Teresa Llopart Sala, lideratge, educació i llengua en clau transformadora (redifusió)

Aquest programa s'emet en segona audició. Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida. Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Teresa Llopar Sala, Mestre, coordinadora de la gestora d'Òmnium Cultural del Baix Llobregat Centre i moltes coses que fas més, perquè jo això que estudis italià m'ha semblat... És que, a veure, es pressuposa que tothom sap anglès. Jo d'anglès no en sé, però m'agradaria, per exemple, si ara continués, que no continuaré, faria una altra cosa, però no seria anglès. No seria anglès, perquè has fet francès. Sí. I ara estàs amb l'italià. Amb l'italià, sí. És que aprendre una llengua no és només aprendre-la, sinó que és també acostar-se al seu món. Vull dir, perquè la llengua porta implícit les coses que els hem passat, la seva història... T'assabentes de moltíssimes coses, perquè... I a mi m'agrada, m'agrada conèixer, però potser arriba un moment en què dius prou. Jo l'any que ve continuaré italià, però ja està. Ja està. Jo soc de Tarragona, la gent que m'escolta habitualment ja ho sap, i això de Tàrrec o Itàlia... Bé, clar, l'antiga Roma, sempre ha estat una cultura que m'ha semblat molt interessant, tot i que Itàlia té una història política molt complexa. És molt interessant, i molt interessant, perquè la unitat d'Itàlia va arribar molt tard, tota la part nord i la part sud, que hi ha com una... Sí, és molt interessant. Sí, sí. No, no, que m'ha semblat molt curiós, eh? Que això... Bueno, ara explicarem qui ets. Primer de tot, que no he començat bé, moltes gràcies per venir, molt bona tarda. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Explicarem qui ets, què fas, tot això. Però explicava també allò de l'italià, perquè també em connecta amb un tema del que avui parlarem i que em sembla molt interessant, que és aquesta lluita que tu també tens personal contra l'edadisme que és avui en dia, no? Sí. Que la gent... Perquè tu ets mestre, perquè ets mestre, però ara estàs jubilada. Sí, sí, i tant, i tant. Però que aquesta cosa que per l'edat hi hagi discriminació... Sí. ...és una lluita que, darrerament, li has posat mirada, diguem-ne. Sí, és que, normalment, quan sé jove, o si és més jove, diguem-ne, o si és... No hi és aquesta qüestió de l'edatisme, però quan... Això, edatisme, que m'ho he dit malament. Edatisme, perquè m'he d'edat. Sí, sí, d'edat, perdó. Sí, no, no, no. I a mesura que passi en gran, a veure, igual com abans es donava per suposat que la gent no hi havia discriminació, és normal. O, per exemple, no hi havia bullying. I ara, quan hi poses nom a les coses, aquelles coses semblen que tinguin entitat. Si no hi poses nom, sembla que... No, és normal. A tots a l'escola, alguna vegada, li han fet una broma o han fet una broma que és de molt mal gust i no en deien bullying. I en el moment en què li poses nom, és quan ho veus, doncs, la gent gran, també, perquè tots els altres que no són grans, pressuposen que tu d'allò no en saps, o d'allò no val, o allò ja ha passat de moda, i dius, a veure, parlem-ne, perquè tampoc és tan així. Clar, una cosa és fer anys, i una altra cosa és ser inútil, que és diferent. Ah, això mateix, això mateix. Vull dir que... Sí, a mi em recorda això la meva mare, diu, soc gran, però no soc tonta. Clar, sí, sí, sí. Bueno, això passa a vegades, i és veritat que a vegades hi ha un salt... Segurament, i després en parlarem d'una de les feines que fas, que és vincles, a vegades hi ha encara sectors, i alguns de dones, que venen d'una educació que sembla més del segle passat que no de l'actual, i que, per tant, sí que és veritat que no tenen, doncs, a lo millor competències digitals, o competències lingüístiques, o fins i tot que no saben llegir i escriure, que això encara passa avui en dia, després ho explicarem. Però, en tot cas, no és el cas de la majoria, o no s'ha de pressuposar per la majoria, en tot cas, no? Seria una mica això. Però les dones estem molt acostumades a una certa marginació, o marginalitat, o diguem-li com vulguem, no? I ens hem acostumat bastant a viure amb aquesta... A veure, que està molt bé que ens n'adonem, però que en alguns ambients s'ha normalitzat. I l'edatisme, també. En alguns ambients no, perquè són grans, o no perquè... I ho fan... M'agradaria pensar des de la bona fe. No, d'aquest tema vosaltres no en sabeu. A veure, no pressuposem res, si no en sé, no en sé, però no donem per fet una cosa que no sabem. Que no sabem, sí, sí, estic molt d'acord, estic molt d'acord. Molt bé, doncs anem a conèixer qui és la Teresa, allò per sala. Actualment estàs, com ja ho he dit, coordinadora de la gestora d'Òmnium Cultural del Baix de Bregat Centre. Començarem per aquí i després anem a explicar la teva trajectòria. Molt bé. Què vol dir ser coordinadora de la gestora? O sigui, quina feina fas? A veure, la gestora... Bueno, primer, Òmnium Cultural, molta gent sap què és, però però si hi ha algú que no ho sap... Òmnium Cultural és una associació que no depèn de cap entitat, no està subvencionada, sinó que es nodreix dels socis que la forma. Aleshores, Òmnium Cultural té una Junta, diguem-ne, nacional, que està treballant i que fa l'anàlisi de la societat i on ens està... què ens està passant en aquests moments. Llavors, la Junta Nacional són gent que, pensem, està a Barcelona i ja està... No. Volen traslladar la Junta Nacional, diguem-ne, a tots i cada unes de les seus territorials que hi ha, diguem-ne, a Catalunya, a Andorra... La feina en cascada, diguem-ne, no? O sigui, hi ha una organització que és la General, que hi ha una Junta que la coordina i després teniu els àmbits territorials que us dediqueu més a cada espai. Sí, i que, d'alguna manera, estem alineats amb allò que s'està parlant, perquè un, qualsevol, diguem-ne, associació, no pot haver-hi un discurs contradictori per l'altre, sinó que es fan reunions i es diu, doncs, es comparteix l'anàlisi, es discuteix i llavors, doncs... S'estaveix l'estratègia. L'estratègia. I llavors, la gestora Òmnium Cultural del Baix de Bregat Centre, que és on estàs tu, són a Molins de Rei, que és on estem amb aquesta ràdio que ens acull amb tant d'amor, són 800, a veure, ho vaig apuntar, espera't, 800 m'ho vas dir, 800... Jo, les dades exactes, jo diria que teníem 890 socis. Déu n'hi do. Bé, més de 800 socis, en tot cas. Sí, sí. Però també esteu, és una zona, és a dir, el que s'ha fet és dividir en zones més petites... Això mateix. I, per tant, per això és una gestora, perquè encara no us heu constituït... Amb junta territorial. Amb junta territorial. Però inclou nou pobles. Sant Vicent a nou pobles. Inclou nou pobles. Això no vol dir que tots els no pobles hi col·laboren, sinó que hi ha socis, posem per cas a Ballejar, o a Ballirana, o a La Palma, per dir uns exemples, però que no treballen units com Òmnium, sinó que aporten uns diners o potser fan alguna cosa a nivell individual. Els que hi estem constituïts, perquè això és una cosa oberta a tots els pobles, i ens agradaria que tots els pobles hi participessin, però costa bastant. I més en aquesta època que hi ha hagut com una parada, no estem en un moment àlgid. Aleshores, som el Papiol, Sant Vicent i nosaltres. D'acord. I això... Nosaltres és Molins de Rei. Molins de Rei, això mateix. i estem mirant d'ampliar-ho, però també... I quants projectes esteu ara? Aleshores tenim bastants... O sigui, el que fem és... Cada una d'aquestes poblacions fa coses d'activitats d'Òmnium. Llavors, depèn de, diguem-ne, de la musculatura de cada població, fa més coses o menys. Per exemple, el Papiol el fa el Cinechic i aquí si ja el fan... Òmnium no vol xulapar coses amb una altra, sinó... Si, per exemple, la Flama del Canigó aquí la fa el grup de joves, doncs ens sembla perfecte. La Flama del Canigó... Us hi sumeu i ja està. Ja està, això mateix. Perquè es tracta de ser una mica més transversal. i no... O sigui, Òmnium és un pont on facilita coses perquè també té una estructura, perquè també té uns ingressos. I està clar que si hi ha... Posem per cas, si hi ha joves que han de muntar doncs el de la Flama i a la Milló no tenen una estructura econòmica, que no vull dir amb això que nosaltres puguem res, sinó que hi col·laborem. Ja està. Però ara què esteu fent a les dues noves? Ara nosaltres, per exemple, el Papiol, doncs, ara el treball estrella és el Vincles. I es procura fer els tres pobles. Per què? Perquè estem veient que hi ha un retrocés molt bèstia. L'altre dia llegia que en cinc anys s'han perdut cent mil parlants de català. I això és una cosa que no ens podem permetre. Llavors, com ho fem? Doncs, Vincles és una acció que es posa en contacte gent immigrant amb persones d'aquí que hi vulguin col·laborar, que se'n diuen voluntaris, i aleshores passen una estona. Ja pot ser. No és un aprenentatge arreglat, diem-ne, que si això són els noms, si això són els verds, no. Es parla, potser pot ser des d'un taller de cuina, pot ser... Jo tinc ganes d'aprendre què diuen en aquesta sèrie de TV3. I vull dir que és molt obert. També per aprendre una llengua, primer has de tenir una mínima eina, perquè si no, no pots aprendre. Tinc vocabulari, una mica gramàtica. Clar, clar, clar, una miqueta de verbs, una miqueta de coses d'aquestes, però que permet, i de fet, quan poden fer una frase, estan força contentes. Està molt bé. I estem parlant bàsics... No és contentes perquè bàsicament són dones? Sí, per exemple, contentes perquè són dones. Que miro la Eli, la nostra tècnica. Però també hi ha, per exemple, joves, es va entrar en contacte amb la gent que està a Can Santoi, que són joves. I els joves, el cervell és jove i van molt ràpid. Van molt ràpid alhora... Clar, perquè un cervell treballat, actuador, i respon d'una manera, i un cervell no treballat, respon d'una altra. Sí, sí, és pràctic. Llavors hi ha joves, també. Hi ha bastants grups de vincles, i això també ho fan a Sant Vicenç, i també ho fan amb... Perquè, clar, el problema, més o menys, per la zona és el mateix. I tu aquí participes també... Tu estàs de coordinadora una mica global, però aquí, a més a més, participes com a voluntària. Sí, aquí faig el paper de voluntària. Llavors jo hi vaig el dimarts, l'escola d'adults ens ha deixat l'aula, i d'alguna manera reprenc la feina que ja feia. Perquè jo ja... Ja feies de mestra. Ja feia de... Jo, vull dir, jo havia tingut dones, quan estaves per Reguera, havia tingut dones marroquines, bàsicament marroquines, que venien a aprendre la llengua. Vull dir que, un cop una cosa l'has fet, després d'aprendre-la, no està difícil, és fàcil. Doncs anem a començar per aquí. Vinga. Tu, quan eres jove, tu ets de Marins de Rei, de que la Maria de les Llana, la teva mare era de Cervalló, però aquí tenia una botiga que ensenyava mitja. Sí, sí, sí. Però més que una botiga era com un centre cívic. Sí, sí, sí. Ho he dit així una mica, anexagerat. No volia ser-ne, però sí que ho era, sí que ho era. Explica una mica com recordes. A veure, jo recordo que... Sobretot en vinculació amb les dones d'aquella època. Sí, era una botiga, bàsicament, aquest centre, no era un centre cívic, però... No, ho he dit de broma, volia dir que era un punt de trobada. Un punt de trobada. Doncs s'obria i llavors venia una senyora, en trobava una altra, venia una altra, i de fet, quan tu has preparat una botiga, hi havia una taula baixeta, on la gent podia deixar les coses, i totes les cadires al voltant. I les dones seien allà, perquè si no tens un espai que t'acull, no hi estàs bé. I en canvi hi havia un llum, hi havia una taula, hi havia unes cadires, i allà doncs començaven, clar, l'excusa, diem-ne, era mitja. Però jo recordo que l'explicaven... A veure, en llenguatge oral, eren magnífiques. Magnífiques, però feien comparacions, feien semblances. Feien... Jo, un home, que explicaven un home que anava vestit tot blanc, jo aquell home no el vaig conèixer, però jo aquell home sembla que l'hagués conegut, perquè les sabates, que sempre anaven a llustrar, saps jo? Tenien temps per descriure, i no passava res. I no hi havia cap mena de... ni teníem telèfon, ni teníem ràdio, ni teníem... Res, res, res. Era el taulell, la llana, i llavors... Mira, Maria, que això no em surt... Jo he viscut aquí entremig, diem-ne, aquí entremig, i durant tota la tarda s'estaven allà, i xerraven. Bàsicament, una mica la funció que fa el mercat... Abans feia el mercat, que les dones no sortien gaire, i quan sortien deien, m'he trobat un ganxo, o m'he trobat algú amb qui parlar, perquè hi havia la necessitat. Doncs això era una mica així. De relacionar-se. Sí, això mateix. Segurament, bueno, estem parlant que tu estàs jubilada, estàs parlant de ta mare, per tant, estem parlant d'unes èpoques en què les dones encara no s'havien incorporat al món laboral com és actualment, sinó que moltes d'elles eren el que se li deia, no?, amb estraça de casa. Tu ets la petita, no?, de tres germans. Jo sempre pregunto aquestes coses, i això ha de ser la petita que vol... Què? A veure, jo això... Tens una germana i un germà. Bé, el meu germà i un germà... Perdó. Sí, és mort, la meva germana, que és gran, que és més gran que jo, vull dir, i jo. Tenies un germà i tens una germana. Sí, sí. Però, d'alguna manera, diem-ne, no sé, a vegades a la vida et toca fer de petita, perquè, mira, perquè ha sigut l'última, pot ser re, vull dir, els petits... Tantos deixaven fer més coses. Sí, però... Els petits sempre els deixaven. No, però jo els hi deia... Això, una vegada vaig fer un debat en una classe de primària, que és millor, doncs els que eren grans defensaven la tesi que ser gran era el meu rotllo perquè havien de no sé què, perquè havien de cedir, perquè va deixar el que és petit, i, en canvi, els que són petits, sempre porto la roba de l'altre, sempre tinc... Sí, amb totes i cada una de les coses hi ha una part negativa i una positiva. Té-lo seu. Sí, té-lo seu. Però tu el teu caràcter, d'on et ve? De ser la petita, de ser... Jo suposo que no sé, que el caràcter es va construint a mesura que et vas trobant amb coses. Tinc una amiga que em deia que era bastant, diem-ne... No es deia revolucionari, es deia contestona o... Un conformista. Un conformista. No, et deien, això no ho pots fer-ho, i dic, per què no ho puc fer? O sigui, el criteri no era que l'altre havia de demanar... A veure, l'altre no vull dir la mà. No, no, en genèric, parlem en genèric. Sí, sí. I llavors no volia, no... Ja ho decidiré jo, això, però... Sempre ha sigut molt independent i molt en criteri propi. Sí, sí, no, no... No m'agrada... O sigui, si totes anaven d'una certa manera o anirem aquí i farem això, doncs no ho sé, jo no sé d'on també. Vull dir, tampoc... Vull dir, suposo que és la meva manera de ser, però que jo necessito saber el per què de les coses, per què s'està fent això. Ho necessito jo, potser un altre no ho necessita. I tu com recordes la teva infància? Jo recordo la meva infància, diem-ne bastant lliure, perquè l'espai del carrer era un espai bastant comú. anava amb bicicleta i, bueno, amb certa inconsciència, perquè anava a la bicicleta, doncs a la millor n'hi portava tres, i em semblava que era invencible. I resulta que anàvem a la capdonada i què? Ja em no. Vull dir que els meus genolls, els meus... Sempre han estat plens de mals i de blaus, perquè també tenia el meu pare, li agradava molt el bosc i la muntanya i feia que el dissabte, per exemple, agafava tota la gent del barri, diguem-ne que jo he viscut al voltant de l'església, i se'ls enduia a tots. I encara avui en dia em trobo amb algú... Jo anàvem amb ton pare, jo anàvem amb ton pare a la muntanya, però no és que fossin amics meus. No, no, el meu pare els agafava... Deia que a qui s'apunta. Sí, a qui s'apunta i anàvem a la muntanya, perquè li agradava molt el bosc, llavors ell li agrada explicar contes... Mira, cadascú és com és, no? Tu expliques la casa teva amb gent de teatre. Sí, ja el meu pare, la meva mare, amb gent de teatre. Però tu no. No, jo no. Jo no. Jo vaig pensar, ja n'hi ha uns quants, el meu germà sí que ho era, la meva germana també, però vaig pensar, no cal. Ja hi ha un cupo, no cal. I vas tirar cap a ser professora més clara, no? Sí, sí, sí. Això no et venia de ningú, especialment. No, no, no, no, no. Potser m'atreia aquesta professió, la veritat és que a vegades et penses que una professió t'agradarà i resulta que quan l'estàs fent penses que no. Doncs jo ho vaig tenir molt clar de seguida. M'agradaria fer, dedicar-me a l'educació. i allò que, no sé, que la meva mare deia algú continuarà aquesta botiga amb això, perquè a la meva mare li agradava molt, fer mitja i tal. Dic, no, no, jo no continuaré. Perquè jo crec que sabia... Jo no continuaré, t'ajudaré, si necessites, però jo no continuaré, perquè aquest és el teu projecte i el meu projecte és una altra. És una altra diferent. Que també, bueno, ara explicarem una cosa que em sembla supercuriosa, que és això de l'ocupació. perquè tu ets de les primeres ocupes. No, ocupa no, eh? No, ocupa no. A veure, com era? Comuna, comuna. Ah, no era ocupació. No, no, no. Ah, d'acord. Jo no vaig ocupar. Veus que m'ho havia apuntat malament? Jo... Era una comuna. Sí, sí, sí. Bueno, és igual, doncs una de les primeres... Comunes. Bueno, les primeres... La primera comuna de Molins de Reis. Sí, això mateix. Explica'm això, perquè éreu tres nois i tu. Sí, sí, sí. Època de transició. Època de transició, franco mort, i ja veiem... Ajuntada en lloc de casada. Sí, sí, sí. Perquè vas tenir de filla. Sí, sí, allà. A veure, en un principi ens n'anem... Això va ser... Jo me'n vaig de casa, per exemple. Ja treballaves. Sí. Jo me'n vaig de casa i... Ah, doncs jo també, perquè, clar, vull dir... Si tens mitjans... Ah, jo també, jo també... I així va ser com ens vam reunir. Però, diem-ne, la història del... Tampoc ho vull magnificar, eh? Tampoc ho vull magnificar perquè les coses tenen un valor, i després potser aquest valor... Però que en aquells moments va ser molt important, que va ser un punt d'inflexió, que va ser fins i tot un punt de rebel·lia, perquè, vull dir... Era en temps de final de la transició, de franco viu. Sí, i que no, no, no era habitual, no era habitual. Però tampoc em feia jo, em feia bandera, vull dir... No, ni he dit que ho veus bé tant, que és una comuna. No, no, no. Però era una comuna, diguem-ne, en filosofia, va ser un espai de reflexió. Sí, sí, era una comuna amb ganes de discutir de tot. Això. Des de filosofia, des de política, des de música, des de... Oberta. Volíem discutir de tot, volíem reinventar tot, o volíem revisar tot. Aquella idea de... Es fan les coses perquè s'han fet sempre. Així no. Clar. Era... Fem-ho d'una altra manera. Fem-ho d'una altra manera perquè segur, com ara fan, no?, que hi ha molts nanos que diu... Jo tinc una amiga que és metgessa, que és jove, i diu... Quan vaig entrar a l'hospital em van dir, diu... Per què els punxes d'aquesta manera? Diu... Oh, és que la infermera... És que s'ha fet tota la vida així. Això no és una raó. Perquè tu pots haver-ho fet, però potser hi ha altres mètodes que són millors. És a estar obert. I, clar, s'ha d'estar obert al canvi. Perquè es té tendència... La infermera, en aquest cas, era ja gran, no? I això ja s'ha fet tota la vida així. Això no és una raó. Llavors, mirar... Vull dir, estar molt, molt, molt pendent de com està el món. Després, també, revisant coses, dius... L'amistat era important. Era molt important. Vull dir, l'origen d'amistat també ve... Si comença amb A i amb Emma, ve de la paraula amor. Vull dir que no és una mica allò de circumstàncies, sinó amb ganes d'empatitzar, si hi havia plats per rentar, que no hi havia, eh? Vull dir, aquí, aviam, si ens hi posem tots, si algú en un moment no podia, doncs ho feia un altre. Vull dir, que amb això... Era com si exercíssim la llibertat, la responsabilitat, el compartir, però d'una manera pràctica. Sí, sí. I això va provocar, vull dir, bastant de... De rebombori. De rebombori, una mica d'alta-baix. I com sempre les dones sempre tenim la pitjor part, doncs així, vull dir... Com et vas sentir, tu, en aquell moment? Jo recordo que vaig entrar al mercat, que llavors el mercat s'hi anava molt, i vaig sentir... Saps que dius... A vegades estàs d'esquena i dius... Noto la mirada d'algú al darrere i no el pots veure, però et notes la mirada, doncs així, vaig sentir... Però com que tenien les conviccions clares, vaig pensar que és igual que s'ho faran. Sí, sí. I llavors, perquè és el que anava a dir, avui en dia, mirat en perspectiva, hi ha molta gent que comparteix pis, hi ha moviments fins i tot d'entitats no arreglades que s'obren espais de debat, de tertúlia, tal, tal, tal. Però clar, estem parlant dels anys 70. Sí, 75... Bé, final, final, final. Sí. O principis de la democràcia, perquè ens entenem. Sí, sí, sí. On encara el mossèn passava molt, per exemple. Sí, i tant, i tant, i tant. Que us va cridar i tot? No, sí, ens va cridar l'altre. Però vull dir que en aquell moment semblava que tingués l'autoritat moral per cridar. Segurament la tenia, però vull dir, ho vol parlar amb vosaltres, perquè no ho entén. No ho entén. I llavors vam anar allà, perquè una cosa és, et poden dir coses teves a l'esquena, però aquella persona va voler saber-ho. Jo crec que volia... Redreçar-los. No, no ho sé, sents com el capellà que intenta... De vegades els joves fan una mica de paternalisme, els joves que estan una mica perduts, no sé què, i així parlo... Això parlo de l'època, eh? Sí, sí, sí. I va dir, com és que ho heu fet? És que teníem ganes, ho volíem fer-ho, no passa absolutament. Vull dir, que a mi em va agradar també poder-hi anar, diem-ne. I parlar amb ell. Sí, clar, vull dir, no hi ha gent que... No vas tenir prejudicis, perquè ens en tenia. No, no, no, no, no. I dius, no cal que tothom estigui d'acord amb tu. Estem d'acord, sí, sí. Vull dir, tu tens el teu projecte i els altres en tenen un altre. Bueno, perquè, clar, jo també et diré, tu eres l'única noia de quatre nois. Sí. En aquella època allò devia ser un escàndol, perquè al final... Clar, sí, sí, sí, sí. Vist amb aquells ulls, eh? Ah, això mateix. Vist amb aquella mirada. Vist amb aquella mirada d'aquell moment. Sí, sí, sí. Ah, sí. O la noia jove, sola, no casada. Sí, sí, sí, sí. Recordem que fins a aquella època les dones, per poder sortir del país, havien de demanar permís als marits i no podien obrir contes corrents. O sigui, que això ho hem de recordar. Sí, i tant, i tant. Que de vegades se'ns oblides, eh? Oblides i dius, ostres, estava molt malament perquè passaves de l'autoritat del pare, vull dir, del pare, al marit, no? Sí, sí. I dius, i passava. Bé, jo recordo aquí amb aquesta taula la Carme Sallés, em sembla que era que explicava que tu anaves a treballar però quan et casaves et fotien fora. O sigui, anaves a la fàbrica però quan et casaves ja et deien fins aquí has acabat. Sí, sí, sí. Adéu. Sí, perquè sabien que tindria fills, que els diria d'això, que hi ha una experiència del Can Samaran que tenia la casa cuna que si tu mires dius, mira, estava comptant que la treballadora pugui portar el nen per seguir treballant. Però per altra banda dius, tampoc reivindicaràs gaires coses perquè si reivindiques un augment d'això ho posem per cas et quedarà sense la casa cuna, quedarà sense això i sense allò. Sí, sí. Eren temps molt difícils. Eren temps molt difícils. i les dones treballaven moltíssimes. Jo tinc molt de respecte per aquelles dones que en unes condicions molt adverses suposo que per sobreviure o per... Se n'anaven a la fàbrica jo les... A veure, jo amb les coses de vegades em fixo molt, vull dir, recordo que portaven una bata i se la creuaven aquí darrere i aquí portava l'aixa de Samarang, per exemple, i sortia a mitja hora a esmorzar i aquelles dones anaven de pressa per anar a comprar i dius, però tu no estàs esmorzant perquè tu estàs comprant perquè quan surti... hi havien entrat a treballar a les 5 del matí. Parlo de Can Samarang perquè era... Sí, era el que tu veies més a prop, però hi havia més fàbriques, hi havia cap malmè i hi havia moltes més fàbriques. Sí, sí, Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Vull dir, eren de debò perquè no tenien el suport, diguem-ne, que... A veure, que ara no ho sé, vull dir, perquè tampoc no és que en tinguem gaire, però teníem més... Una cosa ha canviat una mica. Ha canviat una mica. Sí, almenys ara hi ha permís i els homes també l'han d'agafar. Sí, sí, sí. Això és un canvi, diguem-ne. Això és un canvi important. Vull dir, que a nivell d'empresa el cost és el mateix, perquè sí, més o menys, perquè si tu també el pare ha d'agafar les 16 setmanes, doncs clar. Clar, clar, clar. És que... Sí, sí. Era... La maternitat era només d'una part, diguem-ne. Vull dir, no hi havia paternitat compartida. Sí, sí. Era així. Tu vas tenir ta fill allà, això va durar 5 o 6 anys, més o menys. En paral·lel, tu vas començar a treballar de mestra. Sí. Primer a una llar d'infants. Sí, a Sant Feliu. I després vas anar... I després vaig estar a Rubí, que, a veure, llavors començava la normalització lingüística, la llei de normalització lingüística i faltaven moltes mestres, perquè això també va ser una lluita bastant dura, perquè hi havia molt de funcionari, que és el manifesto de les 2000, etcètera, que els mestres d'aquí no tenen per què saber català. Sí, sí, a veure, moltes gràcies. I llavors, doncs, van demanar, perquè, clar, tampoc hi havia formació, i llavors van demanar a la gent que sortien, de seguida vam tenir feina, però, clar, anàvem a un lloc, anàvem a llocs... Que et va a xocar una mica, no? T'havies de remengar. Sí, t'havies de remengar força. Això vull que ho expliquis, perquè tu estaves amolint, sí que és veritat que vas anar amb aquesta comuna i que eres una dona, diguem-ne, que exercies la teva llibertat, que, a més a més, et vas buscar la vida en un sentit de treballar, de ser mare, però al final, molt i ens de rei, suposo que era un espai com de confort, no de confort, sinó que era una societat coneguda, amable, i de sobte te'n vas en una escola, en una barriada complexa, per dir-ho suau, d'aquells anys, que encara n'hi ha de barriades complexes, però diguem-ne que en aquells anys era com un canvi molt més xocant, no? Sí, que jo, era una realitat que jo desconeixia totalment i jo recordo que allò no ho havia vist mai i arribava a casa meva i deia és que no me'n sortiré, vull dir, i plorava, eh?, perquè no me'n sortiré, no me'n sortiré, i vaig pensar, no, no, te n'has de sortir i, a veure, no te'n surts a la primera ni te'n surts a la segona, però te'n surts, i llavors vas parlant amb els nanos, o sigui, els nanos... Posa algun exemple, perquè la gent que ens escolta ho entengui. Sí, per exemple... Per què te generava aquesta angoixa? Què és el que passava diferent? Perquè els nanos eren com si diguéssim el mirall del que passava a casa seva, eren famílies molt... a veure, gent molt, molt pobres, gent molt... que amb això no vull dir que la gent desestructurada ha de seguir pobra, però... En aquell cas coincidia. Si coincidien, hi havia barriades molt, molt diverses, els pares no sabien que havien de seguir el percur, bueno, l'itinerari del seu fill, no venien a les reunions, jo em vaig quedar bastant impactada, un dia es va morir un torero, que es veu que era una cosa extraordinària, no sé si el va matar, ara no sabria dir-te el nom del torero, sí, sí, però era conegut, era molt conegut, i s'aixequen de la classe i dius que nosaltres volem fer un minut de silenci, vull dir, per aquest torero. jo no sabia on on posar-me, perquè pensava, però com ha sortit d'això, vull dir, a mi el paquirrin pot ser, bueno, no sé si és mort, no sé. Sí, el paquirri el va... El paquirri el va matar un toro, un toro, doncs, pel paquirrin, i vaig fer-ho. El paquirri és el fill, el paquirri és el pare. El paquirri, doncs, és igual, és igual, sí, es van aixecar, i molts, i vaig veure que era bastant, bastant, bastant, els 80, els 80. Sí, sí, aquests anys, i dic, mireu, fem una cosa, si us sembla, quan sortim al pati fem un minut de silenci, perquè també em va semblar que si ells, els hi era important, tu no pots malmetre el que per ells, és important encara que per tu no ho sigui. I tant. i allò ho havíem viscut, no sé si a partir de de veure toros o de l'ola o vés a saber d'aquest... Bé, només hi havia una tele en aquell moment. Clar, sí, sí. I això ho vam fer, però no hi havia, no hi havia manera de poder, quan un nano, doncs, té dificultats, el truques a la família, en parlem, perquè tenim un... Bueno, hi ha un projecte en comú. Bé, allà no apareixia ningú. No apareixia ningú. Vas haver d'aparèixer a tu a un bar que només hi havia senyors. Sí, sí. Això també és inconscient, eh? Això també és inconscient. Si tu, a les persones que ens escolten. Això és una anècdota que em va explicar la Teresa preparant el programa, que és que ella, com que els pares no venien a l'escola ni les mares a parlar, doncs tu vas decidir pujar, perquè això era pujar, no? No, era baixar. O baixar. Perquè jo estava a dalt de la muntanya. Doncs baixar al barri on vivien per anar a buscar un pare en concret que no et feia cas. Sí, sí. I vas entrar a un bar a buscar aquell pare i quan vas entrar allà tot eren senyors. Sí, eren bar d'homes que en diuen. Sí, sí, amb aquelles taules llardoses i amb aquells gots també llardosos. Però, vaig dir, bueno, ja hi soc, doncs vinga, som-hi. I al principi vaig pensar que allò havia anat fatal. Però després, un dia, va venir el pare i diu, com han arribat? No ho sé. Va venir el pare i la mare, no ho sé. I una companya m'ha dit, com han arribat? Tinc noia, no m'ho preguntes. Però això són petits èxits. Sí, són petits èxits. Això és maco. Sí, és maco. Trobo. És maco, sí. Sempre has estat vinculada, molt vinculada a l'ensenyament de la llengua. Sí. A casa teva parlàveu català, malgrat el franquisme. Sí, sí. Això no vau tenir cap... És a dir, és una... Vau poder mantenir malgrat el franquisme el català. Sí. A veure, a l'escola era en castellà i, evidentment, en fèiem catalanades molt grosses, perquè no teníem coneixement de... Clar, de l'americà o de... Sí, però al carrer, al pati, a casa, era en català, perquè, clar, estàvem aquí i això és català. Vull dir, era molt diferent. És a dir, podia venir, podíem ser totes les classes en castellà, però el català era viu. i tu vas viure aquella etapa, ho has explicat al principi, d'implantació de la normalització lingüística i, a més a més, de tu haver de fer de mestre a de mestres. Bueno, després... Per fer una mica de seguiment de com s'estava fent tot l'ensenyament en català. Després jo vaig marxar d'allà, vaig aprovar les oposicions, vaig anar a la Palma, allà, doncs, va ser una qüestió, doncs, més... Jo sóc bastant inquieta i llavors, quan un... Els americans, això, no vull dir que jo sigui americana ni res, però en una feina diuen que set anys, vuit anys, i després de vuit anys, l'únic que et dediques és a reproduir, diem-ne, i llavors és el moment de canviar. Llavors, que devia ser l'any... Jo treballava al Servei d'Ensenyament del Català, doncs, cap allà... Bueno, vaig treballar aquí a la Palma i, vaig fer de directora, vaig... A veure, perquè s'havia de fer l'escòlita i després, doncs, vaig deixar-ho i... I vaig anar a veure... Aviam, començava la immigració, diem-ne, de nord-africans o de... o de xinesos o... I llavors... Començava a haver un canvi de paisatge. Això mateix. Jo això ho vaig viure, també. Això estem a l'any 2000. Sí, sí, i un canvi de paisatge humà en el sentit del tipus de persones que venen a viure a Catalunya. Llavors, és quan hi ha les aules d'acollida. I llavors, aquí a les... Bueno, primer vaig fer d'assessora un any a Sant... No me'n recordo mai el nom del poble. Sant Esteve de Sarrovires. Sant Esteve de Sarrovires. Això mateix. No me'n... És que... És llarg. I llavors... És al poble de Rosalia. Sí, però mira, a Sant Esteve que jo... Pensa, on deus ser que... A veure, perquè no ho sabia, perquè si et mous en un àmbit així, allò ja em va semblar molt penedès a mi. Quan vaig arribar, vas per darrere de Martorell, diem-ne per la C, et puges a dalt de tot i dius, això ja és penedès. I vaig arribar allà. Bé, bé, bé, vull dir que no vaig sentir cap problema ni res. Perquè jo, al final faig un balanç bastant positiu. Que això no vol dir que no m'hagi tingut problemes. Això no vol dir que alguna vegada me n'hagi anat a casa meva molt enfadada. Però, quan fas el còmpuc global... Estàs contenta. Sí, estic contenta. Bé, doncs allà, a Sant Esteve, al matí anava a les aules, explicava... Secundària era ja? No, no, no, era primària. Explicava perquè tenien un projecte de millorar la comprensió lectora, i tal, i després feia, diem-ne, el curs als professors. O les professores d'aquella, d'això. I allò em va ajudar a tenir més cintura. Menys, més flexibilitat, escoltar més. O sigui, que cada una d'aquestes coses que fas t'aporta coses en positiu. Clar, i et millora, diem-ne. Et millora perquè tu no pots anar a un lloc i dir-li a algú escolti, això que estàs fent no ho fas bé, sinó que has de buscar la manera de veure de provocar canvi sense que siguem amb habilitat. Sí, sí, sí. I això costa, perquè a vegades... Sí, bueno, i quan l'altra persona, diguem-ne que també està... O sigui, no hi ha una situació perquè ens entenguem un alumne i un... Ah, això. Hi ha una jerarquia, però entre companys no és una jerarquia, no? i després... quan vens de fora i no ho fas... sinó que t'hi han posat, o sigui, t'hi han posat a l'inspecció i tal, llavors, què... Què ens d'explicar? Què deu fer? Aquesta, si no et sap ni idea, no en té ni idea de l'aula. O sigui, perquè hi ha molt la idea que els que treballen en un despatx no saben... I resulta que jo en un despatx no hi havia treballat, no hi havia treballat del carrer i a classes, però, vaja, és igual. Com que només tenim 50 minuts de programa, lamentablement no podem acabar de repassar la teva experiència que és molt interessant, però sí que m'interessa explicar resumidament que tu al final, per diferents circumstàncies, has tingut sempre una vinculació molt important, més enllà del tema Òmnium que estàs ara, a l'ensenyament del català, en diferents nivells i a l'ensenyament en general també en tots els nivells perquè tu has estat a infantil, a primària, a secundària, i a adults. I jo et vull preguntar, de tot això, quin és el sector que més t'agrada? O sigui, a quina edat t'agrada més fer de mestra? Jo crec que l'edat dels nens també està en relació a l'edat teva. Per exemple, quan jo era jove treballava molt amb nens d'educació infantil. Quan vaig ser més més gran, més adulta, vaig treballar bastant a primària. A mesura que va ser en gran. No sé com si acompanyés la meva edat amb l'edat dels qui. Sí, sí, sí. A veure, que això no vol dir, per exemple, jo quan estaves per Reguera, que estava en una escola d'adults, adult és tot aquell que té més de 16 anys. No, no, vull dir que 16 anys perquè no... Sempre ho dèiem, l'escola d'adults és una segona oportunitat perquè a vegades, tal com està arreglada l'ensenyament, un nen pel que sigui, per les circumstàncies que sigui, fa el bèstia, no està ben centrat i resulta que són aquests que no cauen del sistema, diguem-ne. I llavors, l'escola d'adults és una segona oportunitat per tota aquella gent perquè tots ens mereixem una segona i diria jo que una tercera oportunitat, no? i a mi m'explicaven alumnes meus que volien fer el grau superior el que em deien és que un dia vaig haver de sortir de la classe i dic us deixo un momentet aquí que he d'anar. Diu, tranquil·la, ja m'ha passat aquella edat en què li posàvem coses al seient de la professora. Diu, tinc 27 anys i ara sé per què estic estudiant. Doncs aquesta nana ho entenia perfectament perquè diu, quan vaig anar a buscar feina me'n vaig adonar que no sabia res, que no tenia res. Diu, la gent d'Esparreguera molts van a treballar a la SEAT però la SEAT no vol a ningú que no tingui l'ESO perquè és el mínim. És ben fet. I llavors diu, si no, no m'agafaran enlloc. Clar. Clar, llavors han fet una reflexió i estan d'una altra manera però si els haguessis agafat al principi de quan anaven a l'institut eren, bueno, no els podien agafar ni amb pinxes. Encara hi ha gent avui en dia que no sap llegir ni escriure? Sí, hi ha gent que no sap llegir i escriure. El que passa és que estan molt amagades i normalment són dones. Jo quan vaig anar a l'escola d'adults vaig veure gent que fèiem la classe d'alfabetització amb gent marroquina perquè tampoc estaven alfabetitzades. És a dir, les condicions de les dones del Marroc per posar una que és d'Algèria per exemple, no tothom és del Marroc, no? I com que són dones que després es quedaran a casa, la que la mare té més fills, li toca a la mare a cuidar-se de la nena perquè la mare no pot o pel que sigui, és la misèria que parla també, no? Llavors, la nena no li dóna l'oportunitat i llavors ella es deia oi, vam fer unes classes que també hi havia una miqueta d'informàtica perquè sembla que si ara no fan res amb informàtica elles sabien que allò era important i deien ostres, a mi m'agrada, a mi m'agrada, a mi m'agrada però, clar, anaven tard i la gent que no sabia escriure ho passen molt malament. perquè és un tema de vergonya social. Clar. És com una taca que tenen i a mi em va dir una dona que ve de Ballirana diu jo vull que els meus fills em va dir sigui interrogés i dic home, però què dius? diu no, no, ella no ho va explicar bé en el sentit de no ser tan obedients. Clar. I com que jo vaig ser la gran i vaig ser l'obedienta em vaig quedar sense llegir i escriure. Quin greu, eh? Quin greu. I m'agradaria que els meus fills que els meus fills es rebel·li... O sigui, que es rebel·liessin en aquest sentit, en el sentit de dir no accepto que em treguis les oportunitats. Clar, perquè diu jo ara clar, el cap tampoc ja ja regeix com regia quan tens 18 anys i les coses a la memòria tampoc funcionen exactament. És una persona que aprendre... Costa molt més, sí, sí. Un cartell que diu aprendre a portar... a treure's el carnet als 60 anys és una erogicitat. És que és veritat, vull dir, en un temps per les coses. Sí, sí, sí, sí. Però tu no deixes d'estudiar mai. Ah, no, no, no. És que... Aviam. Si no pedales, caus. caus. Jo tinc aquesta teoria. Vull dir, com anar en bicicleta si no pedales caus, no? Doncs has de pedalar. Perquè ja arribarà el moment en què nosaltres, jo, aniré perdent, aniré enrere, t'adones, no, de dir, bueno, doncs, si hem d'anar al gimnàs i anem, si hem d'anar... O sigui, no podem deixar-nos i abandonar-nos perquè això només precipita. Que això no vol dir que no t'agafi una malaltia i tot això... Però has de posar la teva part. El que depèn de tu ho has de posar al davant. Doncs, abans de parlar de la dona mistòria anem a parlar una mica d'òmnium. Llavors, tu et jubiles... Sí, jo em jubilo... I dius, i ara, com que m'avorreixo... No, no, i ara què faré? És broma. Ja ho sé, ho sé. Vull dir, ho dius... Perquè ets una dona inquieta. Sí, activa, perquè si t'has de conèixer, si tu dius... Jo estic bé casament. Per això deia que tu, el teu compromís... O sigui, Òmnium fa moltes més coses, però un dels compromisos d'Òmnium és amb la llengua. Sí, sí, sí. I per tant tu, tot i que, diguem-ne, has deixat la vida activa, laboral, d'on cobraves una nòmina i passes a ser jubilada, dius, no, jo vull seguir lligada amb aquests temes. A veure, t'agrada, t'agrada perquè ho has fet, t'agrada perquè te l'estimes, la llengua, però també t'agrada perquè un dia les dones que tinc a l'escola d'adults em diuen, per què no ho fem dos dies? Perquè ho fèiem animar. Dic, és que jo no cobro. Clar. Li vaig dir, i no ho entenien. No ho entenien, perquè, diu, la de castellà, ens ho fem dos dies. Clar. Dic, és que la de castellà, allò era arreglat i és una mestra portada pel departament. I jo, bueno, no els hi vagi així. És la voluntària. O sigui, allò de fer una cosa per voluntat, com si, volguem dir, no ho acabo d'entendre, perquè jo faig coses pels meus fills, faig coses per no sé què, faig coses perquè s'entén, perquè el món de les dones també és bastant de solidaritat. Sí, és veritat. Bastant de solidaritat. És a dir, si tu necessites, jo què sé, una brusa, em van demanar, doncs, jo sé cosir, tu necessites una brusa, tu portes la roba i l'altre que l'acabi de cosir. Ens deixes això? I tant, clar, clar. I vas a mirar perquè et deixen la màquina amb una teva màquina de cosir. Sí, sí, sí. I aquestes coses. Les xarxes de dones funcionen. Sí, les xarxes de dones funcionen molt bé. I funciona molt. I funciona molt bé. Jo crec que els homes haurien de ser una mica dones. Sí, jo crec que al final és un tema de mirades, no? Sí. I per tant... La sensibilitat de dir, si puc ajudar, perquè quan la gent es fa gran, doncs, les dones acostumen a cuidar-se dels pares i dels avis. Sí. I els homes, no. Perquè això no ha canviat. El rol no ha canviat. per què aquesta història de cuidar, de protegir, de què necessites, de què sí. I els homes, no. Vull dir, aquell pare i aquella mare també són d'ell, no? Sí, sí, sí. Però tu ets una dona líder, perquè lideres una coordinadora. Bueno, sí, però... Bueno, no treguis mèrit, no treguis mèrit. no treguis mèrit. Estàs acompanyant una entitat amb gaire més de 800 socis que Déu-n'hi-do. Sí, sí, sí. Però jo també soc... Amb tot un equip, evidentment, només faltaria. Sí, només faltaria. Però tu ets la coordinadora. Però jo els vaig dir que això ho porto des de l'any 20, 2020, i que jo també penso que hem de deixar espai a la gent que és més jove. Perquè no podem monopolitzar un... O sigui, fer tap, diem-ne. I llavors, què? Doncs dic, aquí ho ha de portar algú més. I jo ho vaig dir-ho i i dintre del grup, doncs, hi va haver una persona que va dir si es necessita, doncs jo també ho faré. I això, farem aquest canvi, diem-ne, al mes de novembre. Que ja fareu l'estabilització. Que farem el de la Junta Territorial. Bueno, això és una primícia, encara no sabem ben bé la... Bé, però ja se sabia que això acabaria aquí. Sí, això sí, però a la data... Bé, ja la diràs, ja la diràs. I com que hi va haver... Perquè jo crec que un projecte ha de tenir algú que ho porti, després una altra persona, després una... Però si no, monopolitzes una cosa i volies que no li impregnes la teva manera de fer. I en canvi, jo crec que la idea pot ser portada per diferents... a través dels anys per diferents persones amb relleus. Jo soc d'aquesta... D'aquesta et sents més orgullosa si mires les coses que has fet? No ho sé, de la meva vida potser laboral, de la... de tirar endavant una família, de... dels amics que he tingut... no ho sé, en general jo li donaria un... o sigui, un balanç en positiu. Positiu. Però potser m'ho vull mirar jo, perquè quan tu... A veure, jo també soc bastant... no m'agrada gens la gent que només es queixa. Perquè això, perquè allò, perquè això... Dius... Fer un discurs amb negatiu és bastant... Al final es contagia. Sí. perquè si tu tens una persona al costat que tot el dia arreu el clau i vinguen i vinguen i vinguen arreu el moment que dius, bueno... Vull dir, estem d'acord amb trobar gent que té empenta, amb trobar gent... Més energia positiva. Sí, això mateix, més energia positiva. Teresa, m'estaria hores però s'està acabant el programa i vull parlar de la dona que ens portes que m'ha semblat superinteressant. Jo no la coneixia i encara que sigui amb una pinzelladeta vull parlar d'ella. O sigui, que andrem amb la secció de Dones amb Història. Dones amb Història que ens portes a Liliana Segre. Això que parlàvem a l'inici no ja ho lliguem perquè estàs estudiant italià. Que és una dona italiana sobrevivent de l'Holocaust, jueva, testimoni de memòria, una dona que va estar molts anys, moltes dècades en silenci i que els anys 90 va decidir explicar que havia estat a Auschwitz. De fet, de les 776 nenes jueves italianes deportades a Auschwitz de menys de 14 anys, ja ja tenia 13, només 35 van poder tornar a casa seva i amb un gran trauma evidentment que, bueno, això va fer que ella guardés silenci durant tots els anys però va decidir als anys 90 que ho volia trencar per compartir el seu testimoni especialment amb la gent jove. Sí. Per què, noia? Per què portes aquest personatge? La Liliana Segre perquè és una dona que és molt forta, que ha patit molt, que està molt... O sigui, que té també una vessant, diguem-ne, com pedagògica perquè ha dedicat quan ella va ser àvia, o sigui, va estar tota l'etapa de ser mare que no va dir res, com si un país, no? I quan va ser dona, que com va ser àvia, va dir jo haig de poder-ho explicar a les generacions futures. Sí, sí. I escoltar-la és un plaer perquè estàs veient algú, a més que té un discurs claríssim, estàs veient com ella explica què li va passar, què li va passar amb el seu pare i ho explica a generacions que joves. Primer, hi ha d'haver-hi un testimoni de tot allò que va passar, això per una banda, i per una altra no s'amaga res, ella diu que sobrevivien, que eren llobes en els camps de concentració, eren llobes, vull dir que no lluitaven, lluitaven, però lluitaven, diu, era egoista, perquè ho era, perquè estava pensant... Perquè depenia la meva vida. Perquè depenia la meva vida, perquè... perquè soc forta, perquè té un missatge cap als joves, els joves són els més forts de tots, diu, si el teu pare o la teva mare són més grans i tu confies en ells, diu, pensa que ets tu que els aguantes, diem-ne. Teresa, acabem amb una frase d'ella, l'odi no és una opinió, és un aviso on tothom pot caure i per tant això ho hem de reflexionar molt bé. Ha estat un plaer tenir-te, ha passat molt ràpid i gràcies, Eli Arjona, com sempre, us esperem a les persones que ens escolteu, ja estem acabant temporada, però sabeu que podeu recuperar el programa a la web de Radio Morins de Rei i a les plataformes de podcast. Molt bona tarda, Teresa. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Notícies en xarxa. Bona tarda. Són les 7. Us parla Mercè Roura. El primer informe del comitè d'experts per erradicar la pobresa infantil proposa tenir en compte la despesa en habitatge a l'hora d'accedir a les prestacions. Planteja també un ajut universal per a la primera infància i fer compatibles i fer compatibles les prestacions amb la feina. Tot plegat per a la feina.