguis educadament pensis que tens raó o sigui allò de dir ah mira jo estic bé aquí ara tu no educadament no té raó de dir-me això educadament sempre es poden dir les coses mira però jo trobo que els 50 sí que és una edat que les dones especialment jo també t'ho dic a mi també m'ha passat prens com a consciència de determinades coses que dius mira fins aquí que fins llavors no sé si és perquè la família la feina el no sé què i després no no fins aquí fins aquí i ara bueno no és que siguis més lliure però sí que dius les coses educadament no te les calles tant perquè ens entenguem i dius fins aquí acabo amb l'assumpció català ella va morir el 3 de juliol del 2009 ja fa uns quants anys però com hem dit avui la recordem i la recordem mirant aquests estels que ens acompanyen tot i que és cert que des d'aquí l'àrea metropolitana és molt difícil de veure dificilíssim jo recordo la última vegada que vaig veure estels així una mica clarets crec que estava a Terol fixa't què et dic en algun lloc d'aquells que no hi ha gairebé ni pobles per allà al mig però déu-n'hi-do entrem en la secció final que és un toc final ja que són aquelles preguntetes no sé per conèixer-te una una mica millor tu ets d'anar al supermercat o de mercat de barri per exemple per saber així a veure jo defensaré sempre o mercat de barri molt bé el que passa que el supermercat és molt còmode molt bé però no hi estic gens d'acord als supermercats s'han carregat una infinitat de coses que després la gent es troba que no és d'un lloc que ni et coneixen la caixera se li enfota ai perdó no li importa gens ni mica el que tu qui ets i vas per allà busques, busques, busques només et canvien les coses de lloc perquè compris més no i quines cançons et poses per motivar-te allò tinc un dia a baix quina música et poses? res? no, no, no o com et motives allà un dia que dius avui tinc un dia a baix va, vull que animar-me no et poses a fer escultura sí, és que jo sempre tinc tinc un taller moguins de rei i un taller a Barcelona perquè no visco a moguins de rei visco a Barcelona això no ho hem dit però és veritat vius a Barcelona perquè treballava munt i avall al final fa 30 anys vaig començar a viure a Barcelona i l'havia quedat però tinc un peu a cada lloc llavors al pis de Barcelona l'he convertit en taller també ah, molt bé perquè sóc incapaç de dir no, ja aniré al taller com que costa doncs allà faig tot el que sigui més petit de d'altres materials d'altres coses o no sé tinc coses per tot arreu i la teva obra on somies que veure-la on t'agradaria on t'agradaria no, doncs jo voldria exposar exposar-me a algun lloc però és dificilíssim perquè o et coneix algú o si no és que tot tot és per coneixer-nos i si un diu com això dels premis hi ha gent que ha guanyat molts premis internacionals però és que quan un li dona un premi amb un l'altre no vol ser menys i també li dona el mateix i això jo ho he comprovat això va així i així n'hi ha astres que li van donar però i dius no n'hi ha per tant i tu ets caòtica en la teva creativitat o ets molt ordenada? no, jo diria que vaig soc ordenada o què passa que puc fer de tot o que sigui és igual molt bé de moment el que volem és que segueixis creant que això ens agrada molt hem arribat al final és que encara que em diguin que no ja ho faré això m'agrada molt i molt per acabar o sigui que em sembla genial doncs moltíssimes gràcies Roser Garriga Pujol per acompanyar-nos aquesta tarda a les heroïnes quotidianes m'ha agradat molt la conversa ens has fet reflexionar i pensar que està molt bé i gràcies a l'Ierjona també per acompanyar-nos des de la part tècnica com sempre sempre acabo el programa igual recordeu que estem al segle ui ara ho diré del seguit recordeu que estem al segle de les dones però queda molta feina a fer aquí seguirem explicant històries de dones que ens inspiren adeu adeu notícies en xarxa Hola, bona tarda són les set us parla Javier Mende del fiscal general de l'estat reitera la seva innocència i no dimitirà malgrat estar a un pas del banc dels acusats el govern li dóna suport i el PP en demana la dimissió el Tribunal Supers