Heroïnes Quotidianes: Art i Emprenedoria amb Patricia Cancelo

Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren al llarg de la vida. Us parla Bego Floría i avui ens acompanya Patricia Cancelo Lorenzo, escultora, galerista d'art contemporani, ets viguessa, de Galícia, però estàs establerta a Barcelona ja fa molts anys. Fas una escultura molt vinculada al ferro, que és un tipus de material molt poc habitual amb les dones, la forja, és molt poc habitual amb les dones, i a més ets emprenedora perquè has obert la teva pròpia galeria. La vas obrir el 20, 2020, tot i que ara l'has traslladat del lloc la vas obrir. Bona tarda, primer de tot. Bona tarda, Begoña, moltíssimes gràcies per aquesta oportunitat, perquè a més el teu programa m'agrada molt, ja ho saps que ja et seguia, ja feia molt de temps. Vaig tindre l'oportunitat de conèixer-te a un mítim de l'Illa, i el que passa és que no et vaig relacionar fins dies després, que dic, ostres, no l'he dit nada i et volia felicitar pel programa. No, però és veritat, perquè no hi ha molts programes que donin veu a dones emprendedores o a dones que tinguin alguna cosa que comptar. Sí. Home, aquest programa el que vols és fer visible les històries de dones que feu coses interessants. Gairebé tothom fa coses interessants, però alguns una mica més que uns altres, això també és veritat. Però en tot cas, a mi de la teva història el que em va agradar molt és aquesta singularitat, de treballar en un espai que és molt difícil de sobressortir, que és l'art contemporani, amb la cultura. Bé, ja és difícil la cultura en general, però l'art contemporani segurament encara és més específic. Dins de l'art contemporani, l'escultura encara és més difícil, i dins de l'escultura, l'escultura amb forja o l'escultura amb ferro encara és més difícil. Per tant, m'interessa molt conèixer la teva història, que la compartim amb les persones que ens escolten, i per fer-ho començarem des del principi, una mica. Molt bé. Tu vas néixer a Galícia, ets la gran de tres germans, i de molt petita ja vas haver de marxar fora d'Espanya. Parles cinc idiomes i llegit? Bueno, cinc. Parlo l'anglès, el català, que ja veus que tampoc ho parlo molt bé, el francès, que em defenso, i després el castellà. Cinc per què? No ho sé avui llegit? Potser perquè el portuguès es sembla molt al gallegó. Ah, bueno, i clar, i el gallegó. Clar, clar, clar, sí. I el gallegó, i el gallegó, i el gallegó. On ve la teva inspiració? O sigui, explica'm una mica la teva trajectòria. On comença la teva inspiració com a artista? Des de petita. Ja des de petita, quan jo menjava els plats, jo no era gaire bona menjadora, jo solament volia menjar el que a mi m'agradava. Jo sempre jugava amb les formes al plat, i després amb el pa, amb la massa de pa, feia formes, i sempre formes geomètriques, curiosament. i després a l'EGB. Fèiem cada any el Rosalià Castro, que era un col·legi que estava en Vigo, que vaig fer l'EGB allí. Sempre treballàvem amb el fang, però clar, tots els nens, des de petits, sempre tots els materials que cauen a les mans els transformen. I jo, doncs, era molt mala en matemàtiques, era molt mala en física, en química, però no era mala en... En temes de... En temes de plàstica, que es deia llavors, no? Sí, sí, en temes de plàstica. Sí, sí, sí. I vaig començar amb el fang, i del fang ho vaig... Bueno, ho vaig tenir sempre com un hobby, perquè mai m'havia plantejat viure de l'art, a més de la generació que venim nosaltres, això de ser actriz, ser artista... Era difícil, saps? Era més... Un abogado, un mèdico, secretària... Però, clar, les professions més liberals costava una miqueta. Però, bueno, jo també vaig tindre molta sort perquè els meus pares tenen una ment molt oberta i sempre em van a... ¿Cómo? A apoyar? Em van donar sempre suport. Sempre és... Haz lo que quieras, que un plato de comida nunca te va a faltar aquí en casa. Molt bé. Tamara, una de les tevas heroïnas, la Josefina Lorenzo. Sí, luchadora, trabajadora, se quita la comida de la boca si hace falta, pero no solamente para la seva familia, que para su... que para su... Puntat, para tu... Es la persona más generosa, es la... Claro, que te voy a decir de mi madre, pero si no fuera mi madre, me caería muy bien. Es molt generosa, molt treballadora. Bueno, yo vengo de una familia que mis padres se separaron y mi madre pues cogió el rol de padre y madre cuando ella clara ama de casa y va, tendrá que... Trabaya un mes en esa experiencia y siempre a un sonriura. Siempre hace un gran ejemplo. Y luego es muy paciente, que yo no soy nada paciente. Se lo ha olvidado. Sí, sí, sí. No, no, de verdad. Bueno, la admiro, la admiro. Bueno, es que la quiero mucho, pero qué voy a decir, ¿no? Pero si la conocieras me dirías, guau, es que no parece mi madre, de lo buena gente. Yo no digo que sea mala gente, pero es que es un referente. Bueno, digámosle que tú tens un carácter diferente. Sí, sí, yo soy más reactiva, no tengo paciencia, lo quiero todo para allá. Me cuesta mucho ver grises y mi madre siempre intenta educarme. No todo es blanco, no todo es blanco y negro, también hay grisos y eso es lo que marca... Que no entraba ya. Sí, sí, sí. ¿Y la teva avia, la Julia Simón? La Julia Simón, sí. Que es avia per part de Mara. Per part de Mara, per part de Mara, sí. Tengo una relación més propera amb la família de la meva mare. I clar, la meva avia era una dona de poble, sempre vestida de negra perquè va morir el meu avi. Jo recordo amb molt carinyo la meva infància perquè, clar, jugàvem amb les vaques, les ovelles, els animals de poble. Però, clar, quan ets petita no et dones compte que això és un luxe, no? Ho veus més com ui, que nos vamos al poble, no? I sembla com que hi ha molta diferència entre ciutat i poble i després dius ostres, quina sort he tingut de viure tot això, no? Mi abuela cogiendo patatas. ¿Cómo? ¿Me río? Enric. ¿Cómo se dice me río en catalán? Enric. Enric. Sí. Enric perquè una vegada ja estava agafant... Però si vols es posar en castellà, no hi ha cap problema, eh? Però mira, això m'agrada que també m'ho diguis perquè, clar, quan estic fora de Catalunya tothom... Ah, és que és clar, si no hablas català no se puede uno comunicar en Catalunya. jo porto aquí més de 20 anys, però, clar, a la meva casa parlen gallec, sempre tinc 30 mudanças encima, i, clar, no és fàcil que jo practiqui molt català. i passes mitjans fora de Catalunya. Sí, sí. Perquè passes mitjans i després ho explicarem entre Dinamarca i Alemanya. Sí, això mateix, que l'Amaní de finals d'avril. És a dir, que no estàs aquí sempre. No, no, i això que dius tu del català, clar, tothom, ho canviem, no, no fa falta però agraeixo, però, clar, com que és més còmoda parlar en castellà, o sigui que és clar que se puede hablar castellano. El que passa és que quan parles del sentiment, jo sempre dic que sempre vas a la teva llengua materna. i quan connectes amb la teva àvia parles d'un sentiment. Ai, de veritat que sí. Sí. Claro. No? Bueno. Sí, sí, sí. A més, mira, a ella li costava molt escriure i per fer la segona assignatura trigava molt, anava molt lenta, però després mirava el cel i deia mira, ho va llover, mira, ara no és bon moment per aconsexar això. O anàvem pel camp i deia mira aquestes hierbas, vamos a tomar-les per el dolor de barrigues, que era una sàvia, una sàvia de la... Bueno, el meu avi també, el meu avi també. però clar, això ja es perd. Ja no... I en el moment teu actual vital de la teva àvia, de la teva mare, què és el que més guardes o què és el que més tens, què és el que més t'inspira d'elles? O tu portes en l'esforç. L'esforç. El lluitar pel que vols, ser constant i el no, que te sirva com empuje. Saps? Si vols alguna cosa, vete a por ella i lluita por ella i focalízate' perquè si vols... con esfuerzo se consiguen las cosas. Tu tens una trajectòria artística que combina tècnica, emoció, molta força expressiva, passarà que jo t'he de dir que, clar, m'ha sorprès sempre, jo no soc experta en art, però... Però tens molta sensibilitat, no diguis això. Moltes gràcies, moltes gràcies, però el que vull dir-te és que no, que sempre m'ha sorprès, no?, la capacitat que té un material, que en principi és fred, encara que vingui de la calor, en transmetre tantes coses, no?, que és molt interessant. Mira, m'agrada que em diguis això, perquè, clar, moltes vegades quan la gent entra a la galeria o veu una obra meva, sempre pensa que és un escultor, no una escultora. I, clar, és que això és molt important, el que has dit. el ferro és un material, és molt... tu veus i sembla molt fred, però després, amb una mica de calor, amb una mica de técnica, es doblega molt fàcilment. Jo me identifico molt amb el ferro, perquè moltes vegades em diuen, ui, és que tu eres com molt directa, eres molt fuerte, sí, sí, jo soc forta, però també lloro por detrás, i el ferro és com una miqueta com jo, no?, fora, fuerte, i per dins també fort, però amb consensibilitat, no? Sí, sí, sí. Pots transformar qualsevol material que tingui unes característiques, les pots transformar en unes altres. Has exposat a moltes galeries, no faré una llista molt llarga, quina és la que t'ha fet més il·lusió? La primera de tot. Quina va ser? Va ser en Palma de Mallorca, quan jo crec que va ser el 98, al Camp Icafort, era la galeria, era una galeria que era d'artistes emergents, i em va recomendar Pep Llabrés que tenia una galeria molt més gran, amb artistes molt més consagrats, perdó, i clar, la primera vegada que vaig fer, una individual, i a Mallorca. La recordo molt bé, a més també era uns altres temps, i es va vendre tot, Begoña, tot, és que clar, abans de la crisi del 2008, era un altre tema això, i clar, deien, oye, que ha venido a más muchos hoteles, que volían comprar, mira, que em diuen que si le hacemos este descuento, i jo vende, vende, digo que tengo que traer la obra en el barco otra vez, y es mucho dinero, digo, tú vende, tú vende. не, idea, que se que le hacen mucho más alto, molta il·lusió. I després la de la Generalitat aquí a Barcelona, que fins als 33 anys pots participar perquè et seleccionin i jo complia aquest any o 33. I jo vaig dir, perfecte, va, és la meva última oportunitat. I vaig estar treballant moltíssim perquè, clar, en aquell moment jo tampoc tenia gaire... No és que tinc ara diner, però, clar, recogint frutos vas fent camí, no? I en aquell moment recordo que tenia que escollir entre gasolina per venir a Barcelona, material per treballar i vaig estar tot un any treballant per aquesta exposició i, mira, em van seleccionar. I en aquesta sí que, bueno, em vaig emocionar molt perquè era aquí a Barcelona i, clar, és mi terra d'adopció i era com oi, que estic treballant molt, vinga, que també vull devolver tot el que... Sí, retornar una mica a la societat que t'havia acollit, no? Això mateix. Tu utilitzes això, materials com ferro i has estudiat història de l'art, esforç artística, ceràmica, temes d'artesania, no? Sí, sí. Disseny gràfic. Disseny gràfic. I també periodisme de comunicació. Sí, sí. Perquè los medios de comunicación me daban los medios para seguir en el mundo de l'arte. Bueno, ja saps que al principi de tot i moltes vegades durant molts anys no pots viure de l'art. I, clar, jo estava fent en la ràdio de Luis de l'Olmo, que, maravilloso periodista, feia cinc minuts en un petit programa que era un magazine, bueno, el programa era gran però jo tenia una petita secció. Tenia un espai petit. I, clar, és que buscaven una periodista especialitzada en art, no la trobaven i un director va dir oye, yo conozco un artista que además habla mucho y abans los segundos contaban mucho y vaig començar cinc minuts de programa i després va anar tot bé i vaig tindre a estudiar, clar. I vas començar amb aquest món, no? Que, bueno, vas estar a Punto Ràdio, que era aquesta emissora, no? Sí, després... Però després vas estar a Onda Rambla, bueno, Onda Rambla a Punto Ràdio, després vas estar al Canal Bajo Aragón, a Castilla-La Manxa a Televisió, també. Sí, vaig passar de la ràdio a la televisió que quan vaig passar de... perquè, clar, aquí a Catalunya no em volien, no em volien, no és que no em volguessin però, clar, el meu català és el que és t'ho imagina't jo com un micro, oiga, i digo ¿cómo se traduce esto? No pot ser, no pot ser. I, clar, no vaig tampoc tenir el nivel C de català i vaig tindre que anar-me, doncs, fora. Amb altres llocs. Sí, amb altres llocs. I per què acabes a Catalunya? Com és que arribes aquí? No, perquè aquí, als 15 anys, va haver una crisi al 90... Jo vaig arribar aquí en 1985, en 1985, i va haver una crisi durant els 80 a Galícia. El meu pare era delineante, tenia una empresa constructora i, clar, a Galícia van ser uns anys horribles i van tindre que migrar, doncs, cap aquí, bueno, el gallego sempre migra. Hacia Alemanya, hacia Francia... Yo creo que tenemos un gen de mudanzas en nuestro ADN. Sí, sí. Sí, i van vindre aquí i... Jo, perdona. No, no, tranquil·la. Que cuando em poso nervios empiezo a tosir. No, claro, aquí ens relaxem, que això és un programa relaxat, no? Passa bé. Gràcies, gràcies. No, i... I llavors vau arribar aquí amb la família, vols dir. Sí, amb els meus pares i els meus germans petits, però també et dic que al principi jo no volia quedar-me, eh? El primer any, clar, parlàbais en català. Jo no me entendia, no entendia. Echava de menos a mi abuela. Me nacían orzuelos de llorar de quiero volver a Alemanya. Clar, jo venia de una ciudad pequeña i de repente llego aquí, me recordo, Plaza Francesc Macià, Los Luminosos, quan estava el Pókins, i, bueno, tots els ròtulos en els edificis. Per a mi, esto era com Nova York. I era clavuà, on estic, no era massa gran per mi tot això. I després, el caràcter era diferent, també, però, bueno, després de 8 o 9 meses, ja no m'equipo. I quan vas decidir que ja sí que podies viure només de l'art? En quin moment de la teva vida fas el clic? El 2010, quan estava a Castilla-La Manxa Televisió, doncs portava allí 6 anys treballant i lo mateix. Los medios, cometaban el medio i va haciendo mis exposiciones i què va passar? Van fer un canvi polític perquè era l'autonòmica de Castilla-La Manxa i van anar fora 400 i pico persones. Sí, sí, sí. que un dia naixó va sortir molt poc a les mitjans i, bueno, nos pagaron 8 dies per any treballat. O sigui, bueno, horrible. Però és un altre tema que ja ha passat i ja està. Però, bueno, aprovecho i lo digo. Molt bé. I, doncs, ahí, clar, el 2010 jo estava a Madrid perquè Guadalajara no m'agradava per viure i la televisió estava la delegació de Guadalajara i jo vaig pensar a veure perquè està tota la vida fent això perquè també m'agrada molt el món de... A més, mi programa era muy informal. Era Castilla-La Manxa en vivo que anabas pels pobles buscant... Clar, era molt divertit. No era nada... No era monòton. Això mateix. Sí. Era monòton. i, doncs, al cap de sis mesos em van trucar una altra vegada però ja des d'una productora. Llavors, ja les condicions que eren pèsimes i jo dije, oi, no. Digo, si no lo hago ara, ¿cuándo lo voy a hacer? i el 2010 vaig dir me lanzo de cabeza pase lo que pase. Digo, como tenía unos años de paro. Digo, pues lo voy a aprovechar lo capitalice para comprar material y todo. Y aquí vas a arrencar. Sí, sí. Ya pagando autónomos, todo. Sí, sí, sí. I com és que vas anar cap al ferro? I no cap a la pintura o cap a l'escultura de ceràmica o altres materials. Potser fins i tot més fàcils de gestionar, diria jo, no? Totalment, totalment. Sí, tot necessita tècnica i va ser de casualitat, la veritat, perquè jo el ferro mai m'havia cridat l'atenció. O sea, mai per treballar. Habia probat la fusta, la ceràmica, fundició, alabastra, perquè jo sempre dic que els artistes tenen que provar moltes tècniques perquè soms com alquimistes. És que si no controlas la tècnica, no controlas nada. Clar. I clar, i jo, espera, que si no me vull por les ramas, que jo soc com els monos, vull por totes parts, vull contar tot i després no sé per on voler. Escultura. I a la jocha jo feia un, bueno, estava fent allí uns cursos i el portero de la jocha, jo li vaig a ensenyar mis esculturas en plan, supermodesta, en plan, mira lo que hago, como un juego. I me dice, guau, aquí tienes algo. I jo, què va, què va? Digo, si ven al taller i veràs que hi ha molta gent. I les enseño als professors de la jocha i em van d'una una beca. A la jocha de Barcelona. A la jocha de Barcelona, sí. Abans estava a Esplugas. I va i no me ofrecen una beca del hierro, claro, jo digo que no, perquè no me atraia para nada. i després quan vaig turnar cap a casa, conciència social. Que en esta vida hi ha molt poca gent que té la mente col·lectiva, sempre individual, i jo intento educar-me per atender col·lectiva. I jo dije, jo, Patricia, quanta gent que ríes tu oportunitat i no la té. I no la té. I tu, ay, no, és que el hierro no, és mi material. No, no, pues lo pruebas. I vaig turnar, és que a veces me riño a mí misma, eh? I jo està bé. I vaig turnar i les vaig dir, oi, estic todavía, sí, sí, que estàs a tiempo. És que, Begoña, tenien que haver grabado ese día, però abans no havia el tema este de les xociales. En aquel moment a mí me agradaba molt tot el tema del monegixi egipcio e intenta... El seroglifes y ese tipo de cosas. Sí, y doncs, ya estaba, bueno, ya hay mucha, hay mucha información sobre esto, no es que yo sea ningún genio ni mucho menos, pero los símbolos, pues tienen unos significados, me atraían mucho. Y entonces cogí, en ese momento, dos dioses egipcios de 20 por 20 y los trasladé a dos metros. Mis primeras esculturas de hierro son dos metros de escultura, los perfiles, que luego fueron seleccionados en un concurso y el profesor de la yotxa me decía pero tú ya habías tócate el ferro y yo que no, que no. Y el olor, el sonido de la radial, el fuego, va a ser como, no sé. Como un flechazo. Sí, totalmente, totalmente. Como un amorament subtat. Ahí sí, como que los corredores de coches siempre digo ay, a mí me pone el olor del caucho, pues a mí me pone el olor del hierro. Y luego, claro, los útils, las herramientas tienen unos sons muy particulares y además protestan. La lima, depende si la usas mal o bien, xirria de una manera u otra. Es verdad, sí, sí, parece que les duele. La lima tendría que hacer así, así, y hace malamente. Bueno, a ver. Ya, ya te entén. Sí, o después las molas, los discos que ficas a las radials, también, si no los ficas según quina dirección, quina ángul, doncs también tenen un son. El material de protesta. Sí, sí, sí, és curiós. I tot això ho vaig aprendre també gràcies a París, que va ser un senyor que vaig conèixer a Besalú con 77 años y estuve con él 10 años y me va enseñar muchísimas cosas. Que ella era artista. Ella era así, el forjador de toda la vida, el mañá, de toda la vida, des dels 6 años y mira, hi vaig tindre sort cuando estaba a l'escola de Bellas Arce de Olot que, bueno... El vas conèixer, les connexions de la vida que son importants, a vegades. A vegades no, sempre, sempre, sempre. Yo sempre digo siempre para bien o para mal, que intentemos que sea siempre para bien, pero fue un regalazo de la vida. Bueno, al principi iba a ser molt du, no me quería en el taller porque era mujer. ¿En serio? Sí, sí, tan, y claro, es que a mí me donaban trabajo por Sedona. Surtíem de la facultat o de la escola de Bellas Arce y donaban trabajo als nois y a mí se emprendían las altas temperaturas, la fuerza y yo, pero si son pesas petitas y yo, yo darme una... Donarme una oportunitat y una máscara o lo que sigui, ¿no? Sí, sí, pero mai, mai, mai. Y él, porque yo fui muy insistente, encontré a estar bajo un taller de cerámica, me apunté a la escuela de Asar Yolot y fui y le digo, ahora solamente falta trobar una casa, vaig trobar para compartir vivienda con una noia y como seis meses allí cada día hola, hola Parés, hola, això no es un joc, això no es un joc y yo, no, ya sé que no es un joc, pero podría donarme la oportunidad y me la dio, que no es machismo, me la dio con la escoba, la prenen se te comenzar desde... Des de baix. Eso mateixa. I vas comenzar escombrant el ferro. Sí, escombrant todo lo que ensuciaban los otros. I per què aquesta mirada? T'ho has trencat d'estereotips, i a veure. Sí, i tant, bueno, y todavía costa encara per trencar, però en canvi també han sigut molts homes que han... Confiat en tu. Sí, sí, era com una contradició, els que et miraven en plan, què hace esta aquí? Després són els que quan tu ja demostres són els que... Et donen suport. Sí. I per què? Per al tema físic, simplement, és que les noies no... Clar, perquè tothom té el cap xillida, no? Que és com el gran... Sí, o teiza, xillida, gargallos... Clar, i les peces són grans també, no? Són... les teves són mitjanes, no? Sí, sí, bueno, ara faré una de tres metros a Dinamarca, que és la més gran que he fet, i tinc una d'un metro al recintat modernista de Sant Pau, una d'80 centímetres al monasteri de Pedralbes, i creo que per ara ninguna más. Ai, monasteri de Pedralbes, vull que m'expliquis aquesta història. Ai, com sorisaura, no? Sí, perquè sabeu, no sé si les persones que ens escolteu ho sabeu, les monges de clausura al monasteri de Pedralbes fa molts pocs dies, avui estem a 10 de març, que han marxat, perquè eren tres, no? Les que han hagut de plegar perquè no hi havia prous, i tant. I jo, buscant informació teva, vaig veure que tenies una relació molt maga amb una de les monges d'allà, perquè ella també és artista, és fotògrafa. Sí, i és meravellosa perquè ella fa fotografies amb els reflexos del cristal. Per exemple, ella ve, obre aquesta finestra que té cristal, ella la va movent, i amb la càmera va jugant amb el cristal per davant, i clar, quedan reflexes que tothom pensa que està utilitzant el programa Photoshop o qualsevol. No, no, és meravellosa. O sigui, les seves fotografies són totalment artesanals i meravellosas i ens van conèixer, com dius tu, les casualitats o coincidencies, en una exposició solidària, perquè les dos sempre fem exposicions solidàries, no tenim res a veure una amb l'altra, no son el arte, perquè mira, ella és religiosa, jo no soc creyente, però bueno, el respeto ante todo és mutu, ella me cuenta, intenta acercarme a la iglesia, jo la escúch, però sobre todo el tema del arte, perquè, clar, té un corazón tan bonito, és tan bona gent, és que és com una niña que nunca ha salido aquí al mundo y tiene esa inocencia que además la transmiten los ojos, que dices tú, qué bonito que todavía haya gente que crea que la humanidad toda es buenísima. Parlaves que has fet també de projectes solitaris, un dels més importants. Aquesta setmana, en aquest programa el podeu escoltar, les persones que ens escolteu, segurament en un altre moment, perquè el deixarem en podcast, però avui, que és 10 de març, és la setmana que d'aquí cinc dies commemorem l'estat d'alerta del Covid que ens vam tancar tots l'any 2020. En aquella època, que jo crec que és important que la recordem, a vegades hem oblidat molt ràpid, tu vas participar en un projecte que va ser molt solidari. Bé, has participat en molts projectes solidaris, però aquest en concret va ser un projecte difícil pel moment que era, i que també hi vas posar molt. Explica-ho una mica, és el projecte de l'Hospital Sant Pau que vau fer una recollida de fons pel Covid molt important. Sí, sí, va ser a tots els nivells, no solament econòmic, perquè van recaudar 55.000 euros, sinó tota la gent que venia, molts havien perdut alguna persona, les infermeres, doctors, camilleros, baixaven com per relaxar-se una miqueta, però clar, no ens podíem tocar, o sigui, teníem que mantindre la distància, i a vegades veies que baixaven llorant i plorant i no podies fer res i te li deies ostres, t'abraçaria però no puc, i això sí que va ser el més difícil, el distanciament, me'n recordo una dona, ai, mira, ara m'emociono jo sola, Polinesa. Bueno, però és maco això, és maco. Una dona que havia perdut la seva germana i visquien les dues juntes, i va entrar i, clar, caminava, ja era molt, molt gran i venia amb la mà amb un bitlletito de 20 euros i, clar, estava com perduda, perduda, perduda, i jo vaig anar de seguida i li vaig dir, ostres, perquè, clar, no caminava molt bé, és que no sé si puc donar-te el braç perquè t'apollis i ella et diu, sí, sisplau, perquè abans era la meva germana, el meu bastó. Que m'agafava i ara no hi ha ningú. I ara no hi ha ningú i es va morir fa poquet i vull ajudar. I, clar, no teníem res de 20 euros perquè totes les obres m'en havia des de 100, 200, i, clar, la vaig enganyar una miqueta. Jo, mira, mira, quina obra li agrada i ja va aquesta, doncs ja està, aquesta costa 20 euros, no? Però va ser que maca, que maca, perquè tenia una pensió de 400 euros i venia per ajudar. Amb 20 euros, sí. Bueno, això et reconcilia amb la humanitat. Sí. Una mica com l'art, també, no?, que et reconcilia amb la humanitat. Sí, perquè l'art surt d'aquí dins, surt dins de nosaltres, és expressió, és sentiment, és moviment i tot això tenim que ho aflorem a través de materials i intentem que la gent connecti amb això. Clar. Sí, sí, però sí, va ser un projectazo, van treballar molt, molt, molt, des de dilluns a diumenge, mira, solament et dic que veient els del Recinto Modernista de Sant Pau tot el treball i esforç que estàvem fent, posien gent de la seva plantilla a treballar amb nosaltres, o sigui, superagradecits. I va ser una passada, 55.000 euros, és que va ser una passada. Molt maco, molt maco. La gent és maquíssima. Tu participes en més projectes, Sí, sí, no i tan, i tan, cada any, quatre, o, bueno, aquest any només he participat en tres l'últim base a Mladana, però, clar, com que tenien projectes fora, no vaig poder fer lo que els artistes deia, venga, hacemos otras solidarias, que és moltes treballes, que la gent ve el montatge final i no sap tot lo que hi ha darrera perquè sorti ve. Clar. i després també passa que els artistes, jo ho entiendo, per exemple, el recint amodernista de Sant Pau, alguns se enfadaban perquè no los havia puesto, clar, jo era la comissària i jo les deia, això és treball i aquí tenim que tenir clar quins estils poden salir més fàcil o quins estils poden cridar més l'atenció perquè hi havia un artista que no va vendre res però, clar, era com el reclamo, no? Clar. I és difícil també treballar amb aquests equilibris. Sí, amb aquests equilibris. Perquè el vostre món és una mica d'egos, també. Uf, i jo el meu, a veure, ho he de controlar també, saps? No és fàcil, sí, sí. Ui, madre mia, de verdad, fins que no vaig obrir la galeria. Això és el que volia preguntar-te perquè en aquell moment també vas obrir la galeria que era un moment que era de pandèmia. Era molt dur, sí. Era de pandèmia. És que jo estava a Irlanda i, clar, fora ens tracten molt millor que aquí i jo vaig tornar... Als artistes. Ah, sí, sí, al món cultural, en general. És triste perquè mira que vivim molt bé aquí, tenim moltíssims privilegis, però la cultura no és... No es valora igual. No es valora igual, sí. La cultura... Fuera és un plus per a la societat i aquí és més com alguna cosa decorativa, que ens entretien. Sí, sí, me parece muy bien, hay que entretener, pero no solamente entretenimiento a la cultura. Clar. Sí. I llavors estaves a Irlanda, vas venir aquí... Sí, sí, sí. No, no, jo et reconecto. Gràcies. Vaig venir aquí i ja no vaig poder tornar a Irlanda. Jo soc autònoma, clar, estava pagant autònomos i... ¿Y qué va a passar? Doncs, bueno, bajaran los alquileres i jo dije, pues, voy a aprovechar. I vaig subir a Travesera de Gràcia, claro, lo que podia pagar, que era un local que estava muy bien. Els propietaris van portar super bé, porque, claro, digo yo, mira, yo soy autònoma, soy artista, que era tan fácil como que me dijeran, tu economía es inestable, pero van confiar en el proyecto. Yo les dije, es que aunque tenga que ponerme a vender flores en la calle, tenga que limpiar cristales de coches, digo, yo os voy a pagar. Digo, lo tengo claro. ¿Y qué va a pasar? Que la vida siempre recompensa. Va a surtir a la vanguardia, con que había turnat y que había uber... ¿La galería? Bueno, encara no era galería, era taller-galería d'art. Y me recuerdo que había otra que era Galería Felicitat. No sé si aquí o a Hospitalet. Bueno, eran dos que cubrían durante la pandemia. y claro, ¿qué va a pasar? Que van vindre artistas porque, claro, museos, galerías, todo cerrado y yo he trabajado 12 años en galerías d'art y cuando me jubilara quería montar una galería, pero no ahora, pero bueno, va a sortir y ponía taller-galería y dos años después vaig tindre una otra oportunidad y vaig muntar aquí a través de Granados. Que ara la tens on la tenim? Se la poneu a veure a carrer Enrique Granados. Enrique Granados 82 entre París, Córcega, Córcega y Rossellón. Molt bé. I ser galerista, de ser artista, quines són les diferències? Uf, són molt grans perquè jo no sé ser galerista. Aquest és el problema. Soy demasiado idealista para ser galerista. A veure, la galeria està funcionant i tinc llista d'espera. D'artistes que volen exposar. Sí, d'artistes que volen exposar i ara tinc tot tancat fins al 2026, o sigui que això funciona. Inclús hi ha mesos que jo rento la galeria a grups d'artistes per exposar. O sigui que encara que tinguin que pagar a vegades estan d'acord i ho fem. I venen, sí. I quina era la pregunta, Begoña? Que la diferència amb artista. És molt. Perquè clar, tu surts d'un món molt individual i molt de crear, no? Un món molt emprenedor i molt de números i de gerència també, no? Sí, molt, molt. I això és el problema que em costa molt. Quan he d'entrar als trimestres, bueno, mi gestora sempre me dice te vas a canviar de gestora perquè és un desastre. O sigui, el que la gent triga 10 minuts sense fer, jo per una factura podo estar media hora. Tu imagina't una factura. Clar. I per què vols ser galerista? O per què ets galerista? No vols ser, sinó que ho ets, ho ets. Sí. Perquè bui estalvia als artistes tot això que va a ser molt difícil per mi llamar a puertas i més en la generació que venia, que no hi havia com a bui en dia internet, per trubar, les galerías, tenías que llamar a puertas i era molt frustrant. Sabes? Llamabas, és que no tens experiència. Ah, és que tens que respondent en el extranjero. Ja, bueno, és com quan busques treball. I aquí a España, a Catalunya, hablo en general de España perquè clar, jo cogí la maleta, me fui a Madrid, me fui al País Vasco, clar, buscant oportunitats. Una maleta en la que he de dir portaves més escultures que roba. Sí, és així, és així, sí, sí, de veritat. Si no t'hi cabia la roba. No, no, i clar, el dinero era el que tenías, tenías que hacer malabares para poder llegar a final de mes i clar, era enviar empaqueteria que era impossible o llevar-las tú contigo i jo pensava, bueno, és igual, pues me pongo unos pantalones quatre días, vale, llevo ropa interior, tal, i ja està. Sí, això és veritat que primero, a veces, se me caían lágrimas perquè, claro, a veces las maletas pesaban mucho i arrastrando i no, i no, i llamabas una puerta i no, i no, i a veces jo pensaba, vale la pena, i jo, sí, sí que vale la pena, venga endavant. I clar, la meva debilitat són els artistes emergents, però perquè jo sufrí mucho i més dona que ets del ferro i que ningú et volia i que tenías que demostrar sempre mucho més i era molt frustrant. És que, sempre ho dic, no teníem ni guants de treball, els guants doblats amb cinta aislante en els dedos perquè eren grans. Els monos de treball enormes que se tenen enganchades en les máquines i les botes de punteres d'hierro no encontré unes fins fins fa dix anys que me compré tres de golpe. Clar, te tenen que proteger els dedos però no protegien nada, me quedaban enormes. I després tot el dia que eras com un mono de feria. És que, això sí que no m'agrada, ja, si potser ara no m'agrada que mire quan treballu per això, perquè es posaran un amun de el 80% o més, així. A mirar-te. Però a mirar i a reir. Ah, ja, ja, noia, fes-lo així, fes-lo així. Mira, ja me pongo nerviosa pensándolo. I tienes que ser cordial perquè, claro, no era mi taller. Clar, però et vas obrir camí. Sí, això sí, con mucho esfuerzo, però, claro, los sueños hay que sudar. ¿Has obert camí amb dones que s'han dedicat a la forja després de tu? A la forja? Bueno, al ferro. És que saps què passa? Que sempre que venen estudiants de forja, sempre que venen i que quieren pedir ajuda, sempre són homes. Nunca m'ha venit d'una xica. M'han venit... Han vingut dones, és curiós, han vingut dones d'historiadores d'arte, algun artista, però no del ferro. Sempre que han vingut i que he pogut ensenyar una miqueta o transmitir una miqueta... Sí, perquè tu també fas de profe també ara, no? I fas també de jurat... Ah, sí, això sí, d'un concurs que fa dos anys Lluís, que és el que organitza el concurs al Passeig Sant Joan, que aquest any hi ha un premi de 3.000 euros, doncs clar, va a veure com treballava i va a muntar un concurso que em hizo molta il·lusió en Patricia Cancelo, que és la tercera edició. Que bé. I soc jurat en aquest concurs, sí, sí. Està molt bé. Sí. Bueno, sí que estàs sent reconeguda, tu et sents reconeguda ara. Em sent més reconeguda... És que, saps què passa? Que he tingut que treballar tant i continuo treballant tant que moltes vegades no me doy cuenta de lo que estoy haciendo. Clar. Saps? I, clar, quan aconsegues una cosa és, vale, sí, però és que tengo que seguir. I a vegades em diu a la gent que em coneix, però, Patricia, párate, mira que has aconseguido. Jo sí, sí, sí, però tengo que llegar allí, va. I tinc d'aprendre a valorar tots els premis, tot el que estic fent. Bueno, perquè el llistat de premis no el diré jo ara, qualsevol que vulgui buscar una mica el teu currículum, és molt llarg. Sí, sí, sí, però, clar, és que tens que demostrar tot el dia demostrant, demostrant, demostrant. És que és ahí, sí. i ara m'explicaves al principi que avui que... Bueno, l'últim, no? Has estat seleccionada per participar, no? Per la segona vegada a Alemanya a l'exposició anual de Rob Berking Museum. Sí, que vaig invitada com a artista internacional i això, clar, m'era una alegria enorme. I vas fer els premis Copa Amèrica de Vela Inclusiva. Sí, sí, estava... Sí, sí, no, no. Sí, a més, és la primera vegada que es celebra... Que es fa Vela Inclusiva. Sí, sí, aquí a Catalunya. I tu vas dissenyar el premi. Sí, tres premis, molt contenta. Veus? A veure, no? Al final... Bueno, dic els últims, eh? Però vaja, que tens... Has sigut també finalista del Premi Act Barçat de Barcelona. Bueno, i a més has tingut obra, no? El Guggenheim, el MACBA... Els punts de venda, sí. No? Els punts de venda, no? Sí. El Centre de Cultura Contemporània, el Moció Picasso, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Treballant, treballant, és que és el que queda. I a més, hi ha... I ahí fora hi ha molt talent. I si vols aconseguir alguna cosa, tens que treballar molt i seguirà delante. I seguirà endavant. Però ara estaves que ho volia acabar d'explicar. Sí. Ara estàs amb aquesta... Diguem-ne... Reconeixement a Dinamarca i Alemanya. Sí, sí. I per tant, passes mig any i una mica fora. Sí, sí. Abans anava al novembre, desembre, ja nefabre, però, clar, la última vegada vaig estar 22 dies durant la Covid encerrada en Casa del Frio, que jo li deia al galerista per favor, tràm'hi-me comí al supermercado. És que era horrible, menys 11 grados. Clar, no estem acostumats. Em feien fotos, la gent, perquè jo hi va capa, capa, causa, xaqueta, bufanda, tals, que no me podien ni mover. I em feien fotos, perquè deien, i aquesta d'on surt? I ara, clar, ja vaig a finals d'abril perquè hace frío, però no tant. I encara tenim que anar com a contrajes d'esquí. Però, i com és que t'has obert camí en aquests països? Doncs un galerista de Dinamarca, de l'Onesgo, el de Kolding, es va posar en contacte amb mi i van fer una exposició que fue una pasada. És que, és feo que lo diga, però és verdad, fue muy bien. Fue muy bien. En quatre horas se vendieron como doce esculturas i, clar, esculturas que no, bueno, que no és una cosa per posar el rebador de casa. No, és més fàcil un quadre el que tu deies abans. Clar, clar, clar, i, clar, és que me'n recordo perfectament. Hi ha una cosa molt maca en Dinamarca que és, aquí, mira lo que nos dicen, dicen, és que vosotros en Itàlia, allí en tu casa, dice, vestís todos así como muy estilosos y luego no tenéis ni un duro, dicen, ¿sabes? I aquí, claro, la primera vegada que me han, conto a Iso Parque, Parque Van Vindra, un grup de yen que venían con botas de barro tal, granjeros, y entonces, claro, le digo yo, pero tú quieres decir que mi obra la va a valorar con todo el cariño, es como si a mi abuela le regaló una obra y a mi abuela no le gustó, la verdad, me dijo, esto qué es, nena, ¿sabes? Claro, y yo pensaba, a lo mejor es lo mismo y dice, no hagas como hacéis vosotros, dice, no te guíes por las apariencias. Así está. No, ¿sabes por qué? Porque allí pagan por ir a estudiar. Entonces, todo el mundo, el que veas en la calle, cualquiera, tiene dos o tres carreras mínimo y claro, ¿por qué? Porque son inteligentes y saben que la cultura es una moneda y la valoran mucho. ¿No hem parlat una mica? Si tu haguessis de descriure per la ràdio, perquè jo tinc aquí unes imatges estupendes, però clar, no les podem veure, les penjarem a l'Instagram, però ara mateix no les podem veure. Però explica-t'ho una mica, fas formes rectangulars, no? Què és el que t'inspira? Què és el que fas? M'obsessiona molt el concepte d'infinito i després, quan fa uns anys van dir que el infinito tiene otro infinito dentro, doncs clar, eso ya a mi me rompe todos los esquemas i les meves peces sempre, clar, jo sempre digo que la matèria me puede, o sea, porque yo tengo, tengo ideas, pero después cuando agafo lo que es la matèria física no me deja hacer las ideas que yo tengo aquí al cap y el jugar en formas geométriques, cuadrats, circulars, que comencen, per dir una cosa, un circulo petit que después es conecta con un más gran y después un más gran, un más gran, un más gran. Es como hablar del movimiento, dels mons, del univers, de aquest infinit, de dónde empiezan las cosas, dónde acaban o els mons quadrats. La idea de las esculturas que estás como aristas de cubo todo cuadrados va a sortir durant la Covid que yo vaig dir es imposible que vivamos en un mundo esférico porque aquí no rueda nada. Y dos, vas a pensar, está en un mundo cuadrat y pera, eso como si le pones a un coche ruedas cuadradas. y voy a comenzar y siempre, eso sí, a los mons cuadrados siempre hay un cercle, siempre, porque es como vamos a conseguir hacer que todo esto ruede bien. Funcioni. Sí, funciona. Y también has hecho joies, ¿no? Sí, pero eso va a ser un encárrec del Guggenheim. que me va a decir ¿puedes hacer las joyas inspiradas en las tevas obras? Y yo sí, yo no tenía ni idea de joyería pero fui a un amigo que es joyero y le dije es una oportunidad no la puedo perder enséñame a soldar plata. Y lo vas a hacer. O sea, que tú los reptes no tienes que aprender. A mí me encantan los retos. Tengo un problema que es, a veces soy tan, tan, tan perfeccionista que yo lo digo es una enfermedad, es como la galería. O sea, nunca es suficiente y yo entiendo que no le caigo muy bien a muchos artistas porque trato su obra como si fuera mía. Entonces, claro, a veces les echo unas broncas que no son, broncas no es la palabra pero sí que les llamo la atención muy seria porque tratan la obra que se merece que se trate mejor su obra. Entonces, claro, me lo tomo tan personal porque es personal. Cuando me dicen ay, separa profesional de personal no, es que esto es mi estilo de vida y esto es personal y lo siento, es personal y el que trabaje conmigo ha de saber que es personal. Esto funciona así. Esto funciona así, claro. La gente no espera que yo te diga pero a ver, ¿cómo pones aquí estas grapas? ¿tú crees que esto, claro, a mí qué me importa cómo pongas las grapas por detrás y se va a colgar en la pared pero sí que me importa. O sea, es que si tú vienes a trabajar conmigo es para que lo hagamos bien como me decía mi maestro. Haz bien las cosas y no después dirán ¿qué ha fet a eso? La Patricia, ¿la Patricia qué es? Es la prenen del pares. No, no. Claro, claro. Que lo digan amb orgullo, ¿no? Amb orgullo. Sí, tú de aquella etapa amb el pares vas a aprender mucho. Sí, y voy a explorar mucho también, ¿eh? Porque era súper duro conmigo. Súper, claro, es que hombres de la metalurgia que tienen, claro, no han tenido muchos el acceso a la educación como nosotros. Hablan gritando, no están acostumbrados a estar con mujeres allí en el taller, que yo eso luego lo aprendí y ya empecé a respirar y decir, vale, no es personal, vale. Pero claro, es que están, ¡ahora, fes eso! ¡Eso, así no es fata! Entonces, a mí me chocaba mucho pero aprendí mucho. ¿Y ahora ya hay arroba para donas de la metalurgia o ya no tantas? ¿Qué has trobat algo? He trobat alguna cosa pero monos de algodón no, he trobat monos de poliéster de algodón. Hem de fer una crida aquí si ens escolta algú del món. Sí, sí. Bueno, la pobra Eli no, però algú, pobra... I també volies parlar d'una dona referent. Mira, anem a posar la música de Dones amb Història. Perquè ens queden 10 minutets i hem de parlar, volíem parlar de la Tracy Chevalier, que és una escriptora, però abans de parlar d'ella anem a parlar de... La Núria Pie. La Núria Pie. La Núria Pie va ser... Que tenim aquí damunt, no ho veieu, que ens escolteu per la ràdio, però tenim dues peces que són... Impreses digitalment, però són de l'any 85, 88, 1988, que ara està molt de moda tot el tema d'impressió digital. Però abans no. Però abans no. Era molt innovador. Això mateix. I Núria Pie va ser la primera ceramista que formó parte de l'Associación de Ceramistas de Catalunya quan tots eren homes. Quan tots eren homes. Homes. I ella va... Trenca estereotip també. Sí, sí, trenca estereotip. I és molt bona, però és la típica hormiguita. Per això a la hormiguita le encantan a ella. És la típica hormiguita que va treballant treballant treballant, no fa xuroi, però, vas veint tot el que va fent i com diu a ella quan li preguntaran... Està viva encara, però ja està retirada. Núria, ¿Cuál és el teu próximo project? Trabajar. Sí, sí, és molt humil, molt. I amb ella empecé a perfeccionar mis técnicas de ceràmica barro, que con esas... La jocha i tot me d'hierro. Sí, sí, sí. I Núria Pie, doncs, és una abanderada, és una persona adelantada a su tiempo. les sevas ceràmicas també tenen una part utilitaria i va a crear el altafón. Ay, Núria, perdóname si lo estoy diciendo mal, però si no, a Núria Pie.com el pude entrar. El altafón és un objecte de ceràmica donde tú metías dentro el teléfono, el iPhone. I se amplificava. Sí, si caixó ara, potser que tu, Tom, diga, bueno, jo ja tengo esto, però, Avance, esto és beníssim. Sí, sí. Es molt, novedós, molt. Y es de las personas como mi madre, más humildes que conozco, porque yo soy humilde relativa, porque yo te voy a decir, si me preguntas, te diría, pues he ganado el premio señor, he ganado el premio tal, el premio, ¿no? Bueno, está molt bé también, escoltame al final. Sí, pero a ella nunca le oirás decir nada de esto. Pero también yo digo a veces, quizá, que yo no creo que sea, depende de cómo lo digas, sea ego, sino es, jolín, pues es una trayectoria, si esto es lo que hay, es lo que hay, hay que comentarlo. dues dones, pero si et preguntaba, referents que tú has, que una mica, que no t'he preguntat abans, ¿no? ¿Qué es el que t'agradaria deixar tu com a llegat o com a empremta, no? Vull dir, que altres dones també obrissin camí amb la forja o altre tipus de coses, ¿qué es el que a tu t'agradaria? M'agradaria que la gent utilitzessi l'art com mitjant per donar veu a la gent que no té veu i solidaritat, solidaritat, o sigui, jo si algun dia no estoy aquí, que clar, no estaré, però que me recuerden com a, mira, aquesta escultora va trencar motjos i és de les primeres que... Que va treballar la forja. Que va treballar la forja, el ferro, però era solidària, saps? Això, arte i solidaritat. És que, hay una frase que yo voy a decir una vez, y un mitján de comunicación ya lo abandonó, que es, no concibo la vida sin arte ni solidaridad. Es eso, solidaridad y arte. porque si tens empatía y tens solidaridad es que se pueden hacer muchas cosas. Aquest sentiment de lo col·lectivo, que deia yo que a vegades es muy difícil desde el arte on s'han de gestionar molts egos. Sí, sí, sí, sí, porque sí, porque muchos artistas piensan, ostras, si él está aquí yo no tengo espacio, no, mentira. O sea, si él está ahí tú también puedes estar ahí. Entonces, alegra-te. Si él brilla, acércate, como digo yo, y los que no les guste que los demás brillen que se pongan gafas, porque aquí vamos a empezar a brillar todos y más todavía. Claro. Entonces, no tengamos miedo de, ostras, es que este es mejor, ostras, vamos a ver por qué, qué está haciendo diferente a lo que resalta más. Yo desde que monté la galería de arte es muy triste, pero ha salido mucha gente, antes como escultora, como artista, pues no voy haciendo tal, pero desde que tengo la galería, desde que estoy en Alemania y Dinamarca, recibo unas críticas. El otro día, por ejemplo, sí, pero críticas destructivas, ¿sabes? Y digo yo, yo solamente estoy haciendo mi trabajo, como le digo yo a los artistas, dejarme hacer mi trabajo. A mí me es igual que no te guste mi forma de vestir, que no te guste mi cara. digo es que no me importa, digo a mí dejarme trabajar, es que es así. El otro día, además muchas veces son las mujeres, Begoña, que son más crueles. Una escribe, estoy trabajando en una pieza, además lo he dejado allí, no lo voy a borrar, estoy haciendo un vídeo, trabajando en una pieza y me escribe, Patricia, qué mal envejeces. Es que aunque fuera una modelo, ¿quién eres tú para decirme nada sobre mi vejez? Bueno, eso es porque ella et volia ofendre, pero cuando ella me va a ir a la vida, no ofend qui vol, sino qui pot. Sí, sí, eso sí. que aquí... Sí, pero bueno, y después ya hay gente maquísima que cree en ti, que está a tu lado y tal, pero yo sobre todo digo esto para que la gente, ostras, si alguien hace algo genial, acerquémonos, porque entonces podemos hacer sobre genial. Y si no, a lo mejor, pues simplemente aprender algo más. Sí, molt bé, anem a parlar de la... Molt bé. de la Tracy Chevalier, que bueno, quan em vaig demanar una dona, la Tracy Chevalier, és una escriptora nord-americana que és coneguda per les seves novel·les històriques, una d'elles que me l'has portat aquí és la Jove de la Perla, un bestseller internacional que es va instirar en la pintura de Behrmer, però a tu la que et va agradar més és la dama i l'unicordio, unicordio, que ho he dit malament, que s'inspira amb els tapissos mitjavals exposats al Museu de Cloní de París, si no ho he trobat malament, i recupera una mica la memòria també femenina i artística. Això mateix. Tot i que alguna cosa deia, després no t'ha agradat gaire, per què has proposat la Tracy Chevalier? La Tracy Chevalier, primer perquè és una dona també que el que fa és, durant tota la història de l'art, els homes, sempre parlen d'homes i moltes dones han tingut que signar amb noms d'homes o com inicials. I ella, les seves protagonistes sempre són dones emprendedores que rompen moldes. Aquí, la dama i l'unicorni és una noia que és ciega, però, i clar, avan les pinturas, és, per exemple, la sangre de l'araña la utilitzaban per teñir els hilos en la pila azul i de color roig, en la pila azul i de color azul. I la textura, clar, depèn de quin material este gifet, és una altra. I la protagonista és una dona pobre que els seus parats fan alfombras per a els burgeses, per a la histocràia i ella, és que és brutal, perquè te pones en su piel, com no pot veure, a través del tacto, sabe que... Que tipo de acuolo hay quin filet. Sí, sí, i doncs destaca molt com dona, després també quan pertences a una família pobre te tienen que casar con otro, casi vender, i entonces ella lucha para que esto no sea así i aún, claro, hace 150 años cuando una mujer, pues no, y menos si no era d'una posición alta, no podía hacer nada. No podía. No, bueno, lo dejo ahí para que lo lean. Pues aquí ho deixem com a recomanació i res, ens quedan tres minuts i farem res, dos preguntes del toc final. que és per acabar de conèixer-te una mica, Patricia Cancelo, escultora, galerista. Tu, quin és el teu moment de dia de creació màxima? Matí, nits? La nit. De matí a la nit. Sí, a la nit o si he dormit bé al de matí, però a las nits, quan la ciudad duerme, como decía, ¿quién decía esto en la canción? Ahora no me acuerdo. A las nits. A las nits. Cuando nadie me puede... Es que yo soy muy, muy sensible y a veces el ruido de los coches me sobreestimulan. las luces... Entonces, yo nunca pongo música, tampoco, que la gente dice, ¿cómo no pones música? No, no, necesito silencio. Para hablar de té. I tu, per exemple, ets més de café o de té? De xocolata. Què dius? M'agrada moltíssim la xocolata. Però la xocolata calenta. Calenta, calenta. Aquesta espesa que metes la cuchara i se queda tiesa. I has viscut a diversos països. Quin és el que més t'ha agradat o més t'ha agradat com a forma de vida o com a manera de... Dinamarca. Dinamarca. Estic enamorada de Dinamarca. Estic enamorada de la mentalitat de la gent de Dinamarca. Sí? Vas amb bicicleta? Per allà van amb bicicleta? Sí, el que passa és que, clar, me'n vaig portar a la meva Bronton, però, clar, allí llueve, nieva i, claro, jo també tinc una Bronton, que ho sàpigues. Maquíssima. És una bicicleta anglesa que té les rodes petitetes. Sí, i que la puedes plegar, clar, para viajar perfecta. Sí, que es plegar. I el teu projecte així més immediat, perquè el deixem aquí? La escultura de 3 metros que, por fin, después de muchos papeles i muchos temes, a Dinamarca i la exposició el 30 de maig a Alemanya, que estoy encantada també con esa emoción a Alemanya. I después, el 20 de julio, la galería se escribe Can A.E.G.T. que, bueno, són meravellosos. És d'Alemanya també. Aquesta no, és de Dinamarca. Ah, de Dinamarca. Sí, tinc les dues exposicions. O sigui, que estaràs fora fins al setembre. Sí. I mentre estàs en la teva galèria sí que aniràs exposant coses d'altres artistes. D'altres artistes, les artistes emergens i hi haurà, bueno, una persona allí o dos. És que sigui. Sí. Molt bé, doncs escolta'm, Patícia, estem arribant al final, estem a l'últim minut del programa. Moltes gràcies, ha passat volant. Moltes gràcies. però t'estava escoltant tota l'estona i moltes gràcies per l'oportunitat. Bueno, fer visibles històries de dones i a més com la teva a mi m'ha semblat molt interessant i a més a més aquí sempre ens agrada fer perquè, bueno, al final fem xarxa, no? I això és el que procurem fer des d'aquest programa. Aprofito per saludar com sempre a l'Elerjona. Tampoc hi ha, sempre ho dic, masses dones tècniques de so, de ràdio i per tant també del Club de les Heroïnes. Sí senyora. I aquí seguirem, ja ho sabeu, queda molta feina per fer. Fins aviat. Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 7, us parla Mercè Roura. Les pluges del cap de setmana han fet augmentar les reserves...