Montse Ribé Parellada, de dibuixar bitxos a casa a emocionar Hollywood

Aquí comença Heroïnes quotidianals. Un programa on els protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida. per la Vega o Floria i avui ens acompanya Montse River Parellada, tècnica d'efectes especials de maquillatge, que és una professió molt singular, ara ho explicarem, i una de les sis dones espanyoles i l'única catalana que ha guanyat un Òscar. És que això m'ha impressionat molt. Primer que estic molt contenta que estiguis avui aquí. Moltes gràcies, Montse. A Ràdio Molins de Rei, al teu poble. exacte, i jo molt contenta que vagis invitat al teu poble i supercontenta perquè a més a més és el que et deia que, bueno, és em sembla supersingular que siguis, bueno, no sé la veritat és que no m'ho havia plantejat mai, que era l'única catalana que tenia un Òscar sí, no ho havia racionalitzat Saps què passa? Que a mi les dones referents m'agraden molt, i per això faig aquest programa. I per tant, quan alguna de vosaltres fa una cosa que és singular, m'agrada ressaltar-ho. I per tant, per això, ho he volgut començar el programa així, tot i que ara entrarem ja a explicar qui ets, perquè això ho hem d'explicar, i què fas, que a més a més ets copropietària de l'empresa DDT Efectes Especials, juntament amb el David Martí. que sou els dos que vau guanyar l'Òscar. Exacte. El David és un dels quatre catalans que té un Òscar. Només hi ha 18 a tot Espanya, clar, perquè això dels Òscar és una cosa com a... Home, és complicat, eh, guanyar un Òscar. La veritat és que jo... Mai vaig pensar que podria guanyar la meva vida un Òscar. Potser pots pensar que pots guanyar un Goya, perquè estàs a Espanya i dius, bueno, la possibilitat hi és. Però clar, un Òscar és allò que dius ni somiar-ho. Un Òscar, que no ho hem dit, va ser pels efectes especials, pel maquillatge, els efectes especials del Laberinto del Fauna. Exacte. Que és una pel·lícula... Del Miller Mode. de Guillermo del Toro, de l'any... Bueno, això va ser el 2006. Era el 2006, exacte. L'Oscar va ser el 2006. Exacte. Va ser una pel·lícula molt impactant, de fet. Sí, la veritat és que als Estats Units va caure superbé, o sigui, va ser un èxit que me'n recordo que quan estàvem allà a Los Ángeles... abans d'anar a la cerimònia i uns dies abans, quan els explicaves, perquè estaves, deien, ostres, el Laberinto del Faú no l'havia vist molta gent i tothom estava encantadíssim, els va encantar la pel·lícula. Sí, perquè a mi em va fer plorar aquella pel·lícula. Sí, és molt curiós, és molt maca. Sí, és molt maca. I com et vas enterar que havies guanyat un Òscar? Com es fa això? Truquen per telèfon? Clar, d'aquella època, no sé, per això ja fa temps, no sé si hi havia els e-mails, perquè em sembla que això ha existit sempre i no. Exacte. Sí, sí, ja estava l'e-mail, sí. Sí, la veritat és que l'acadèmia americana, així com amb els Goya t'enteres una mica de cop, donen les nominacions i de cop estàs o no estàs, a l'americana sí que fan com una prèvia investigació. Hi ha com un comitè dels maquilladors, que són acadèmics, triant pel·lícules on hi ha el maquillatge que pensen que els pot votar. Llavors d'aquí van fent una criba. Primer hi ha com 20 i escaig pel·lícules, després 12, després 7... Llavors, quan entres dintre d'aquestes 7, ells t'envien uns e-mails amb unes preguntes. de quin era el teu càrrec, com vas fer les coses, quins materials vas utilitzar. Llavors, a part d'aquestes preguntes, després tens que anar a Los Ángeles i davant dels acadèmics a explicar com ho has fet en directe, que això va ser, o sigui, jo pensava... dona igual l'Òscar, jo no vull fer això, perquè uns nervis parlant davant de gent que era el teu referent de maquilladors, i a part, clar, amb anglès, bueno, vam passar molts nervis el David i jo, i clar, vam pensar, si que ens nominin, depèn del que hem dit aquí... Em sembla que ho tenim molt malament. Però no, després la gent es queda allà, ho fan en un teatre, i ja d'allà es vota. I al cap de dos o tres dies et diuen si estàs nominat. I ens va enganxar que estàvem tornant cap a Barcelona. ens ho va dir un amic nostre, que estàvem anant la televisió allà pendent, i quan estàvem entrant dins del túnel per anar a l'avió, ens truqueix i diu que esteu nominats, el David i jo, ostres, que aquí no podem celebrar, estem allà en el túnel. Que guai. Sí, sí, va ser impressionant. Bueno, i també vas estar nominada, no?, per la Societat de la Nive, o no? Sí, sí. Però ja ho vas prendre amb més tranquil·litat? Sí. del Ballona, perquè et dic d'aquí exacte estàvem més tranquils perquè estàvem seguríssims que no guanyaríem hauria sigut una sorpresa perquè per nosaltres hauria d'haver guanyat, que no va guanyar Maestro que és d'un maquillador amic nostre i anem pressionant el maquillatge clar, a més que se'l té que emportar ell i se'l va emportar un altre el maquillatge de Purcings no sé com era en espanyol I això, el moment que diuen el nom sí que dius, ostres, és així per casualitat. Però tu hi vas igual, no? Estàs allà igual. Sí, tu hi vas i ja estàs, sí, sí. I va ser divertit perquè estàvem més relaxats. Que guai. De Molins de Rea a Los Ángeles. Sí. Això és un salt, eh? És un salt i a part és molt marciano perquè... Jo sempre veia els Oscars amb la meva germana. Ens quedàvem allà sense dormir. Marisol. Marisol, la saludem des d'aquí. Això, hola. I ho veiem per televisió, ens quedàvem sense dormir, i clar, i de cop el meu cap era com... Ara estic a Los Ángeles i ella m'està veient per la televisió, és com... Em pet el cap, o sigui, no ho entenc. És una cosa... Ho vius una mica com si fos un somni, com si no fos real. I portàveu les paraules preparades per si de cas? La veritat és que no massa. A mi em va saber greu perquè per part de les productores, distribuïdores i tal, et diuen si surts, ens has de donar els agraïments. Clar, perquè al final són qui posen els diners també, al final. I llavors et donen 60 segons des que t'aixeques. Clar, llavors no va donar temps de dir tot i a mi em va saber greu perquè ens vam deixar d'agrair el nostre equip, per exemple, i... I clar, vaig pensar, la pròxima vegada, encara que m'ho diguin, si és que hi ha una pròxima, no faré cas, perquè... Un Òscar, sis golles, dos gaudí, un premi del cinema europeu i el premi honorífic del Festival del Terror de Molins de Rei, l'any passat, que va ser maco. Va ser molt maco. Em van fer un muntatge, un vídeo, amb trossos d'entrevistes, imatges, i la veritat és que em va emocionar moltíssim. No m'ho esperava. No m'ho esperava i, clar, de cop veig allà com si fos la trajectòria, no?, així resumit, i es notava que ho van fer com amb molt d'amor i molt de carinyo, i em va emocionar, em va encantar. Sempre has mantingut molt els peus a terra i molta connexió amb els teus orígens, malgrat estar en un món... que ara ho estaves explicant, no?, que s'ha arribat a Los Angeles i el context dels grans... Estava adiat molt amb Algodó, amb Guillermo del Toro, amb Bayona, que són grans directors. Bé, més enllà... Clar, és que si et dic tot el que has fet, no acabem fins demà, perquè tens... Bé, us recomano a tots que busqueu... Bé, la filmografia, que està a la Wikipedia, la tens tota per aquí. Mira, tens una directora, també, la Patisa Ferreira, això m'agrada, també, molt bé. Alcarrele Halde, que també viu a Molins de Rei. Sí. Molta gent. Però, en tot cas, vull dir que tu, que estàs en aquest món, diguem-ne, una mica... que tots el veiem com un món... Sí, com molt glamurós. Molt glamurós i molt... Bé, el cinema al final és màgic. Sí, sí. I et preguntava si tu et consideres que mantens molt els orígens, els peus de terra... Jo crec que sí, jo crec que sí, perquè no... Clar, quan estàs treballant en aquesta feina des de fora es veu molt glamurós però de glamurós no té res quan estàs treballant al taller quan estàs en el rodatge moltes hores i sí que és maco conèixer gent que dius, ostres, no l'hauria conegut mai si no fos per això però al final és una feina i jo ho faig perquè m'agrada aquesta feina no per conèixer el famós o perquè després és molt xulo conèixer-los Però no ho faig per això i a mi m'agrada en realitat la vida senzilla, saps? M'agrada estar amb els amics, estar a casa meva, sortir a la muntanya, estar amb els meus pares, amb la meva germana. No m'agraden... Sempre he preguntat per les festes i aquestes coses i la veritat és que tant jo com el David no som... d'anar a moltes festes. Aquesta part més relacional, diguem. Sí, la veritat és que relacions públiques en quant a festes, si fos per això... Bueno, de fet no tens xarxes socials, o sigui que... No, no, no m'agrada. M'agrada passar desapercebuda. Vull dir, sí, no m'agraden les xarxes socials. Tot i això, ets una referent, i ho dic amb totes les paraules, no només per la llarga trajectòria que tens, sinó perquè, això ho comentàvem preparant l'entrevista, El teu és un món molt d'homes, ara ho explicarem com ha canviat, perquè tu vas començar molt joveneta, però ara hi ha moltes dones que s'hi dediquen, i tu ets de les que vas obrir camí. Per tant, vull que expliques això del col·le. Vull que expliques això del col·le. Sí, una cosa que em va fer molta il·lusió, no sé, va ser, crec que a l'època del Covid, una amiga meva de l'escola em va trucar per dir-me... De l'Estel. De l'Estel, exacte, de l'escola Estel. I em va dir, mira, que les meves nàvodes van a una escola que cada any trien el nom d'una persona, com de referent o perquè els agradi, i llavors durant tot l'any tenen el nom posat a la porta de la classe. I diu, i t'han triat a tu. Que maco. Em va fer molta il·lusió. Em vaig quedar i pensar, ara no recordo quina edat teníem, però eren petits. Petites. Sí. I, clar, em va trucar per demanar si podia fer un vídeo d'agraïment i explicar una miqueta, perquè si no hagués sigut l'època del Covid, potser hauria anat a l'escola. I em va fer molta il·lusió. De cop em vaig quedar pensant, uau... Sóc el referent d'algú. I, de fet, també de cara a gent que es vol dedicar a això, jo noto que les noies que es volen dedicar als efectes especials de maquillatge em miren amb certa admiració i em tenen de referent. El que passa és que no soc molt conscient. No és algú que ho pensi. Llavors, quan m'ho demostren, quan vas a una escola a xerrar, que a vegades anem a fer xerrades i tot és... Bueno, és molt maco, t'has de sentir orgullosa. Sí, sí, em sento molt orgullosa. I sempre dic que han d'haver referents perquè si no n'hi ha, doncs moltes nenes no saben que poden fer això. Exacte, sí. I sí, de fet, amb el Laberinto del Fauno i amb el de l'Òscar, hi ha molta gent que es va començar a dedicar això, o que volia estudiar això, perquè no sabien ni que aquesta feina existia, no? O potser... pensant que existia fora, realment abans aquí no hi havia tampoc pel·lícules on poguessis fer coses d'aquestes, no?, referents al maquillatge especial. Llavors, és això, molta gent va dir, ah, et pots dedicar a això, pots viure d'això, i a sobre hi havia gent que era, ah, i pots guanyar premis, no?, que hi havia e-mails, ens els enviaven com, a vegades, què s'ha de fer per guanyar un Òscar? I és com, bueno, aquesta no seria la millor pregunta... No, és com t'hi has de dedicar perquè et vols dedicar a aquest agrada de feina i no pels premis. Vostè m'ha explicat això? Tu vas néixer a Barcelona, però diguem-ne que ets de Molins de Rei de tota la vida. A nosaltres ens escolta la gent de Molins de Rei també gent de fora, però des d'aquí també fem país des del poble. Oi, Eli, Eli és la nostra tècnica, que ho fem. Però tu, quan eres petita, ho estaves explicant ara, tècnica d'efectes especials de maquillatge no era una professió que diguessis... No sé, em vull dir que això. Es suma molt de tècnics d'efectes especials. Igual la gent es pensava més en nois, no? O que es feien coses... Perquè... Primer expliquem què és i després m'expliques com vas arribar aquí. Què és ser tècnica d'efectes especials de maquillatge? Què fas exactament? El que fem és maquillatge protesi, que vol dir quan has de transformar un actor, per exemple, envellit. Quan una persona de 30 anys ha de tenir 80, això no es pot fer amb maquillatge normal, de bellesa, només amb... amb polvos i amb maquillatge, sinó que necessita pròtesis. Llavors, quan entren les pròtesis, aquí és on entrem nosaltres. Però no només fem maquillatge protèsic, també fem ficticis de coses, d'animals, molts morts, per exemple, a la Sociedad de la Nieve vam fer molts morts congelats, per exemple. També fem... el que es diu animatrònics, que són coses amb mecanismes dintre. Pot ser un home amb mecanismes dintre, un cap, perquè parli i mogui la cara. Llavors, també fem props, que seria com a dretzo especial, que són elements especials que no ho fan ni decoració, es queda una mica... Entre mig. Sí, i ho fem nosaltres. Llavors, clar, barca... Moltes coses. És una mica escultòric, també, en algunes coses. Sí, la base és l'escultura. Després ho direm, que tu vas ser, bàsicament tu, la creadora de l'escultura, que és el Premi Gaudí de Catalunya, que és d'aquesta Ximeneia, que és com un monstre, la Pedrera, que són com cares també... Exacte. O sigui, que tu ets artista, en el sentit creatiu. Sí, sí. Sí, es podria dir que sí. No et dediques a l'escultura, però sí que apliques tècniques escultòriques, pictòriques... Exacte. Sí, de fet, en aquesta feina jo crec que està tot. Tot, perquè és des de maquillatge, pelucaria, per dissenyar has de dibuixar l'escultura, la pintura... has de fer els mollos, sí, jo crec que si no té tot, ho té quasi tot, la mecànica, és a dir, sí, és molt, molt, molt gran. I clar, jo, de fet, em dedico a això, jo no sabia ni que existia aquesta professió. Ara anem a com comença això. Tu, quan eres petita, d'on t'inspira tot això? Clar, jo de petita no sabia que em volia dedicar a això. El que sí, m'agradava molt dibuixar i inventar-me personatges. Sempre m'estava inventant personatges i tinc dibuixos per allà de bitxos raros. De fet, jo no me'n recordava, però un cop la meva professora de matemàtiques, la Montse Roca, em diu, sí, jo me'n recordo, que a vegades em donaves els exàmens i hi havia com un dibuixet sempre allà, a un costat. I clar, la meva il·lusió... era veure el que jo m'imaginava, ho volia veure de veritat, volia tocar-ho, volia veure aquell bitxo que jo m'imaginava, el volia... En tres dimensions. Sí, que existís, directament. I llavors, clar, vaig començar a veure pel·lícules com Els Gremlins, E.T., L'Aberinto de Jim Henson, totes aquestes pel·lícules on sortien bitxets d'aquests que m'agradaven tant i de cop. i vaig pensar, uau, què s'ha de fer per poder fer això? Perquè aquí existeixen i són com de veritat. I m'ho vaig enterar que era fent efectes espacials de maquillatge i vaig dir, doncs, no vull fer això. Però això és una mica difícil, és a dir, però això no és allò, me'n vaig a una acadèmia. Tot i que vas anar amb una que havien començat, que al final després és l'origen de l'empresa, no? Exacte. Però això, diguem-ne que a Catalunya en aquell moment, o a Espanya o a Europa, era més difícil, era més als Estats Units que es feien. Totalment. Aquí, de fet, no hi havia escoles. En aquella època no n'hi havia ni de fet. Llavors, quan tu això ho vas dir a casa, què? Clar, jo abans que això, de fet vaig trobar una escola que deien que feien efectes especials de maquillatge, no, dibuixos animats i efectes especials de maquillatge. Com els dibuixos animats també m'agradaven, vaig dir, bueno, vaig allà i si fan efectes, doncs, què passa que vam fer dibuixos animats però de coses d'efectes molt poquetes. El que passa és que és un cos d'aquestes de la vida, que allà vaig conèixer un noi, que coneixia un altre noi, que tenia un amic, que era el David Martí, que és el meu soci, que és el que va posar a l'escola d'Efectes. Llavors me'l van presentar. I vas saltar cap allà. Sí, vaig anar allà, que eren com dos anys, però no vaig ni acabar el curs, no tinc el títol, però em vaig quedar... Formal, el títol formal. El títol formal. Però em vaig quedar ja amb ells ajudant-los en el taller. Ells després van tancar l'escola, perquè en aquell moment hi havia molt poca gent que volia fer això. Ells van pensar, posem l'escola, aquí formem gent... I això, però a tu això ha donat bé? O sigui, tu ets artista així, diguem-ne, de naixement? Jo crec que això... Crec que genèticament em ve del meu pare. Jo crec que el meu pare aquí m'ha passat. El Joan. El Joan. És supermanetes, és molt creatiu d'idees. De fet, ara s'ha fet un taller per fer coses de fusta. i s'inventa les màquines i aprofita motors i tal i jo crec que això em ve d'ell perquè moltes coses em sento molt identificada perquè a mi part de l'escultura i aquestes coses m'agrada molt inventar-me coses i idear coses, com es pot fer això de fet en algun moment em vaig plantejar podria inventar-me joguines quan no sabia que hi havia el dels efectes La mare no. La Montse no, que és dur com tu. Exacte, sí, però no, la mare no. I de la mare què tens? A mi m'agrada parlar de les males, sempre ho dic. Què tens de la mare? De la mare tinc moltes coses. De fet, del meu pare tinc això, però m'assemblo més a la meva mare. Jo crec que ara també amb l'edat m'estic donant compte de les coses que... que he après d'ella i que m'han influenciat d'ella, no? I, per exemple, és tenir molt en compte l'altra gent, no?, ser molt empàtic amb la gent. Crec que és una persona molt bona i jo crec que això ho he tingut present, no?, com molt de donar, no?, cap enfora. Llavors, jo crec que que això ho tinc d'ella i també reflexa la feina, no?, que sempre volem que la gent estigui com molt contenta i ho donem tot perquè siguin feliços, no? Si ets una bona jefa. Ho intento. No sé si ho soc, però ho intento. Sí, perquè sou copropietaris d'una empresa, però amb aquest món vostre no funciona amb gent que hi treballa sempre perquè aneu a projectes. Exacte. I llavors aneu fent equips, però heu arribat a tenir fins a 40 persones o més, no? Sí, a la pel·li d'Un monstruo viene a verme del Bayona... vam arribar a ser 40 però això ha passat una vegada i jo crec que no ho vull més perquè és molt bèstia jo crec que sempre anem oscil·lant entre 5, 15, 20 una cosa així depèn dels projectes, si són grans o si se t'ajunten diverses pel·lícules El que passa és que ja quan tens molta gent és molt complicat, perquè volem controlar molt la qualitat de la feina, el que surt per la porta ha d'estar mínimament bé o superbé, i llavors costa trobar bons tècnics, això és una cosa, i clar, hi ha vegades que diem que no feines, però si veiem que no hi arribem, preferim dir que no. I ara hi ha escoles de tècnic? Ara n'hi ha més, ara hi ha més escoles. I tu ets profe d'alguna o no? No, no. Alguna vegada ens han preguntat per ser-ho. Sí que hem anat a donar masterclass, però clar, tampoc tenim temps de ser professor. I jo crec que, no sé si és una cosa que m'agradaria. Així com el David sí, jo crec que seria molt bon professor, i de fet ell ja ho va ser, perquè va ser el meu professor. A tu et costa més, aquesta part? Sí, a mi em costa més. És que jo tinc ganes de fer coses, llavors, si fas de professor... Bé, de fet, ara ja em costa fer més hores que els rellotges, perquè et passes el dia supervisant pressupostos, parlant reunions, tal, i quan tu vols fer alguna cosa amb les mans ho fas al final del dia, que estàs ja cansadíssim, però és la manera. Clar. I és un món que ara la intel·ligència artificial impacta molt o no? Perquè deies, a mi m'agrada inventar-me coses. Hi ha gent que li diu a la màquina, vull que me facis, no sé què, no sé què, fes-me un dibuix d'això. Sí, allò de l'IA és... Sí, és un tema. Un tema que parlem molt en el taller... Jo crec que la nostra professió i per l'edat que tenim a nosaltres crec que no ens enganxarà però en un futur jo crec que dins dels efectes hi ha com molts processos i hi ha processos que jo crec que sí que se'ls carregarà com per exemple el disseny de personatges serà els dibuixes o O sí que ja també es fan servir eines d'ordinador, el Photoshop, el ZBrush, com programes de 3D per poder dissenyar aquests personatges. Però, clar, és una persona especialitzada en això, que està allà moltes hores, clar, amb una IA li dius vull un bitxo verd, amb quatre ulls, deu potes, no sé quantos, i clar, i t'ho fan un segon. Clar, això és supertentador, sobretot de cara als productors. que no tenen cap a un dissenyador. Tantes hores. Llavors, no ho sé, se'm fa difícil imaginar un futur perquè jo crec que pot ser que sigui com un boom, però crec que ens va passar amb el 3D. quan va sortir Juràssic Park. Les impressores també, no? Bé, les impressores són una part del procés que estan bé d'utilitzar. Nosaltres, de fet, en tenim, però quan va sortir a les pel·lícules amb efectes de 3D, no?, d'ordinador, quan va sortir Juràssic Park, i vam veure aquells dinosaures, n'hi havia de físics, però n'hi havia d'ordinador, i clar, ens vam quedar com diem, buah, se'ns acaba la feina, perquè... I al contrari, ens va sortir més feina, perquè de cop la gent que feia servir l'ordinador necessitava elements físics. Ara potser ja no necessiten tants, el que passa que ara també jo crec que és una mica a gustos del director. N'hi ha directors que ens venen directament dient jo vull fer el més físic possible. L'ordinador s'utilitza, però on no s'arribi. I de fet n'hi ha molts, perquè jo crec que a la gent també li fa falta veure que les coses siguin físiques. A mi em dóna la sensació que a vegades entra un efecte digital, que potser mou la cara superbé, i té com molt moviment, i un ninot potser és més limitat, però té més ànima. Té alguna cosa. I a mi l'ordinador... N'hi ha que estan molt ben fets, però encara moltes vegades en falta com que té l'ànima. Jo crec que això la gent no troba a faltar. El que passa és que les noves generacions que s'estan tan acostumant als videojocs, a l'ordinador, a vegades no saben ni que existeix això. Una altra estètica molt diferent. Sí, no podran comparar. És difícil. Comentàvem, els que som de la generació d'Auró, de l'Spielberg, Sí, exacte. Clar, la veus ara en perspectiva i dius, mare meva, però jo en aquell moment quan la vaig veure al cinema encara ja em moro. Sí, sí, sí, totalment. No, i segueixes tan superbé, és que és genial. Sí, no ho sé, clar, la gent que està creixent ara, les noves generacions, com ja estan acostumats, no? Jo, quan veia en Taracabàs, veia pel·lícules com ràpid, com que els hi poses com... Sí, sí. Que va més ràpid. I en el mòbil, pensar, clar, com pots veure una pel·lícula així? Por dos. Clar, dius, és que no... Llavors, clar, si no comparen o no li donen valor al que... Sí, sí. Doncs potser els hi dona igual, o potser no, potser hi ha un món de sorgida, no? És el que anava a dir, a la vegada també les plataformes estan donant noves oportunitats al cinema, d'una altra manera, no? Sí. Sí, és que és difícil saber per on sortir. Potser hi ha un boom, però després de cop són com diferents tendències. Potser s'utilitza com a eina, que està molt bé, perquè hi ha certes coses que potser dius que realment no aporta res fer-ho. Sí. que ho faci una persona i no ho sé, no sé, depèn de com s'utilitzi. Bé, ja ho veurem, ho veurem a futur. De moment, en el present, la Montse Ribé Parellada és tècnica d'efectes especials de maquillatge i ho torno a repetir perquè jo no sabia si dir-te així o dir-te maquilladora d'efectes especials, que és el que he llegit a molts llocs. És una professió que encara queda una mica com per definir Sí, de fet està ben dit, de les dues maneres. Però clar, ets molt més, el maquillatge l'entenem, o com a mínim la paraula s'entén d'una manera com va molt més. Exacte, a mi m'agrada més tècnic perquè és com que inclou totes les coses i maquillador d'efectes sembla només... És una part, només. Una part, exacte. Quina és la feina més difícil que recordes? Jo crec que el Laberinto del Fauno... En si mateixa. Sí, sí, perquè... Bueno, això es va donar un Òscar, no? Sí, em sembla que el Patí ens va donar després els fruits, però sí, perquè vam fer els trajes del Fauno i del Pal i no havíem fet mai un traje sencer. Clar, sempre tens temps limitat per fer això, llavors, clar, estàs fent una cosa que no has fet mai, no saps ben bé com fer, i clar, has d'experimentar, ho has de fer en un temps límit, llavors hi havia molts efectes, el pressupost era molt just, de fet ens vam literalment arruïnar, ens vam quedar... vam tenir que posar tots els diners que ens havien de pagar per l'assistència a rodatge, perquè nosaltres fem la part al taller de construcció i després anem a rodatge a aplicar les pròtesis o a moure mecànicament el que sigui, hem d'estar a rodatge. Doncs vam tenir que, per poder acabar la fabricació, el sou meu i del David, de tres mesos de rodatge, el vam demanar per antelació per posar-lo després, això, per poder acabar. I ens vam tardar en recuperar-nos, a part de l'estrès... Allò va ser molt bèstia, un estrès... jo crec que vam plorar diverses vegades sí, era allà un cansanci extrem però és com ho hem d'acabar però ara em diuen fas un altre cop la pel·lícula i guanyes un Òscar i et dic que no a l'Òscar no passo per l'experiència una altra vegada en sèrio? En sèrio, el David tampoc, vam patir molt. Sí? Sí, sí, sí. Però mira, ara... Al final, això també us ha donat... Va ser això un trampolí fort o ja en teníeu? Ja havíem fet... Sí, la gent ja ens començava a conèixer dins del sector. Havíem ja fet moltes coses. Un sector petit, deies abans, no? Sí, és un sector petit i sí, perquè ja havíem fet pel·lícules amb el Guillermo del Toro, l'Espinazo del Diablo, Hellboy, la primera... I el que passa que sí que això va ser un trampolí, la gent que no ens coneixia aquí sí que ens va conèixer. El que passa que tota la gent que guanya un Òscar després està uns sis mesos que no el truquen. Què em dius? Això ens ho havia explicat un maquillador. d'Estats Units, el Dick Smith, que havia fet L'Exorcista, Amadeus, que era com el Yoda de maquillatge de tota la gent d'Efectes Espacials, i ell, quan va guanyar l'Òscar per Amadeus, es va estar... sis mesos que no el trucaven, i nosaltres vam pensar que és raro. I ens va passar perquè molta gent Ens va dir que... Bueno, hi havia gent que es pensava que ens n'havíem anat a viure a Los Ángeles, una altra gent que havíem pujat al catxer i que de cop havíem tornat supercars, però clar, és que tampoc ho preguntaven. Ni ens preguntaven per pressupost, ni ens trucaven, ni de cop. Vam dir, què està passant aquí? I quan vam sàpiguer d'alguns directors amb els que ja havíem treballat, que estaven fent una pel·lícula, vam dir... Els vam trucar com dient, hola i tal, estem aquí. Llavors és quan ens vam començar a enterar, van dir, ai, és que ens pensaven que ja no estàveu aquí, què tal, què qual, i vam dir, no, estem aquí, som els de sempre, no ha canviat res, i de mica en mica vam començar a enviar e-mails i tot es va normalitzar. I ja vam tornar a recuperar. Exacte, llavors sí que vam guanyar, que jo crec que els productors, tothom en general ens respectava més, això sí que ens ho va donar. I tu com a dona dins d'aquest món, em comentaves sobre el programa, que tampoc has tingut mai, diguem-ne, sí que és un món d'homes, però tu no has sentit aquesta, diguem-ne, no hi ha hagut esbiaix cap a tu des dels professionals. No, clar, nosaltres treballem més al taller que en rodatge. Hi ha rodatges que sí que hem hagut d'estar molts mesos, però normalment són com dies concrets. Llavors, clar, estem com en la nostra bombolla. I amb tots els meus companys, tant el David com... Sí, quan vaig començar, no hi havia cap noia, quasi tot érem nois, la gent que contractàvem i tot, i mai vaig notar que hi hagués cap... Sí, res de masclisme, ni poc respecte, o sigui... I per què no hi havia noies quan tu vas començar, creus? La veritat és que no ho sé. En general ja hi havia poca gent, és a dir, molt pocs tècnics que es dedicaven a això. I ja dintre d'això jo m'imagino que hi havia moltes noies que potser no pensaven que s'hi podien dedicar. És una cosa tan concreta i tan especial. És molt física? Sí, és bastant física. De fet... Vull dir, perquè et tracteu a vegades amb... Amb mollos pesats. Sí, amb mollos pesats. Sí, i la veritat és que per exemple... De guix o de... Exacte, sí, mollos de guix que pesen molt, o a vegades has d'agafar el sac de guix per omplir, o jo què sé, quilos de silicona, és a dir... I és bastant... Hi ha coses dures, quan fas mollos de fibra de vidre, que si la màscara, que si no sé què... O sigui, és d'orions. Hi ha molta gent que es vol dedicar... Noies, que es volen dedicar als efectes, pensant en el moment que maquillaran l'actor, que posaran la pròtesis, què tal... Clar, quan se'n dona en compte tot el que hi ha darrere... diuen, val, no és el que em pensava. Llavors, sí que hi ha una mica d'això. De desconeixement sobre això. Sí, ja hi ha una mica. Però en canvi hi ha moltes noies ara, amb els anys. Ara hi ha moltes noies, amb els anys, sí, amb els anys. I no sé si va ser afecta... I què els dius? Si tu haguessis de parlar amb una noia que es vol dir que això és jove, no? Quan tu tenies 15 anys, què li diries ara, en perspectiva? Jo li diria que si li agrada molt aquesta feina que endavant... Però que t'hi has de dedicar moltes hores, moltes, per perfeccionar. Que no és com vaig a la feina, faig les hores i me'n vaig, sinó que és la feina i després a casa. Perquè si l'escultura, per exemple, és una part molt important de la feina... per arribar a fer una bona escultura has de posar moltes hores. I tota la gent que es dedica a això, que són bons, és perquè es dediquen moltes hores. Però no és per complir la feina, sinó que sempre t'has de voler superar. Llavors, clar, trobar gent d'aquesta, que potser després es queda al taller, després de l'hora que li toca, perquè diu, ai, doncs vaig a provar això, vull fer això, o m'agradaria aprendre de pintar o el que sigui... N'hi ha molt poca, realment. N'hi ha molt poca. Llavors, qui es vulgui dedicar... O sigui, conciliació amb el temps lliure, ja no dic amb la família, amb el temps lliure és difícil. Sí, sí, no. Nosaltres, clar, ara ja tenim una edat i una mica la meva meta ara és... Intentar treballar menys, perquè és que és això que... Arriba un moment que no veus ni amics ni família, com que costa trobar el moment. És complicat. És una mica en el món del cine en general, perquè és com molt boig, rodatge, te'n vas a no sé on i t'estàs quatre mesos. És complicat, però inclús nosaltres, que no anem tant de rodatge... En el taller, és que per arribar a entregar, quan menys tu esperes de cop, dius, ostres, no arribem una altra nit que em toca treballar, que n'hem treballat... De no dormir. De no dormir, bueno, recordo que vam fer, i no fa tant d'això, que és allò que sempre intentes controlar i dir, no em passarà més, hem estat 52 hores sense dormir. A la més, a tope, saps? O sigui, 52 hores... Però si no tens capacitat de rendir... No, clar, sí, no. Ja va arribar un moment que era com, ja, és que no podem més, però no sé, hi ha una cosa que és com, has d'entragar i no et queda una altra, jo no sé, el cos, quan... No em puc imaginar, ja no treus les forces, però acabes treurem. Els productors i les productores són molt exigents. Depèn, hi ha de tot. Si n'hi ha... Que siguin exigents està bé, eh? Perquè, clar, el Guillermo, el Toro, superexigent, i, clar, et treu el millor de tu, el que passa que també es pateix. I hi ha dones guais, eh? Perquè, bueno, en parlàvem d'una que a tu t'agrades especialment com lidera, no?, que és l'Esther Garcia, que és la productora del Deseo del Modobar, de la companyia del... Bueno, del Modobar. Sí, m'encanta aquesta dona. Sí, la vaig conèixer a L'Espinazo del Diablo, que de fet ells estàvem produint pel Guillermo del Toro, estava director del Guillermo del Toro, i allà també van conèixer el Pedro Almodóvar, i... I em va semblar una dona perquè és una feina superdifícil, no? La jefa de producció de controlar tot, els pressupostos... I era una dona tan... Ho feia com tot amb tant d'amor, com un saber fer, saps? No ens regatejava mai, era com, bueno, intentem trobar la solució, el que és just és just... Després sempre me'n recordaré que a la meitat de rodatge, a l'espinazo, de cop... va agafar com a totes les noies i va dir, va, farem com una festeta, anem a fer una coreografia. Tenia una energia i sempre com un bon humor i, no sé, em va com sobtar, saps? Vaig pensar, ostres, m'agradaria ser una jefa com ella. Una mica ho ets, no? No ho sé, ho intento, però no sé si tinc la mateixa energia que ella. Té com molta capacitat. Que guai. M'agrada que connectem i parlem d'altres dones. T'agrada més fer de jefa o fer d'escultura? Ja sé el que em diràs, perquè jo t'ho pregunto. D'escultura. De fet, no m'agrada ser jefa, però, bueno, ha tocat. No sé, també crec que s'ha de... com d'aprendre a ser-ho, no? És molt difícil, però és com una part... Sí, com a vegades quan m'agobio penso, bueno, és com una cosa a aprendre i a ser com ser bon jefe, no? I a vegades, no sé, escolto coses o intento... Què passa? Que a vegades amb l'estrès i les 30.000 coses que portes a sobre, a vegades es fa molt difícil. Ho has dit que ets molt autoexigent. Sí, sí, sí que ho soc. I llavors, què vas a veure les pel·lícules i dius aquí, no sé què, aquí i tal, o no? Sí, a vegades... Sí, quan veus la pel·lícula per primera vegada, no veus la pel·lícula, estàs només pendent de la teva feina, a veure si es veu bé, si no es veu bé, i a vegades és com, ostres, això... Però bé, normalment és una cosa que veus tu i l'altra gent no ho veu, però... Dèiem que l'has molt autooxigent. Sí, sí, soc autooxigent, sí. A vegades, el meu pare a vegades diu, som massa perfeccionistes, però... No podem evitar. No, i moltes vegades és allò que dius, podria estar molt millor a la feina, però el temps que tens no dona per més. Però sí que intento sempre fer el millor possible les coses. A vegades també t'equivoques, però és del que es tracta. El que sí que tinc és molta paciència. Moltíssima, paciència infinita. El que passa que a vegades em carrego massa les coses. A les espalles, no? Però, bueno, crec que és... I on trobes, Montse, la inspiració? Perquè fas monstres o fas coses d'aquesta... Sí. Jo crec que la trobo molt, o la trobem en la realitat, és en la naturalesa, no? Quan has de fer un monstre... hi ha animals que són increïbles, és a dir, que els mires i dius, és que ni dissenyant et surt això, hi ha bitxos superestranys. Llavors, sí, ens mirem coses reals perquè agafes d'aquí, d'allà, fas com barreges, però tens una base real i crec que això fa també com més creïble, també depèn del que et demanin. Hi ha vegades que pot ser alguna cosa completament inventat de, no sé, pots... Jo crec que al final també tens moltes coses al cap, no?, que has anat veient durant tota la teva vida, des de quadres, còmics, il·lustracions, i jo crec que es va com amagatzemant, i a vegades dius, et surt això? I potser no estàs mirant res i no saps d'on et surt, però jo crec que és que ja en el cervell hi ha com una biblioteca ja de totes les coses que has anat veient, no?, Una biblioteca, que no és un museu, però aviat també hi haurà un museu. Això esperem. Vull que ho explicis, això és un projecte xulo. Aviat podrem... Bueno, aviat no sé quan, en quin termini treballeu. Bueno, mira, el dels terminis és... O sigui, el projecte que tenim ara fa poc, ens hem canviat de local... A Barcelona, a prop del Mercat de Sant Antoni, perquè tenim... És un projecte personal que volem fer un museu per ensenyar totes les creacions que hem anat fent durant els 30 i quasi 5 anys que ens portem dedicant a això, perquè hi ha peces originals, hi haurà reproduccions de tot... I és una cosa que ara mateix ens fa moltíssima il·lusió. És a dir, és com el nostre nen... I ens volem de dir que això, el que passa és que, clar, ho hem de compaginar amb la feina, llavors sí que ens hem anat posant terminis, però veiem que no els complim, perquè quan estàs fent una pel·lícula t'absorbeix tant, llavors, bueno... Mica en mica anem fent i en algun moment esperem acabar-lo, però no et sé dir quan, perquè pensàvem a finals del 26, potser, i la veritat és que no ho tinc tan clar. No ho tens tan clar. No, ojalà, ojalà. I la raó de voler explicar tot això, quina és? Què us mou? Mira, hi ha diverses raons. Ho dic en plural perquè ho fas amb el David. Sí, sí, sí, i tant. Sempre amb el David. Sí, hi ha diverses motivacions. A veure, una vegada... Clar, aquesta feina és molt muntanya russa. A vegades tens molta feina i de cop no tens res. Molta feina... Normalment tenim molta, per sort, però me'n recordo que en una d'aquestes baixades de cop vam dir, si de cop se'ns acabés la feina, haguéssim de tancar, què fem amb tot això? Nosaltres ho teníem exposat al taller, exposat a una habitació amb les coses. Quan hi havia directors, productors o escoles, ho podien veure, però de cop vam dir, si haguéssim de tancar, Què faríem amb tot això? És una pena que la gent no ho pugui veure. De cop vam dir, ostres, podríem fer un museu, perquè a part n'hi ha molts, molt pocs, ni a Hollywood hi havia fins fa poc, fa, no sé, 4 o 5 anys, potser més, però relativament poc, no teníem museu allà, que dius allà és la meca del cine i on hi han hagut tots els estudis. I després molta gent, referents nostres, que ja s'han retirat, de cop es van vendre les peces. O mal vendre. I dèiem, però quina pena amb la de coses que hi ha per allà. I vam dir, ostres, hem de fer un museu. Un museu perquè això quedi. Sí, perquè això quedi i ja es vegi. I més ara, que ve amb totes les ies i el que parlàvem, que la gent jove pugui veure que les coses també es fan físicament... ens fa molta il·lusió i, a part, és una cosa que és molt llaminera. La gent, quan ho veu, encara que no siguis del sector, diuen, ostres, això es fa així i tot, no? És com que crea molta expectació. I, bueno, ens vam tirar a la piscina. Molt bé, estarem atents. I quin premi us queda per guanyar? A veure, explica'm-ho. Ostres, jo crec que l'Oscar és el més, no? És el que anava a dir, no? Sí, exacte, jo crec que jo amb això ja estic contenta. Si ens en volen donar un altre, doncs perfecte. I quin projecte t'agradaria fer, així en genèric? O sigui, a mi m'agradaria... Què t'agrada més, envellir, crear monstres? Coses de fantasia, que en fem molt poques. De fet, el Laberinto del Fauno és quasi de lo... Quasi sempre és més pel·lícules de terror... Hi ha diferència entre terror i fantasia, creus? Sí, clar, per mi el terror... O sigui, el terror també té punt de fantasia, no? Si hi ha, per exemple, has de crear fantasmes i tal, aquí hi ha punt de fantasia. Però quan dic terrores més tallar colls, morts, coses d'aquestes que no m'agrada tant, té la seva part divertida. Però, clar, nosaltres, clar, des de petit jo el que volia fer eren monstres o criatures fantàstiques i d'això ens en demanen molt poc. Molt, molt poc. I... I, clar, vam fer un fa no fa massa, d'una directora que es diu Rocío Mesa, que era com una espècie d'esperit del bosc, dels secaderos, ens acaben el tabaco, i és com un esperit fet de fulles. I, clar, això teníem molt poc pressupost, però ens va agradar tant la idea que ho vam fer, perquè això no demanen. Coses de què. I quin material t'agrada més? Quin material m'agrada de treballar? Del que es fa servir per treballar? Jo crec que una mica tots, és que és com la barreja de tot, no? I en coses tan diferents, clar, per exemple, per imitar pell és la silicona, no? Això, perquè dona una... Textura. Una textura, és translúcid, sembla pell... Però, per exemple, de cop, amb el bitxo aquest que vam fer de la pel·lícula de Secaderos, no?, estava fet de... Tenia que semblar fulles de tabac. I, clar, vam estar investigant i ho vam acabar fent amb tela, amb seda, tractada. Llavors, clar, això és... És una mica alquimistes, eh? Clar, és com... Què tinc? Vinga! Com podem fer barrejant? I això és el que m'agrada, el material en si sol no és tant sinó com després el treballes. I vas al cine a veure la competència o no? O per gaudir, o vas per gaudir? Sí, per gaudir, per gaudir. Sí, sí, sí, i per admirar, no? Perquè hi ha gent increïble. Hi ha bon rotllo entre els tècnics d'efectes espacials? Sí, d'efectes espacials la veritat és que sí. Perquè el món del cinema és una mica... Sí, però ja... Sí, som com una petita família, perquè ja tan... no hi ha massa... Ara, cada vegada hi ha hagut més tallers a Madrid, n'han sortit moltíssims. A Barcelona també n'hi ha més, abans érem quasi els únics, però la veritat, jo no sé si és perquè també som els més grans i ens respecten, però jo crec que ens portem bé amb tots o quasi tots els que coneixem. De fet, tenim molt bons amics. Hi ha estils diferents? Sí, jo crec que sí. Que ho porta com... Tampoc és que el busquis, et surt, perquè ja és com el teu estil sense pensar-ho, no? Però sí que a vegades es reconeix alguna cosa. Sí, jo crec que hi ha com una mica de segell. I què costa més, envellir homes o envellir dones? De cara, eh? Dones. Sí, mira quina pregunta. Està molt bé. Sí, sí, perquè els homes... No tenen la pell tan perfecta. Pots jugar més amb les barbes, és com una pell més dura, però les dones tenen la pell més llisa. El que són les juntes, és a dir, tu tens una pròtesis que l'has d'enganxar a la cara i tens unes juntes que es difuminen perquè no vegis on comença la teva pell. Clar, que no es noti això... És molt difícil, i quan tens una pell que no té quasi textura, que quasi és llisa com el màrmol, doncs és molt difícil, sí, és complicat. I estàs moltes hores per fer això amb algú? Ah, sí. Per fer un envelliment allò sencer, no?, que has de posar inclús una calva, un postís i tota la cara, incluint el coll, poden ser tres hores. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Doncs amb això, per si no ens dona temps, anem a entrar en la secció de dones de mi història, que em portes una dona que m'agrada molt, que és la Barbara Streisand. Que és una mica velleta, ara. Sí. Però velleta... Jo sempre penso que les ancianes de les tribus estaven molt valorades, o en algunes zones del món estan molt valorades. Exacte. Aquí, a les dones, quan passem d'una certa època, ja sembla que comencem a ser invisibles, i no. Sí, sí. I no. En tot cas, no és el cas de la nostra... És la Bàrbara Estreixa, de 83 anys, té... Com els meus pares. Sí. Ah, mira... 23 pel·lícules, 54 anys de carrera, i ella ha destacat tant en el món del cinema com en la interpretació, direcció, guionista, productora, ha fet moltes coses, i a més a més, una dona que ha sigut... Bueno, ha desafiat els cànons, no? Perquè ella, als anys 60, quan va començar així com a més fort, era una època de rostres perfectes a Hollywood i ella va refusar operar-se el nas i va dir que ella no canviaria qui era per agradar a ningú i va ser com un símbol amb això, no? Per què l'has friat? Mira, una mica tot el que has dit, o sigui el primer és me'n recordo encara quan vaig veure tal com érem a casa dels meus pares i quan vaig no sé, quan la vaig veure em va agradar molt però és que quan vaig sentir la cançó Em va, no sé, aquella cançó em va emocionar. Jo crec que és com la primera cançó que vaig buscar en disc i vaig pensar, uau, qui és aquesta dona, no? I després és això, l'admiro molt perquè... En el món, sobretot, que està ella de Hollywood, que la gent supera, i el que deia és el canon de bellesa, ella ha resistit i s'ha fet valer, perquè jo en realitat la trobo guapa. Té com una atractiva... Té un carisme... És bestial. És un atractiu carismàtic. Exacte. I després amb l'època que és ella amb què les dones encara estaven així molt més reprimides tot el que ha aconseguit ser directora en el que llavors no n'hi havia. Clar, s'ha obert camí i jo crec que és una persona així com molt íntegra a part de la veu. Em sembla... però no sé, té com alguna cosa que li surt d'ella, que és això, com aquí estic jo. Aquí estic jo. I em dona igual el que digueu, perquè part també, crec que el seu pare la va maltractar, vull dir, era de família pobra, també li van fer molt bullying, llavors és com ha sortit de totes aquestes coses molt forta. Bé, ella buscava l'escenari com a refugi i revolució per canalitzar emocions i construir-se la seva identitat. Va començar amb el teatre i després va ser quan va saltar amb el món. I volia destacar, de totes les coses que ha fet, que ha fet moltes coses, ha guanyat Oscars, Grammys, Emmy, Històries, una de tot, la pel·lícula Gentle, també, que em va semblar molt interessant perquè és una pel·lícula que ella va produir, dirigir i protagonitzar, on ella fa de dona jueva que es fa passar per un home per poder estudiar. i va ser la primera dona de Hollywood abans dèiem que tu ets la primera catalana ella va ser la primera dona de Hollywood que va assumir totes les funcions creatives en una sola producció és fort, eh? i segurament hauria de tenir moltes traves i a part també és fort això que es fes passar per home d'alguna manera aquí ja estava com reivindicant que s'havia de passar per home per fer coses llavors aquí ella ja... d'alguna manera, estava ja iniciant la seva revolució. Sí, senyora, sí, senyora. Doncs m'ha agradat molt que la recuperem, com que és un personatge molt conegut, avui l'hem recuperat només una miqueta i reivindicant també aquesta part, que a més a més ella ha sigut molt militant de causes socials, polítiques, defensa dels drets civils, de les dones, reivindicant el paper de les dones, que ha estat molt bé. I amb això estem arribant als tres últims minuts, que entrem en un espai que jo li dic... toc final, per saber quatre coses més de la nostra convidada, de la Montse Ribé Parellada. Montse, què et connecta amb Molins de Rei? Avui estem aquí a Ràdio Molins. Què et connecta amb Molins de Rei? Doncs em connecten la meva família, els meus pares, la meva germana, els amics de l'escola, d'EGB, que... que tinc moltes amigues que encara ens seguim veient i ens estimem moltíssim llavors de tant en tant encara quedem per sopar i em connecta la meva infantesa és com jo vaig créixer aquí vaig anar a l'escola aquí i és això, sento un lligam perquè està la meva família, els meus amics ben sovint sí, jo crec que intento venir un cop a la setmana que em deixa la feina. I quan no et trobem al taller, on et trobem? On està la Montse quan no està al taller? Treballant o amb un rodatge? On la trobem? A casa o amb la meva furgoneta camperitzada donant voltes. Pel món? Per la muntanya. Sí, m'agrada anar a la muntanya, m'agrada anar de càmping, sí, m'agrada molt el contacte amb la naturalesa. Amb la natura. Molt bé, Montse, primer de tot moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat amb aquestes heroïnes quotidianes. Moltes gràcies a tu per invitar-me. Molt contenta de tenir-te en aquesta taula i en aquesta ràdio. I moltes gràcies a Elia Arjona, com sempre, per la part tècnica. Jo sempre dic que estem al segle de les dones, però que queda molta feina per fer i anem fent xarxa des d'aquest programa. El podeu recuperar, com sempre, a banda de la web de Ràdio Molins de Rei, en podcast a les vostres plataformes. Seguim fent xarxa i aquí seguirem. Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 7, us parla Mercè Rour. Els bombers han atès 444 avisos pel temporal del Libre, 16 dels quals, entre les 3 i les 6 de la tarda, dels avisos acumulats, 367 són al Montsià i 77 al Vegebre.