Heroïnes Quotidianes: Gala Ripoll sobre el Camell de Molins de Rei

Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida. Us parla Bego Floria i avui ens acompanya a Gala Ripoll López, que és mestra, ara mateix de sisè de primària. De cinquè, sí. De cinquè, de cinquè. Hola. Molt bona tarda i secretària dels Amics del Camell de Molins de Rei. Molt bona tarda. Molt bona tarda. Gala, molt contenta que ens acompanyis. Jo molt contenta d'estar aquí, que m'hàgiu trucat i de poder també acompanyar-vos. Una setmana especial, setmana de Festa Major, setmana de Sant Miquel. Setmana de Festa Major, sí. Vas molt atabalada, estàs molt... Molt, molt. Sí, hi ha molts nervis? Sí, vaig abolit. La veritat és que nervis seria la paraula que definiria adequada per definir aquesta setmana. Perquè suposo... Bueno, és per que no plogui, a més a més. Esperem. El dia de Sant Miquel especialment. Perquè quin dia surt el camell, exactament? El camell surt el 28, que és dissabte, al vespre, a dos quarts de nou del vespre. I aquest any, el diumenge, que és 29, el Sant Miquel cau en diumenge. Per tant, el diumenge a les 6 del matí fem les matines. Les matines. Sí que és més maco, de nit o així al matí quan hi ha... De cara a la llum o de cara a la nit fosca? A veure, jo t'he de dir que el camell és preciós sempre, no? Sempre. Però sí que és veritat que les matines, per mi, personalment, tenen un encant diferent. perquè, home, poques vegades pots veure un correcuita, no? Un correfoc en el que es faci de dia i no de nit. Clar. Habitualment és al revés, sempre comencem tard de vespre o quan ja és de nit o s'està ponent el sol i es fa fosc i, en canvi, amb les matines comencem de nit i, quan arribem a l'estació, ja es comença a sortir el sol, que és molt bonic. És un moment màgic. La llum és diferent. Aquest programa es fa a Ràdio Molins de Rei i, per tant, molta gent que ens escolta sap què és el camell, però, com que també avui en dia ens escolten a través de la plataforma i a través de podcast, potser hi ha persones que ens escolten que no saben què és el camell de Molins de Rei. I, per tant, jo volia donar tres dades, que és que el camell és una bèstia de foc de grans dimensions que es va recuperar l'any 1981, que bé, si dic alguna cosa inexacta, m'ho dius, eh? Sí. D'una tradició carnavalesca de Molins de Rei, documentada a finals del segle XVIII, que no se sap ben bé si pot ser anterior o no, però, en principi, no. Deduïm que pot ser anterior, perquè en els documents ja parla d'una tradició, per tant, entenem que si ja era tradició ja venia de més lluny. Una mica d'abans, però, en tot cas, així del segle XVIII, com a mínim. Com a mínim. Com a mínim. I la sortida més emblemàtica és aquest correcuita, que no és el mateix que un correfoc, ja ens explicaràs per què, de la festa major de Sant Miquel, tot i que també surt pel carnaval, i és el protagonista del ball del camell i del empaitaculs del carnaval, que acaba amb el samaniat i la crema de sa majestat, el rei Carnestoltes. Una bèstia gran. Molt gran. La gent, quan pensa en camell, qui no és de Molins de Rei? Pensa en un animal. No és un camell. Un animal que està. No és un camell. Es diu el camell perquè l'expressió fer el camell vol dir fer l'animal, fer el burro, fer el bèstia, i al final això és el que fa la nostra bèstia. El que fa la bèstia. Sí. Una bèstia que la porta quantes persones? Doncs a dins, carregant, diguéssim, van sis persones, que no va amb rodes, va carregada. Sí. Tenim unes rodes per moure-la fàcilment pel local, però quan surt el correcuita i a les matines va carregada. Van sis persones a dintre, la bèstia pesa una mica més de 200 quilos. Déu-n'hi-do. Sí, i de llarg, la mida exacta, ara no me'n recordo, però jo diria que són entre 5 i 6 metres, des de la cua fins al cap, i quan aixeca el cap pot arribar als balcons d'un segon pis. Déu-n'hi-do. Amb el cap, amb el foc una miqueta més lluny. Déu-n'hi-do. Per tant, és una bèstia molt gran, i no diré que és la més gran de Catalunya que va carregada, perquè no n'estic segura, però si no és la més gran que va carregada, deu ser de les foques. Poc li queda. Sí, poc li queda. Poc li queda. I quina diferència hi ha entre un correcuita i un correcoc? Que seria potser el que estem més acostumats a... Sí, el correcoc és el que tothom ha vist en una festa major normal. Van uns diables, amb un encenedor, les carretilles, van... I en canvi nosaltres, el correcuita, nosaltres li hem posat aquest nom perquè el protagonista és la bèstia. Sí que tenim uns diables que ens acompanyen i uns timbalers també que ens acompanyen i ens donen ritme i música, però el protagonista no deixa de ser el camell. I el camell el que fa és empaitar. I el que fa la gent és córrer davant del camell. Aleshores, no és un correcoc a l'uso normal, sinó que és un correcuita, és el correcuita del camell. Perquè el camell empaita. El camell empaita. Déu-n'hi-do. El camell són 200 persones? Sí, a l'entitat... A l'entitat sou 200 persones? Sí, sense comptar l'infantil, que també són ara, no ho sé, 70 o 80 nens. Que ets una de les impulsores del correcoc infantil... Sí. Perdó, del camell infantil. Del petit. Del petit camell. Del petit camell. Que va començar el 2016. El 2016 vam fer la primera sortida i l'albem està construint durant tot l'any 2016 i bona part del 2015. Després parlarem del petit. En tot cas, el gran sou 200... Quanta gent mou un correcuita? O sigui, una cosa és l'entitat, els amics del camell, que sou 200 persones més o menys, però quanta gent participa activament en un correcuita? Doncs és que activament, el dia de la sortida, en el moment de sortir a plaça, a 200 no, perquè hi ha una part que són els cuiners, que després en parlem si vols, però hi ha unes 180 persones que estan en aquell moment a la plaça, cadascú amb la seva tasca. No s'obre a ningú, tothom està fent la seva funció. Quines funcions hi ha? Perquè les entenguem una mica. Els que hi ha dins ja les sabem, ja ens ho has dit, 200 quilos, Déu-n'hi-do. Sí. La principal són els portadors, que són diversos grups, perquè evidentment un sol grup de sis persones a dins no aguanta tot el recorregut, perquè pesa molt la bèstia i no és fàcil de portar. Són diversos grups i van fent canvi, aleshores, de portadors, són uns 80 portadors. Déu-n'hi-do. Aquí ja tenim el gruix de l'entitat. Tot nois? No, hi ha bastantes dones. Sí, sí que és cert que la majoria són homes, eh? Però cada vegada hi ha més dones i molt potents. En tot cas ha de tenir força. Sí, has d'estar forta, això segur. O sigui, persones que hagin passat pel gimnàs una estoneta. Això seguríssim. Has d'estar forta i jove, perquè evidentment arriba una edat en la que ja tothom es va retirant de portar-lo, no? Bé, m'alegro que hi hagi moltes dones també. M'ha deies 80 al voltant del que seria portadors, després hi ha... Sí, després hi ha bastants diables, n'hi ha 25 que porten vestit de diable, no? Però llavors després hi ha tots els que l'envolten, els que porten les caixes, els que encenen, els que s'encarreguen de la pirotècnia del carro, són uns 30 o 35. Després els timbalers. I després nosaltres tenim unes figures que es diuen... Bé, tenim els bombers, que es van sortir el 1992 després de l'incident a Carnaval. Es va cremar, el camell se'ns va cremar, a ser dramàtic. Es va haver de reconstruir. Es va haver de reconstruir. Tu hi eres, ja, tu hi eres. No, jo, de fet, vaig néixer al 92. Vaig néixer al voltant del carnaval del 92, de fet. Com acabo de cremar la mena, ara? Clar, si no tenim un efecte d'aquests de pamba. Clar, jo vaig néixer al voltant del carnaval del 92. Ai, per favor, m'acaben de caure tots els anys damunt, de veritat, cala. Bueno, no passa res. Vinga, tu no havies nascut i es va cremar el camell. El camell es va cremar. Llavors, arrel d'aquest incident, va sortir el grup dels bombers que s'encarreguen. Doncs, bueno, van al voltant del camell, al voltant dels diables. Per si de cas. Per si de cas, ja porten uns extintors, tenim ja tot un sistema de... Bueno, que no hauria de tornar a passar, però si passés el que fos, estem preparats. Molt bé. I després em deies que hi ha els cuiners i la cuinera, perquè són tots nens menys una. Ara mateix, sí, si no m'equivoco, ara mateix sí, però bueno, va canviant. És l'única entitat que tu coneguis que té cuiners propis. Que jo conegui, sí. Desconec, si n'hi ha més. Imagino que alguna n'hi haurà, però som de les poques entitats que tenen un grup de cuiners. Doncs, mira, que a ella ens agrada molt menjar. El dissabte de festa major i el diumenge de carnaval, abans de la sortida, sempre dinem tota l'entitat junta. Clar. I hi ha un grup de cuiners que s'encarrega de fer-nos el dinar. De fer-nos el dinar. O sigui, no compreu menjar preparat, ni encarregueu forn, sinó que el feu allà. Encarreguem, doncs, al Forn del Pont les coques, encarreguem quatre coses, però el que és el dinar... La Montse del Forn del Pont n'ha sigut convidada d'aquest programa, eh? Molt bé. Històrica, un forn que té, com es diu, té una pedra... Bé, és un forn de pedra, de fet, dels pocs que queden... Doncs al Forn del Pont li encarreguem les postres, bueno, encarreguem així coses, però el dinar ens el fan els cuiners del camell. Sí, sí. Anem a saber per què tu has connectat amb el camell. Bueno, anem a saber primer qui és la Gal·la Ripoll López, una mica, perquè hem començat parlant pel camell, perquè estem en setmana de festa major i miren el cel. però hem de saber una mica qui és la nostra convidada. Tu vas néixer a Molins de Rei, en zona MTV, Molinenca de tota la vida, a la zona de la Llave d'Oro, que és un dels barris... Nous, no? Sí, anem a dir, de l'altre cantó de la carretera, que això tu, Molins, és molt propi. Sí, de l'altre cantó de la carretera, sí, sí. A les afores. Bueno, vas néixer allà i vas contactar amb el camell molt aviat. Bueno, vas estudiar en una escola que es diu el Pont de la Cadena, Lluís de Requesens, i aviat vas començar amb el moviment del cau. Sí, amb el cau i aleshores amb una companya de l'institut, que ja era timbalera, vam començar a anar molt juntes i vaig acabar timbalers amb ella. a timbalers del camell. Per això, a tradició familiar, no et ve el camell. No, no, no, de fet. Tot i que el pare de Molins, la mare, la Guadalupe... El pare és de Molins, però la meva mare és gallega, vull dir que... És a dir, m'agradia el nom de les mares, eh? La Guadalupe... Guadalupe. López. López. Si ens escolta, doncs això. Sí, sí, ens escoltarà ja. Una de les teves heroïnes, suposo. I tant, i tant. La meva mare i la meva àvia, les dues. L'àvia, Àngela. Molt lluitadores, sí. Molt bé. Bueno, mira, doncs connecto amb això. Ja saps que també m'agrada parlar de les dones que són referents a la vida de les convidades. Quins valors s'has... Dius, mira, si hagués de dir coses que he heredat, clar, perquè al final, de llegat, un llegat, diguem-ne, present, així és el més destacat. Doncs l'esforç, l'amor per la lectura de la meva mare, molt, sempre la recordo llegint, és una gran lectora. I l'esforç... Sí, jo també. Gràcies a ella, suposo, clar. Clar. I l'esforç i la dedicació per cuidar la família i per tirar-ho tot endavant. Que maco. I per ser mestre, no, això no. No, la veritat és que no sé d'on m'he de ser mestre. Potser recordo molt el meu avi dient que els mestres són el pila de la societat i que sense els mestres no hi hauria res més. Ni hi hauria advocats, ni hi hauria metges. Clar, ell deia, no hi hauria metges, ni hi ha advocats, ni no hi hauria res. La societat s'enfonsaria, llavors. Però no sé d'on... Si no és d'aquí, no sé d'on. Perquè a casa no hi ha mestres, no hi ha... Sí que hi ha lectura. Una ta mare que és molt lectora, però no hi ha ningú amb tradició... Però sempre ho he tingut molt clar. És vocacional. Sí, és una cosa que no m'he discutit mai a mi mateixa, tampoc. Jo sempre havia volgut ser docent d'alguna manera. I estàs contenta? Sí, molt. Estem al setembre, he de dir. Sí, estem al setembre. Si t'ho pregunto al juny, és el més complicat. Anem a dir, si t'ho pregunto al juny, me diràs el mateix. Sí, et diré el mateix, perquè sí, estic molt enamorada de la meva feina, m'agrada molt. Sí, sí, que és el que m'està passant de la feina. De la feina, veure quan un nen arriba a l'escola... M'agrada molt veure que a l'escola estan contents i que potser a l'escola se'ls dona a vegades... M'agrada molt quan tinc un nen que a fora té uns problemes, que a fora té una situació... Un context difícil. Un context molt complicat. I veure que dintre de l'escola potser arriba al setembre amb una motxilla molt gran i que a mica en mica se li va fent més petita i aconsegueixo accedir amb ell a aprenentatges o a continguts que al setembre semblava impossible perquè el nen estava... Quan tu tens el cap en una altra cosa, no pots accedir als aprenentatges. Quan tu estàs preocupat per altres coses, de fora, no tires endavant. Llavors, m'agrada molt veure l'evolució d'aquests nens. Hi ha molts ara, avui en dia, o no tants? Déu-n'hi-do, depèn del curs. Però sí, alguns sempre n'hi ha. Bé, diuen que les mirades dels mestres, diguem-ne, moltes vegades han de suplir moltes carències que els entorns dels pares o les circumstàncies són difícils. Sí. I això, bé, em sembla molt maco. La pregunta és, després te'n portes els problemes a casa o no? Sí, sovint. Ah, sí? Sí. Si penses que em diries que no. No, sí, jo sí. Jo sovint. Després amb la meva parella ho comento. Aquest nen, aquesta nena, ha passat això, la família, no sé què. Sí, sí, sí. I aquesta polèmica que hi ha hagut darrere, bueno, polèmica no, aquest debat sobre les pantalles a les escoles? O són massa petits els que tu tens a classe? Els meus, de fet, jo et diria que són massa grans per entrar dintre d'aquest debat. Perquè aquest debat està més a infantil, el primer cicle de primària, i jo, com que ara estic a cicle superior, ja no... Bé, jo no me l'he trobat tan directament. Sí que a infantil, hi ha moltes famílies que no els agrada, no?, que tinguin la pantalla, la classe, i sí que a infantil està molt més present aquest tema. Els més petits són. Bé, amb temes de lectoescriptura, no?, també més endavant. També. Que s'ha perdut una mica... Tu que ets una gran lectora. Sí. Saps que costa molt que... Bé, no sé si molt o el mateix que sempre. Això també és una valoració que és difícil de fer, no? Jo crec que costa igual que sempre. El que sí que és cert és que quan jo era petita, per exemple, jo a casa no tenia internet, no tenia la Play o totes les consoles que tenen ara, no tenia ni molt menys una tablet, un TikTok... Ara mateix, quan arriben a casa, tenen... De seguida tenen una tablet o un mòbil o una tele amb tots els canals que vulguin posar i tots els programes que vulguin posar. Clar. el moment que vulguin. Això jo no ho tenia. Aleshores, les distraccions que tenen ara... Són molt més. Són moltes més. Clar, jo arribava i si donaven les tres bessones, donaven les tres bessones ara, no després, no? O jo què sé. Ells ara es poden posar el programa que vulguin a l'hora que vulguin. Clar. I poden mirar TikTok constantment. I tenen molts més... També tots els jocs són molt més ràpids. Tot és ràpid, immediat. I el llibre no és ràpid. El llibre és lent, vol paciència i... Necessites reposar. I això els hi costa. Reposar una mica. Clar, sortir d'aquesta ràpidesa i d'aquesta immediatesa. I què és el que es necessita per ser... O sigui, des del teu punt de vista, la teva professió, què és el que es necessita més? Paciència, mirada... Què és el que es necessita més? Paciència, evidentment. Intel·ligència emocional. Molta. Que d'això no s'aprèn, habitualment. No, de fet, clar, tal com ens han educat a nosaltres o com estem nosaltres, és molt diferent tot el que jo estic intentant fer a l'aula, després de tota la formació que he tingut i la que continuo fent, no té res a veure en com em van educar a mi, ni a casa ni a l'escola. Clar. Digue'm alguna clau d'aquesta intel·ligència emocional. Doncs, per exemple, ara es parla molt de l'educació en positiu, no? O de la criança en positiu. I hi ha molta gent que ho confon amb dir-li que sí sempre al nen. i, en canvi, quan el nen agafa, per exemple, una rabieta o del, el criden. No? Li criden. Quan tu crides a un nen o quan tu li dius que sí sempre i no li poses un límit... un límit que sigui lògic, que estigui explicat de per què aquest límit raonat, el nen ho entendrà perfectament. A vegades ens pensem que no ens entenen, però sí que ens entenen. Si tu no li poses un límit, si tu li dius sempre que sí, i, en canvi, després el crides, el nen no entén res. Clar. El que sí no el necessita sempre, que sí. Educant positiu vol dir posar-li el límit i raonar-li i explicar-li per què i mantenir aquest límit, perquè si aquest límit té un sentit, el nen l'entendrà, no se'l sentarà tan fàcilment. En canvi, si és perquè lo digo jo, que és allò, no? Si és perquè lo digo jo, el nen no ho entén, que és que ens han fet tota la vida, també, a mi també. Sí, sí, una mica, una mica. Sempre. Al col·le també, és el que anava a dir. Sí, sí, sí, a l'escola igual. Sí. Però, clar, el perquè lo digo jo, jo no l'entenc. Què vol dir per què ho dius tu? Clar. Doncs, per què? Digue'm per què, no? Doncs perquè et pots fer mal o perquè et pots saltar malament o perquè el que sigui, per què, eh? Tot té un per què. Sí, sí. Hem dit paciència, intel·ligència emocional, què més? Companyerisme, molt treballar en equip. Sobretot amb l'educació d'avui en dia. A vegades som més d'un mestre a l'aula o a vegades muntem activitats conjuntes amb altres grups o amb altres mestres i el treballar en equip és molt important. Segui sent una professió molt de noies, oi? Sí, tot i que cada vegada hi ha més homes, eh? Això és cert, però sí que és veritat que majoritàriament som dones, sí. Bueno, no sé si aquí també s'haurà de treballar la igualtat per una altra via. Sí, bueno, perquè sempre treballem la igualtat que les dones puguin fer també el que fan els homes, però no es treballa que els homes també poden cuidar i també poden... Poden cuidar, exactament, és aquesta mirada que a vegades falta. I també poden educar. Això també passa a les entitats una mica. I tant. Jo ho dic perquè conec algun, no en el sector del camell, però sí en alguns altres sectors, com els castellers o altres sectors, que històricament ara s'està reconduint per sort i, per tant, s'està fent feina. Sempre les dones estàveu en llocs que eren com més de cura, no? El cap de canalla, en aquest cas la secretaria... Sí, jo soc secretaria ara mateix, perquè bé, la meva parella és ara mateix el president dels Amics del camell. Sí, llavors sí, bueno, us podeu intercanviar, però... Sí, la idea ara s'acaba, no?, a la legislatura o com li vulguis. Però t'has passat per tots els papers de l'any, que també has sigut cap de timbalers. Sí, jo he sigut cap de timbalers, he sigut vocal sense res, he fet de manteniment del camell, que això també és una cosa molt d'homes, i ara soc secretària i, en principi, si l'entitat ho accepta, després de festa major, que farem canvi, seria presidenta. Molt bé, feu canvi cada quant de temps? Cada quatre. Cada quatre anys. Està molt bé. Estàvem amb la part de l'escola, però hem mirat cap al camell. Tornem al camell. Estàvem parlant de les coses que són importants per ser mestre avui en dia, estàs parlant del treball en equip. I també m'agradaria que, amb aquesta mirada que tens tu de més, també és d'una edat tan singular, no?, al cinquè, deuen ser als vuit anys? En tenen 9, n'estan fent 10... 9, 10 anys, que és una edat així molt, no?, que diuen que cada cop es fan grans més aviat, no?, diuen els pares. Sí, no sé si és veritat que cada cop es fan grans més aviat. Bé, les famílies, que jo dic pares perquè estic al cap antic, però ara són les afes, no?, les famílies. Però sí que és veritat que... L'altre dia ho parlàvem amb una companya, precisament, ara que em fas aquesta pregunta. Crec que moltes vegades els fem grans nosaltres, els adults. Perquè l'altre dia, per exemple, triàvem el nom de la classe, no? I són nens de 10 anys, que els tractes d'una manera més adulta, i de cop i volta comencem a triar el nom de la classe. Estàvem amb una altra companya a l'aula, i algú va dir, la caputxeta vermella. I clar, la meva companya i jo ens vam quedar així, ostres. I anaven dient noms de coses que per nosaltres són bastant més infantils. No ens esperàvem que diguessin, que fessin aquestes propostes, no? I, perdó, perquè el nom de la classe ha d'anar relacionat amb literatura, infantil i juvenil, d'acord? Perquè és el tema transversal de l'escola i tal. I deien noms de literatura i de coses que dèiem, ostres, pensàvem que dirien altres títols o altres... Personatges més juvenils, diguem-ne. Sí, i resulta que no. Llavors després ho parlàvem, és que potser els estem fent grans nosaltres, o els hi estem fent nosaltres. Ens pensem que... És una reflexió que fèiem. Aquí la deixem. Sí. Aquí la deixem. I els pares? Jo et deia preparant l'entrevista, et deia, gala, a veure, pensa. Jo et preguntaré, i ho faig ara, ets la conferenciant o t'encarreguen una xerrada per una escola de pares, dels pares i mares i famílies. Home, no et diré que facis la xerrada aquí, perquè tenc una hora de programa, només faltaria, però sí que em diguis allò... Tres coses que tu els diries als pares, mares i famílies que tinguessin en compte a l'hora d'educar el seu fill, a les edats que tu estàs, o en general. Doncs... Primer que ens donin llibertat i confiança als mestres, que moltes vegades ens la treuen o l'hem perdut d'alguna manera. Moltes vegades ens retreuen els mestres que al seu fill li passa això per culpa nostra o no confien realment en el nostre criteri o en la nostra manera d'actuar, d'enfocar-ho. Això és el primer. Que, sisplau, que ens donin confiança i que ens deixin llibertat per fer la nostra feina, que som professionals que hem estudiat quatre anys de carrera i que molts hem fet màsters i continuem formant-nos cada any en cursos tant a l'escola com fora a nivell individual. Vull dir que són professionals i que ens ho prenem seriosament i que ho podem fer bé. Després els diria també que creguin en el seu fill. Que moltes vegades... Però no que hi creguin cegament, com allò de... No, no, el meu fill no fa això. No, sí, el teu fill sí que fa això. És un nen normal i corrent, ho has fet tu i ho fa ell. I no passa res i ho farà el teu nen. Però que creguin en ells, és que els seus fills poden arribar a ser el que vulguin quan siguin grans. Que no els hi posin... Límits. Límits. Moltes vegades els hi... Crenses, en tot cas. Sí. Exacte. Els fan creure que no són bons en mates o que no són bons en llengua o que no saben fer alguna cosa i això després ens posa pals a les rodes a nosaltres a l'escola. Que sí que creiem en ells i que sí que sabem que són bons en mates, però que... Ells no s'ho creuen perquè a casa seva els hi han posat un límit, diguem-ne, mental. Sí, moltes vegades passa això. I llavors, que no els hi posin límits mentals, però que sí que els hi posin límits... Conductuals. Conductuals. D'acord? Perquè hi ha moltes coses que s'han de treballar des de casa, també. La primera socialització és a casa. A l'escola també ho treballem perquè al final són nens i estan socialitzant amb 24 nens més a l'aula i passen coses i venen a casa... Venen de casa plorant perquè m'ha passat això amb la mama, amb el papa, amb el germà, amb la germana... I també ho gestionem a l'aula. Però des de casa s'ha de portar una base emocional. i conductual ferma. Perquè moltes vegades, doncs, ens ho deixen tot a nosaltres perquè aquí, com que venen a aprendre... Clar, el paper de l'escola a vegades no està ben entès, a vegades. Però el paper de l'escola no ho pot abarcar tot, no arribem a tot. Hi ha escoles de famílies encara? En època meva sí que hi havia, es feien. Escoles de famílies? Sí, es feien això, una escola de pares, en aquella que es deia pares, ara es diu famílies. s'organitzaven des de les ampes, afes, ara, per fer una mica d'això, no? De compartir mirada. Sí, de compartir. Doncs, des de l'escola on estic ara mateix no es fa això. No em sona. Però és probable que es faci en algunes escoles... A mi em sembla una experiència molt interessant. Em sembla molt interessant, sí, sí. Sí, sí, que em sembla molt interessant. Em sembla genial. Perquè, a més a més, al final, també és compartir aquesta mirada i donar a conèixer la feina del mestre i també les inquietuds dels pares. No ho sé, mira, no ho sé, a vegades faig propostes raras. Sí, sí, no, no, em sembla molt interessant inclús convidar alguna, no ho sé, alguna psicopedagoga o alguna persona... Sí. O amb els mestres mateixos de l'escola. Sí. No cal anar més lluny. Sí, sí. Sí, i això, bueno, també és veritat que no hi anaven tots, els pares. Anaven els que s'ho prenien, diguem-ne... Clar, això també passa, no? Sí. Que els que no ho necessiten són els que hi van. Sí, són els que hi van, no? Però, bueno, no, tampoc passa res. Anem a fer una pausa, un segon. Perquè hem parlat molt de la teva professió, però ara ja vull tornar a qui ets. D'acord. I tornant amb qui ets, sí que una de les coses que a mi em vaig sobtar quan et vaig conèixer és el teu nom. Amb L, Egeminada. Sí. Galda. El, Egeminada, sí, sí. Galda. No, Galda. Galda. Sí. Aquest no és un nom molt comú. I va molt vinculat amb una figura que és d'allí. Sí. bé, els que els agrada l'art, no? La seva musa. Sí, la musa. Sí, sí. Sí, la meva mare tenia molt clar que volia que fos un nom sense traducció, en català, que fos curtet, que fos modern, que no tingués ningú, sobretot ningú de la família. I bé, la meva mare és molt llegida, no? I també molt artística i em va posar a Gala. De fet, no conec ningú de la meva edat que es digui que ara sempre he sigut l'única. Això m'ha marcat bastant. Sí? Sí, clar, perquè, bueno, ets única i el teu nom és únic. No n'hi ha ningú més. De seguida se t'identifica perquè ens entenem. Clar, tothom sap qui soc i em passa moltes vegades que ara hi ha moltes nenes que es diuen Gala. Ara sí. Més petites. Més petitones. Però amb L? O amb L·legeminada? Amb una L o amb L·legeminada. A vegades me n'he trobat alguna, sí. I tenies problemes amb l'ordinador, no? Sempre. En qualsevol lloc. En qualsevol lloc. Qualsevol aplicatiu informàtic o web que tu vulguis posar el teu nom, en general em diu que el meu nom no és correcte. Sempre. I com ho poses? Fins i tot a la Generalitat de Catalunya. Ah, sí? Sí, sí, a l'Ixtec, a l'Àtria, l'aplicatiu que tenim els mestres per... Per comunicar-vos? Sí. A sobre amb una L. Has de fer una queixa formal, eh? Sí, ja l'he fet allà, però no em fa cas. Déu-n'hi-do. Abans hem començat a parlar de tu, que vas entrar al camell als 16 anys, que havies fet tots els papers de l'auca una miqueta. Sí. De cap de timbalera, que havies estat també de vocal a la Junta, ara estàs de secretària. Quin és l'àmbit que més t'agrada, una mica, de tot el que has tocat fins ara? Et queda la presidència? Però bé, això... Sí. De tot el que he tocat fins ara? Home, a mi m'ha agradat molt... A veure, les he gaudit totes, eh? Perquè al final les gaudeixes totes perquè ho fas... quan estàs en una entitat és una cosa que fas des del cor. Perquè ningú et paga, ningú... És una cosa que fas perquè tu vols, per amor a l'art, literalment, jo per amor al camell, no? O per amor a la tradició molinenca, digue-li com vulguis, però... És una cosa que fas des del cor. Llavors, gaudir-les, les he gaudit totes. Sí que és veritat que m'ha agradat molt, per exemple, fer de diable. M'ha agradat moltíssim. I tornaria amb els ulls tancats. Però, clar, ara mateix soc secretària, tinc moltes tasques, no?, a fer. I això, al mateix temps, m'estressa. I m'agrada, no? Fa sentir orgullosa de... Ostres, ho he fet tot, ho he fet tot d'un idol, el bé que ha sortit, i... És una mica la teva tasca, perquè s'entengui, així... Moltes coses. Porto... Bueno, gestiono tot el correu de l'entitat, sol·licitem subvencions, les justifiquem, tot el que sigui, envia tota la paperassa de la Festa Major, tots els documents que s'han de fer. Que amb el tema del foc, a més a més, hi ha molts, no? Amb el tema del foc n'hi ha bastants, i segons la quantitat de pirotècnia que cremaràs, són més o menys, i nosaltres som el màxim. Ah. Llavors, tots aquests papers els faig jo, els gestiono jo, els envio jo a les instàncies, sol·licituds de reservar el pati, o de... Tot això ho faig jo. Déu-n'hi-do. I l'Instagram, també. Sí. T'ocupa. I què és més complexa? La part aquesta... més burocràtica o la part tècnica? D'organitzar dins el camell, diguem-ne. o és diferent? És diferent. Sí que és veritat que la part burocràtica és molt avorrida, perquè estàs tu sola o amb una persona al costat, amb un ordinador, amb tot el que és documentació burocràtica, és horrorós. perquè els documents de sol·licitud de subvencions o de justificació, no hi ha qui els entengui. Bé, jo ara ja porto quatre anys, no?, i ja els faig tranquil·lament, però són feixucs. Són feixucs. En canvi, tota la part d'organització de l'entitat, doncs també té la seva... Estàs més distret, perquè tothom... Estàs cara a cara amb les persones, estàs allà... També és difícil, eh? No és fàcil. Gestionar persones. Clar, gestionar 200 persones a vegades es fa complicat, però... Bé, però satisfactori, no?, com em deia. Sí, sí. Quin moment memorable has viscut amb el camell? Al Palau Sant Jordi. Amb l'elèctrica d'arma. Amb l'elèctrica d'arma. Perquè no ho hem explicat la gent de Molins de Rí, que ens escolteu, ja ho sabeu, que la cançó del rei de França és la... Sí, la presó del rei de França. Perdó, la presó del rei de França. Mira, entra en el 92 i que li acabo de canviar, no? No. La presó del rei de França. És la cançó, diguem-ne, la banda sonora. La banda sonora, sí, sí. Del camell i de la festa. Tot i que no és música pròpia, l'única música, diguéssim, de composició pròpia és la del ball del camell. És veritat. Que és l'original, no l'original, sí, és original. Però és l'única sortida que fa el camell que és, diguéssim, genuïna i fidel als seus orígens. La de la festa major és la que més coneixem, però no és la... Bé, perquè també és una cançó molt coneguda, aquesta cançó de l'elèctrica d'arma. Per tant, també connecta... Però també quan l'elèctrica d'arma pels 25 anys del camell va venir per primera vegada a tocar la plaça en directe, a la junta que hi havia en aquell moment els va costar molt que vinguessin, finalment no ho van aconseguir, i després l'elèctrica d'arma ens va dir que havien al·lucinat, que era la primera vegada que quan ells començaven a tocar a la gent els donava l'esquena, perquè miraven el camell, no els miraven amb ells, i que estaven molt emocionats que el que havien fet amb la seva cançó era una cosa increïble, i de fet pels 40, 40 més 1 després del Covid, van tornar encantats de la vida, sense cap problema, ens van posar les coses molt fàcils i ens van convidar anar al seu concert dels 50 anys al Palau Sant Jordi, que, bueno... Va ser memorable per tu? Per mi sí, i per tots els que hi vam tenir la sort de poder anar, que no vam poder anar tota l'entitat, que això és una cosa que ens va servir molt de greu. Per espai, suposo. Per espai. Ens van limitar el nombre de persones que podíem anar. Clar. Perquè, clar, 200 persones, doncs... Era massa. Era massa. Hem d'explicar que el camell no surt habitualment de Molins de Rei. No. I, per tant, això és també molt singular. Clar. Moure el camell és molt complicat. És moure això, el que t'estic dient, 150 persones o 200 persones per fer un corre cuita. Els carrers del lloc han de ser d'unes mides o amb un gir que el camell pugui girar. No sempre ho tenen. Clar. Necessitem que ens treguin moltes coses de mobiliari urbà, que no sempre tots els llocs estan disposats a fer-ho o es pot fer. És molt complicat treure el camell de Molins. Tampoc és una cosa que nosaltres vulguem fer cada any. Clar. Però, clar, el Palau Sant Jordi... Era una altra cosa. Això. I havíem d'anar, fos com fos. Si tu estiguessis fora, no estiguessis dins, quin lloc t'agradaria més per poder veure passar el camell o per poder fer el còrrecuita? Doncs mira, des de la plaça, per veure la sortida, et diria... Està rebentant i normalment no troben lloc la gent, però et diria davant del Condis. Allà... A la plaça d'Ajuntament. Sí, es veu al carrer la baixada del camell, l'Enric Granados, perfectament. Veus el camell baixar i veus tota la plaça. I si algú vol formar part dels Amics del Camell, com ho fa? Doncs, actualment, la via d'entrada més habitual és des del petit. Hi ha un... A la pàgina web delsamicsdelcamell.cat hi ha un enllaç penjat de vols formar part dels Amics del Camell i allà la gent es pot inscriure al seu fill en llista d'espera. La llista d'espera és llarga, però la seguim... La rajatabla. Sí. No sé com es diu en català, la rajatabla. Jo ara tampoc. Mira. Però sí que ho buscaré. Sí. La seguim, la seguim. La seguim molt. Estrictament, diguem-ne. Estrictament. Sí, sí. I llavors, als adults, a vegades els timbalers busquen gent que potser els hi ha marxat un timbaler i busquen algú per Instagram o... Tenim llistes d'espera de les diferents seccions. De les diferents seccions. Sí. I el... Anem al Camell Petit. O sigui, tu ets una de les impulsores del Camell Petit. Sí. Com surt aquesta idea? Doncs mira, un grup de camellaires que de fet són camellaires de tota la vida. Tots són... Fundadors no, però la majoria eren o fills d'un fundador o... Bé, que havien estat al Camell tota la vida. I ara ja tenien fills, ells ja estaven jubilats del Camell, per dir-ho així. Ja no estaven a primera fila, continuen a l'entitat, però ja no estan... I ja feia anys que parlàvem de fer un infantil, de fer un infantil... I... Bé, vaig acabar en aquell grup. No recordo ben bé per què, però que sempre estic ficada en tots els sereus, doncs allà vaig acabar, no ho sé. I vam començar-lo a construir. Sí, sí. I el vam construir en un any. I quan dius llista d'esperes, perquè també hi ha un límit de persones que poden estar dins del que seria el Camell Petit. Sí. Intentem que hi hagi... Clar, pensem que són nens. Aleshores intentem que tots els nens que hi hagi tinguin una feina. Clar. Perquè... I quants són? Doncs el número exacte no el sé, però l'altre dia... La cinquantena... No, no, 70 o 80. Ah, Déu-n'hi-do. L'altre dia 70 i alguna cosa hi havia. I entre l'infantil i el gran hi ha algun salt o no? Hi ha un moment d'impàs en què els nens ja no hi caben a dintre el petit, perquè ja són massa grans. Llavors comencen a sortir a fora, a les cordes, al cap... Llavors la gent de fora de l'entitat es pensa que els nens del petit són molt grans. Però no, és que els que van a dins són més petits. Clar. Però clar, els que van a fora són molt grans perquè no hi caben a dins. Clar. Llavors hi ha un moment que comencen a fer altres feines fins que ja en tenen 18, que aleshores poden entrar... Poden entrar. el camell adult que també està molt saturat i a vegades ens costa trobar feina per tothom, però la trobem. Déu-n'hi-do. L'anem trobant. Bé, crec que... Bé, ja ho sabeu, per Festa Major, Sant Miquel, per Carnaval, per Carnaval, l'Empantaculs, l'Empantaculs, que en guany em sembla que és el 2 de març, sí, el 2025. Molt tard, molt tard. Molt tard, sí. Camell de Molins de Rei i també aquesta meravella de reflexions que has fet sobre la teva feina al mestratge i t'hem conegut una miqueta més, amb la qual cosa amb això ja entrem en una altra secció que ens permetrà també aprofundir una mica més en qui és la Galer Ripoll, que és les dones amb història. Dones amb història que avui ens porta Mae i Gemison, que és una dona pionera científica astronauta que ha trencat perreres tant a l'espai com a la Terra, perquè ens entenguem. És la primera dona afroamericana a viatjar a l'espai i ja va néixer el 17 d'octubre de 1956 a Alabama, als Estats Units, va créixer a Chicago, envoltada d'una família que fomentava la curiositat i l'amor per la ciència. Això és molt important, el que dèiem, veig a la mare i jo llegeixo l'exemple. Sí, sí, l'exemple és molt important. I ella, des de molt petita, es va sentir fascinada la ciència-ficció i somiava que podia viatjar a l'espai. Però, bueno, això no era gaire fàcil perquè jo he buscat quan va ser la primera dona astronauta, perquè clar, la carrera espacial sempre ha estat dominada per homes i des de influenciada per la cultura militar que privilegiava els homes. Tot el que sigui relacionat amb ciència i tecnologia ha estat sempre... Ara em sembla que li comencen una mica a la volta, no? Sí. Amb el que li diuen les STEM, que són matemàtiques... Estim, sí. Estim, no? Sí. Que són les diferents tecnologies que s'estan fomentant en les nenes, especialment. I per tant va ser Valentina Teritskova, una cosmonata soviètica, la que va ser la primera l'any 63, amb 26 anys allà. Però fins a l'any 78, o sigui, uns quants anys després, més de 10, no va ser la primera nord-americana que va ser Sally Wright el 1983 i fins al 92, una dècada més, no va ser la primera d'anar afroamericana, que després l'han seguit dues, Stephanie Wilson i Joan Higgy, el 2006 i les dues el 2006, i Joan Higgy Botham, que dic, el meu anglès no devia anar a classe jo. Per què has triat la Mary Jemison? Doncs, mira, perquè em fa... Quan jo vaig començar la carrera, bueno, la carrera no, quan vaig començar a treballar de mestra, la primera classe que jo vaig tenir, el mes de març, en aquella escola es feia cada setmana una dona. Sí. I la primera dona que vam treballar va ser la Mary Jemison. A mi em va quedar molt, perquè a més, la primera classe, la primera vegada que fas un projecte d'aquest estil i em va agradar. Sí, em va quedar molt marcada perquè a més a més els nens van començar a portar tot de coses d'informació de casa, estaven encantats perquè no en tenien perquè era important que una dona... D'acord, però si la primera dona ja va ser no sé quin any, per què aquesta és important? Per què estem fent aquesta? Doncs perquè és afroamericana. I per què és important això? Llavors, a partir d'aquí vam començar a fer tot un projecte que, bueno, va ser molt interessant. De les discriminacions... Clar, tot el tema de les discriminacions van arribar ells sols, els nens, van començar a investigar també sobre l'esclavisme. Quan es va abolir l'esclavisme? Perquè la gent afroamericana tenia menys drets o tenia menys... Que maco. Van fer un projecte espectacular i va sortir tot a partir del treball d'aquesta dona que en vam treballar més al llarg del mes. Però aquesta els hi va... Els hi va quedar. Els hi va quedar i els hi va cridar molt l'atenció i... I a tu també. I a mi també. I a tu també. Ella després de... Bueno, ella va estudiar enginyeria química a la Universitat de Stanford i que també era important per a una dona negra en aquell moment, també t'ho dic. I va estudiar després medicina a la Universitat de Cornell i després va ser metgessa voluntària d'Àfrica Occidental amb el cos de la Pau. I... Bueno, ella sempre ha tingut també un compromís important humanitari amb comunitats desfavorides. I després va fomentar quan va deixar de ser la part d'astronauta. Ella va... Bueno, va començar a treballar molt amb això que deies, que la ciència, la tecnologia i l'espai són també per a les dones, que no hi ha somni massa gran, allò que dèiem dels nens, que no s'ha de posar límits a... No poseu límits a les capacitats... Els somnis i a les capacitats dels nens, si es plau. Sí. I va fundar una companyia per fomentar la ciència i la tecnologia a les escoles, especialment a comunitats menys afavorides i les disciplines que dèiem STEM, que és aquesta de matemàtiques, tecnologia, ciència i enginyeria. Ara em surt. Les STEM vol dir això. Històricament, a les nenes quan són petites se'ls dona una nina, se'ls dona un... un cotxet, una cuineta... Tot és per cuidar, per cuidar els altres, per... No? Tot enfocat aquí. En canvi, als nens li dones un Lego, que és bastant tecnològic, li dones un cotxe, li dones coses molt més científiques i tecnològiques. Sí, sí. Però això encara passa, creus? En la feina que s'està fent? A l'escola no, però hi ha moltes famílies que encara ho... això està molt arrelat en la societat. Costa, mira que fa anys que es treballa allà amb això. I encara vas a una botiga a comprar i la roba... Jo vaig anar a comprar roba per la meva neboda quan va néixer i em van preguntar és nen o nena. Dic, bueno... És igual, no? És a dir, porta un bolquer, no importa, no? Sí, sí, sí. O és que... Bé, però és que no ho sé. Les nenes les vestim d'una manera, els nens d'una altra, les nenes unes joguines i unes altres. Sobretot les joguinets és el que després ens permet desenvolupar el cervell cap una banda o cap a l'altra. Quan estem jugant estem desenvolupant el nostre cervell. Sí, classes de robòtica l'abans possible. Sí, sisplau. Robòtica, el que vulguis. El que vulguis. Que faci el cri el que vulgui. Vull dir algunes frases de la Mary G. Vinson. Diu, la gent vol limitar-te perquè la seva imaginació, la de la gent que et vol limitar, és limitada. I per tant, després, bueno, ella té molt, que el millor que pots fer és no tenir por per perseguir els somnis i que no et limiti ni el teu gènere ni el teu color i que tots tenim el poder de fer grans coses, només ens ho hem de creure i que la ciència ofereix una comprensió de les forces naturals que ens envolten però és la imaginació la que ens porta a descobrir noves fronteres. Aquesta frase m'ha agradat molt, aquesta última. Sí. és una frase molt, molt, molt interessant. Doncs amb aquesta frase entrem en la darrera, les seccions, que és un toc final. Un toc final per conèixer-te una mica més a la gala Ripoll López, mestra i secretària dels Amics del Camell de Molins de Rei, amb qui hem tingut una conversa superinteressant però ara amb aquest toc final l'acabarem de rodonir. A veure, tu que ets gran lectora, potser em diràs molts, però jo et preguntaré, quin llibre t'ha impactat més? Quin llibre? Un en concret? Sí. Ostres, un en concret. Aixia a Botebronto, que es diu. Aixia a Botebronto també hauré de buscar, mira. Quan era molt petita, el de Momo. No, molt petita, jove, ja, 15 anys, jo, així. I per què et va impactar aquest llibre? Doncs no ho sé, em va agradar moltíssim però va del temps, d'uns homes que roben el temps i no tenim temps i em va semblar molt interessant. Tu tens temps a la vida? Ara no, al setembre no. Després sí, una mica més. I al setembre no llegeixes o sí? Sí, també. Quan llegeixes? A quines hores? Abans d'anar a dormir, sempre. Intento no agafar el mòbil i al matí quan faig el cafè. Tu saps que la paraula intentar és una mica perillosa. Bueno, intento no agafar el mòbil perquè me'l deixo lluny però sempre hi ha missatge. No és el mateix dir no agafar el mòbil que dir intento no agafar el mòbil. Me'l deixo prou lluny com perquè em faci mandra agafar-te. M'he arriscat molt, ara dient això amb una mestra com tu. M'he arriscat molt. Recomana una pel·lícula que tothom hauria de veure. Una pel·lícula que tothom hauria de veure? Clar, és que jo et diria Star Wars que a mi m'agrada molt però a nivell... Està bé, està bé. Bueno, Star Wars és un clàssic. M'encanta. No? Star Wars, sí. I quina cançó no pots deixar... Tu, que vas molt de concert, això no ho hem explicat, que t'agrada molt la música. Concerts, sobretot en directe. En directe i t'és igual l'estil? M'agraden molts estils però el rock català, el rock en general m'agrada molt. T'agrada molt. Els pets, de Tarragona, o de Constantí perquè si em senten dient no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, sabeu que jo soc de Tarragona i abans per això heu fet aquesta broma. Molinenca nascuda a Tarragona. Els molinencs nascem on volem, no? Com els de Bilbao. Com els de Bilbao, exacte. Fora bromes. Una cançó que no pots deixar d'escoltar últimament. Últimament i mai. Fàcil, dels pets. Ah, no la sé. Fàcil. Sí, sí. No la conec aquesta, tu. Doncs, escolta-la, és molt bonica. Ja la buscaré. Quina és la teva ciutat preferida? Molins de Rei. Ah, molt bé, molt fàcil. Vale, fora de Molins de Rei. Fora de Molins de Rei. Santiago de Compostela. Sí? M'encantar. Bueno, hi ha anat diverses vegades i com que la meva família per part de Mare són gallecs, també, no són de Santiago, però bueno, m'agrada molt, molt, molt, em sembla preciosa. T'agrada? Molt petita, molta pedra, molt bonica. És tòpic, llavors, però pluja o sol? Sí, jo, sol. Sí, sol. Ah, anava a dir, potser em dius pluja perquè t'agrada Santiago. No, pluja al sofà i amb una pel·li, això sí, però sol. I paper i llapis, paper i llapis o tablet? Què prefereixes? Paper i llapis. És important, no?, escriure a mà. Això és un tòpic o no, és veritat? Sí, és important aprendre a escriure a mà. A mà. I aprendre a escriure amb una cal·ligrafia... Correcte. Correcte. Sí, sí. després crees la teva, però per crear la teva escriptura necessites tenir assolits els traços. Clar. Si no tens assolits els traços, no crearàs una bona cal·ligrafia pròpia. Abans, no t'ho he preguntat. Dins d'aquest... Tu has fet la carrera de mestre, de magisteri, bueno, es diu... Educació primària, es diu ara, sí. Bueno, jo dic magisteri perquè és la de tota la vida. i dius que has estat formant-te sempre en continu. Amb alguna branca concreta? Hi ha algun àmbit d'interès que tinguis tu especial? M'ha agradat molt sempre l'educació digital, tota la part de... doncs de pissarres digitals i coses així, però en general m'he format amb tot, sobretot en metodologies innovadores i manipulatives, sempre. innovadores voler tocar amb les mans, no? Sí. El toca-toca. Sí, aprendre matemàtiques manipulant coses, material didàctic, de fet. Però sí, sí. Està molt bé. Un lloc ideal per llegir tranquil·lament? Un lloc ideal... la meva terrassa. A Molins de Rei. A Molins de Rei. I quin gener literari llegeixes quan vols desconnectar? Llegeixo molt, molt, molt novel·la negra. Molt, eh? Alguna recomanació? Qualsevol llibre de l'Eva García Sainte-Urturi o de la Dolores Redondo, m'agraden molt. De Sainte-Urturi va ser Premi Planeta el 2020. Sí. Sí, sí. Amb Antígona. Era una novel·la històrica aquesta, però, bueno, posava també coses de novel·la negra. Un llibre que t'hagi fet riure molt. El de Sinoticias de Gurb. Ah, mira, a mi també. A mi també, d'Eduardo Mendoza. Sí, senyora. Sí, sí. Sí, senyora. Aquest és un gran llibre per riure. Sí, sí, sí. I quina aplicació mòbil et facilita la vida? Em facilita la vida? Ostres, el calendari. Sí? L'agenda, sí, sí, el calendari. El mòbil. I tant, el calendari aquest del mòbil, l'agenda. Pintura o escultura? Va, i ja acabem així ràpid. Pintura. I menjar dolç o salat? Salat. Esport individual o en equip? Individual, perquè en equip no n'has fet mai. No n'has fet mai? No. Però fas esport, una mica. Faig esport. Si no per portar el camell, bueno... Però individual. Ciutat o camp? Camp. Plujar o sol, ja m'ho has contestat. I viatjar al llarg o escapar de curta? Doncs, depèn. M'agraden els viatges llargs, però no els puc fer molt sovint. Llavors em vas a l'escapada curta. Vinga, l'última. Excursió amb els nens. Excursió a la muntanya o visita cultural? Amb els nens? Sí. Visita cultural. Sí, sempre? Bé, perquè l'excursió és més complicada. A veure, és que hi ha molts nens... O tu, i tu? Excursió a la muntanya? Jo, excursió a la muntanya. Ah, molt bé. Les visites culturals m'encanten, però l'excursió a la muntanya, per fi, jo, m'agrada molt. T'agrada molt, molt bé. Amb els nens és més complicat perquè es cansen molt, n'hi ha un que no vol caminar més, llavors excursions a la muntanya... Doncs aquí m'ha arribat, Gala, jo t'hem conegut una mica més i ens has explicat coses superinteressants. Molt bona Festa Major. Igualment. Els que ens escolteu, que podeu recuperar un podcast, potser ja no és Festa Major, però Sant Miquel és cada any, o sigui que esteu emplaçats a passar per Molins de Rei, a veure el camell i gaudir-ne i estem molt agraïts que ens hagis acompanyat en aquesta tarda. Moltes gràcies, Eli Arjona, per haver-nos acompanyat. Recordeu que ens podeu seguir a Instagram, erocotidianes, amb la roba davant i amb cuó, no sé per què ho vaig posar així, no, erocotidianes. I gràcies per ajudar-nos a conèixer heroïnes quotidianes allà on potser no les aniríem a buscar mai. Recordeu que estem al segle de les dones, però queda molta feina a fer. Seguirem fent xarxa des d'aquí, ens veiem aviat. Notícies en xarxa Bona tarda, són les 7, us parla Mercè Rour, a l'Observatori contra LGTBfòbia. A l'Observatori contra LGTBfòbia, a l'Observatori contra LGTBfòbia, a l'Observatori contra LGTBfòbia.