Heroïnes Quotidianes: Teatre Amateur i Empoderament Femení

. Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida. Us parla Bego Florie i avui ens acompanya Elisa Poc Tord, presidenta i directora del grup de teatre amateur Quins Arcades. Molt bona tarda. Molt bona tarda. Una freda tarda, Elisa, avui. Freda, molt freda, sí. Ja fa dies que fa fred. Fa dies que fa fred. Va bé el fred pel teatre o no? O és igual, per la veu o no? A veure, la veu és una mica complicada quan fa fred, però si estem dintre d'un teatre, no. Normalment no cal. Normalment no cal. Normalment els teatres estan més calentons. Doncs molt contenta que ens acompanyes avui, que parlarem de teatre amateur, que és un món molt interessant. Sí que és. Llegia abans de venir preparant una mica el programa, que han fet una enquesta, un estudi, crec que no havíem fet mai una anàlisi del teatre amateur a l'estat, clar, és un estudi d'abast espanyol, que són quatre milions d'espectadors a les companyies de teatre amateur. Estàs parlant de tot Espanya. Sí, em sembla moltíssim. Moltíssim. Em sembla molt, molt, perquè, bueno, la veritat, no és un món molt conegut, perquè a més a més com... Mira, així, ja ho he trobat. 2.500 grups de teatre no professional en els que participen 50.000 persones. Que no s'havia fet mai un estudi, i es va fer l'any 2023, que s'ha publicat en l'any 2024, 26.000 representacions. Em sembla una barbaritat. Sí, sí que ho és. Moltíssima gent. Sí que ho és. Hi ha moltíssima gent aficionada al teatre, gent amb moltes ganes de fer teatre. i precisament aquí a Catalunya jo penso que pràcticament a cada poble hi ha un grup de teatre, com a mínim. Com a mínim. Déu-n'hi-do. Tu, això del teatre, bueno, ara parlarem de què és Quins Arcades, que ara fa 12 anys que funcioneu. Ara, el geniu, farà 12 anys. Però tu fins a arribar que has passat per moltes altres coses, i primer el que jo volia explicar és una mica qui és l'Elisa Poc Tort. Bé, Molinenca. Sí, sí, vaig néixer Molins a l'impremta comercial, a sobre de l'impremta comercial. Que això ja apuntava maneres. Ja apuntava maneres. Apuntava maneres que t'agradarien les lletres. Segur, segur que sí, anava per aquí. I el nom d'Elisa, d'on et ve el nom d'Elisa? El nom d'Elisa ve de la meva àvia paterna, ella va morir, pobreta, que tenia 45 anys i jo no la vaig conèixer. Sí. I aleshores la meva padrina, que precisament era l'altra iaia, que eren... Consogres. Consogres. Consogres, no m'ha sortit en català, en català. Consogres. Consogres, sí. L'altra iaia, que era la meva padrina, llavors els noms els triaven els padrins. Si era una nena el triava la padrina, si era un nen el triava el padrí. i la padrina era la meva iaia materna. Que seria Paulina. Paulina, sí. Quin nom més xulo, també. Sí, sí. És maco. i ella va decidir que em posaria el nom de l'altra iaia, que ja no la vaig conèixer ni ella a mi. Perquè era molt jove quan va morir. 45 anys. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Doncs que maco, no, amb una família que es tria això, perquè normalment la gent tria el seu nom, o algú més de la banda seva, perquè ens entenguem. Sí, la gent triaven, ara ja no, però triaven el nom d'un familiar seu, de la seva mare, del seu pare, del germà, o de no sé què. Precisament, doncs, el meu padrí, que era l'avi patern, ell m'hauria posat Josep. Clar, si haguessis estat nen. Sí, perquè era el nom del fill que es va morir amb 18 anys. I ell m'hauria posat Josep. Però la meva padrina va decidir que ella volia posar-me el nom de l'altra iaia que no havien tingut tant gust a conèixer. Dones que eren heroïnes d'aquella època, oi? A nosaltres que ens agrada parlar de dones heroïnes, eren heroïnes d'aquella època, perquè elles van viure a la guerra, que va ser molt dura. Sí que ho eren. Es donaven suport. Les meves dues iaies, curiosament, abans de ser consogres, eren amigues. Abans d'imaginar-se que serien consogres. I tant. I tant. Eren veïnes i eren amigues. Vivien totes dues al carrer major i eren amigues. la meva iaia paterna, la iaia Elissa, ho va passar molt malament durant la guerra, perquè l'avi va estar a la guerra i després va estar pres... I era republicà. Era republicà. Va estar ferit i tot i tot. a la presó i ella, pobreta, no tenia res, perquè el seu marit era paleta i si no tenia el sou, doncs no tenia res per menjar. Ella va vendre tot el que tenia. La iaia havia estat d'una família benestant de molins, tenia coberteries de plata, tenia vaixelles bones, tenia... Tenia... Clar. I tot el que tenia va anar venent per mantenir tres fills. Tres fills. El meu pare tenia sis anys quan va començar la guerra. Déu-n'hi-do. El Josep en tenia quatre i la tieta Carme, fixa't-ho, que va néixer el mes de març i va esclatar la guerra el juliol. Déu-n'hi-do. La tieta era de mesos i ella, pobreta, no tenia res. I aquí és on entra la Paulina. I entra la Paulina i la Paulina... Era veïna. Era veïna. I amiga. I llavors l'altre àvia meu tenia un tros al camp i tal, i cultivava, i a casa tenien gallines i tenien ous i no sé què. I bé, el mínim que es podia tenir en aquella època perquè podien menjar. Clar. I la iaia Paulina, doncs, ho compartia amb la iaia Elisa el que podia. I després, doncs, van ser conservades al cap dels anys. No ho sabien en aquell moment quan estaven... No, perquè la iaia Elisa, ara no t'ho sabria assegurar, però jo crec que la iaia Elisa no va saber que serien consagres. Perquè els meus pares encara no eren nòvios quan la iaia Elisa va morir. Ah, clar, que se va morir molt jove. És veritat. 45 anys tenies. Tot això explica en el teu nom, eh? I hem parlat d'unes heroïnes estupendes de la teva família. Fantàstiques, fantàstiques totes dues. M'encanta, m'encanta. Fantàstiques totes dues. I això, tu després vas ser filla única, que jo volia explicar-ho una mica perquè volia explicar una mica la teva trajectòria. I et va tocar viure una època en què no vas poder desenvolupar... Mai se sap a la vida, eh? Però en aquell moment la vocació que tu tenies... Sí. Perquè eren moments on això del... A tu sempre t'ha agradat ser una mica artista? Ja ho hem dit que vas néixer damunt de la imprensa. Jo vaig néixer una imprensa. En canvi el pare era arquitecte, no? I ell volia que tiressis cap aquí. No, el meu pare no va arribar a ser arquitecte. Ell es va formar... O diguem-ne que era del món... Però ell sempre havia volgut que a casa hi hagués un arquitecte. i ell pensava que... A veure, si jo hagués sigut un xicot, jo crec que hauria sigut arquitecte per imposició del meu pare. Clar. Però llavors les noies no feien arquitectura i a mi no m'agradava. Ja, vaig comentar que els planos jo me'ls mirava del revés. No tenia jo la idea de... Però i això ho explicava una mica connectat amb que ton pare t'apuntava cap aquí... Sí, a mi ell li hauria agradat. Sí, però tu en aquell moment... D'entrada, d'entrada, al meu pare li hauria agradat tenir un nen. Clar. Però vaig sortir jo. Ja està, vaig sortir jo. I després no vaig tenir germans. No pas perquè no volguessin, sinó perquè... Perquè no es va adonar. No, la meva mare va tenir un part molt difícil. i després no em va poder tenir més. I jo tenia un trauma. Què ho has deia a la teva mare? Paquita. Paquita. És que m'agrada esmentar les mares. També. També. Ho sap l'Eli, la nostra tècnica, que sempre esmento les mares. Llavors... Vas ser filla única. Això et va marcar. Sí, molt. Molt. Jo tenia... Jo estava molt traumatitzada amb ser filla única. I de petita, com que no ho entenia... A veure, no m'ho podien explicar el perquè era filla única. Clar. I jo a casa estava sola, i veia les meves amigues, i anava a jugar a casa les meves amigues, i tenia els germans, les germanes, uns tenien germans, i jo veia que es barallaven, sí, però també veia que s'estimaven molt i que estaven molt junts, no? Un es queixava del germà gran, l'altre es queixava de la germana petita, però jo, quan jo tornava a casa, jo estava sola. Ja. I aquesta soledat a mi em feia mal. Em feia molt de mal, perquè jo li deia a la meva mare i per què jo no tinc un germà. Jo vull un germà. I després de gran, he recordat alguna vegada la meva mare que quan jo acabava de dir això, ella girava i marxava, i jo crec que plorava. Ai, pobra. Bé, bastant normal que ploressi. Perquè, d'alguna manera, no podia donar-me el que jo volia. I que ella també, igual, també hagués volgut, segurament. No ho sé. Potser sí, potser no, no ho sé. Però la qüestió és que no podia ser. Aleshores, jo penso que els meus pares, amb aquesta insistència meva, també ho van passar malament. Clar. Després, quan jo vaig tenir l'edat suficient per entendre el meu, m'ho van explicar, i aquí la història va acabar. Es va acabar. I tu, que eres petita, ara ets una mica artista, ja. Sí, sí, jo ja ballava, jo ja cantava. Sí, cantava. Cantava molt malament, perquè la meva veu no siguen mai bona. Però sí, ballar, cantar, i representar, jo casa disfressada de tot el que volguessis. Sí, de tot. I va arribar un dia, que jo per això ho volia explicar, perquè des de l'exposició del moment, que no s'entenia, que tu volguessis tirar com cap a la vessant més artística, diguem-ne, no? I aquí, tu que volies anar cap a una cosa més professional, doncs aquella època no estava ben vist, en aquella època. No, no. Jo quan, ja de petitona a petitona, jo feia dansa, però clar, feia dansa clàssica i era molt mona, no? Perquè jo era molt mona, molt simpàtica. Però encara ho ets també, eh? Sí, sí, bueno, vale, sí. I ballava bé i tal i qual, però quan va arribar el moment que aquelles classes, entre cometes, de ballet infantil es van acabar per a mi, perquè em vaig anar fent més gran, quan va ser el moment de dir que l'Elisa ha de fer un pas més, ha d'anar a una escola més professionalitzada per poder continuar endavant, deixar l'escola infantil i passar una mica, llavors ja el meu pare va dir que no. Que aquí no. Aquest no era un camí. Adient. Que no. perquè avui en dia... Això és el que volia explicar. Abans no es tenia aquesta mirada professional més dignificada. No. Perquè ens entenc. No, no. llavors per uns pares el fet que tu et dediquessis professionalment a això a una vida artística, sigui dansa, sigui teatre, sigui el que tu vulguis, sigui el cant, sigui el que tu vulguis, els pares no ho veien bé, perquè el món de la faràndula era el món de la faràndula i estava marvist. Clar. Jo no que tu fins i tot vas conèixer de goll de gom quan encara no eren coneguts, ara que estan fent maricel, així com de comiat, no? Sí. Aquí a la Penny. A la Penny. Amb una... La Penny feien una... La Penny, per les persones que ens escolteu que no sou de Molins de Rei, que també hi ha alguna, és una entitat cultural molt antiga i que, doncs, la nostra convidada, l'Elisa, poc torna, petita també hi anaves allà, no? I feies activitat. i vaig començar de dos anyets allà fent de pastorets. Fent d'angelets. D'angelets als pastorets. D'angelets als pastorets. Però llavors, en aquell moment, quan parles del de goll de gom, es feia un cicle de teatre i venien companyies de diferents pobles i diferents llocs. Aleshores, cap a cap al final del cicle que es feia un cop cada setmana, una obra de teatre, al final es feia l'última representació que la fèiem nosaltres i un sopar. Llavors, en aquella última representació i el sopar venien totes les companyies que havien participat i entre elles hi havia de goll de gom que van venir a veure'ns la nostra interpretació. i nosaltres llavors feien bo i sec. I quan vam ser al sopar, els del de goll de gom em van venir a veure i em van dir que que els havia agradat molt i que si m'agradaria anar amb la seva companyia, em va fer una il·lusió increïble, perquè malgrat que el públic en general no conegués llavors encara de goll de gom com s'ha conegut després, però dintre del món del teatre el de goll de gom ja l'anàvem coneixent, ja l'anàvem seguint i anàvem sabent una miqueta les coses que feien i em va fer molta il·lusió quan li vaig dir al meu pare. Em va dir que bueno, que si volia anar-hi que ja n'és però que a casa no hi tornés a posar els peus mai més. Déu-n'hi-do. Bueno, és que era una època dura aquella per les dones. Sí, molt. Perquè a més vull recordar que encara no eren majors d'edat els 18 sinó els 21. No, jo tenia llavors 20 anys. Sí, però la majoria d'edat eren els 21. Eren els 21. Sí, sí, que això ho vull recordar que sembla que sigui molt lluny i no és tan lluny. No, no. No és tan lluny. La majoria d'edat eren els 21 però és que a més a més em podien posar en búsqueda i captura. Sí, sí, sí, el teu pare segur perquè ell també és fruit d'una època i d'un lloc. Sí, sí. I d'un entorn i d'un context que amb això no et pot sortir. Però estem parlant d'aquell moment i de ser dona. Estem parlant d'aquell moment i de tallar-te unes ales que no sé el que hauria passat. Evidentment, evidentment. No sé el que hauria passat perquè després, clar, jo quan recordo això, clar, de coll de guany feien en Taviana, però després s'han dedicat molt els musicals i jo de musical no en tinc res. No tens veus. Però sí que tens capacitat d'interpretació. Tu recordes el primer dia que vas pujar en un escenari fent de... O sigui, en teatre matèria, evidentment, que estaves a la PEN i... Te'n recordes aquell dia? Sí. Tenia 12 anys. Déu n'hi do. Sí. I quina va ser la teva impressió? Fèiem i què és viure en veritat una obra que que el Ramon Puiggrós, que desgraciadament ja és mort i una altra sèrie de directors i tal, se la van inventar, van fer una mena de composició i jo feia... Era una part de textos bíblics i una part de mímica i una part de... I jo em vaig sentir com... no ho sé... com molt important. Que guai. Sí. Era de dir ostres... això t'agrada. Clar. Això ho vols fer. Això... Això formarà part de la teva vida. I fins ara? Fins ara. I fins ara, que és el que dèiem? Ara començarem a explicar-ho una mica, no? Sí, fins ara, fins ara. Perquè les persones que no et coneixen acabin de saber qui és, l'Elisa Poctor, ella... Bé, no vas poder tirar cap a la vessant, diguem-ne, professional, artística, però sí que vas quedar lligada fins avui en dia allò que era el teatre mater. Tota la vida. Tota la vida. Des d'aquelles primeres obres amb 12 anys, no? Sí. Després a la Penny, no? Amb el Passec, no? Sí, hi havia el Passec, fèiem obres divertides i fins i tot havíem fet sarsueles, jo què sé... Divertíem molt, ens divertíem molt. I vas estudiar, també, em va semblar com m'ho vas explicar, un tema molt interessant perquè en aquella època no era molt conegut, que eren els estudis de sociologia. que llavors no estaven a la universitat encara, però eren estudis de sociologia. No, ens feien a l'IFESP, allà al carrer Enric Renados, sí, i no vaig triar bé, la veritat, professionalment, no vaig triar bé. Perquè no tenia gaire sortides en aquell moment. No tenia sortides, ni ara en té. Bé, justeta, justeta, diguem. els sociòlegs, ara, la sortida és justeta. Justeta. Justeta. Sí, sí. Però era més íntim meu que altra cosa. Va ser, jo crec que un problema de rebel·lió de l'adolescència i tal, una mica de rebel·lió. no he pogut fer el que he volgut, no he pogut fer teatre, professional, que potser m'havia anat bé, o no, no ho he pogut fer. Però saps què, papa? Que jo no vull ser arquitecte. Saps? Aleshores, a mi m'ha agradat tota la vida, sempre de petita. Les meves millors notes eren d'història. la història, tota la vida m'ha agradat molt. Però, no les històries aquestes d'arts romans, de reis, de tal i de qual, sinó el per què han passat les coses, per què hi ha hagut moviments socials de gent que s'han rebel·lat contra això, contra allò, contra l'altre. Era una... Sempre m'ha apassionat. Llavors, jo vaig entendre que que la sociologia era un camí per mi. Que després no vas acabar per aquí, però bueno, et va servir com a... Però no, a mi m'ha servit molt, perquè vull dir que, a veure, tot el que has après i tot el que has interioritzat sempre et serveix per, a dia d'avui, entendre o preguntar-te per què està passant això o per què està passant allò, no? que sempre tens aquelles... Mirada curiosa de la vida. Exactament. Mirada curiosa. Exactament. I llavors vas seguir en paral·lel sempre tota la part del teatre, que vas començar amb els pastorets. Sí. A mi vaig començar d'en Gelet. D'en Gelet, però després vas fer coses aquí a Molins de Rei i hi ha hagut sempre a teatre mater. Bé, que tu hi hagis participat. Sí, sí, sempre, sempre n'hi ha hagut de teatre mater aquí a Molins. Ah, la passió. Veus, jo buscava el que... La passió del Mateu Genés, sí. Dic, que això ja va durar uns quants anys. Dotze. Dotze. Dotze. Dotze anys. Clar, però compatíem a Esparreguera, era una mica difícil. Era complicat, era complicat. Al principi, al principi era maco, era divertit, que vam començar amb un no res, perquè no teníem ni vestuari. Vull dir, anàvem vestits de carrer i llavors algú es va inventar que, oh, era la passió moderna, la passió dels texans. Res, que és que no teníem diners per fer vestuari, ni més ni menys. Però així va durar uns quants anys. el que passa que, clar, aquí, al principi sí que venia públic a veure'l, però després, mica, mica, mica, mica, la gent, no, no, no, no, la gent de Molins no va cada any a veure pastorets, no va cada any a veure passió. Sí, pastorets és diferent perquè veien molts nens. Pastorets, cada any neixen criatures noves que volen, que amb el seu temps volen anar a veure pastorets, però la passió és més aviat de iaios, la veritat. Bé, sí, sí. No perquè sigui de iaios, sinó que és un tipus d'espectacle més de gent gran. De gent gran. De gent gran. Aleshores, mica, mica, doncs, es va anar acabant. I després, vau crear l'Espai Xirgo, perquè he de recordar, bé, que a Molins de Rei tenim com Molinenca, Universal, la Margarida Xirgo, sí, que és, bé, que a més a més, no sé si va ser aquest any, que va recordar la seva visita amb l'Orca, que va també venir aquí. Va venir aquí amb l'Orca. Sí, sí, sí, sí, sí, sí. I de l'Espai Xirgo, que també va durar uns quants anys, vau enllaçar, bé, o vas evolucionar a les 15 Arcades. Ara explica'ns què és el grup de teatre amateur 15 Arcades. Jo vaig, jo anava fent d'actriu fins que es va acabar la passió, bé, després també l'he fet. però... Així com a més sovint, diguem-ne. Com a actriu. Sí. Quan, els últims anys de la passió, va venir a dirigir-la al Quimet Pla. I llavors ell li va sortir una feina al Teatre Nacional i no podia venir als assajos. I va començar a pensar qui podia dirigir la passió. i que podia substituir-la quan ell no podia venir a dirigir. Ens va anar fent... Com proves. No, proves. Va anar parlant amb un, va anar parlant amb l'altre. i al final i al final em va dir, escolta, Marissa, que tu has de dirigir. I li va dir, ni ara t'adivino. A mi no em baixis de l'escenari que jo vull sentir la fusta sota els peus, no em baixis de l'escenari. Però, mira, em va... em va convèncer i ja vaig començar a codirigir amb ell la passió. I a partir d'aquí, doncs, ja em vaig... ja em va picar el coquet i em vaig dedicar a la direcció. I què és important per dirigir? Quins valors creus que... o quines estratègies des del teu punt de vista, des de la teva experiència, són les que fan que funcioni una direcció de teatre? És complicat. És molt complicat. Perquè... Perquè estem parlant més a més de teatre amateur. Evidentment que la gent amateur també ve de la paraula estimar, no? Sí. Amb art. D'estimar, d'estimar. Però en el sentit aquest de fer-ho sense cap interès, sense cap interès, cada vegada quan més anys passen més complicat és. Perquè al principi el sense interès... Quan jo era jove i anava a teatre, no tenia altra cosa que fer. Ja. Bueno, diguem-ne que la societat tenia menys estímuls. Generals. I quan era petitona, doncs, els meus pares em deixaven anar a la peni a sejar. Però no em deixaven anar en lloc més. Ja. Avui en dia el jovent en té moltíssimes d'activitats. Què falta? Compromís. Perquè planifiques un assaig i... Ai, avui no puc venir perquè... És que tinc música. És que tinc bàsquet. És que tinc els grellers. és que tinc. I és que tinc. I és que tinc. Aleshores, la feina del director avui en dia... La primera, no perdre els nervis. Tenir molta calma. Sí. Perquè a vegades començaries a engegar gent. I anar... i llavors jo... Sí, he fet cursets de direcció. Però... Però el que... El que més m'he fixat sempre és amb els directors que he tingut. Els directors que he tingut, la manera que em dirigien, jo he agafat el que m'agradava i he deixat el que no. i aleshores a partir d'aquí doncs he fet una mica de matxembrat. De tot. Ha dit la nostra convidada, l'Elisa, ha dit directors. Mira, no tinc la dada perquè no me l'he apuntada però l'he vist avui. No, no. Hi ha molt poques directores. No he tingut jo mai cap directora. No, però no només amb l'amateur ni amb el professional. Ara n'hi ha. Però molt poquetes del total. Però ara n'hi ha. Molt poquetes perquè l'estudi que jo he vist em sembla que era de fa 3 o 4 anys i no sé si directores eren un 4%. Com que ara també és veritat que hi ha hagut un impuls molt important de la mirada de buscar més igualtat amb les programacions, segurament amb aquests dos o tres anys últims de la pandèmia cap aquí deu haver canviat. Però és igual amb teatre que amb cinema que amb tot. Vull dir, eren directors. Sí, sí. Eren directors. I tu vas entrar en un món d'homes, llavors. jo no n'he tingut mai cap de directora. Cap referent, clar. A mi no m'he dirigit mai cap dona. Clar, clar, clar, clar. Aleshores, bé, doncs, tu t'ho mires, jo penso que jo m'ho miro des d'un altre punt de vista. No tan masculí, potser hi poso una mica més de la branca femenina, dels sentiments femenins, quan intentes donar-li una perspectiva a l'obra. Potser, el dic jo, eh, però potser hi poso una mica més de la sensibilitat femenina, que no em posaven a mi els directors que jo tenia. Tenies com més empàtica, diguem-ne, segurament, no? Possible. És possible, però clar, jo no, no puc comparar perquè a mi no m'ha dirigit mai cap dona. Cap dona. No m'ha dirigit mai cap dona, aleshores, penso que li puc posar alguna altra, una volta, saps? Donar-li una volta per donar-li una sensibilitat diferent. Sí, sí, sí. Però a mi no me l'han fet a viure. La gent que ens escolta que no sap què és el grup de Teatre Mater 15 Alcades i explicant el que és el grup de Teatre Mater 15 Alcades vull que expliquis una mica des del teu punt de vista què és el Teatre Mater. Com els explicaries? Bé, el Teatre Mater és el que abans en deien aficionals, no? Sí, d'aficionats. Això ha canviat moltíssim perquè avui en dia el Teatre Mater té un nivell altíssim de categoria però molt alt, molt alt. Fins i tot jo et diria que a vegades hi ha grups de Teatre Mater que actuen i fan les coses millor que altres grups professionals. Jo he vist grups professionals molt dolents i grups amateurs boníssims, però boníssims que podrien ser professionals. Quina diferència hi ha entre uns grups i els altres? Els professionals viuen del teatre i els amateurs viuen d'una altra feina. Per mi és l'única avui en dia és l'única diferència que per mi hi ha. Quines dificultats té el Teatre Mater? Doncs em sembla que ja te'ls he dit abans. Estem en el vestit, la 13, no? Sí. A part l'econòmica. A part l'econòmica que hi ha grups professionals que també tenen molts problemes econòmics. Però a part el tema econòmic el problema és el compromís. I ja no només el compromís perquè he dit que vivim d'una altra cosa. O sigui, tenim una altra feina. Aleshores, he de treballar, plegaré tard, no sé a quina hora vindré. Ja no és només allò que et deia abans de les activitats extres, que si fem bàsquet, que si fem bolet, que si fem no sé què. Ja no és això només. És que tens uns fills, tens una família, has d'anar a casa perquè els nens arriben a casa, se'ls ha de fer el sopar, se'ls ha de posar a dormir, se'ls ha de... Les coses de la família. Ara no puc... Ara és que tinc la dona o tinc el marit malalt, és que tinc un fill malalt, és que... I com ho gestiones tot això? Perquè, bueno, coses positives també deuen haver perquè fa 12 anys que tireu amb el 15 arcades. I abans amb el xirgo, i abans amb la passió... Esclar, què té de positiu? Vinga! Què té de positiu? Vinga! Doncs que... que tens ganes de tirar-ho endavant. Molt bé. Que tens ganes de tirar-ho endavant. I que us ho passeu bé, suposo. Sí, sí. les dones de tot, les dones ens barallem. Sí, sí. Evidentment. Amb tots els grups. Hi ha més dones, com és el Teatre Matero, com a mínim des de la teva experiència, o no? És bastant igualitari. Directores, ja hem dit que no, però d'actrius i actors? jo penso que hi ha més actrius que actors. Però tampoc no... No molta diferència. Tampoc no hi haurà molt diferència. Tu portes un tema que no n'hem parlat, que és les lectures dramatitzades a la biblioteca de Molins de Raïda. Sí, sí. Que em sembla superinteressant. És que és molt bonic. Sí, això ho feu un cop cada... Dijous, cada setmana. Cada setmana ho feu. Sí, sí, sí. I si algú ens escolta, aquest dijous fem la representació trimestral, la representació de Nadal. Aquest grup està format ja fa, no sé si fa 5-6 anys, perquè ja et vaig dir que el vam començar a la biblioteca antiga. Ja no me'n recordo quants anys fa que està aquesta biblioteca estrenada. Ah, jo tampoc. Però, bueno... Però ja el vam començar allà. I es va formar una miqueta per gent que li agrada el teatre, que li agrada llegir i que d'alguna manera ara ja no tenen aquelles ganes. Sí, ganes. Sí, però capacitat potser no. Perquè la memòria és difícil. Allò de que haig d'aprendre tot aquest text per aquesta obra de teatre i la meva memòria ja no dóna per tant. Clar. i llavors doncs vam muntar una mica una miqueta això que és molt bonic que ens ho passem ens ho passem molt bé ens ho passem molt bé i llegim tant llegim amb alguna cosa de teatre com poesia com, mira, que ens vingui de gust. Això, i llavors ho coordines tu en aquest grup. Sí. I ara esteu preparant Nadal? Ara dijous fem l'actuació de Nadal, la representació de Nadal i aquest any l'hem dedicat a l'Àngel Guimarà que era el seu any. T'agraden els clàssics a tu de teatre? Sí. A veure, a mi en teatre m'agrada pràcticament tot però m'agraden els clàssics. I vas sovint al teatre professional a veure obres? Sí. Sí. Sí, hi vaig molt. També penso que soc jurat xirgo. Ah, això ho hem d'explicar. El jurat xirgo és el jurat que tria un cop a l'any el premi Margarida Xirgo entre les dones actrius de Catalunya. Sí. I que sou... Bueno, que ha passat per aquí. Ara no em facis dir perquè ara no me'n recordo però, bueno, les actius més reconegudes que hem tingut al panorama... Bueno, són 50. Ah, això anava a dita, no? En són 50, sí. Bueno, jo sé que la clara segura ho té. Sí. I la Emma Vila-Rassau també. Sí, bueno. Per exemple, no me'n recordo la d'aquest any. Aquest any... Ai, ara no me'n recordo, quedaré fatal. Bueno, és igual, no passa res. Llavors, per seleccionar és difícil? Ser jurat d'aquest premi és difícil? Mira, hi ha hagut algun any que sí. Perquè hi ha... A vegades et trobes amb 3 o 4 actrius que dius ui, ui, ui... que m'agraden totes. Que m'agraden totes. Però, en canvi, altres anys, doncs, veus-ho i dius hòstia, què és aquesta? Clar, clar. Llavors has de veure teatre tot l'any, no? Sí, de veient. I es dona el mes de novembre, no? O a l'octubre. Quan es dona el Premi Xirgo? El juny, el juliol. Ah, el juliol. El juliol. El juliol. O sigui, la temporada, no? Sí. Per l'aniversari de la Margarida Xirgo. La Margarida Xirgo va néixer el típic de juliol. D'acord, no ho sabia. I es dona, sobre el juliol, es dona el Premi Xirgo. El Premi Xirgo. Jo sempre recomano a les persones que ens escolten que recuperin la biografia de la Margarida Xirgo perquè va ser molt valenta en moltes coses. De ser... En una època molt difícil, també. Va ser una emprenedora perquè va, ja no com a actriu, sinó com a empresària. Com a companyia a l'Uruguai. Amb la seva companyia. I té idea que l'estimen molt. I tirar-la endavant, ella. una dona en aquella època. Va ser fabulosa. Va ser molt fabulosa. Quasi, quasi... Mira, i ara entrem en la secció següent com la dona de la que parlarem ara. És la secció de dones amb història. I ens portes... Que a mi m'ha agradat molt perquè qui ens seguiu jo sabeu que jo soc de Tarragona i, per tant, portem una dona de valls que és a prop de Tarragona, comarques de Tarragona, el camp de Tarragona, que és la Pepa Plana, Pallassa, que és el personatge que ens porta avui la nostra convidada, la Pepa Plana, que sempre ha sigut... Bueno, és una persona... Ha tingut tots els premis que es poden tenir del món dels pallassos. Sí. Tots del món, tots els premis, però no té el xirgo. No, el xirgo no, però perquè hi ha com una... Això ho parlàvem preparant el programa. Perquè no sé si... Ella ve de l'Institut del Teatre. Sí. De fet. I és actriu. Però, bueno... És actriu. El tema aquest de si una pallassa... I és una gran actriu. Sí, sí, sí. I jo... La vas proposar. L'últim espectacle que ella va portar a Barcelona fa uns 4 o 5 anys. Sí. Jo la vaig proposar com a premi xirgo. I va haver-hi molta discussió entre els jurats. I es considerava que, bueno, no ho sé, que és una pallassa. i a mi em sembla molt de greu perquè penso que és una gran actriu defensar-se com a pallassa en un món que també és d'homes. Sí, ara ho anava a explicar. Que també és d'homes. Defensar-se com a pallassa i tenir una vida dura que l'ha treballada molt. Jo sempre he pensat que era una xirgo, encara no ho és. Espera, que no s'ha acabat, eh? I ja encara hi ha temps. Encara hi seguiràs aquí. Encara hi ha temps. Ella és Premi Nacional del Cirque de l'any 22 i també Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I va ser... Bueno, li van donar per ser pionera en posar la dona en el focus de la creació del circ i especialment en l'àmbit del clown. Ella, bueno, té un bon dia 60 anys, 59, i fa més de... Bueno, prop de 30 que s'hi dedica. I, bueno... És la primera pallassa, perquè ella ho explica en les entrevistes. No té cap referent per damunt. Els seus referents... Parla molt de gent com d'Hortell Portrona o d'altres... Django Edwards, Monti, Marcel Gros, quan ella parla d'admiració i respecte per companys d'ofici. Però diu... Ella explica... No hi ha referents amb les pallasses. Les primeres Augustes, que és aquesta pallassa que a França fa com de... Amb aquestes parelles, no? Sí, sí, sí. I la Blanca i l'Augusta. L'Augusta és la que fa una mica de tonta. Són dels anys 70. Les primeres dones que feien d'Augusta són dels anys 70. I llavors ella diu... Jo tinc germanes grans, però no mares ni àvies. És a dir, hi ha hagut pallasses abans de mi, però no tenim referents... No hi ha referents més grans. Sí, fixar-nos, no? I m'agrada molt el que explica, no? Perquè també explica que una pallassa ha de ser impertinent i que ha de posar el focus en coses importants, des del riure, no? Sí, però impertinent. Clar. Clar, perquè ha de donar a entendre el que ens faria mal. El que ens faria mal donant-ho a entendre d'una forma divertida, però que te la foti, no? Sí, sí, sí. I després... És la vida, el pallasso. No, no, i que és molt creativa. Ella té companyia pròpia, que això també... De fet, va fer un festival de pallasses en una època l'any 2000 a Andorra, que ara es manté en un format més petit i en un any en què tu per trobar la gent no la trobaves per internet, diguem-ne, l'any 2000. No ens en recordem, però clar... Sembla hi, però no... I aconseguien fer un gran festival que va durar 10 anys, era via anual, i ara es manté en un format més petit. I ella... Bueno, també fa molts... És molt coneguda a Mèxit, a l'altra banda de l'Atlàntic. I ella explica com ella... Bueno, de fer acudits que tenen a veure amb la mirada de dona. Perquè ella parla, per exemple, de Mari Santpere. Però clar, Mari Santpere feia de pallasso, amor. Sí. no de pallasso. O sigui, ella es disfassava de pallasso, bueno, feia de pallasso, però no de pallasso. I fer de pallasso és una altra cosa. La Mari Santpere també era un altre, un altre registre. Però ella ho explica en el sentit que segurament per l'època tampoc podia fer de pallasso. No. Vestida de pallasso. Era còmica, però... Sí. La Mari Santpere era una còmica, però no se la catalogava aleshores com a pallasso, digués. No, no, no. I que, a més a més, doncs, els acudits que sempre han fet riure, que han fet els pallasso, normalment són acudits amb una mirada molt d'home. Sí, molt masclista. Bueno, sí, masclista. O bromes des d'una mirada molt masculina, no? Perquè, clar, bromes amb una mirada femenina, fins a la Pepa Plana hi havia poques, la veritat, no? I em refereixo també. Bueno, és que jo no n'hi visc cap més. Bueno, ja fa bromes, per exemple, fins i tot, bueno, que ho fa molt divertit, eh? Amb un espectacle, em sembla que es diu Veus a les veus, que fa broma, fa de pallasso i ho connecta, per exemple, amb les manifestacions del dret a l'avortament. Sí, sí, des del riure, però posant el focus en una cosa important, no? Aquesta és la gràcia. Sí. Aquesta és la gràcia. Agafar, agafar un tema que és conflictiu, un tema que pot ser molt delicat, portar-lo a l'humor, sí, sí, sense ofendre ningú. Sí, sí, sí. No, no, i que, bueno, com dèiem, ella l'any 89 es va llicenciar, per conèixer una mica més la seva biografia, a l'Institut del Teatre de Barcelona, va començar com a actriu, ella diu que així mateix es negava la pallassa, però que la pallassa va anar sortint i se'n va anar a França i, bueno, diu, tampoc hi havia, no era fàcil, ni ser pallas o home, fa 30 anys, quan ella va començar i llavors t'havies d'anar a París i ella se'n va anar allà i, bé, doncs, va explicar, fent molt, no?, com va començar a entrar en un curs, gairebé sense saber francès, però que, bueno, que ella tenia molt d'amor i va aconseguir que l'agafessin i es va posar el primer nas vermell i tenia 19 anys. Déu-n'hi-do, tu t'has posat mai un nas vermell de pallassa o de pallasso? Sí, sí, sí, sí, i era una festa, ai, una festa que vam fer aquí al Foment, ara no recordo ben bé per què, no sé si era una beneficència del càncer, era d'alguna cosa així, i fèiem un petit espectacle i després a la PENI, a la PENI també vam fer una companya i jo vam fer de pallasos, de clowns també, amb el nas, dues vegades. Sí, perquè tu em deies sobre l'entrevista, la gent pensa que soc molt seriosa, perquè sempre t'han vist en papers com a més... Sí, sí, perquè... més dramàtics. Sí, jo sempre he fet papers dramàtics, no sé per què, però mira, sempre m'han donat papers dramàtics. I en canvi tens una viscòmica. La gent que m'ha vist fer còmica em diuen que sí, que els estranya veure'm fer-me de còmica, però que, ostres, que... Que ho fas bé. Bueno, escolta'm, està genial. Ara, amb quins arcades que esteu preparant o quins és el... Ara farem... Boges. Ah. És una obra d'en Josep Pasqual, Josep Pasqual Avellano, una obra que la vaig trobar en castellà, l'hem traduïda nosaltres. Són dues dones. i jo penso que és molt interessant la visió de les dues dones, dues dones que no saps quina de les dues és la boja i l'altra no, ara no puc explicar. No expliquis res més. Digue'm només quan la podrem veure, més o menys. Jo espero que cap a mitjans d'any, del 25. Si alguns escolten podcast, del 25. I si ja ha passat, doncs ja la recuperareu d'alguna manera. Però jo penso que sí, que cap a mitjans així la podrem veure. La podrem gaudir. Perquè és... té vessant còmica, però és molt dura. I llavors, per les actrius, és... Difícil. Complexa. És difícil d'anar fent. Quina obra de teatre ningú s'hauria de perdre? Mira, entrem amb el toc final, que són els tres últims minuts. Quina obra de teatre no ens hauríem de perdre? Des del teu punt de vista. O sigui, allò... D'ara? No, qualsevol, o de la història. Jo què sé. No sé. Maricel! No. No, Maricel, no. Maricel ja l'ha vist tothom. Jo què sé. Un tramvia... No, jo et diria agost. Agost. que era un muntatge increïble. És que jo sóc de Vilara Sau. Ah. Jo sempre he dit... Jo sempre he dit... Jo sempre he dit que quan torni a néixer, vull ser l'Emma Vilara Sau. Mira que bé. Mira que bé. Bueno, ara, a més, aquest any ha fet coses interessants. Sí, sempre. Com la pel·lícula que ha sigut recordat aquí jo, de la Casa en Flames. Però n'hi ha tantes i tantes i tantes d'obres de teatre, caramba, d'així no sé. No, no, jo et deia, doncs una que tu, si tornessin a fer, no t'has de... No, aquesta no me la perdria. No te la perdria. Vinga, doncs quatre preguntes així, més de caràcter íntim, perquè la gent sap una mica com ets. Tu què prefereixes, mar o muntanya, per pensar? Si has de pensar... Muntanya. Muntanya, caminar, és el que t'agrada més? M'agrada més la muntanya que el mar. A mi, a veure, el mar m'agrada veure-ho. Sí. Però posar-me allà és una altra cosa. I preferiries, llegeixes teatre? Llegeixo teatre, evidentment. Però també llegeixes... Història. Ets lectora? Ah, història, molt bé, molt bé. I quina època de la història t'agrada més? Tota. Sí? Cap ni una? Tota. Tota. L'únic que últimament... I últimament... No, no, no és que m'hagi afeccionat. Però és que tinc com una mena de mania amb la pèrdua de memòria, els Alzheimer's i tal. I últimament he estat llegint una mica... Al voltant d'això. Sí. Vinga. Però vaja, història. Història i teatre. L'última pregunta. A quin viatge... I tanquem, perquè ens hem d'acomiadar. A quin lloc t'hi aniries demà? A quin lloc m'hi aniria demà? Va. Que ens quita, que ens quita. A Canadà. Molt bé, això m'agrada. Doncs moltes gràcies, Elisa. No anirem a Canadà, però estem a Mollets de Rei. Gràcies per escoltar-nos, heroïnes quotidianes. Gràcies per haver-nos ajudat a conèixer moltes heroïnes i al teatre amateur. I recordeu que estem al segle de les dones, però queda molta feina a fer i aquí seguirem. Fent xa.