Carme Bertran Pi o com sumar humanitat des de la infermeria i el voluntariat

La locutora presenta *Heroïnes Quotidianes* i dona pas a l’entrevista amb **Carme Bertran Pí**, infermera de família jubilada i actual voluntària amb infants amb càncer al *Pediatric Cancer Center* de Sant Joan de Déu. Es remarca la idea d’ofici vocacional: no "em dedico", sinó "*sóc* infermera", igual que la periodista "*és* periodista".

Carme explica que va néixer a Badalona i que de petita es va traslladar a Barcelona. Recorda la família materna badalonina, les visites als tiets i cosins, i les anades a la platja. Parlen del patrimoni romà de Badalona i de com descobrir ciutats soterrades fa reflexionar sobre les capes d’història que hi ha sota la vida actual.

Es parla de la professió de tenir cura de la salut com una de les més antigues, des de barbers i llevadores fins a la professionalització actual. Carme explica que no tenia referents sanitaris directes a la família, però que la infermeria li va despertar interès. Després del batxillerat i del COU, s’inscriu a infermeria a la Universitat de Barcelona (Clínic).

Carme comença com a **Ajudante Técnico Sanitario (ATS)**, un rol d’"ajudant del metge" molt tècnic. Fa l’especialitat d’**anàlisis clínics**, atreta pel maneig de mescles i resultats de laboratori. Treballa en un laboratori, on se sent bé però veu que la rutina i l’aïllament no li encaixen com a projecte per a tota la vida.

Carme es casa amb 20 anys, en una època en què les dones no eren majors fins als 21. Recorda que calia **permís del pare o del marit** per sortir a l’estranger, fer-se passaport o obrir un compte bancari. Malgrat treballar en un ambulatori com a auxiliar de clínica i estudiar, havia de demanar autoritzacions. Avui ho veu com una intromissió greu a la intimitat i l’autonomia de les dones i reconeix que qui no tenia un entorn familiar favorable quedava molt limitat.

Rememoren l’entrada de Carme, de ben petita, en un **esbart dansaire** al carrer Moncada, al final dels anys 50. L’esbart li dona un espai cultural català en ple franquisme i un ambient de grup sense tantes separacions de gènere. Els seus pares buscaven un lloc perquè ella i la germana tinguessin un entorn cultural i de lleure els dissabtes a la tarda.

Carme explica com anava sola amb autobús des del centre de Barcelona fins a l’institut a la Verneda, fet que li donava autonomia de ben jove. L’institut era separat per sexes (Infanta Isabel d’Aragó i Joan d’Àustria), però hi havia una directora, **Angeleta Ferrer**, molt avançada pedagògicament. La recorda com una de les grans dones de la seva vida, per la manera com preparava sortides i fomentava el treball previ i el pensament crític.

Carme coneix el seu marit a través del grup de dansa. Ell és de Barcelona però la família estiueja a **Molins de Rei**, on tenen casa. La seva sogra, Estel Serra, és recordada com una dona molt culta i generosa que organitzava balls, obres de teatre i activitats per a la canalla del barri. Carme acaba vivint a Molins, continua estudiant, fa l’especialitat i té dos fills, l’Oriol i la Laia.

Carme explica la reforma de l’**atenció primària** al voltant de 1985, quan es concentren metges de capçalera en un únic CAP. Oposita per obtenir plaça a **Molins de Rei**, per conciliar vida familiar i laboral i evitar desplaçaments a Barcelona. Malgrat advertències sobre els riscos de treballar al mateix poble on vius, ella ho veu com una oportunitat i té clar que, si no va bé, podria demanar trasllat.

Carme descriu la **infermera de família** ideal com la professional referent de tota la família en àmbits físics, socials i psíquics. Insisteix que la persona ha de ser **el centre de l’atenció**, i que cal entrar a casa seva sense jutjar, respectant la seva organització i creences. El seu paper és **detectar mancances**, oferir **eines** i **acompanyar**, no imposar ni dir com han de fer les coses.

Explica que, ja amb la reforma, la infermeria al CAP es sectoritza (pediatria, etc.). Carme s’ubica a **pediatria** i participa en la creació del **programa del nen sa**, que fa controls programats des dels primers dies de vida. Avaluen evolució motora, corba de creixement i desenvolupament segons l’edat, combinant visites d’infermera sola i conjuntes amb el pediatre. El focus passa del **nen malalt** al **seguiment preventiu del nen sa**.

Bego pregunta si pares i mares confien més en metges o infermeres. Carme respon que la clau és la **confiança** i el **treball en equip**: la professió infermera complementa la mèdica, i l’èxit es dona quan s’hi afegeix la visió de la **treballadora social**. Quan cal, la intervenció conjunta de metge, infermera i treballadora social permet una atenció més **integral i cooperativa**.

Amb una pediatra especialista en allergologia, Carme impulsa una **consulta d’al·lèrgies** al CAP, reduint llistes d’espera i facilitant l’accés local. Sobre la percepció que "ara hi ha més al·lèrgies", planteja que podria deure’s a una major **sensibilitat als al·lèrgens**, a la **contaminació ambiental** o, sobretot, al fet que **ara es diagnostica molt més** (com en el cas de la celiaquia, abans infradiagnosticada).

Carme analitza el canvi en el rol del pacient: d’una medicina paternalista on el metge ho decidia tot, a un escenari on es promou que el pacient gestioni la seva salut. Amb internet, tothom consulta diagnòstics a Google, la qual cosa pot ser molt **perillosa**, especialment en **salut mental**, on l’escassetat de recursos porta moltes persones a buscar respostes en línia o en *intel·ligència artificial*, que poden dir allò que el pacient vol sentir però no necessàriament el que necessita.

Carme confessa que, durant anys, es va sentir capaç d’adaptar-se a les noves tecnologies, però que darrerament té la sensació de no poder seguir-ne el ritme. La **intel·ligència artificial** li fa por i respecte; evita preguntar-li coses per no "enganxar-s’hi" ni entrar en una dinàmica que no domina. Aquesta reticència la viu com una qüestió generacional.

Quan l’adjunta d’infermeria del CAP deixa el càrrec, li proposen assumir-lo. Tot i veure-ho molt gros al principi, accepta. Combina la seva tasca d’**infermera de família** amb la responsabilitat d’**organitzar el dia a dia** (vacances, cobertures, incidències tècniques) i d’**engegar projectes** (organització d’urgències, atenció domiciliària). El seu estil es basa en **parlar molt amb l’equip, consensuar i provar** coses noves amb voluntat de modificar-les si cal.

Destaca la importància de l’**atenció domiciliària**, especialment per a persones que no poden desplaçar-se al CAP. Les visites a casa permeten veure l’entorn real, detectar mancances i errors amb la medicació. Per contra, reconeix la **pressió assistencial** i la manca de temps: moltes tasques, reunions i coordinacions que l’acaben desgastant. Quan sent que ja no pot aportar més idees noves, creu que és sa deixar pas a gent amb energia fresca.

Un cop deixa el càrrec d’adjunta, torna plenament a la seva plaça d’**infermera de família**, centrant-se en pacients ja no nens sans, sinó persones amb patologies i malalties cròniques. Des de la direcció li proposen participar en un **equip d’atenció a la cronicitat**, que cal dissenyar des de zero, i hi veu una nova oportunitat per seguir evolucionant professionalment.

Carme detalla com, amb altres infermeres i dos metges, elaboren un **projecte d’atenció a la cronicitat**, aprofitant experiències prèvies i aportant un enfocament propi. L’equip no substitueix la infermera de família, sinó que ofereix **seguiment més intensiu** a pacients crònics, coordinant-se amb l’hospital (Bellvitge, després Broggi) i amb internistes i infermeres referents. Faciliten tràmits, modifiquen cites i eviten confusions amb medicaments genèrics. Carme destaca que, donant molt, **rep molt suport i agraïment** dels pacients.

Explica com la seva feina implicava no només l’atenció directa, sinó també molta **coordinació amb hospitals** (cites, proves, internistes) i càrrega administrativa amb tablets i feina que s’emportava a casa. Malgrat que gaudia molt de la feina, arriba a sentir-se **molt cansada**, fet que prepara el terreny per a la decisió de jubilar-se.

En jubilar-se, Carme passa de "100 a 0" i sent la necessitat de **fer alguna cosa** més enllà de les tasques domèstiques. Creu que, com més coses fas, més rendeixes, i que quedar-se quieta l’angoixa. Comença a buscar **voluntariats**, contacta amb l’Ajuntament i finalment amb **Sant Joan de Déu**, on assisteix a reunions informatives sobre els diferents programes i centres.

Carme entra com a **voluntària** a la UCI de Sant Joan de Déu. Aclara que allà no exerceix com a infermera, sinó com a voluntària. La tasca principal és **acompanyar els infants** quan els pares han de fer tràmits, descansar o dutxar-se, i **donar suport emocional** escoltant les famílies, que sovint venen de lluny i estan soles. Les UCI permeten presència 24 h, però ella anima pares i mares a sortir una estona mentre ella es queda amb el nen.

Carme explica que els **nens lluiten amb un somriure**, tot i la gravetat de les malalties. Quan es troben una mica millor, tornen a voler jugar i córrer, tot i estar connectats a cables i sèrums, cosa que obliga els adults a vigilar el material mèdic. Reconeix que, per sort, molts nens acaben tirant endavant, tot i el mal tràngol dels tractaments i l’ingrés.

Amb l’obertura del **Pediatric Cancer Center**, Carme passa a fer-hi voluntariat a la planta d’ingressos. Abans de la pandèmia hi anava dos dies (UCI i quiròfans), però després de la COVID reestructura la seva agenda: ara concentra en **un dia setmanal** tant el matí al centre de càncer com la tarda a la unitat de **cirurgia ambulatòria**. Dona valor al fet de poder-hi anar en **transport públic**, després d’anys de dependència del cotxe.

Carme defensa el **voluntariat** per a qualsevol persona amb temps i ganes de donar-se als altres: sovint s’acaba rebent **més del que es dona**. Alguns dies la seva presència és molt necessària; altres, menys, però el simple fet d’estar-hi és important. Amb els nens intenta oferir alternatives a les pantalles (jocs de taula, llibres, dibuix), però si el nen prefereix el mòbil, ella ho respecta i es queda present i disponible.

Retornen a l’etapa de l’**equip d’atenció a la cronicitat** per parlar d’un projecte clau: entrevistes a pacients amb **malaltia crònica avançada** per conèixer les seves preferències. El document recull patologies, medicació i, sobretot, respostes a preguntes com: *"Vol anar a l’hospital o quedar-se a casa si es descompensa?"* i *"On voldria estar quan ja no hi hagi res a fer?"*. Molta gent expressa el desig de **morir a casa**. Al principi als professionals els costava formular aquestes preguntes, però descobreixen que els pacients ho reben bé i que parlar-ne **desangoixa**. Carme lamenta que **es parla poc de la mort** i valora aquest projecte com una manera de respectar la voluntat de la persona i d’acompanyar millor la família.

Carme presenta **Virginia Henderson** com la seva "dona amb història": infermera i teòrica que va transformar la infermeria en una disciplina respectada i autònoma. Henderson va definir **14 necessitats bàsiques humanes** per valorar els pacients i ajudar-los a assolir la màxima autonomia. No es va casar ni va tenir fills, dedicant tota la vida a estudiar com cuidar millor les persones i a dignificar la professió. Carme hi veu reflectida la seva pròpia idea de **infermeria integral**, que engloba aspectes físics, emocionals i socials, i lamenta que figures femenines com ella siguin poc conegudes.

En els últims minuts, Bego agraeix a Carme el seu testimoni, destacant com les seves experiències fan **reflexionar i inspiren**. Carme admet que estava nerviosa però s’ha sentit molt a gust. Es convida l’audiència a buscar més informació sobre Virginia Henderson i es tanca l’episodi recordant que, tot i estar al "segle de les dones", **encara queda molta feina per fer**, i que programes com aquest volen contribuir a fer xarxa i donar visibilitat a les experiències de les dones.