Heroïnes Quotidianes: Dones en el Periodisme i les seves Històries

Aquí comença Heroïnes Quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida. Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Elisenda Culell Hernández, periodista especialitzada en pobresa i exclusió. Actualment estàs al periódico de Catalunya, però has passat per la CER, per aquesta casa, Ràdio Molins de Rei. Per viu Molins de Rei, ets molinenca i també ciutadana del món una mica, no? Com tot, sí. Què tal? Molt bona tarda. Bona tarda i moltes gràcies per convidar-me, estic supercontenta, la veritat. Que bé, que bé que deieu molt, també, perquè a més a més connectar amb una periodista jove m'agrada. És molt guai que a la ràdio tingueu espais com aquests i és molt necessari i agraeixo molt poder-hi formar part, la veritat. Que bé, bueno, doncs ara ho expliques, per què ho penses? Però jo suposo que sé per on vas, però primer perquè la gent ens escolti, t'obiqui. Deia que a mi em connecta molt i també estic molt contenta que hagis vingut, perquè jo pensava que això del periodisme en les xarxes socials i amb aquesta immediatesa i amb fenòmens com el Trump als Estats Units i Elon Musk amb Twitter o la X, que li diuen ara, això del periodisme anava de cap a caïuda, però veig que no, veig que encara hi ha gent que us podeu guanyar la vida i que treballeu amb un diari. Sí, ho intentem, ho intentem. No, a veure, de moment és la trinxera i aguantarem fins que faci falta i fins que ens deixin, però vull dir que sí, sí, hi ha camí. Hi ha camí per recórrer. I més necessària. No diré més necessària mai, perquè probablement el nostre país ha viscut temps molt més convulsos, però ara també ho són, sento. Són molt difícils. La desinformació és dura. Molt. Sí? Tu això ho veus molt en el teu àmbit? La desinformació és dura, però sobretot la poca necessitat d'estar informats. La sobreinformació també és duríssima, gent que està hiperconnectada és duríssim, gent que ho passa molt malament quan està tan exposada és duríssim. Tenim el cas d'aquestes senyores grans, típic cas de senyores grans, tot el dia mirant la tele, drames de Telefink, no? Aquest és un paradigma i això és dolent també, però hi ha molta gent que no sent la necessitat de saber què està passant. És a dir, que no s'informa per voluntat i per decisió. I això és el que més em preocupa. Sí? Per què creus que passa això? Perquè no vull veure desgràcies, perquè tot és una merda, perquè aquest món és horrible. Vull tenir espais de calma i de felicitat. i jo sento que és una cosa que està cada cop més present. I és el que em preocupa i és el que hem de nosaltres també repensar, no? Com expliquem les coses i des d'on les expliquem? Perquè, bueno, hi ha molta gent que està prenent la decisió personal de desenxofar-se d'aquest món o de desenxofar-se d'un altre lloc, no? I això jo crec que ens ha de fer plantejar això que dèiem, no? De gent que no vol llegir. La meva decisió és que no vull llegir llibres. Hòstia, per què? Com hem arribat fins aquí, no? Una mica difícil d'explicar, si no és molt multifactorial, això és veritat. El que passa és que tu, que ets una noia jove, sí que et volia preguntar si tu tens la percepció, evidentment, subjectiva, que això afecta més, diguem-ne, a generacions més joves. O no? O creus que és un tema més transversal? Clar, no ho sé, perquè al final el periodisme va de veritat i tothom té la seva veritat. I per tant, no, la veritat absoluta és molt rara, no? Tu vas col·leccionant veritats i al final fas un mapa de la veritat i va d'això, més o menys, no? Llavors, crec que en aquest tema d'intentar palpar el que passa a la societat, tots tenim més o menys la nostra bombolla. És veritat que els periodistes hem de sortir més de la nostra bombolla i per tant veiem una mica més damunt, però en realitat veiem una... No som capaços de veure-ho tot. Jo pel que veig en el meu entorn, cada cop hi ha menys gent que s'informa, que sent la necessitat d'informar-se i que cada cop és menys important el lloc on m'informo, és a dir, me'n val qualsevol cosa i fins i tot és que no vull saber el que passa. Jo sí que ho veig en gent jove, o gent de la meva edat fins i tot, i en gent gran potser és una altra... altres maneres d'afrontar-ho, gent que sí que té més l'hàbit de la premsa, sí que té més els mitjans tradicionals més presents, i ho viuen des d'un altre lloc, jo crec. Tu, això em connecta... Em explica primer què vol dir ser periodista... Primera pregunta, ja ho has dit una mica. Sí, ajuda'm tu també, perquè... Sí, no, no, jo t'ajudo. Jo crec que els periodistes el que ajudem és a interpretar la realitat, jo soc periodista també com tu, diferent, però interpretar la realitat a partir... Sempre és subjectiu, des del punt que tu poses a la teva mirada, però en tot cas has de ser el més neutral possible, que és diferent i honest, exactament. I amb aquesta interpretació de la realitat, doncs ajudes a que la gent pugui entendre millor el context i el que està passant al seu voltant, i poder prendre decisions personals, col·lectives, per mi això és el periodisme, una mica, i canviar coses, que això és una de les coses que et van motivar a tu, també, anar cap aquí. Sí, per mi ser periodista ho explico, ho vaig explicar un cop i crec que és molt fàcil d'entendre, ser un mirall, ser com un notari, i un mirall on la gent es pot veure reflectida, no? O apuntem el mirall cap a un lloc i aquest efecte que tu des d'un altre lloc pots veure el que... Com el que passa amb el retrovisor, que tu veus una altra realitat perquè et posen un mirall al davant i llavors veus allò. Una mica la nostra idea, la meva idea és això, no? És un canal de transmissió i jo t'enfoco una part de les coses que crec que és important que sàpigues. I tu has decidit que enfoques la pobresa i l'exclusió? Bé, són aquestes coses de, mai ho has de decidir del tot, sinó que sempre hi ha algú que et fan a l'encàrrec, comences, ho proves i t'encanta, i veus que és el lloc on vols estar. Però sí, bàsicament, em centro a explicar situacions, doncs això, pobresa, tot el que té a veure amb, per entendre's, amb la Conselleria de Drets Socials, migracions, feminismes també toca una mica, aquelles persones que potser estan en una situació més de vulnerabilitat, no? I que viuen en condicions una mica pitjors de la mitjana de la societat, o del, ja no parlem de la gent que està en millor posició, no? Però sí que intentem reflectir una realitat de les persones que són més vulnerables i que creiem que hem de prestar més atenció i sobretot posar més a l'altaveu, no? Perquè si no, doncs probablement no se sabria el que passa. I per tant, ser actora i motor de canvis. Bé, al final, això és un pes que porta una sobre i que també hem de ser conscients que potser explicarem una realitat i aquesta realitat no canviarà i seguirà sent així, i això és una cosa que amb els anys vas assumint i entens que tu simplement és això, poses el mirall i ets mirall, però ja està. I a partir d'aquí canvien coses i és molt xulo quan passen i quan hi ha coses que canvien, no només percepcions, sinó en concret la vida d'aquesta persona es resol o millora o apareix una persona. Recordo un cas d'una nena que va aparèixer una lectora que li va voler regalar un diari de reis perquè la família no es podia pagar, bé, els reis no podien venir a casa seva i estaven amb la creu roja i tal. I recordo que necessitaven un ordinador per la nena i va haver-hi una lectora al diari que li va regalar... Va fer que els reis li portessin. Sí, exacte. Va fer que els reis li portessin un ordinador i va ser molt xulo aquell moment. I són coses molt concretes, no? Que dius, hòstia, doncs aquí sí que hem... Doncs mira, hem canviat això, no? Però a vegades també està bé que això motiva les administracions, motiva que hi hagi canvis legals. Per mi el cas més bèstia és el cas dels maristes, que van treure la llum també el periòdic com el Guillem Sánchez, la Xussa i el Jesús Albalat. I l'amera Jesús Ibáñez i el Jesús Albalat i ha aconseguit canviar lleis, no? El cas del mariste és que parlem de temes d'abusos. Abussexual. Abussexual en l'àmbit de les escoles, d'una escola concertada en aquest cas. Sí, i va fer aflorar tota una realitat, no? Al final el que aspirem als periodistes és a poder revelar, poder canviar mirades com aquestes, no? D'una manera més prudent i tal, però sí que, bueno, doncs sí. Ara jo explicaré dos temes en els que tu has estat posar i després explicarem com has arribat fins a ser periodista. Ara mateix en el periòdic, però com he dit has passat per la cadena C, has passat pel viu Molins de Rei, has passat per aquesta casa, encara que fos fent un programa una mica més per la ràdio Molins de Rei, més de divertiment o de primer contacte amb els micros i amb els micròfons. Dels temes que més a mi m'han impactat, dels que tu has tocat, en la cadena C, era un dels temes que vas ajudar a aixecar, no?, juntament amb l'Anna Ponsí, si no estic equivocada, si no em corretgeixes, va ser tot el tema dels menes, no?, tota la situació d'aquests menors no acompanyats a Catalunya. Sí, perquè era un moment que el govern de la Generalitat s'omplia la boca, us recordareu tots, aquell volem acollir, aquelles manifestacions multidonàries, volem acollir, però quan van començar a arribar a xavals del Marroc, d'Andalusia, que no eren tants, o sigui, he passat per parlar de 3.000 persones, és veritat que necessiten un acompanyament molt concret, no?, i centres i habitatge, i és veritat, és veritat, que no és el mateix que una família o uns adults que arriben, és veritat, però tampoc eren tants i llavors vam veure com la Generalitat estava totalment sobrepassada, no tenia manera de fer-ho i ara va ser una manera de dir, bueno, dieu que voleu acollir, però quina acollida estem donant, no?, i com els deixaven al carrer, els 18 més, els fels 18 anys, com no hi havia cap tipus de suport en el tema administratiu i vides que es perdien en el sistema, no?, i es perdien en el carrer i acaben de la pitjor manera possible. Sí, va ser... Això va ser 2015, més o menys? Això va començar el 2016 i va... Però, bueno, va ser com allò, estàs seguint un problema durant molt de temps, que tu vas fent coses però sempre tenies la mirada posada allà i jo crec que mentalment la meva cobertura de tota l'arribada de menors estrangers sols va acabar l'estiu del 19 quan vam anar a Ànger a conèixer les famílies i les mares d'aquests nanos i allà jo sí que mentalment vaig posar com el punt final, també les arribades van començar a caure, la Generalitat ja començava a tenir estratègies i plans d'acollida i allà va ser quan, bueno, mentalment t'apartes una mica, no? Va ser el teu primer contacte amb el que seria també periodisme d'investigació? Sí, jo crec que no va ser una investigació tan bèstia però sí que va ser molt de seguiment i molt de tirar del fil i seguir aquests nanos i viure, intentar conviure amb ells el màxim possible i establir seguiments i a més en nens que els perdies, bueno, va ser tot molt complex però sí que és veritat, no? I comences a treballar a fons i hi haurà gent que no pot parlar amb tu però té ganes de parlar amb tu i et vol passar documentació i tal i jo sí que allò sí que va ser com primeres preses de contacte de coses bèsties que ara s'he portat molt millor, no? Però si al primer moment... Què vas aprendre i què va ser millorable? Des del punt de vista professional parlo, eh? No des del punt de vista... Bueno, també... coses que vas aprendre, diguem-ne. No, jo crec que vaig aprendre que si hi ha una bona història i si tu creus que aquesta història s'explica ho has d'intentar i ho has d'intentar de les 80.000 maneres possibles. És a dir, si d'una manera no surt sortirà d'una altra i com a mínim intenta-ho perquè si tu sents que això s'ha d'explicar intenta-ho explicar i que sigui que a la vegada 8.000 diguis, vaja, ja està, no? Però moltes vegades els periodistes si no hi ha un titular fàcil, si no hi ha una resposta fàcil, si el tema no... per les pressions, pel dia a dia, s'ha d'anar ràpid, parem de publicar allà, doncs abandonem les històries, no? I era aquesta cosa de o no, no? I no puc fer-ho o sí. No em deixen entrar al centre però jo sé que aquests nanos necessiten aquesta ajuda o conec un educador que hi treballa que té ganes de parlar amb mi o... I llavors hi havia com... Això és el que jo crec que vaig aprendre més. El que potser vaig desaprendre i tal era com... Jo tenia molta por i tenia moltes pors de, doncs, això, no? de com la conselleria s'ho prendria perquè jo no volia represàries pels nens ni per les persones que parlaven amb mi. Patia molt, també, per si ho feia bé. Aquestes coses de la impostora, no? que parlem molt les dones de si estava preparada, de si ho estava fent prou bé, de si posava prou hores, de si... I potser sí que aquests dubtes ara ja no els tinc, no? I és un temps que no perdo perquè tinc clar cap on vull anar i tinc clar què vull explicar. Però, bueno, també crec que és part del procés, no? I quines pressions pots aguantar i quines no. Exacte. Quines ja passo, dic, prou. Després explicarem la part del Barça ja quan entres en el periódico perquè aquesta part era de la cadena C. D'acord, d'acord. Però anem a començar a explicar qui és l'Elisenda Culler-Lhernández que va néixer a Molins de Rei amb família molinenca, no? Que la teva àvia tenia una lleteria al carrer major. Sí, la meva àvia, sí. La teva vasàvia, la teva vasàvia. I després la teva família va tenir una botiga de que viure. Sí, sí, sí. Tot i que tu no has tirat per la part comercial. No, jo veig exacte, jo veig començar a caminar i anar amb bicicleta per aquells llocs no, amb bicicleta crec que no vaig arribar però a caminar sí que vaig aprendre a caminar a la botiga dels avis però ja està. Però després se la van tancar i ningú va seguir. Tu de petita anaves al Sant Miquel i tenies unes tietes que eren monitores al MIP que és l'esplai del barri del Canal que per la gent que ens escolta que no és de Molins de Rei diguem-ne que és un barri que neix de la immigració dels anys 60, 50-60 i en canvi el Sant Miquel és una escola que està al centre del poble a la part diguem-ne més històrica per tant tu tenies i a escola concertada i per tant preparant aquesta entrevista em va fer molta gràcia que vas dir jo al Sant Miquel era la hippie i en canvi l'esplai era la pija una mica aquesta mirada que suposo que té a veure amb el que fas ara com la recordes en aquell moment? jo recordo aquesta sensació de viure entre dos mons i és molt divertit perquè els meus pares m'apuntaven a totes les estrescolars que hi havia i podia l'esplai per mi va ser molt important i és veritat que eren com dos mons molt extrems al Sant Miquel hi ha gent amb una capacitat adquisitiva alta mitjana i alta i a l'esplai hi havia gent amb una capacitat adquisitiva mitjana i baixa o molt baixa i és veritat que veies això que dèiem tu expliques moltes veritats clar, jo tenia dos bombolles vivien dos bombolles que eren radicalment oposades pràcticament i també la manera de parlar jo vaig aprendre castell a l'esplai perquè a casa es parlava català a l'escola es parlava català i l'entorn més castell parlava i l'esplai és una cosa que bueno, ara fa el meu brengarrissa però era com mons molt separats i era curiós que jo pogués tenir amics a tot arreu i llavors això era molt xulo però sí que els meus pares em van portar a 30.000 estrescolars i llavors allà tenies contacte com amb vides molt diferents i són facetes diferents i això crec que és guai també perquè a part de que et fa viure i veure i entendre realitats diferents i t'obre molt la perspectiva i et fa ser bastant més tolerant també crec que és un arma l'altre dia explicava la meva cunyada amb la meva nauda crec que és un arma també contra el bullying o l'assetjament escolar perquè si en un entorn per exemple jo també era això no t'ho vaig explicar però estudiós era atípica estudiant repelent a l'escola era aquesta nena que m'agradava molt estudiar saber i aixecar el dit i totes aquestes coses llavors si tu a l'escola o tens algun d'aquests entorns en què pots ser víctima d'algun tipus de cosa jo no m'hi considero però sí que potser hi ha moments en què em sentia menys incòmoda en algun d'aquests llocs te n'adones que no passa res perquè tens amics en altres espais totalment diferents i en espais totalment diferents ets un altre rol i ets una altra persona i et veuen d'una altra manera i recordo una època molt de l'adolescència en què jo entrenava al club natació anava a l'espai i en cada lloc tenia un rol diferent per tant que en algun lloc t'encasillessin d'alguna cosa no volia dir res perquè te n'adonaves de l'absurditat de les etiquetes perquè digues si jo soc la mateixa persona però la gent em veu diferent llavors rebaixes molt els comentaris en canvi si hi ha nens i a l'esplai ho veiem molt si hi ha nens que només es relacionen amb els mateixos tipus de nens tota l'estona a la que els encasillen d'alguna cosa és molt més difícil trencar aquest rol i jo sí que això és una cosa que els meus parets jo crec que no van ser gens conscients que estaven fent això però ara els agraeixen no éreu conscients i no se m'ho adonava però és molt guai perquè crec que també això trenca una mica aquestes mirades tan tancades tan corplexistes tan nens que estan tan abasats els tanquen en un paper i es creuen que han de fer aquell paper i és una pena també et va passar que si no ho explico bé ho rectifiques que en un context concret sobretot el de l'escola el de Sant Miquel doncs les persones dones especialment o noies amb les que et relacionaves tenien una manera d'uns interessos concrets potser més per temes del que seria més habitual dels adolescents classe mitjana potser les xarxes imatges nois o noies i en canvi anaves a l'altre cantó i hi havia tota la crisi econòmica del 2012 bueno d'abans i anterior del 2008 gent famílies que havien perdut tot i que de sobte no podien fer res les mogudes del 15 clar clar és que jo tenia amigues que volien anar al Sant Blancat a comprar-se aquells pantalons que s'apretaven del cul i eren grans i no sé que a mi per cert no m'entraven però bueno d'igual però que tenia com aquests interessos per una banda i la crema que em comprens i per l'altre veien amics que no podrien anar a comprar-se roba des de feia 3 anys que tenien por que es podrien quedar sense casa que cada 3 mesos estaven canviant de lloguer perquè no podien pagar els seus pares clar era viure entre això i tots eren amics meus perquè bueno i al final clar és que acabes acabes sent periodista especialitzada en pobresa i exclusió entre altres coses no però al final és si que ara quan ho penso i m'ho preguntes no no vull que els meus amics de Sant Miquel sàpiguen que jo tinc amics que els està passant això i si heu conscients d'en quin món vivim tios no i recordo si que ara ho penso i dic clar jo volia com ajuntar aquests dos mons i dir ei conegreu ara mateix és com superinviable apuntar una festa que tu podem es conegui però sí que és veritat que és com aquesta gent ha de saber que està passant això perquè no ho saben i al revés també i al revés també que hi ha una vida millor que els hauria d'estar esperant i probablement no arribarà o serà molt difícil serà molt difícil tot a casa teva tenies diaris sí perquè no hi ha ningú periodista no a casa no d'on vinguis no no orella negra ja t'ho dic orella negra total farmacèutics infermeres el meu germà enginyer tots molt estudiosos i quan vas dir mama papa vull ser periodista què? periodisme els hi agradava o sigui no els hi és veritat que el meu pare per exemple va apretar molt perquè no estudies llatí coses d'aquestes llengües mortes i tal no li agradava gens i tu has d'estudiar biologia tu has d'estudiar tal a l'ESO però després sí que sempre ho havia dit a casa sempre jo anava al micròfon entrevistant la gent vull dir típiques coses que fem els periodistes i sí el que passa que haver-hi un moment que jo vaig a la CL i vaig voler fer literatures i no sé què i allà sí que es valia un bon cristo i no ho vaig poder fer i ara ho agraeixo però el periodisme a casa mai ha sentat malament ara no t'hi entres es valia un bon cristo perquè jo quan vaig fer la CL la selectivitat això es feia abans ara ja no ara sí ara sí els meus pares jo vaig ficar un llistat i en principi havien pactat totes les opcions de periodisme que hi havia en el món mundial i en un moment se'n va girar l'altre i vaig dir no no però avui la carrera aquesta de literatura estudis literaris estudis literaris la poso en primer lloc i allà vam tenir una crisi increïble el meu pare dient tu estàs fatal no pots canviar no pots o sigui no pots anar tant estudis jo que moriràs de gana i almenys el periodisme clar com que els meus pares llegien diaris tal deien bueno com a mínim fan alguna cosa que no es morirà de gana però però sí la veritat és que és guai perquè sí que és veritat que és un món que costa molt entrar i costa molt guanyar-se bé la vida i a casa mai m'han dit no ho facis que això és d'agraïda sí perquè és un món una mica precari i això també ho puc dir de primera i crec que amb els anys no ha canviat massa de treballar tant la peça i a vegades en contractes d'aquells que són una mica complexos totalment però bueno això com que jo he tingut la sort ara mateix que estic en una bona posició i em sento molt privilegiada però dins el sector la precarietat és evident i ha existit i cada vegada va més i també és un problema és a dir quan dèiem no és que la gent no llegeix no és que bueno és que amb quines condicions estem explicant les històries quant de temps li podem dedicar també ve aquí això volia que parlis ara ara hem explicat una mica d'on venies per què vas tirar cap al periodisme d'aquest tipus no vas començar per aquí vas començar per política sí amb un estiu boig de trenca Convergència i Unió l'Elisenda Curell apareix al Parlament el dia 2 el dia 1 de la ruptura hola què tal bon dia i això va ser un estiu soc periodista nuata sí acabo d'entrar treballo a la ràdio i al viu i tal però sí i això va ser un estiu però després ja em van el Ramon Iglesias el cap d'informatius de la sèrie em va portar cap a la pare dels temes grans que et van situar va ser el dels menes un d'ells però hi havia una cosa a la ràdio que no és la que té la premsa que això ho parlàvem l'altre dia que les grans històries les has d'explicar amb notícies que potser són d'un minut correcte com a molt correcte com a molt correcte sí ara la ràdio és meravellosa la ràdio és meravellosa i recordo per exemple els temps del procés que era una bogeria però aquells programes en directe allò de venga programa en directe i fer un programa en directe al final arribes a un ritme de jo què sé un programa en directe a la setmana o sigui una bogeria programa en directe en el sentit de gran retransmissió i tots que em faig en algun lloc i l'1 d'octubre i tot això sí que el recordo com molt intens perquè era com això les connexions això sí que ho trobo molt a faltar les connexions en directe els grans dies o els moments que estan passant coses heavies grans la ràdio hi és i a més és molt xulo perquè tu expliques el que veus i ja està i no té més i és com fer aquestes coses descriptives pensant en que l'oient com s'imaginarà el lloc on ets i descriure espais i descriure ambients això sí que ho trobo molt a faltar però però és veritat que la ràdio és molt limitada a nivell de temps a nivell d'informatius llavors sí que hi ha coses que s'estan fent com diferents el podcast també hi ha un canal nou tot i que crec que hi ha molt d'entrevista i poc de reportatge segurament llavors sí que és veritat que la premsa escrita i els diaris en general que ara són ja transmèdia i t'obren un ventall d'oportunitats increïble perquè ara ja no només és la doble pàgina que també que pots explicar moltes més coses i les fotos sinó que pots fer multimèdies pots fer vídeos pots fer del que et puguis imaginar i abans el 2018 passes al periòdic correcte el desembre del 18 del 18 sí en ple el 18 sí que estàvem amb els presos polítics amb tota aquesta història perdó vull dir que amb tota aquesta moguda que era un moment d'informatiu molt intens sí exactament amb les detencions crec que ara no ho estic expliquant bé però sí sí i abans de la pandèmia i abans de la pandèmia correcte que també perquè donar-nos un després sí sí estic contenta d'anar al diari i m'han obert és això que et deia t'obren moltes portes a aquest viatge a Marroc altres viatges que hem pogut fer explicar les històries d'una manera molt més perquè els menes ho vas continuar al periòdic és a dir clar al final era una cobertura estaven arribant nanos no paraven d'arribar i la realitat s'anava desbordant cada dia i cada mes i llavors quan tu entres a la història i des del 2016 comences a interessar-te i vas publicant cosetes comences a conèixer gent en el sector la gent ja confia en tu per explicar el que està passant i a mesura que van passant els anys més i recordo doncs això la gent t'anava explicant ens ha passat això ens ha passat per exemple a un nano clar i entro al diari i m'expliquen que un nano en un centre menor s'ha suïcidat perquè li acaben de dir que era major d'edat per les proves d'edat amb uns patrons que no coincidien i el nen es va veure al carrer i es va suïcidar i és una història que vam explicar al diari jo ja estava al diari però és veritat que és un seguiment que quan això també tu ho saps quan algú que has conegut que et confia en tu i sap com treballes doncs si li passa alguna cosa i creu que el món ho ha de saber et vindrà a buscar i això però sí que és veritat que jo em vaig com anar una mica enrere per dir bueno ja està en plan anem a obrir altres camins anem a escoltar altres històries i anem a centrar-nos en altres llocs perquè això més o menys ja està resolt i tal però sí que va ser una cobertura que va durar molt clar no va ser com allò de m'estic tres setmanes fent un reportatge no però és veritat que és un tema al qual vas fent seguiment constantment i després va arribar el Barça i després va arribar el Barça el Barça perquè les persones que ens escolten en situ i que potser no ho recorden està fent un Estadi Nou tot i que com que el Barça en aquest país és gairebé intocable està fent un Estadi Nou i en les obres d'aquest Estadi Nou que tenen molta pressa per acabar correcte doncs bé no s'estaven fent les coses tot el bé que s'havien de fer va ser curiós perquè tot això ve nosaltres com ho expliquem la gent diu no és broma ens esteu vacilant i realment no no és no o sigui van així comencen les obres del Barça i tothom estava com molt atent i un company fotògraf el Manu Mitro l'envien a fer fotos dels primers moments d'emolició i tal i ell com que és un tio molt intel·ligent i molt perspicàs i és veritat una persona que admiro des d'aquí una abraçada va dir hòstia i per què no expliquem clar ell va veure la gent que treballa i va dir per què no expliquem com és la vida d'aquestes persones que treballen més enllà pensant en la majoria són immigrants és que amb aquest discurs que està imparant racista etcètera per què no expliquem qui són aquestes persones i com viuen i tal i els acompanyem i per què no aconseguim i llavors tot vam començar així vam començar de vida d'obrero de Camp Nou i ficar-nos en la seva vida sense més una cosa blanca una cosa bueno blanca vull dir vull dir crec que tenia un sentit però era molt però no imaginàveu el que sortiria de la clar el que va sortir és que no els pagaven el que tocava i els estaven estafant d'una manera sistemàtica tots i cadascun no podem dir tots i cadascun però vull dir molts una gran part de la plantilla els estaven pagant per sota del que els tocaria i fent més hores de les que els tocaria sense pagar-los les hores extres sense pagar-los el cap de setmana etcètera i hi ha gent que viu en condicions molt deplorables i clar llavors ens vam trobar això i vam estar doncs vuit mesos seguint seguint aquestes persones i intentant el que et deia no? bueno anem a intentar-ho anem a intentar-ho i ja està i a veure si surt i no surt i quan comences a veure el que vas veient i com ho hem d'explicar i com ho podem explicar perquè això és molt gros i això si és veritat és molt bèstia i ho hem de confirmar bé i bueno també el suport al diari a la casa amb grans periodistes que porten molts anys també que t'ajuden i et van guiant també i amb el Manu vam fer un molt bon equip es va incorporar el Gabriel Lubieto que porta temes laborals al diari també per ajudar-nos amb comissions obreres també vam fer una bona feina d'assessorament perquè aquesta gent té molta por a parlar tu em deies preparant l'entrevista la gent que sobretot la gent que té més no menys a perda és la que té més por a parlar clar perquè si tu no tens res o tens mig alguna cosa si parles potser aquest mig alguna cosa el perds i és gent que viu molt fent silenci és molt invisible està acostumada a viure invisible no té la sensació que tingui drets i que mereix res més que viure invisible i no ser invisible li genera molts problemes moltes pors aquesta sensació en el meu país les coses funcionen d'una manera que és calla obeeix i no posem problemes perquè encara en tindràs més és gent que té deutes perquè cada mes han d'enviar diners a la família a no ser que tinguin deutes contrets per la manera com han arribat aquí i llavors és que no hi hagi problemes perquè ja en tinc prou i nosaltres podíem posar-los en problemes en problemes molt greus bàsicament que es quedessin sense feina perquè aquesta gent a l'atur no sap el que és i com ho vau treure sense que ningú es quedés sense feina si pots explicar bueno no vam tenir un susto d'un treballador que gairebé l'identifico perquè les fonts són reservades evidentment vam tenir un susto i vam poder-ho gestionar però vam tenir un susto però ho vam fer re escoltant estan i estan i estan i d'una nit i l'altra i l'altra nit i l'altra nit i vinga i guanyant-nos la confiança d'aquestes persones que veiés que el que volíem era que el tinguessin en compte i no com l'estaven tractant que a vegades és com adona tant de la situació en què estan adona tant que cada mes t'estan virlant 2.000 euros o 1.000 euros i són diners que tu t'has guanyat i no els tindràs perquè t'està quedant una altra persona i és veritat que bueno no doncs vam anar fent aquesta feina de conèixer'ns i d'apropar-nos i al final la gent és gent i al final la gent al final bueno no reacciona i també té ganes un altre tema que vas tocar no gens fàcil van ser 14 reportatges si no recordo malament el corredor el corredor del fuet perquè ens entenguem que és perquè ho entenguem va partir d'una hipòtesi que tota diguem-ne la bueno hi havia com una diagonal de l'eix transversal la C25 que de Figueres fins al Carràs més o menys que passant per Ripoll i tal que explicava una mica l'intenció aquesta intenció de vot a Aliança Catalana que és aquest partit xanòfob independentista que que ha crescut molt exacte no només ha aparegut que també sinó que en qüestió de dos anys ja ha posat un peu al Parlament ja té dos diputats al Parlament i i bueno i té molta força en les zones on està exacte en aquests territoris i veiem que sí que hi havia com bueno com un cordó una espècie clar volíem dir cordó però no era un cordó perquè no és un corredor exacte i vam dir corredor i és aquesta diagonal i vam anar a recórrer-la i vam escoltant intentant fer un mosaic de veus i entendre què està passant i com hi viu la gent i la immigració és un problema a Catalunya des del teu punt de vista bua bona pregunta jo crec que la immigració és una realitat com a mínim i el problema el tindrem si no som conscients que és una realitat això que dèiem vivim en bombolles quantes persones immigrants veiem als bars de les terrasses un dissabte a la tarda clar la immigració diguem-ne associada perquè hi ha gent immigrant que potser ve de Suècia és a dir a Catalunya tenim com dos cincos d'immigració tenim els expats que coneixem o aquesta gent que ve a fer aquestes jubilacions del nord d'Europa i ve a Espanya jubilar-se que això és immigració també tenim els expats que són gent que viu en altres llocs d'Europa o del món en països amb sous molt alts i venen a Barcelona sobretot a viure i això estan generant un problema amb preu de lloguer per exemple i després tenim aquesta immigració a països més pobres i més afavorits que venen aquí a guanyar-se el pa i a viure una vida lliure de violència en molts casos i aquesta és la doble mirada que fem com els tractem amb els altres al final tenim un problema amb els pobres que no els volem i els immigrants la majoria són pobres i jo crec que aquí està l'explicació perquè a més a més no tenen drets a més a més estan molt per sota de nosaltres i crec el problema és aquest és a dir el problema és no voler veure-ho i pensar crec que hi ha una cosa amb l'esquerra en aquest país que és pensar que totes el tema de la immigratòria es solucionarà sol les coses es posaran a lloc perquè la gent és bona gent que probablement sí però potser hauríem de donar-li una volta i ara la Generalitat està intentant bueno diuen que hi volen posar remei però vaja en qualsevol cas ens està explotant a la cara i estem veient que no tothom vol acollir i no tothom vol que hi hagi gent que tingui les mateixes oportunitats al final és això creus que hi ha algun país que sigui model on t'agradaria a tu fer periodisme del que fas si no fos a Catalunya hi ha aquesta cosa dels periodistes que ens agrada anar on les coses són pitjors saps i és com no m'emboïnar a Dinamarca o als països nordis que sembla que tot està bé vull anar a tocar a explicar llocs que realment mereixin que tinguin aquesta visibilitat és a dir és molt més fàcil i anem a Mèxic que estan matant els periodistes i tots allà no tampoc és això però mira amb això de la immigració tampoc et sabré trobar un referent perquè crec que a Europa tenim moltes males pràctiques i França per exemple n'és un exemple però sí que hi ha un lloc a Catalunya del qual potser podem aprendre bastant que és Guissona és veritat que això no té una realitat que és una empresa que té un poble això l'Algeo Març l'alcalde si ho sent dirà que no és veritat però des d'aquí una abraçada sí exacte però però que és veritat que aquí a diferència de moltes altres empreses que contracten persones immigrants perquè els surt molt a compte aquí l'empresa coopera i és la primera empresa que va fer plans d'acollida en el municipi és la primera empresa que té pisos pels seus treballadors perquè no pateixin l'exclusió residencial en què es veuen abocades moltes persones migrants que no els hi lloguen pisos perquè són immigrants perquè no hi hagi aquest problema i és una empresa ho dic perquè a Guissona tenen unes pràctiques i una manera de treballar que probablement és veritat que és un cas excepcional que es donen unes condicions molt concretes però probablement a Catalunya podem aprendre molt del que està passant allà perquè a diferència del que ens trobàvem en Lleu quan vam fer això és que i ens ho deia dir un senyor directament que s'ha de fer com Hitler càmeres de gas i ho deia i tu flipaves en plan no m'ho puc creure però a Guissona la gent gran el que et diu és és que gràcies a ells el cap segueix obert és que gràcies a ells Guissona no ha mort al revés som la ciutat més important de la comarca i m'atreviria a dir de la província i bueno vull dir que a vegades també a casa tenim coses tenim gent important o s'estan fent coses interessants i no en som gaire conscients doncs m'agrada que apuntis cap aquí i dona immigrant ja deu ser clar clar i de fet hi ha una realitat que està impactant molt a Catalunya que és la de les parlant dels mena però les mena aquestes dones i miren i és una menor d'edat qui t'escoltarà no acompanyada exacte nenes que arriben soles d'altres països a Catalunya i que probablement amb molta probabilitat el seu destí és o un matrimoni forçat o la prostitució l'explotació sexual l'explotació en finalitat el tràfic de persones en finalitat d'explotació sexual o l'explotació d'edictives és a dir nenes que les fan servir per rogar però la gran majoria m'expliquen en un cas d'una història d'una nena que arribava a l'aeroport tenia 12 anys la policia l'atura venia del Vietnam em sembla no sé no recordo li obren la maleta i oh màgia només hi havia roba interior en aquesta maleta i et pots imaginar roba interior bastant seductora tenia 10 anys em sembla i estic parlant de memòria però sé que això ha passat a l'aeroport del Prat a casa nostra impacta és molt bèstia és molt bèstia i per això m'agrada explicar aquestes històries perquè la gent sàpiga en quin lloc vivim també i que mirem i que mirem i que sortim d'aquestes bombolles tan guais en què estem feliços i ens passem bé i és superguai i què podem fer a nivell particular si haguessis de deixar un missatge en aquest programa tan meravellós que t'estem a entrevistar compleu diaris sisplau compleu diaris compleu diaris sisplau que no haguem de tancar no jo sempre penso la meva manera d'intervenir és que la gent vegi el que hi ha i a partir d'aquí cadascú prengui les decisions que ha d'aprendre i és molt més còmode des d'aquest lloc perquè jo sé o sigui jo sé que vull explicar i a partir d'aquí que la gent faci no em sent no t'agrada eleccionar no exacte perquè crec que jo no en tinc ni idea de res en realitat vull dir que ja està només de ser mirar i m'intento preguntar com puc i ja està però sí que hi ha una part que em toca com a grèmie que és pagueu perquè i així per dir és molt ben fet perquè cada vegada és més difícil o cada vegada costa més o cada vegada el preu pagues més alt vull dir que si ningú paga per informar-se algú ho farà algú altre posarà els diners i llavors és un problema quan els mitjans de comunicació no són de la ciutadania tenim un problema i cada vegada jo tinc la sort que el meu diari m'ho deixen fer però cada vegada és més difícil dedicar-te bé perquè és molt fàcil robar és molt fàcil copiar és molt fàcil fer fake news és molt fàcil robar en el sentit de copiar dèiem sí robar contingut viralitzar a veure si vos penso i dic no però viralitzar contingut i fer coses molt fàcils que funcionin molt bé i tal llavors això de dóna'm tres setmanes per treballar un tema dona'm amb el corredor del fut vam estar una setmana dos tres quatre un mes pràcticament dóna'm un mes per fer només això i no faré res més i si no funciona i si la gent no ho llegeix i la gent no li interessa i va funcionar va anar molt bé va funcionar molt bé i la gent ens va llegir molt i bueno a la universitat estan fent ho estan passant això és una cosa que em fa molt divertit a l'autònoma ho estan fent servir com a material pels alumnes d'administració pública que bé sí és molt guai és molt guai sí i ens ha quedat una pregunta que jo et volia fer que tu parlaves de la confiança de les fonts de les fonts quin secret hi ha en un tema tan difícil com el teu que hi ha molts partits és a dir hi ha mirades en tot amb la societat actual eh jo sempre dic que ens hem futbolitzat en el sentit dels aficionats més més forofos no i per tant no o ets animalista o no ho ets o ets jo què sé o ets vegetarià o no ho ets o ecologista o no ho ets o ets i llavors no o tens una mirada sobre la immigració concreta o tens una altra però són moltes vegades són sectors que entre ells mateixos no no es parlen no es comuniquen clar el guai és que jo vull tenir això de les fonts d'informació per la gent que no ho sàpia també és persones que de manera anònima o no anònima però t'ajuden a fer la teva feina i t'expliquen coses que estan passant i tu els has de protegir perquè si se sap que t'estan explicant això potser tenen un problema i tenen un problema greu no i llavors deixaran de fer-ho i llavors la gent deixarà de saber el que aquesta gent sap bàsicament i curt és això llavors jo crec que hi ha dues coses una això que deies de no d'estem rivalitzats hi ha una part de la rivalització que crec que és una trampa és a dir si jo no ho mullo passem de puntetes per quin tema no i també crec que és una trampa és a dir també està bé posicionar-se ara com a societat hem d'entendre'ns i hem de conèixer'ns i hem de saber què pensa tothom i hem de poder escoltar-nos entre tots i una mica els mitjans de comunicació històricament eren això un espai de trobada un espai de mediació pública o mediació social i això s'està perdent però és a dir tornant a l'esfons quan una persona sap com tu treballes sap com tu tractes a la gent perquè moltes vegades en els meus casos hem d'anar a explicar a gent que està en una situació molt complexa s'ha d'obrir a explicar-te la seva situació tan complexa s'ha d'obrir a casa seva i tu exacte o la seva xabola o les veu atendre campanya o el que sigui i tu marxaràs després i allà es quedarà aquesta persona vull dir aviam com tractes aquestes persones quan et veuen treballar quan saben com tractes com defenses la informació com t'impliques quan et coneixen com treballes jo crec que això la confiança es va travant i la gent que està en els extrems també i la gent que es posiciona molt d'una manera molt concreta i d'espera que tu també ho facis o volen que tu volen condicionar la teva manera de treballar volen pressionar la teva manera de treballar quan notes que una font va així també està bé deixar-la caure i està bé que vull dir que crec que és una feina conjunta que tots ens entenem com treballem aquesta gent també potser t'aportarà informació molt de part i potser no serà una bona informació una bona informació concreta exacte i llavors jo crec que és xulo aquestes relacions laborals de periodistes perquè és una confiança mútua hi ha gent amb què portes molts anys treballant que ara et diu està passant això no necessites ni mitja confirmació perquè aquesta persona no t'ha fallat mai i saps que no et fallarà i confies i establir relacions de confiança és la bàsica i jo crec que és xulo també això quan et veuen com treballes com entrevistes com tractes les coses bueno doncs diran prefereixo que ho faci l'Eli que no que ho faci no sé qui i et vindran a buscar llavors jo crec que també una cosa ens hem de defensar l'honestedat és una cosa que tu marques molt i també suposo la confidencialitat les dues coses bueno és que sí no moltes vegades no podríem explicar la meitat de les coses que podem explicar llavors arribarem fins aquí podrem explicar això i això no i si no vols sortir no surtis no passa res però almenys explicar alguna cosa o no o aviam fins on podem arribar és això que et deia intentem-ho intentem-ho jo vull explicar aquesta història a veure si podem i intentem-ho intentem-ho vol dir que potser no sortirà cara descoberta bueno i què potser no passa res però ho estem intentant posant això i dins el món del periodisme les dones com les veus? bueno no vull dir per a les víctimes perquè no però és duríssim és duríssim perquè reps per totes bandes com a tot arreu però reps per totes bandes i reps per totes bandes en general i per ser dones reps encara més i que no et tenen en compte que no confien en tu que no imposes el suficient que a més a més no? garrolades gent que es pensa que en comptes de ser periodista l'estàs lligant i no és veritat i aviam com m'ho desmenteixes i gent que es pren confiances extremes i no, no o sigui hi ha feina a fer molta, molta i s'està fent molta feina i hi ha aquest grup de joves perdona de periodistes feministes que que fan molt bona feina i a més és això que dèiem ara s'hi afegeix el tema a les xarxes i quan no és el mateix que la violència que reuen les dones periodistes a la xarxa que els homes és que no és ni de bon tros vols dir que hi ha molta més agressivitat quan hi ha una moltíssima moltíssima a mi m'han dit que em violaran els menes i que m'ho mereixo això jo crec que a un company meu no li diuen no passa res ja està home, sí que passa ho s'ha d'explicar perquè s'ha de posar el mirall com diem i això que a vegades intenten tirar-se bueno com prendre's confiances excessives o passar-te informació perquè no perquè realment et respecten com a dona professional sinó perquè volen fer punts amb tu i llavors a veure si així i tal i bueno és complicat és complicat però no de fallir no entra que no si ja teníem les de perdre ja d'entrada doncs no ets lluitadora ho intento ho intento has tirat la toalla però ho intento lluitadora com la persona que ens portes a Dones com a Història entrem perquè clar és tan interessant tot el que ens expliques que se'n està menjant el temps però no no però volem parlar d'una altra dona periodista que està clar va morir molt jove als 32 anys als anys al 40 després ho explico al 40 estem parlant de la Irene Polo Roig que va ser una de les pioneres de periodista publicista també va ser representant teatral va néixer a Barcelona el 1909 i va morir a Buenos Aires el 1942 l'he trobat la data amb 32 anys molt jove es va suïcidar no se sap ben bé per què tot hi ha algunes teories us les deixo a les persones que ens escolteu per què busqueu la seva biografia Irene Polo Roig i volia explicar bueno primer volia preguntar per què l'has portat perquè penso que a vegades ens pensem que som els primers a fer-ho tot i no hi ha gent abans que a nosaltres que està fet el mateix i probablement en pitjors condicions ella de les coses que va fer i en un moment en què era molt difícil l'any 33 va ser una tasca d'investigació també de periodisme de la revolució de les mines de Potasa de Seient on hi havia el terrorisme anarquista i ella va treure bastants reportatges d'aquí ella va fer també de reportera en temes de caràcter social per exemple m'ha fet gràcia les cases d'empenyament que sobretot hi anaven dones a deixar coses per poder tirar endavant va començar a Barcelona com a periodista de les revistes miradores i imatges i ella que venia d'una família humil i a més el seu pare era guàrdia civil que va morir va ser autodidacta però sempre va tenir un gran interès per la lectura i per l'escriptura doncs va començar a desenvolupar aquest talent periodístic que bé fins i tot va inventar una cosa que també m'ha fet gràcia que és l'entrevista frustrada que va perseguir a Cambó intentant des de Via Laetana fins a Esplugues intentant que li expliqués alguna cosa i com que no va aconseguir que li digués res perquè era bueno molt aconseguia evitar els periodistes doncs ella la persecució que li va fer la va fer en format de crònica i va inventar aquest nou gènere que és l'entrevista frustrada i té una connexió amb Molins de Rei perquè ella va marxar a Buenos Aires bueno primer he de dir va també ajudar a crear l'agrupació professional de periodistes que va ser vicepresidenta un càrrec directiu amb una entitat l'any 35 és que en sèrio bueno fins al 35 abans no no Déu n'hi do i ella coneixia la Margarida Xirgo i la Margarida Xirgo la va fitxar com a directora artística i cap de premsa i se la van portar cap a Sud-amèrica per tant té aquesta connexió amb Molins de Rei que l'he trobat superinteressant perquè Margarida Xirgo a les persones que ens escolteu que no sou de Molins de Rei que sabeu que va néixer a Molins de Rei aquesta gran actriu i ella ja va morir argentina en l'exili i es va quedar allà es diu que era lesbiana però clar en aquella època tampoc s'acabava de saber que es va enamorar d'una diplomàtica mexicana que per això al final doncs es va suïcidar però aquesta és la part que està bueno hi ha hagut investigacions al voltant de la seva vida perquè era una dona que s'havia perdut la pista invisibilitzada durant molts anys i que ara s'ha recuperat una mica la memòria jo crec que és jo tampoc o sigui de fet te la vaig demanar te la vaig posar també perquè dic així aprendré coses d'aquesta dona i la Vega em trobarà em trobarà coses i serà superguai però vull dir que tampoc conec sí que sabia això però al final perdona el xulo d'aquesta història jo crec que és això que ens ensenya que hi ha dones abans que nosaltres que estàvem fent el mateix i que hem d'aprendre d'aquestes persones sí senyora ella va ser corresponsal de guerra tu series corresponsal de guerra? no ho sé necessitem no ho sé voluntaris per anar a Ucrània sóc la típica que diria sí no sóc la típica que sempre que hi ha una cosa d'aquestes m'ofereixo necessiteu que o sigui sempre estàs allà aixecant la mà com quan estaves al col·le amb coses d'internacional no m'atreveixo tant però però amb desastres així que passen de si hem d'enviar algú enviat especial sí que aixeco la mà moltes vegades doncs amb això estem arribant en els últims tres minuts tres minuts que ens deixa molt poquet tres preguntes molt ràpides perquè et coneguem una mica més quin és el teu plat preferit? croquetes amb cigrons quin lloc hola quin lloc t'agradaria visitar algun dia que no hagis visitat? Vietnam i recomano una activitat per desconnectar? nedar nedar? perquè tu neves a la piscina sí em va molt bé i quin llibre ens recomanes? quin llibre t'ha impactat? aquí m'has portat un dones que surten del paper ja és que ara si he de pensar no em sortirà res mira dones que surten del paper és un gran llibre de recull d'articles de periodistes catalanes de l'època republicana que van publicar que van publicar i que se la jugaven se la jugaven molt és Helena Ieste Francesc Canosa els seus autors de l'editorial fonoll ho van publicar amb l'editorial bueno juntament amb la Generalitat de Catalunya i trobo que sí que certament és molt interessant ara així per sortir del pas i quedo perfecte quedo superbé no hem parlat de les xarxes socials ja és que sóc molt rollera no perquè jo volia explicar-vos i ens queda un minut i mig per explicar-vos que una de les tasques que teniu més força ara els nous periodistes que esteu en actiu en diaris especialment bueno en tots els mitjans també en aquest nosaltres però jo menys és que que Google et posicioni que Google et posicioni és que és una merda tot això ho sento una marada gent o sigui enyoro el periodisme de fa 30 anys moltíssim dels 2000 o sigui jo si pogués em quedaria exercir dels 90 als 2000 allà em quedo és horrorós has de fer has de moure't hi ha un algoritme que decideix no sé quantos hi ha una cosa que és molt quantificable que són la gent que entra a llegir el teu reportatge quantes minuts ja està quan l'interessa llavors totes aquestes dades seran utilitzades a la teva no a la teva contra o al teu favor però em refereixo és una estadística que tenim i que és molt és molt perillós perquè això a vegades a les universitats del periodisme s'aborda d'alguna manera que és li has de donar a la gent el que la gent vol sentir o li has de dir a la gent el que no vol sentir perquè que clar si diem la gent farem farem vídeos és de gatetes tot el dia no no no bueno llavors això ens movem una mica i ara amb aquest debat que la Vanguardia i el The Guardian han sortit de Twitter doncs també estem tots una mica sortim no sortim què hem de fer jo penso que hem d'estar tot arreu perquè com que tot arreu hi ha persones al final i les persones hem de poder entendre'ns i ens hem de poder escoltar però una part de la teva feina és aquesta també precisament mira l'altre dia vam fer un tema amb presos condemnats per agressions sexuals crec o sigui no sé si hi ha persones a la societat més repudiats que aquests i els hem de poder escoltar perfectament doncs allà llegirem moltes gràcies per haver compartit amb nosaltres el programa ens hem d'acomiadar ràpid però com hem dit estem al segle de les dones però queda molta feina a fer i des d'aquí seguirem fent xarxa fins aviat i des d'aquí notícies en xarxa Bona tarda són les 7 us parla Mercè Roura el president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón ha destituit la consellera de Turisme Núria Montes en plena crisi de la gestió de la Dana Montes va de