Núria Artés Cornellas, historiadora, brigadistes, dones a la guerra i memòria contra el feixisme

La conductora presenta **Heroïnes Quotidianes** i la convidada, **Núria Artés Cornellas**, historiadora i professora. S’explica que el programa s’enregistra la setmana del **50è aniversari de la mort de Franco**, i que Núria investiga la presència d’escocesos a les **Brigades Internacionals**. S’emmarca el to: memòria, dones i franquisme.

Núria explica les seves arrels a **Molins de Rei**, el treball del pare al sector tèxtil i les botigues familiars. Recorda com la mare l’arrossegava a museus i sortides culturals, despertant-li la passió per la història. Relata les històries familiars extremes: una àvia cuinera a Montserrat que va veure **Himmler** buscant el *sang real*, i l’impacte que li va causar descobrir qui eren aquells personatges nazis.

Núria descriu el seu avi patern, fundador de la **Federació Obrera**, militant del **PSUC**, empresonat en camps franquistes i traslladat a reconstruir esglésies com a paleta. Explica com l’àvia **Maria** va batallar per treure’l de la presó, recollint referències i cartes. Núria ha recuperat tot l’expedient, que considera un testimoni inspirador sobre les dones en el franquisme.

Es contextualitza la **Federació Obrera** com a projecte d’associacionisme obrer (Llar Obrera, Aliança Obrera dels Paletes, Societat d’Agricultors) amb vocació de solidaritat, feina i justícia social, i amb component mutualista. Es parla de l’edifici de **Cèsar Martinell**, requisat pel franquisme i recuperat als anys 90, ara municipal. Núria recorda com de petita jugava al pati d’un edifici tancat, igual que el seu vincle amb **La Peni**, que forma part de la seva memòria afectiva del poble.

Núria explica que estudia **Història** mentre treballa al **Banc Sabadell**, gràcies al seu anglès, en el departament d’estranger. Davant la possibilitat de fer carrera bancària, s’adona que no té formació econòmica ni vocació i decideix marxar a **Escòcia** per estudiar, després d’haver viscut a Madrid i al País Basc. Allà descobreix que li agrada **fer classes d’espanyol** i assumeix la seva vocació de professora, que sempre havia negat.

Núria relata com a Escòcia coneix **Stephen Fullerton**, l’últim brigadista escocès viu, en un acte de memòria. Explica què eren les **Brigades Internacionals**: entre 35.000 i 40.000 voluntaris de fins a 55 països a favor de la República. Fullerton li diu que Espanya era l’“avançada d’alguna cosa pitjor” i que calia estar allà. Aquesta trobada li desperta la necessitat d’investigar i li fa adonar que ni a l’institut ni a casa li havien explicat res de les brigades.

Durant anys Núria no troba llibres específics sobre brigadistes escocesos. Veient la seva neboda fer un doctorat, en plena pandèmia decideix reprendre aquell tema “guardat en un calaix” i proposar una tesi. Contacta amb **Ramon Arnabat** (URV), especialista en Guerra Civil, que accepta dirigir-la. Fa el doctorat a mitja jornada amb l’objectiu d’acabar-lo l’any següent.

Núria denuncia que del **franquisme** i de les Brigades Internacionals encara se’n sap poc i malament, i que la joventut comença a reproduir frases com *«con Franco se vivía mejor»*. Explica que abans l’enfoc dels congressos era acadèmic, però que ara es prioritza més la **pedagogia i la memòria**, incloent-hi el **paper de les dones**, tradicionalment invisibilitzat en el relat de les guerres.

La convidada analitza per què molts joves poden tenir una imatge positiva del franquisme: ja no es parla tant de política a casa, les noves generacions no coneixen bé la diferència entre dreta i esquerra, i els pares tampoc expliquen històries de la guerra o de parents a fosses comunes. A això s’hi sumen les **xarxes socials**, que difonen discursos d’extrema dreta i desinformació.

Núria explica que el Departament d’Educació ha introduït canvis en el currículum: unitats més diverses que incorporen **dones, diversitat i franquisme** amb perspectiva social. Es prioritza que l’alumnat faci **recerca guiada** amb fonts fiables. Avaluen el paper de les dones a les guerres i estudien partits polítics i orígens, evitant que els joves vagin sols a webs de dubtosa credibilitat.

S’explica com en congressos recents ja hi ha **taules específiques sobre dones brigadistes** que han tingut molt d’èxit. Núria detalla que el seu estudi se centra sobretot en **motivacions polítiques** dels brigadistes escocesos, però que el rol de les dones apareix constantment: infermeres, conductores, periodistes… S’hi cita la historiadora **Angela Jackson**, que va viure al Priorat i ha publicat estudis sobre dones a les brigades.

Núria explica que, encara que ha aprofundit menys en el tema, té referenciades unes **28 dones escoceses** (majoritàriament **infermeres** i **conductores d’ambulància**). Destaca que a Escòcia es van crear **societats de cooperació** i comitès de suport que recollien aliments, medicaments i diners, i fins i tot transformaven cotxes en ambulàncies. Aquestes estructures estaven molt sovint **liderades per dones**, especialment vinculades al **Partit Comunista** escocès i a organitzacions para-sanitàries.

Núria descriu Escòcia com un país històricament molt **solidari i polititzat**, amb alta afiliació a **sindicats** i una poderosa branca del **Partit Comunista**. Explica el moviment del **Red Clyde** (Red Clyde Side) als anys 20, amb fortes vagues i reivindicacions obreres. Assenyala que la proporció de sindicats i mobilització social a Escòcia era molt superior a la resta de Gran Bretanya, i això ajuda a entendre per què hi ha tants brigadistes escocesos.

Núria defineix l’objectiu central de la tesi: **entendre les motivacions** dels brigadistes escocesos i comparar-les amb les d’altres territoris del Regne Unit. Explica que únicament un 8% no estaven afiliats a res; la majoria tenien carnet de partit o sindicat. Desmunta el **mite romàntic** de joves que s’apuntaven per “aventura” i el **mite econòmic** que venien per feina o sou: el **70% tenien feina** abans de venir i la deixen per lluitar contra el feixisme.

S’analitza com França i Anglaterra decideixen crear el **Comitè de No Intervenció** per por d’una Espanya satèl·lit de la URSS, mentre Hitler i Mussolini ignoren aquestes restriccions. El govern britànic aprova una **llei que prohibeix sortir del país per lluitar a Espanya**, de manera que els brigadistes es converteixen en infractors. A la tornada, el **Foreign Office** i els serveis secrets (MI5/MI6) els obren expedients que dificulten la seva reinserció laboral, sobretot en grans empreses i entre periodistes.

Núria explica que molts brigadistes tenen **feines bloquejades** a la tornada, especialment periodistes i obrers de grans fàbriques. A ciutat com Glasgow, grans multinacionals els vetaven. En canvi, les **dones infermeres** trobaven més facilitats per reinserir-se perquè sempre hi havia demanda de personal sanitari. Subratlla la duresa de veure’s vigilats per haver lluitat per una causa que el seu propi govern havia decidit no recolzar.

La conversa gira cap al **franquisme**. Núria assenyala que encara hi ha molts temes per estudiar: la **repressió específica contra dones** (com les *rapades*), les instruccions als soldats sobre com humiliar les dones quan els homes ja no hi eren, i la brutalitat d’aquestes pràctiques. També remarca que la dictadura va tenir un fort component d’**ultracatolicisme** i que falta un debat a fons sobre el paper de l’**Església Catòlica**. Finalment, indica que la **transició**, sobretot els anys 75–76, conserva encara molts buits i zones fosques.

Núria comenta les dificultats per accedir a informació sobre brigades i franquisme dins l’Estat espanyol (mails sense resposta a Salamanca, problemes a Albacete fins a canvis recents a la direcció del centre). En canvi, descriu com a **Anglaterra i Escòcia** tot són facilitats: arxius digitalitzats, museus com el **World Memorial**, la **Filmoteca de Londres** o l’arxiu de Guerra Civil de la **Universitat de Warwick**, personal molt col·laborador i investigadors que responen i comparteixen materials.

Núria explica com utilitza **Facebook** i grups sobre brigades a Escòcia per contactar amb nets i fills de brigadistes. Moltes famílies comparteixen documents i li demanen ajuda per trobar informació sobre avantpassats desapareguts. Ha aconseguit localitzar referències de brigadistes enterrats en indrets com el **Parelló**, i algunes famílies volen venir a Catalunya a visitar les tombes. Aquesta dimensió humana li dóna sentit al seu treball, perquè ajuda gent que ni tan sols sabia que l’avi havia vingut a la Guerra Civil.

Torna breument a l’experiència de Xile: Núria va treballar en entorns d’elit econòmica, en ple debat internacional sobre Pinochet, i va sentir comentaris molt reaccionaris. Assegura que **no es veuria vivint-hi** per la cultura política i el **masclisme** de la societat. A continuació reflexiona sobre un **retorn del masclisme** entre adolescents: alguns nois diuen estar “cansats de tant feminisme”. Lligat a això, observa també joves que tornen a la religió si els avis són molt creients, reproduint patrons conservadors en una societat que sembla haver retrocedit en aquests àmbits.

Es comenta que la **postguerra** també està insuficientment estudiada, sobretot pel que fa a **dones** i la doble repressió que van patir (moral, econòmica i física). Núria destaca el **patronat de protecció** i el fenomen dels **nens robats**, on la dictadura, els sectors ultracatòlics i institucions religioses (monges, patronats) van tenir un paper clau. Subratlla la desaparició d’arxius i la dificultat d’investigar aquests crims.

Núria confessa que **no pot anar a dormir sense llegir** almenys mitja hora. Llegeix sempre en **paper**; va provar el llibre electrònic però no l’ha convençuda. Diferencia clarament entre lectures de plaer i lectures de recerca: mai llegeix documents del doctorat al llit, perquè necessita subratllar, fer anotacions i això la desvetlla. La lectura de ficció o assaig general és el seu moment de relax i pau.

Abans d’entrar a la secció de **dones de la història**, Núria explica com va aprendre **anglès**: de jove estudiava **francès**, però la passió pels Beatles, Rolling Stones i Police la va portar a voler entendre les lletres. La mare la va apuntar a anglès i més tard, a Escòcia, va perfeccionar l’idioma. Avui, el 90% de la bibliografia del seu doctorat és en anglès, i considera que aquest idioma li ha obert moltes portes en la recerca.

S’inicia la secció **“dones de la història”** amb la figura d’**Annie Cargill Knight (de soltera Murray)**, infermera quirúrgica escocesa formada a l’Hospital Reial d’Edimburg. Provenia d’una família de vuit germans molt polititzats, tots vinculats al **Partit Comunista**, i dos germans més també van ser brigadistes. Annie va venir a Espanya amb la **unitat mèdica britànica** per assistir les Brigades Internacionals i va formar moltes **infermeres republicanes espanyoles**.

Núria explica que Annie era una infermera de gran prestigi i que això li va permetre estudiar gràcies al sistema escocès de beques per mèrit. Va venir amb els germans i va haver d’operar-ne un, que gairebé perd una cama. Va treballar a l’hospital instal·lat a la **cova de Santa Llúcia (Priorat)** i en **trens hospital** que s’amagaven en túnels per evitar bombardejos mentre operaven. Annie va deixar **gravacions orals** (conservades al World Memorial Museum) on relata amb una veu dolça històries molt dures del front.

Es narra un dels episodis més terribles que explica Annie: després d’un atac, ella i altres infermeres arriben a un indret on hi ha **nens amb braços destrossats i mans arrancades**. Descobreixen que avions de **Mussolini** havien llançat **bombes dins caixes amb l’etiqueta “xocolatini”**. Els nens les recollien i, en obrir-les, explotaven. Annie cura centenars de ferides i lleva un diari amb l’evolució dels pacients: se sent orgullosa quan comprova que, al cap d’un mes, tots sobreviuen excepte un nen, el **Miquel**, a qui potser caldrà amputar-li un dit.

Núria connecta l’experiència d’Annie i dels brigadistes amb el **repunt actual del feixisme i l’extrema dreta**. Recorda que els documents de l’època parlen constantment de la necessitat de lluitar contra el feixisme. Sobre la dificultat de suportar tanta violència en la recerca, explica que la seva protecció és donar sentit al dolor: **investigar, escriure i difondre** perquè aquestes històries ajudin a denunciar injustícies i a preservar la memòria.

Es destaca la presència creixent de **professorat i alumnat jove** en congressos de memòria, amb projectes de centre molt innovadors, fet que dona esperança. Núria recomana llegir el **Paul Preston** sobre Guerra Civil, considerant-lo una autoritat i molt pedagògic. Cita un llibre sobre **sis dones** (franquistes i republicanes, infermeres, etc.) com a exemple de bona síntesi del paper femení en la guerra.

Núria explica que un dels llibres que més la va marcar a l’adolescència és **“Matar un ruiseñor”**. El va rellegir d’adulta i va reafirmar la impressió que és una obra clau per entendre el **racisme** i la injustícia des de la perspectiva d’una nena. Recentment ha vist la pel·lícula i ha recuperat les mateixes emocions. Creu que aquest llibre hauria de formar part de qualsevol biblioteca familiar perquè és una manera excel·lent d’abordar temes socials complexos.

La conversa es fa més personal. Núria explica que, a banda del doctorat i la feina, es relaxa fent **restauració de mobles** com a hobby, sobretot els dissabtes al matí. Li agraden les **manualitats** i treballar sense guants, “tocant-ho tot” amb les mans. Destaca el caràcter manetes de la seva família (marcat pel món de la ferreteria) i la presència d’artistes (germana ceramista). També li agrada mirar pel·lícules i sobretot **viatjar**, en particular a **Escòcia**, on gairebé cada any passa el Cap d’Any i on percep una societat molt menys masclista que la xilena.

Núria parla dels seus **projectes després del doctorat**: li agradaria escriure algun treball específic sobre **Annie Cargill Knight (Murray)** i aprofundir en la figura d’una aristòcrata coneguda com la **“duquesa roja”**, que va donar quantitats enormes de diners a la causa republicana. Ja existeix un llibre sobre ella, però Núria ha descobert documentació inèdita en una biblioteca de Glasgow (unes 200 caixes) que voldria explorar amb calma.

La conductora tanca el programa agraint la participació de Núria i recordant que, tot i que es diu que som al **segle de les dones**, encara queda molta feina pendent. Ressalta, en aquesta setmana de memòria, les **dones represaliades pel franquisme** i les que van **lluitar pels valors republicans**. Es reivindica la importància de seguir parlant-ne, investigant i fent pedagogia, i es convida l’audiència a continuar seguint el programa.