Vicky Rico Román, de Frida Kahlo a Llibertàries passant pel Renaixement català

Aquí comencen heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida. Us parla Vego Floria i avui ens acompanya Vicky Rico-Román, consultora en comunicació, divulgadora i Frida Maníaca. Sí senyor. Frida Maníaca, molt bona tarda. Bona tarda. Molt contenta que ens acompanyis. Moltíssimes gràcies que m'hagis convidat i és un gust. Ha parlat de moltes coses molt interessants, perquè les coses que fas no sé si es poden explicar fàcil o difícil. Com les explicaries així? Jo sempre poso l'anècdota És veritat, la meva mare ja té una edat, però no sap què faig. Diu, però tu exactament què fas? Jo m'he dedicat sempre a la comunicació, ja t'ho vaig comentar 30 anys i dius, mare meva, 30 anys, com pot ser? Jo encara em sento com una mare. Preparant el programa. Sento com un aprenent que està començant amb tota la il·lusió. I és veritat que dins del món de la comunicació, clar, hi ha moltes coses. I per això hi ha gent, com la meva mare, que no sap ben bé què faig. Però dins de la comunicació, doncs he estat sobretot a governers de premsa durant molts anys amb agències de comunicació i després com a freelance. Fa 10 anys que soc freelance, treballo pel meu compte. Freelance què vol dir? Ser autònoma. Ser autònoma, que això no és fàcil. En el món de la comunicació es diu freelance, però en realitat, en el món, diguem-ne, no comunicatiu, i també en el comunicatiu, ser autònoma amb aquella cosa aïe aïe, però no és tan aïe aïe. No, de moment, deu anys. No, no, està bé, està bé. Home, has fet moltes coses i en sectors molt diferents, no? Sanitari, químic, industrial, financer, alimentari... Temes gastronòmics, això és guai. Temes gastronòmics és dels més divertits que he fet perquè vaig estar com 6 anys. Per exemple, la campanya de l'ou. Potser us sona la campanya de l'ou d'etiqueta, que la vaig fer pels productors. Per saber si és la A o quina és. Exacte, el codi de l'ou, la traçabilitat i tal. I va ser molt divertit. Durant molts anys, després vaig entrar en empreses privades, productors d'ous, en altres sectors relacionats amb l'ou. O sigui, durant sis anys vaig estar només... O sigui, sabia tot de l'ou, per dir-ho d'alguna forma. i després amb altres temes gastronòmics, restaurants, rutes de tapes, per exemple. És un món que m'ha agradat molt, la nit gourmet, diverses vegades. És molt interessant. Sí, perquè menja bé sempre està bé. I és cultura també. Sí, és cultura. Això connecta amb el que estàs fent ara, que això també ho volia explicar perquè les persones que ens escolten situïn. La Vicky Rico Roman, ella és d'Hospitalet. Després explicarem alguna història familiar que a mi preparar el programa ha semblat especialment interessant. Vincular amb dones. Però abans de tot això també volia situar el tema ràdio Molins de Rei i per tant també vull explicar que de les coses que fas com a freelance són les visites guiades al Museu del Reneixement. Visites guiades que els poses una perspectiva... Bueno, al final aquest museu té molta vinculació amb les dones de la família Recasens i tu fas unes visites guiades en les que poses una mirada que fa visibles les dones amb aquest... No només aquí. I això també connecta amb l'altra teva passió, que és de divulgació també d'una dona pintora. I dic també perquè dins de les visites al museu, ara ens ho explicaràs, fas visibles algunes dones pintores, és Frida Kahlo. Exacte. Que és Frida Maníaca que expliques. Totalment. Que fas tallers que expliquen la figura de Frida Kahlo. Exacte. Que és la pintora... Jo crec que deu ser la pintora més... Si alguna vegada es diu, digue'm una científica famosa, la gent diu, Marie Curie. I si algú diu, digue'm una pintora famosa, la gent diu, Frida Kahlo. No, estic d'acord. Frida Kahlo és d'aquells noms que sempre surt, perquè jo penso que va connectar molt. Hi ha molta gent que està molt cansada del Merchant d'Icing, d'aquesta Frida Mania, que jo també ho explico als tallers. Doncs bé, per què? Com situar-lo? Però és cert que va saber connectar d'una forma, i han passat molts anys, i encara és actual, moderna, i sobretot connecta molt amb moltes coses a les dones. A les xerrades, per exemple, m'ha passat de tot, però m'ha vingut gent a abraçar-me, emocionada. o explicar-me la seva vida o ensenyar-me les fotos de com es va disfressar el darrer Carles Toltas o de la seva filla que ha anat a la Casa Azul o del quadre que ha pintat. Em van regalar aquestes arrecades també amb una associació de dones. Això és ràdio, no et veiem, però ho podeu mirar a l'Instagram, que penjarem algun ril. Són molt boniques, molt mexicanes. Em va fer molta il·lusió, molt mexicanes. Em van regalar una associació de dones que ho van fer a mà. Realment, connecta molt. Jo sempre dic que totes som una mica frides. i no vull treure importància o no vull que aquest merchandising opaki el que realment va aconseguir, que és fer-se un nom i posar les dones també en el panorama. De fet, va ser als anys 70, que es va fer una gran exposició als Los Àngeles, repassant altres dones artistes, entre elles estava ella. I va ser un moment com de... interès per a altres dones. Jo crec que va ser als anys 70, després la Linda Knotslin, que és una crítica d'art i una teòrica, es va preguntar on són les dones artistes, i a partir d'aquí portem ja 40 anys reivindicant, que moltes vegades hi eren, com passa amb un personatge que jo sempre explico al museu d'en Molins. Ja era, però no les miràvem. Exacte, perquè hi havia pintores que ja, per exemple, al segle XV, al segle XVI, en ple renaixement, i això em connecta molt amb el museu, ja estaven pintant i eren reconegudes, com és el cas de la sofonisba anglissola. Me'n recordo una vegada amb una visita. Faig aquestes visites donant una mica... dono suport a l'equip del museu com a col·laboradora, com a freelance. Però és veritat que des del primer moment el director va veure aquest punt de la Frida, aquesta visió de dones, i jo l'intento aplicar. Hi ha un moment que davant de la Magdalena, que si no heu vist el museu, ja podeu anar a córrer aquest cap de setmana, que hi ha les jornades del patrimoni a veure-ho, En aquell punt, jo demano que em diguin noms de pintores. Que és un punt de la visita. Sí, és un punt de la visita. Moltes vegades es fa un silenci i una vegada em va sorprendre perquè una senyora molt convençuda va dir que no n'hi havia. Com que no n'hi havia? Realment és aquest el motiu pel qual encara estem reivindicant això, encara que hi hagi qui diu que no pareu de parlar de les dones artistes, de les dones escriptores... Bueno, és que durant molt temps no vam poder parlar. És evident. Un museu que té molta connexió de dones. Explica'ns això una mica. No només això, aquesta visió que jo intento donar, sinó que la història que explica el Palau de Recassens, on està el museu, és la història també d'unes dones molt fortes i molt potents i jo crec que s'han d'explicar i s'han de reivindicar. Normalment sempre expliquem una miqueta com va ser l'origen de Molins, molta gent que ve de fora, com es va construir el Palau, etc. Però abriu un punt en què parlem de les dones del Palau, de les dones de la família Recasens, com la hipòlita Rois de Lloris i la seva filla Estefania. L'important o l'interessant d'aquestes dues dones és que van establir entre elles una correspondència perquè la filla va marxar a l'acord castellà quan es va casar amb Juan de Zúñiga, el cap de guàrdia de Carles V, i van estar separades molt temps i es van escriure cartes. I l'interessant d'aquestes cartes és que s'escrivien en català, el català de l'època. Per tant, interessantíssim veure com era el català de l'època. que parlava de coses de l'acord, notícies que venien de fora, de qui s'havia casat amb qui, els bais, notícies de conflictes, de guerres, etc. Però també, i això és el que jo sempre insisteixo, en les petites històries de dones, el que anomenem intrahistòria i que normalment no s'ha explicat als llibres d'història. Per exemple? Per exemple, com era un part. Això li explica l'Estefania, la seva mare. O com era el tenir una dida, perquè realment les dones de la noblesa en aquella època no donaven el pit. Era com no feia noble. D'alguna forma tenien una dida. No s'explica com era la dida. d'on l'havien agafada, que tenia molt bones referències... Tot això és molt interessant perquè són aquelles històries que no s'expliquen, però fins i tot receptes del brou de pollastre que l'Estefania feia quan es posaven malalts alguns nobles de la cor castellana, o una història que m'agrada molt explicar, les aigües florides, amb la murtra que estava plantada, amb els jardins del Palau, que ens hem d'imaginar que seria una mica com que hi ha la plaça al davant fins a la plaça de la Creu. És que no conegueu molins de vins, esteu escoltant? Ja esteu venint. S'ha de venir, s'ha de venir. I clar, això és molt interessant. O, per exemple, una història que jo comentava al principi, perquè em va connectar molt amb la meva història, que és que l'Estefania va fer plantar la morera, que encara hi ha morera per aquí, en aquesta zona. per una indústria del teixit de seda que volia fer, llavors va fer portar cucs de seda i va plantar moreres per alimentar-los. I jo, de petita, tinc la imatge, tinc el record, perquè els meus pares tenien una segona casa amb una urbanització molt prop d'aquí, i passàvem per la 340, i ens aturàvem amb el cotxe per agafar moreres. Folles de morera, devia ser, no la morera sencera. Folles de morera. Era una broma, era una broma. I em va connectar... Com les històries a vegades es connecten amb coses que no... Jo soc molt de connectar punts, això ja... També forma part... I per què t'ha interessat la divulgació cultural, com a comunicadora? I de les dones especialment, la Frida, en aquest cas, seguia el Museu Comú, altres experiències que has fet. La veritat és que a mi des de sempre el tema cultural m'ha apassionat. És veritat que després la vida m'ha portat cap a altres llocs i altres temes. Durant els últims set anys he estat amb una fintech, fent cabinet de premsa... Què és una fintech? Una empresa que fusiona finances i tecnologia. Ah, mira, molt bé. Molt bé. En fi, diferents sectors. Però a mi, quan vaig sortir de la carrera, el que m'agradava era el cinema. Jo vaig fer un programa de ràdio, per això avui estic recordant... Sí, amb una emissora local. Per una llarga vida, les emissores locales ràdios Sanz era, no? Ona de Sants Montjuic, sí. Avui fer-los una visita, perquè fa anys i anys que no hi vaig. Gran escola, les emissores locales. Era quasi un voluntariat, però un voluntariat que em va obligar a fer un programa diari. T'admiro també molt a tu, que portes cinc anys ja. Això també és un voluntariat, aquí sempre ho diem, que és una gran família, molts col·laboradors i les emissores locales ho fan, això. Tu feies de cinema, parlant de tu. De cinema, de cinema. I clar, per mi va ser una de les èpoques més divertides. de vegades no anava a la universitat perquè anava a les premies, perquè això va ser justament durant la universitat. Els quatre anys darrere la universitat vaig fer el programa durant tres, quatre anys, un cop setmanals sense faltar ni un sol divendres, me'n recordo que eren divendres, per fer el programa de cinema. I això és una escola clara perquè, com que no tens pressió, et permets fer coses que potser no faries. Llicències que no. Sí. I he gaudit molt, doncs anar a passar-m'ho una setmana veient pel·lícules al Festival de Sitges, a les maratons de Terrors de Sants, en fi. Totes aquestes oportunitats de gaudir del cinema, realment. Per això era els teus principis. que s'havia de portar per altres agències. Sí, sí, sí. Amb agències, amb gabinets de premsa, agències de comunicació, on també alguna vegada havia fet alguna cosa relacionada amb la cultura, no? Com per exemple, que molta gent no ho sap, la Vipareit, no? La primera edició de la Vipareit... A Barcelona. A Barcelona, la premsa la vaig fer jo, no? I va ser... Què era la Vipareta? La Vipareta era un festival electrònic amb carruatges, amb gent. Vaia Nadal, música electrònica... Una cosa que a Barcelona... Llavors estem parlant de fa uns quants anys. Em fa una mica divertíssim quan penso en els anys que han passat, perquè va ser just començar amb l'agència. I va ser molt divertit i un repte, perquè em vaig quedar jo sola a l'estiu fent tota aquesta part de la presentació de la Vipareta. que me'n recordo que va venir un periodista d'un diari molt important que em va dir, és que és això? Què és, l'avi parit? Què és això? És que jo soc d'òpera i vaig pensar... Això és molt diferent. Però comunicar, més o menys, sempre és similar, no? És similar, sí. Jo crec que al final... Quin és el secret? És el teu punt d'avisa, la teva experiència. Per comunicar bé què cal. Per què t'ho dius? Jo enyoro una mica les maneres antigues. Sí, això sí. Jo crec que vivim una mica en una... És veritat que les xarxes socials et donen la possibilitat de connectar amb molta gent que potser abans no feies, no? Jo me'n recordo fa no gaire. poder parlar amb l'autor d'un llibre que em va encantar, que em va impactar molt, i poder xerrar amb ell a través de les xarxes socials. Això és una cosa que abans no podíem fer. Però a vegades, sobretot en la relació gabinet de premsa i periodista, que era el que jo bàsicament he fet tota la vida, trobo a faltar justament aquesta comunicació. És molt difícil. establir una comunicació i a vegades, fins i tot en la nostra relació personal, ja no ens truquem, ens enviem audios i ja t'ho escoltaràs com puguis. És una mica això, no? És molt diferent, ha canviat molt. I ara, en tot cas, després de tots aquests anys, ja t'estàs especialitzant més en la part cultural i sobretot en aquesta mirada de fer visibles històries. Històries de dones, per què cal, creus tu? Jo crec que encara és molt necessària. És molt necessària perquè calen referents perquè tu quan estiguis mirant una pel·lícula, per exemple, doncs trobis que veus una dona que realment com plaçafonis banglissola. que et puguis admirar d'alguna forma. Crec que encara hi ha molts estereotips, el tema audiovisual, per exemple. Jo recordo ara fa poc, i potser m'enrotllo més amb l'anècdota, però ara fa poc vaig veure Oppenheimer, que deia que era l'única persona que no l'havia vist, Però em va sorprendre que la dona d'Offenheimer... Aquesta pel·lícula que parla de l'inventor de la bomba. Exacte, que va treballar en el projecte Manhattan. Després de veure la pel·lícula, tres hores de pel·lícula, on la seva dona només sembla que faci la bugada i l'estengui o no, segons ell la truqui i li digui sí o no, que és una part important de la història que explica, però és que ella va treballar un any amb ell, estudiant els efectes de la radiació en les persones que estaven treballant. I a la pel·lícula per re s'esmenta. O també l'Alisa Meinders, no vull dir mal el nom, però que va ser realment una física que va ser la que realment va descobrir la fusió nuclear, I en tres hores no es menciona, tampoc. A més, va ser una de les físiques científiques que es va negar a participar al projecte Manhattan. És a dir, ens queda molt... O sigui, s'ha fet molt. Jo no soc de les persones que pensin que estem igual. No, s'ha fet moltíssim. Hi ha molta gent, jo em considero amb això una novatilla, perquè hi ha gent que porta anys i anys divulgant sobre dones, Però, en fi, que s'ha fet molt, però queda molt per fer. Jo crec que encara no. Aquesta idea que no hi havia dones artistes al Renaixement, per exemple, l'hem de començar a trencar. I en els tallers de la Frida, què és el que més et sorprèn? Perquè la Frida és un personatge conegut. Sí, sí. És conegut, però no tant com pensem. Hi ha molta... Sobre el seu personatge, de fet, jo sempre dic que ella es va crear un personatge. Va ser com el Dalí. El Dalí persona i el Dalí artista i personatge. Doncs la Frida es va crear al voltant també una màscara per moltes circumstàncies i per moltes coses que li van passar a la vida. i es va crear aquesta aura, era gairebé quan va morir, era com una santa, la gent va anar al seu funeral i va ser tot un aconsellament, perquè hi havia molta admiració, però això també ho explico al reglament a vegades. Poso exemples com Albert Durer, que el renaixement, quan va morir, la gent anava allà a tallar-li els rinxos perquè d'ells és com una relíquia. O sigui, hi ha un moment, i sobretot a partir del renaixement, aquest estatus de l'artista, que es divinitza també una mica. I a la Frida li va passar una mica. És una mica una divinitat. Coneguda per tots però molt desconeguda alhora perquè ens hem vist tres o quatre obres i moltes vegades jo sempre parlo que no sabem veure. Això em va passar en una xerrada on hi havia molts adults i una nena de deu anys que els adults no sabien interpretar els quadres i la nena m'ho trobava tot, trobava totes les claus i totes les simbologies que intentava jo que la gent veiés. Perquè és veritat que quan som nens veiem coses que després perdem, ens acostumem o ens... Mirem sense mirar. Sí, no sabem veure. No sabem veure. Sí, mirem sense mirar. Com s'ha de mirar un quadre? Que això tu també en saps una mica. Com s'ha de mirar una obra d'art? Mira, un quadre ja l'altre dia llegia una frase de la Simon Way, la filòsofa, que em va agradar molt i, a partir d'ara, jo crec que ho explicaré perquè... Bueno, ho explico ara perquè la gent faci la prova i que vinguin al Museu de Renasciment aquest cap de setmana o facin, no? Que és veure l'obra, intentar descriure-la amb tot el detall, o sigui, descriure tot, tot el que veus. Les ungles tacades de tinta, si és que les té, com que hi ha un quadre al museu que passa, els detalls, la roba, tot, tot, tots els detalls. Després tancar els ulls i imaginar-ho de nou i tornar a obrir-los i veure què és el que t'ha connectat amb tu. Jo soc molt, molt emocional i poc, que és veritat que després hi ha tota una interpretació darrere, una teoria, però penso que l'art és una cosa que t'ha d'emocionar. I per això, no?, és connectar el cor amb la ment passant pels ulls. I penso que aquesta idea la podem fer qualsevol. No cal que siguem experts, no cal que siguem especialistes en un tema concret. Aquesta obra et connecta? No. I ja està. I amb Frida connecta. I hi ha gent, perquè després faig una dinàmica també, perquè Frida no només va ser pintora, va ser... També per alguns estudiosos, la Raquel Talbot Tilbot, que va ser biògrafa seva, diu que també va ser una de les escriptores autobiogràfiques, d'autobiografia en primera persona, més destacades al Mèxic del segle XX, perquè en tenim moltes mostres de cartes, diaris, testimonis escrits, i això faig una dinàmica amb temes escrits, fragments de frases, i fem un debat. que per mi és la part gairebé més interessant de tota la xerrada, perquè al final, després de conèixer una mica la seva vida i la seva obra, la gent que ve, les persones que ve, connecten aquests punts que dèiem i es connecten amb si mateixes. Moltes vegades s'ha generat un debat molt potent. Hi ha hagut gent que m'ha dit que... Sembla que parlar tan bé de tu és una mica així, però hi ha hagut gent que m'ha dit que és terapèutic. La cultura és terapèutica. Vaig llegir una notícia als doctors i doctores de Suècia, em sembla, que recepten anar a un museu com a, no sé, aixecar de benestar, igual que l'exercici, la bona alimentació... Jo crec que l'art, a vegades, i més en una situació com la que estem vivint, les notícies, els conflictes que estem vivint, que no podem deixar de tenir un pensament per gassa en aquests moments, doncs l'art potser et salva una mica, o com a mínim a mi. Tenim un pensament per gassa i també tenim un poema d'una dona. que volies llegir. Sí, volia llegir-ho perquè també tinc la sensació, i és veritat que estem en una sensació que repeteixo molt, però que estem en una mena de zona d'interès permanent. Hi ha una pel·lícula, que si no l'heu vist, l'heu de veure, I tinc aquesta sensació. Com es diu? Zona d'interès. Zona d'interès. M'estic quedant sense bateria. Llegeixo el poema. Vinga. Però és veritat que estem en una zona d'interès i no vull no tenir un pensament per gassa en aquests moments. Justament és una poeta palestina, la Fadwa Tukan, que va morir el 2003, molt coneguda, i diu... T'inspirem? En castellà. A més, no veig. Solo quiero permanecer en su abrazo. Solo quiero morir en mi tierra. Que me entierren en ella. Fundir-me y desvanecerme en su fertilidad. Para resucitar siendo hierba en mi tierra. Resucitar siendo flor. Que desoje un niño crecido en mi país. Solo quiero estar en el celo de mi patria, en el seno de mi patria. Siendo tierra. Hierba o flor. Que bonica. Un pensament en aquest moment tan horrorós i amb aquest genocidi, amb aquesta destrucció que les imatges són colpidores. I és veritat que a vegades sembla que ens hem anestesiat. Seria una mica així. Tu sempre has sigut una dona que has mirat la vida des d'un punt de vista de justícia? Jo crec que sí, que des de molt petita. De fet véns d'un barri molt lluitador, que és Bellvitge. I això sí que vull que ho expliquis, perquè m'ha semblat, dins de les heroïnes de la teva vida, les mares, com a concepte, de la teva en concret, com es diu la teva. La meva es diu Maria. Més enllà de la Maria, que si ens escolta d'aquí la saludem, tu vens d'un barri on hi van haver unes mares que van haver de lluitar molt en un moment concret i això va provocar. Què va passar amb aquella? És veritat que Belviche i jo sempre ho he dit amb molt d'orgull. Belviche com a símbol de molts barris de Catalunya i sobretot d'Espanya. Sí, sí, sí. No, jo recordo de petita, doncs això, la lluita, recordo la lluita i penso que per això soc qui soc, gràcies als meus pares, a la gent del barri, especialment les mares, perquè és una cosa que sempre recordem, les meves amigues de la meva edat. que quan s'estaven construint més blocs al barri, hi havia un moviment veïnal en contra, perquè el que volíem era un parc, volíem serveis. I les mares anaven amb les filles i els fills allà, feien xocolatades i aturaven una mica o es posaven com... perquè les màquines, les grues no continuessin... En aquell moment d'especulació immobiliària. Sí, sí, i realment el moviment veïnal va ser el que va aturar una mica això. Encara podem gaudir d'un parc on poder fer esport, fer una passejada i tenir una mica de pulmó verd dins d'un barri que jo recordo. que això dels estereotips sempre són molt clars. Visc des de fora, la gent té una imatge que no correspon amb la realitat. I jo me'n recordo que a vegades, quan estava a la universitat, per exemple, deies d'on ets, de Belbitx, i tothom em mirava així com... Què passa? Jo sempre ho he dit, és que mai he dit no, d'Hospitalet, no. Perquè, a més, és com Belbitx... És d'Hospitalet, però és Belbitx. O sigui, per als que són de Belbitx, És el nostre barri, és Velvice, no és l'Hospitalet. Tu dius que tu t'ha construït la vida, no? Com rebel, vehement, compromesa, apassionada, defensor de causes justes, això que estàvem comentant, i que et fixaves en dones fortes, com el cinema, com Cateri Herbun o Sigourney Weaver, Alien, per exemple, no? Alien, sí, sí, això és un gran... Com a figura. I també ara has connectat amb la vida i no vull deixar d'explicar-ho. Estàs en un altre projecte més enllà del tema Frida i dels temes que fas com a freelance, com a guia del Museu del Reneixement. Estàs amb el centenari d'Antoni Rabinat, que és el seu centenari del seu naixement. És el 2027, serà el centenari del naixement. Antoni Rabinat, que és un escriptor. És un escriptor de Barcelona d'origen aragonès, va viure molt al clot. i tu tens una vinculació familiar a partir de la teva parella amb ell. Exacte. Però, a més a més, el voleu, el vols, participes d'aquest centenari per reivindicar una mica la seva figura, que també té connexió amb el món de les dones. Explica-ho una mica. Ho explico perquè el que volem és reivindicar la seva memòria, intentar redirar els seus llibres perquè les noves generacions el puguin llegir. I la meva vinculació abans de conèixer altres obres de Rabinat va ser la pel·lícula i el llibre llibertàries. Jo primer vaig veure la pel·lícula, més recentment he llegit el llibre. I allà explica la història d'unes dones que a mi em va impactar molt en el seu moment als anys 90. Jo crec que va ser un punt en què jo estava ja encetant una mica la meva implicació en el feminisme d'alguna forma i vaig veure aquesta pel·lícula i em va impactar molt aquest grup de dones que volien també fer la revolució i que es van trobar d'alguna forma que els altres revolucionaris no es tenien en compte a les dones. Van ser unes dones molt valentes i s'explica aquesta història a través d'un personatge que jo crec que és un personatge per a la història del cinema, que sort Juana, que s'està interpretada per l'Ariadna Gil, o jo, per exemple, recordo l'Arenga, que fa el personatge de l'Anna Belén en un moment, en un mítin, que clar, això em va sorprendre que un llibre donés peu a aquesta pel·lícula i que expliqués una història de la qual no havíem sentit a parlar ni ens havien explicat allò que dèiem als llibres d'història d'unes dones que val la pena conèixer. L'any que ve és el 30 aniversari de la pel·lícula i el 2027 reivindicarem la memòria d'Antoni Ravenat i el que estem fent és això, intentar difondre, explicar-ho, hem fet accions de guerrilla, com portar llibres a book crossings perquè la gent els vagi a buscar donant pistes, Hem fet alguna acció a Sant Jordi, va ser el tret de sortida a Sant Jordi, en un lloc on ell va estar molts anys venent llibres de segona mà al mercat de Sant Antoni, perquè en la seva darrera etapa va ser un llibreter, sempre diuen que va ser un llibreter, un bibliòfil, un biblioman, perquè realment la seva casa estava forrada de llibres, i vivia per la lectura, vivia per la lectura i per l'escriptura, i sempre deia que viure és escriure i escriure és viure. i va ser un dels escriptors de Barcelona, potser no tan coneguts, de la generació de Mercè o de la Matute, per exemple, que ara fa el centenari aquest any, una mica oblidat, una mica maleït, un automaleït, però un dels que millor, segons els crítics, va retratar la postguerra de Barcelona, la Barcelona de postguerra. I penso que això ho hem d'explicar. I recuperareu aquesta... Ja ens explicareu o ja sabrem, no? Jo convido a tothom a seguir a l'Instagram que hem obert, Antonio Rabinat, per si voleu veure quins llibres va escriure i una mica la seva vida i anirem compartint cosetes allà. I en paral·lel? Què més coses estic fent? Relacionades amb dones, les dones mentores, les models... Però això és en paral·lel. Has participat amb les dones mentores, que és acompanyar dones que surten d'una situació difícil. sobretot vinculada amb violència de gènere. Un cop ja han sortit dels serveis que donen suport per recuperar la seva vida, hi ha una part molt important que és la reparació. Aquí és on entrem les dones mentores. Explica una mica què és aquesta figura. Hi ha una web, donesmentores.com, si algú vol tenir més interès. El tema de la mentoria és un tema que s'està estenent molt, però en aquest cas és una mentoria social. No és una mentoria empresarial, que també he fet mentoria empresarial, però aquesta és social. I consisteix bàsicament en l'acompanyament d'una dona durant un any, depèn una mica, en el meu cas va ser una mica més, i acompanyar-la, escoltar-la. Jo el que vaig aprendre molt amb aquesta mentoria és escoltar sense jutjar, que no és tan fàcil, perquè moltes d'aquestes dones a sobre d'haver de sortir d'una situació complicada hi ha molt judici al voltant, per la família, la societat, els veïns... i a vegades l'únic que volen és anar a fer un cafè o anar al cinema i que algú l'escolti sense jutjar. I penso que això per mi ha sigut un gran aprenentatge. Sona tòpic dir que m'ha fet ser millor persona. Jo he crescut amb ella i el dia que ja em va donar un consell a mi vaig dir... Ja hem fet la feina. Va ser molt bonic. Crec que és una de les experiències que m'ha canviat la vida i que després m'ha anat portant amb altres coses perquè d'aquí Vaig entrar a col·laborar també amb un centre d'informació i atenció a la dona, també en temes de violència de gènere de la meva ciutat d'Hospitalet, on també tinc l'ocasió de donar suport en temes de comunicació. Per exemple, l'any passat per mi va ser molt emotiu poder presentar el manifest que llegeixen i que fan les dones de l'Hospitalet. Vaig fer una mica de conductor, va ser molt emotiu. El 25 de novembre, que salia contra la violència. Exacte. I tot m'ha anat portant una mica, perquè aquesta col·laboració amb aquest centre, em van proposar fer la xerrada de Frida, un dia vaig veure que connectava molt amb mi, que realment ho gaudia molt, i això va continuar més. Vaig començar amb la Frida, continuo donant xerrades. Però tens altres connexions, per exemple amb la Carmen Hurtado Pérez, Sí, això ho volia explicar perquè és una artista que vaig conèixer l'altre dia i si algú la busca per internet també és molt interessant a Instagram, que justament la vaig conèixer l'altre dia en una ruta que fèiem del Districte Cultural a l'Hospitalet i vam començar a parlar. I me'n recordo que quan va sortir el tema Frida, ens vam abraçar i pensaves, és que com connecta la Frida? O sigui, què té? I per què té aquesta part mercantil, que abans no has acabat d'explicar? Perquè alguna gran companyia va agafar la seva imatge amb una samarreta d'aquestes que valen... Bueno, el tema és que realment és una de les pintores que ha sigut més retratada. O sigui, conservem moltes fotografies d'ella. De fet, ella va sortir a la revista Vogue l'any 39, si no m'equivoco, va ser molt pionera amb això també. Va sortir a la revista Vogue i això la va posar com una icona de moda. Després, doncs, ha continuat. Pas del temps, arreu de la biografia de la Hayden Herrera es va convertir com una icona per a les dones latines, latinoamericanes que vivien als Estats Units. I va pujar, van començar a fer-se grafitis, merchandising, etc. I això ha volcat una quantitat de producte que realment és abromadora. Però... Hi ha molta gent que ho critica, jo evidentment critico el merchandising perquè sí, però si això fa que alguna dona conegui la seva obra... Ja està bé. Ja està bé. També participes en altres projectes culturals, en aquest cas, volia comentar-ho, el de Modest Projects, que em sembla molt interessant, que és sobre maternitat i combina performance artístiques amb l'exploració personal del moment de la maternitat. I l'artista és la Daniela Paola i Sònia, són les artistes. Les performers són Daniela i Paola, Sònia és la fotògrafa que està en el grup, i jo col·laboro amb la part més de comunicació i una mica entre totes. I què és aquest projecte? Moders Project va néixer fa uns anys, també us convido a seguir-les a Instagram, Moders Project. Em sembla que acaba amb un guio baix al final. Moders, en anglès, guio baix project. Ja ho posarem, ja ho posarem. Consisteix, és una reflexió sobre la maternitat, que també ara és un tema que se'n parla molt, però no lo suficient. Però vinculat amb la performance i amb l'expressió corporal i amb l'art. És una forma de generar debat a través de l'art i a través de la maternitat. Una de les coses són laboratoris, laboratoris de creació, amb dones, però on tenen cabuda totes. Mares, no mares, perquè tu pots ser no mare, però ets filla i vius la maternitat des d'una altra banda. O pots ser mare sense ser mare i hi ha casos de tot tipus, totes les idiosincràcies. Totes aquestes dones participen en aquest projecte creatiu i després poden participar en aquesta performance o plasma, allò que els ha remogut a través de l'art i a través d'una performance. Hi ha diferents modalitats. Després hi ha altres modalitats, per exemple, l'any passat... No, aquest any. Sí, aquest any. Van estar en un projecte amb dones del Raval, concretament amb dones migrants, enfocat a dones migrants, on era un espai de reflexió, de seguretat per parlar, de la maternitat i de tot el que implica, i a través d'aquestes eines performatives i artístiques que... El que dèiem abans, que l'art ajuda. Exacte, l'art. A reflexionar hi ha... A curar, perquè ens entenguem, com a mínim a... Bueno, és una reflexió terapèutica o no, o simplement és inspiradora, que a vegades també amb això n'hi ha prou. I després fas un grup de lectura que també m'ha semblat molt xulo, Llibereria la Conxita, m'agrada molt el nom. Això és la Llibereria la Conxita de Sants, que si no la coneixeu heu d'anar. I va ser molt... Les filles de Lilith. És el nom del grup de lectura. I per què es diu així? Doncs mira, es diu així perquè Lilith va ser una figura molt potent, podríem dir, de la mitologia clàssica, que després d'alguna forma va derivar una mica la dona a la fem fatal, no? És una mica un dimoni, és una dona, de fet diuen que és la... Bueno, podria explicar molt sobre el tema de mitologia, no? T'agrada molt la mitologia. Sí, m'agrada molt, molt, molt, també. Sí, sí, el tema de mitologia m'agrada molt. El fet és que va ser un senyal perquè el dia que vaig anar a conèixer la Conxit, un dia vaig anar a la libreria, vaig obrir un llibre. Jo ja tenia la idea de posar-li les filles de Lilith al club de lectura. Vaig obrir un llibre i justament el vaig obrir per la pàgina on explicava qui era Lilith. I vaig pensar, bueno, això potser... Ho vam comentar, em van dir que teníem lloc allà per fer-ho i des de llavors portem un any i mig. i som un grup de dones. En principi era un grup d'obertat mixta, obert a tothom, però cap noi s'ha atrevit. S'ha atrevit a puntar. I després també fas amb el grup de Wikidones, Wikipèdistes, tot el tema d'escriure a la Wikipèdia en perspectiva de gènere, i també s'està fent una campanya que estàs participant d'una manera, diguem-ne, tangencial per temes teus de personals i laborals, però sobre la memòria de les bruixes. Jo aquí no soc organitzadora ni estic implicada en el moviment, jo soc interessada perquè m'apassiona aquest tema també, un altre tema que m'apassiona, la metologia, les bruixes i Frida. Tot està com molt barrejat, però... I el renaixement. Sí, i el renaixement també. No, però també, també, que ara estic llegint tot el renaixement. Jo quan em poso amb un tema, tot, els ous, el renaixement, tot. Vull deixar clar que jo no lidero això ni molt menys ni estic implicada. Participa, sí. M'acabo d'apuntar aquest grup de Wikidones, però sí que puc explicar que és un grup que des de fa molts anys fa activisme a la Wikipèdia per visibilitzar les dones. A partir d'aquí, en un altre grup que es diu Memòria de Bruixes, el que fan és aplicar això a la memòria de les bruixes. També hi ha molta informació que podeu trobar a internet sobre això. I, justament, crec que aquest cap de setmana també fan una trobada, una marató de wikipedistes per parlar de les bruixes, o sigui que segur que està informat també. Però aquí estic com... Tot just m'ha acabat d'apuntar, o sigui que no sé encara com s'edita, però prometo que el mes que ve estaré ja... Ets molt inquieta, tens moltes coses i fas moltes coses diferents. Molta gent és en una línia continuista, que és aquesta... Jo, t'he de dir una cosa, que el contacte amb mi per aquest programa, i tu m'ho vas dir també, he fet com una reflexió de què he fet a la meva vida. I és veritat que en els últims cinc anys, jo crec que podria tenir a veure amb la pandèmia, tot està connectat d'alguna forma, o bé amb la cultura o bé amb la figura de les dones. També crec que no ho he dit abans, que vaig estar un any, prop d'un any, en una plataforma de networking que es diu Som Dones, on també fèiem networking i també sortides culturals i d'alguna manera. És com si tot anés cap allà. I a més, jo sempre dic que una dona m'ha portat a una altra. Igual que la Frida ha portat a altres artistes, com la que comentàvem abans, la Carmen, o altres persones que també m'han dit que gràcies a ella s'han vinculat al món artístic, jo crec que una dona m'ha portat a una altra dona. Tu dius, a la meva vida hi ha una paraula que em defineix, serendipia, que vol dir la troballa valuosa que es produeix de manera accidental o casual. Has anat a buscar una paraula que no són de les habituals en el català castellà col·loquial. No, no, però és que és veritat que jo a vegades... Aquestes troballes casuals t'han fet del que és. Trobes. A mi a vegades em fa por a mi mateixa, perquè de sobte connecto punts que és impossible, per probabilitat, que això pugui passar. Ara no em surt cap exemple. Però és veritat que moltes vegades dic... No sé... connexions estranyes mentals de parlar d'un tema i que una persona a l'altra banda del món, com em va passar amb la meva mestra de mitologia, que també és una altra dona en la meva vida recentment que m'ha ensenyat molt, doncs connexions a dues parts tan enllunyades del món que semblen mentida. I totes aquestes coses dius No sé si em passa a mi o a tothom, però a mi em passa molt. I quan li explico les amigues dius, una altra vegada, però com ho fas? Com ho fas? I el que has fet molt, que no vull deixar de passar-ho, i ara de seguida entrarem amb la dona amb història, és que de tota aquesta teva activitat de 30 anys, els últims cinc, ja molt vinculada al tema cultural, de tot el que has fet amb temes de comunicació amb àmbits molt diferents, de tota la teva col·laboració com a suport a projectes vinculats a dones, això fa que no deixis de xerrar, que jo t'he sentit i xerres molt. Però expliques una cosa que et va passar a la vida, que és el que t'ha marcat una mica, que és que vas tenir una dysfonia severa, que és a dir, vas perdre la veu del tot. No et puc imaginar sense poder parlar. I que això va ser una experiència molt transformadora, perquè era com si de sobte fossis invisible. Exacte. És una de les pitjors experiències que he tingut, al marge dels temes familiars o personals que tothom tenim, però perdre la veu per mi, clar, vaig estar a prop d'11 mesos. De fet, encara estic fent sessions de l'Eugopèdia per reforçar la veu, perquè és veritat que xerro massa i al museu xerro molt també. Però va ser psicològicament molt traumàtic perquè la veu és la teva identitat per mi. I a més, dedicant-me a comunicació i haver de parlar per telèfon moltíssim. I a més, em va passar que encara estàvem fent la... cap al final de la pandèmia. Per tant, parlàvem molt per telèfon i jo no podia parlar. I no em podien sentir. I era una impotència. Per mi ha sigut una experiència molt dolorosa, però quan ho he superat, Crec que m'ha donat una empenta que abans no tenia, de voler fer sentir la veu, i la veu no la meva, sinó a través meu, potser d'altres dones. Perquè, realment, perdre la veu va ser perdre això, perdre la meva personalitat, la meva identitat... Els motius tampoc te'ls preguntaré, en aquest cas, però sí, una mica, les sensacions que vas tenir quan et va passar. Això que m'explicaves de sentir-se invisible. Totalment. De fet, recordo un malson que vaig tenir, que em perseguien i cridava i ningú em sentia. I aquesta sensació d'impotència i de ser invisible... és que et destrossa. Jo realment he passat moments molt complicats amb la disfonia i, a més a més, amb el difícil que és a vegades en la sanitat pública i privada. No et vull dir pública ni privada, però això semblava com una cosa mínima. És veritat que em deien que hi ha gent que té molt pitjor la veu que tu, Però no li importa gens, però és que a mi era la meva eina de... De treball. De treball, jo m'havia de comunicar per telèfon i no podia parlar. Ara estàs recuperada, això ho felicitem, i l'aprenentatge és aquest que has decidit, que la teva veu no para. No calla mai. I no calla mai, entre altres coses, també per explicar figures de dones importants, i ara sí que entrem, que si no, no ens donarà temps. Amb la secció de dones amb història que ens portes, a veure com ho pronuncio jo això, engeduana? Sí, hi ha gent que diu engeduana, altres que diuen enneduana... Que vol dir ella la que escriu, i va ser la primera persona que va signar un text, persona, home, dona, perquè ens entenguem, que va signar un text literari que es conegui, la primera autora-autora amb, diguem-ne, signat, no un text que no sabem de qui és. És la primera autoria escrita de la que es té prova. Exacte. Ella va viure cap al... 2285-2250 abans de Cris, era princesa, sacerdotesa de l'antiga ciutat sumèria d'Ur, a Mesopotàmia. era filla d'un rei, sargó de Cat i de la reina Teix... Ui, això ja... Teix... L'últim. Que em perdonin els historiadors, eh, que em perdonin. I, bueno, ella feia... Era setar-dosessa, feia rituals de culte l'onar, gestionava tasques com la collita, magatzematge, etcètera, etcètera, i va escriure... l'Exaltació, no cinc obres seves, no? L'Exaltació d'Inana, que és la més coneguda. Per què es fiar d'aquest personatge? Doncs mira, vaig estar a punt de canviar per la Jane Goodall, perquè, òbviament... No, però ja n'hem parlat. Ja n'hem parlat, sí, l'anyurarem. Ens ha deixat recentment, sí. La Neduana va ser la primera autora, autoautora, com tu dius, sense distinció. Això s'ha de reivindicar, perquè no hi havia dones artistes, no hi havia dones escriptores. La primera va ser una dona. La pionera fa més de 4.300 anys. i està demostrat per proves arqueològiques i escrits. Va ser recordada durant 500 anys, va ser estudiada i recordada durant 500 anys. És a dir, és un signe de la influència que va tenir en el món, en la cultura. Però no només això, perquè ella, a més d'escriure aquests cants a Inanna, s'associa una mica també amb Lilith, amb Anista, aquestes deesses una mica de la guerra, de l'amor, de la feminitat més desbordant. Doncs ella el que va fer també va ser una teogonia, va recopilar tots els deus de Sumeria i Acàdia, els va aglutinar i els va descriure. Per tant, és molt més que una escriptora, va fer una teogonia. va ser una de les primeres astròlogues, va fer també una de les primeres matemàtiques, també va ser una experta en altres especialitats. És un personatge molt, molt interessant que encara s'està estudiant. I una altra cosa que a mi em va cridar molta atenció quan ho vaig llegir, que vaig pensar, és que ella mateixa, en un dels càntics Ainana, parla de la seva autografia, perquè van ser desterrats, va ser desterrada del seu regne, i ella ho explica. I no només explica això, sinó que també en un moment donat explica una situació d'assetjament per part d'un senyor del nou imperi que s'havia fusionat i que ella va perdre també la veu. I vaig connectar amb el tema de la veu, perquè hi ha una persona que es dedicava a fer càntics a l'ADESA i al Déu de la Lluna també. i de sobte va perdre la veu amb aquest desterrament, aquesta expulsió de la seva terra i de les seves funcions de saterdotista. Saterdotista, sí. I després com va tornar i va estar 40 anys més fent la seva feina reforçada i arribant a ser un personatge molt, molt, molt important en aquell moment. Va ser un símbol d'autoritat, però no és molt coneguda en un sentit popular. No, perquè a mi... No és molt coneguda. Sí que jo la vaig descobrir... En Geduana. En Geduana o en Geduana. No sé si és... Jo la vaig conèixer per un llibre de la Rosa Montero, però després a l'Infinita en un jongue. Em sembla que la Irene Vallejo també la menciona. I després, a través de la mitologia, d'aquest interès per la mitologia, clar, he investigat una mica més i és un personatge fascinant. Ens has portat un poema que llegirem ara perquè si no després haurem de córrer i no vull córrer, vull que el llegeixis amb la calma. Hem fet un poema sobre... Posaré en situació que Inanna, que és l'ADS a qui li dedica, és una ADS de la guerra i de l'amor. Després va ser Venus, la guerra i l'amor. Llavors és guerrera i és potent. Llavors, ella li fa un can que diu, és en castellà, lo que una vez se cantó de Nana, un altre adeu, un deus de la lluna, que ahora sea tuyo, que eres tan alta como el cielo, que se sepa, que eres tan ancha como la tierra, que se sepa, que devastas a los rebeldes, que se sepa, que ruges a la tierra, que se sepa, que tu mirada es como un rayo, que se sepa, que eres la victoriosa, que se sepa, Que esto no se dice de nana, se dice de ti. Esta es tu grandeza, tú sola eres la suprema. Que bueno. Que bo. Perquè això sí que ho hem parlat moltes vegades, no? És a dir, dones que per si mateixes, no perquè estiguin darrere d'un home, tenen prou potència i tenen prou força. De fet, en Deguana, un altre dels punts fos és que ella va influir en els càntics després de la Bíblia, el cantar de los cantares. Doncs aquesta estructura de càntic, pensem que la poesia abans es cantava, segurament. No era per ser llegides, tot i que sí que hi ha les taules on s'han recollit, però eren per ser cantades. i va influir tant que després a la Bíblia es va recollir la seva estructura, l'estructura dels càntics a Inanna, tot i que Inanna era un ser, una deessa femenina, però que englobava la dualitat masculina i femenina, que és cap aquí on anem. Doncs, Vicky, amb Inanna acabem, perquè ja hem arribat al final. Em va semblar superinteressant i ens has portat una dona molt potent. Moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta tarda i de fer-nos conèixer aquestes heroïnes cotidianes. M'estic quedant sense veu. No passa res, aquí ja hem acabat i ara la recuperes ràpid. Gràcies, Elia Arjona, pel suport tècnic, com sempre, també a Ràdio Molins de Rey, que ens acull. Recordeu que ens podeu seguir a Aero Cotidianes a Instagram i que després penjarem a Instagram també totes les referències que hem fet i que, com sempre dic, estem al segle de les dones però queda molta feina a fer. Aquí seguirem fent xarxa. Fins aviat.