Roser Bellet: ràdio, càncer i creativitat

Bon dia! Us saludem des del programa setmanal PICAM, bagatgim sobre salut relacionat amb els hàbits saludables i el tractament i prevenció del càncer de l'associació Prevenció i Informació Càncer Molents, PICAM, associació de pacients al servei de pacients. Avui entrevistem la Roser Bellet Cellarès. Ella és veïna de Molins de Rei, una dona plena de creativitat, passió i dedicació. Ha publicat recentment un llibre del seu pas per Ràdio Molins de Rei a l'any 1997-1998 en el programa Bon dia i bona hora, quan era director Miquel Armengol, on explica les anècdotes i acudits que ella feia cada dia. L'any 2006 li van diagnosticar un càncer de mama que ha superat amb valentia i actualment continua molt activa, dedicant-se a fer figures decoratives, fofutges, entre altres moltes coses que aquesta tarda ens explicarà. Així és que bon dia, Roser. Bon dia, Roser. Hola, bon dia. Aviam, explica'ns com va ser el teu pas per Ràdio Molins de Rei l'any 1997-1998. Bé, aleshores, Miquel Armagol em va fer una trucada telefònica on em va demanar si volia fer una petita col·laboració. Hi havia fet alguna, trucava a vegades. Ell sabia que era la meva... Il·lusió, devoció... De tota la vida. Passió, passió... La meva il·lusió hauria sigut treballar a la ràdio. El que passa és que els mitjans no acompanyaven i, doncs, bé, s'havia de treballar d'una altra manera. Em va trucar, em va demanar si volia col·laborar, no vaig dubtar-ho, li vaig dir que sí al moment, em vaig entrevistar amb ell i em va demanar fer una entrada del programa Bon dia i bona hora, que actualment encara hi ha. Encara es fa, sí. I aquesta entrada era carta lliure, o sigui, el que ella volgués, carta blanca. Era igual, una anècdota, un acudit, un pensament, el que jo volgués. I això és el que vaig fer. O sigui, cada dia jo pensava un dia per l'altre. Si algun dia tenia dues idees, les aprofitava, perquè a vegades m'era prou difícil. Dimarts una i dimecres l'altra. Evidentment. Cada dia n'hi havia una. O sigui, era de dilluns a divendres. Fins i tot a vegades em trobava que estava de vacances i em trucava per telèfon i la feia per telèfon. O sigui, allà on estigués. I tot això ho tinc recopilat amb quatre llibretes que estan numerades i per dates. I doncs la meva família em van demanar que per què no ho escrivia pensant en la família. I quan ja vaig començar a escriure-ho i tal, es va començar a animar la cosa, amb els meus nets i tal, i vaig intentar descriure-ho. I em van dir, si ho escrius, t'ho publicarem. Oh! Sí, tinc una filla que és correctora, una neta que és un crac i tot això li agrada molt, i entre tots vam posar una miqueta de nostra voluntat. El fil a l'agulla. Sí, el fil a l'agulla, evidentment. I el vam fer. La meva neta em va ajudar a publicar-lo. I el dia de la fira, d'aquest any passat, a l'hora del dinar, es van reunir tots i em van dir que em posés al mig. I jo dic, però si no és el meu aniversari. I diu, bueno, és igual. Diu, bueno, llavors ja us explicaré una miqueta, la nena, la meva iaia, ta, ta, ta, ta. I de cop em dona dos llibres. I em diu, té, em vas dir que em volies un per tu i un per la ràdio. Dic, sí, sí, un el vull portar a la ràdio, és evident. dic, doncs, quan tingui calés, us en faré un per cada un. Diu, no cal, iaia. I van sortir tots amb el seu llibre, cada un se'l havia pagat perquè els hi dediqués. M'estic posant de pell de gallina, estimats amics, perquè, a veure, això és trobar un mecenas, no, això és tindre una família com Déu mana. Va ser molt maco. Es va acabar plorant, evidentment. Bueno, si és que una miqueta més hi plorem nosaltres. Molt maco. A veure, això és molt maco. Molt maco. Què no hauràs fet tu per aquesta família? Per què et respongui aquí? Així, les coses no surten gratuïtament. Bueno, jo crec que me'ls he estimat molt, que això és el més important. Bueno, això per descomptat. Amb amor es fa tot. Sí, sí, sí. Com és que després de 25 anys se t'ha il·luminat d'escriure... No, no, no, això ja fa molts anys. El llibre sí, perquè tampoc no tenia material per fer un llibre. Ara sí, aleshores sí que el tenia, perquè eren 218 pàgines. I clar, hi ha material per fer un llibre. I cada dia, cada dia, les anècdotes... Escrits en tinc moltíssims, perquè ja de petita a petita, quan vaig començar a saber escriure, tinc coses de quan era molt joveneta, que anava a l'escola, quan se m'acudia a alguna cosa, escrivia. I ho tinc, tinc moltes coses, sí. O sigui, que tens que publicar un altre llibre, segur, eh? Home, vamos a por el tercero. Home, home, per favor. Exacte, exacte. Tinc moltíssimes coses, inclús de viatges que hem fet o el que sigui, que no me'n recordo a vegades d'alguna cosa, busco i trobo allò. I ho trobes. Ho tinc tot apuntat, sí. M'agrada molt, sí. Doncs és molt divertit, perquè cada dia, aquí ha escrit el que tu ja tenies a casa, vull dir que és el que s'ha publicat. Cada dia, cada dia, jo he començat a llegir-lo i dic, mare meva, però per pensar, cada dia el que havia de dir, i no només el seu pensament, acudits, anècdotes, sinó... Jo què sé, per dir alguna cosa... Sí, d'aquí ve també, quan em vaig posar malalta, de fer el diari d'una malaltia. Molt bé. Tot té la seva... El que passa és que hi ha un moment d'aquest diari que vaig deixar d'escriure. No vaig poder. Vaig dir, ja no puc més. Ara, quan em vaig tornar a veure ja capaç de tornar-ho a fer, vaig agafar, vaig reprendre el diari i fins al dia que es va acabar tots els tractaments i tot, vaig acabar el diari. Molt bé, molt bé. En el 2006, que va ser quan et van diagnosticar aquest càncer de mama, realment, quina experiència t'ha portat? Tornaràs a escriure aquest llibre sobre aquest tema? Continuaràs el que has començat, la mateixa tònica? Jo penso que serà un llibre de pensaments, anècdotes, potser de la meva vida, i entre elles, evidentment, hi ha aquesta, que no és una anècdota. No, per això t'ho anava a dir. És un malson, però un malson amb un final... Feliç. Feliç, sí. I penso que és digne d'escriure'l, sí. Home, jo penso que sí, perquè pots donar fins i tot exemple a tothom. Bé, aquest llibre, aquest diari, el vaig fotocopiar i el vaig portar a l'Ico. Ah, molt bé. Sí, el tenen a l'ICO. A través de la meva doctora l'hi vaig portar i doncs es va quedant allà. Ets una persona forta. Allà cada dia, en aquest escrit, en aquest llibre, en aquest escrit, cada dia tota l'experiència, durant tota... Cada dia que anava a l'hospital. Quan tornava, escrivia el que jo pensava aquell dia. Mira, un dels dies, que és el dia 19 de febrer de 2007, No havia estat mai a l'oncològic, ara ja no ho podré dir. Encara que el personal és encantador, m'estimo més a anar al cinema. La biòpsia, uf, no n'hi ha per tant. No puc dir que sigui agradable, però hi ha coses pitjors. M'han assignat la doctora Sònia Pernas, una noia molt jove, però m'ha semblat que hi entén molt del tema. Aquell dia vaig pensar això i ho vaig escriure. I així, quan tornava de l'hospital, escrivia... És una manera, també, de l'escriure de descarregar un mal moment. Evidentment. Vull dir, tots els que d'alguna manera faem o feu això... És molt positiu, eh? És clar, és passar, perquè, clar, la notícia... Tu pots ser forta, que és el que et deia abans, no? Sí, sí, segur que ets una persona... Ara, ara. Segur que ets una persona forta. Però, clar, quan reus una notícia així, que no és anem al cine... necessites agafar-te allà on sigui si tens fe o si t'agrada saltar o si t'agrada escriure que per mi és el millor que has pogut fer jo crec que sí m'ha ajudat molt moltíssim per tu i pels altres i per la teva família la meva família m'han ajudat tots això és bàsic també si no hi ha una família que recolzi el malalt amb el que sigui amb el que sigui et costarà més remuntar-ho. El meu marit, jo penso que ha hagut de passar molt. A vegades parlaves amb ell i el veies com mal humorat, i jo pensava, jo no m'ho mereixo, i jo pensava, ell tampoc no s'ho mereix. O sigui, a veure, ell ho passava malament, també. El que passa és que jo en aquell moment pensava que jo era el cercle del món, que jo era l'única que ho passava malament. Bueno, perquè eres tu al centre i dius, carai, ara sobre aquest amb mal humor. Sí. I sóc jo la que tindria que tindre el mal humor. Sí, ara ho entenc, que el pobre ho va passar molt malament. Jo també ho crec, que per l'estimació que et deu tenir, etcètera, etcètera, i els fills ja... Quants fills tens? Tinc tres filles. Molt bé. La gran, és de Marta, i dues bessones, la Sílvia i la Natàlia, sí. Molt bé. I tinc vuit nets, i una desneta. Uau, i és joveníssima, estimat, si la veiéssiu de cara, és joveníssima, molt bé. No, que tinc molts anys, eh. Però molt ben portats, estimada, se't dóna l'enhorabona. Per favor, per favor. És una persona molt, molt activa, eh? Vull dir que, sí, sí, actualment continues estant molt activa. Així que tens que explicar-nos aquestes noves activitats que fas als fofutges. Després també m'han dit que havies fet uns mocadors de ganxet i de núvia, no? Quants vas dir que havies fet? Ai! Bueno, per un casament d'una amiga meva que descasava el seu fill i tal, volia fer un detall per les senyores convidades a la boda. I eren 136. I vaig fer 136 mocadors de ganxet, tots igual, amb la mateixa quantitat de punta, tots blancs. És que jo ara tinc que fer un sopar, que si hi ha algú que m'escolta ja sap de què va... I li he demanat... Primer li he demanat opinió, però després ja he pensat, no, no, que m'ho faci ella. I, bueno, ja estem així, eh? Entre... En ello. En ello, exacte. Aviam què passa. Ara ens explicarà perquè, a més a més, fa moltes coses. Ah, sí, explica què vol dir el fofutxe aquest. Són un tipus de nines fetes amb goma, Eva. I jo les veia i pensava, jo això ho he d'aprendre a fer-ho. I vaig buscar, vaig trobar un lloc, i si us haig de dir que el que vaig aprendre ara no faig res d'allòs, perquè, clar, d'això ja fa 10-12 anys, i ha arribat un moment que ara el que faig és el que jo he anat aprenent jo mateixa. I, bueno, cada una sempre dic que la propera serà millor. A sobre ets autodidacta. Sí, sí, sí, totalment. I figures personalitzades, a més a més, no? Sí, sí, sí. Personalitzades, tu li carregues... He fet moltes letrades, amb el birrete i tal... O sigui, clar, el que no és personalitzat, impossible, és la cara, la fesomia, mai. Mai. Però el vestit, o algun detall que caracteritza aquella persona... no sé ara què es diria, potser és una pagesa, doncs va amb un cistell amb fruites, per dir alguna cosa, no? O sigui, sempre hi ha el detall que et diuen, el que et demanen. Estarem en contacte, estarem en contacte, perquè jo al mes de novembre tinc aniversaris de les netes. I amb els taps de suro... Oh, el tap de suro... Nena, és que m'han ensenyat una cortina de taps de suro que jo el tercer ja que era enviat el suro a la cadena, bueno, no us dic a bon. Hi ha, crec que són 3.000 i pico de càncamos entre suro i suro. Déu-n'hi-do, eh? 3.000 i pico, ets una dona de paciència, eh? A part d'activa... Per tot, per tot no, eh? Ara em dediques pràcticament a això, no? Bueno, tinc un marit que m'ajuda molt a casa. No m'ajuda, col·labora. Ara, així m'agrada. És molt diferent. Sí, molt diferent. I fins i tot, si m'ha d'ajudar a fer alguna cosa dels treballs manuals, també m'ajuda. És un molt bon company. I llavors això també em deixa a mi més temps per poder fer coses. Bueno, és que us dic una cosa, les que fem coses, a darrere tenim que tenir algú. O tens una assistente todo el día, o si no, como que no llegamos, pues necessitem un marit, una germana, una àvia, o el que vulguis. Estem jubilats i amb tot això també ens distraiem, clar. Clar que sí. I sobretot amb el tema de l'escritura. Ella fa molt d'escrits i suposo que... M'agrada molt escriure. Ara té que coordinar-ho per publicar el llibre, perquè té moltes coses escrites, però moltes. És una pena que no... Sí, però són escrits d'aquell moment, o sigui, d'un viatge, d'una circumstància, d'alguna cosa familiar, i clar, fins i tot tinc escrits, això ja és molt... enviats des d'un tiet del meu marit, de quan la guerra civil, els guardo, i tot això em dona per pensar, doncs també per... per pensar una miqueta en aquell temps el que vivien i el que vivim ara, perquè també hi ha guerres. Creu que podrem viure, exacte. I llavors ens en dona molt per pensar i per escriure pensaments. Molt bé. Com aquell pensament que feies de quan eres joveneta, que voltaves per aquí amb un Isarrei, que jugàveu al carrer... Jo sóc filla de la font dels casats. Ella és filla d'aquí, eh? Sí. I evidentment era un barri, i el barri sempre estava amb el carrer. I bueno, hi ha un escrit, que Maria Cinta ja l'ha vist, que el tinc fet també, que a mi em sembla... L'he presentat en un concurs, evidentment en castellà, perquè és per tot Espanya, no és d'aquí. I explico una miqueta... El que fèiem els nens al carrer. El que fèiem abans. El que fèiem saltar cor a les nenes. I de cop em desperto l'any 2025 i no veig nens al carrer. I allò ens explico el per què. I aquí surten les pantalles, el GPT, surt tot. Però clar, jo sóc una persona que m'agrada estar al dia, també. Llavors, he investigat què representen els GPT, per què es fa servir, què s'ha de fer servir per coses bones, no segons què... I tot això ho tinc... Internet, els mòbils... Soc molt inquieta amb tot això, i m'agrada molt. El xat aquest pot anar bé, a part que ens pot tornar més tontos, per coses d'aquestes. I que després ho posis tu, a la teva manera, amb les teves paraules. Està clar. Perquè, clar, som tres segons i, apa, ja tens la feina feta. No perquè ens torna tontos. No, no, no. Però bé, llavors explico una miqueta això i al final dic, ara ja sé el per què els nens no juguen al carrer. La seva inquietud i el seu joc s'han mudat a les pantalles. Exacte. Bueno, i veus grupets de 3 o 4 nens... I tots estan amb el mòbil. Sí, senyora. I no parlen entre ells, eh? Així com vosaltres, jo amb la Marissa, així que em trobo i bla, bla, bla... Ara hem d'acafar el mòbil, Marissa, què et sembla? Jo ja veig molta gent que no és tan joveneta com es lliuren, que també estan en una taula assegut. I cada una se'm morir. I la comunicació? A mi m'agrada el mòbil, però m'agrada molt. M'agrada per jugar, m'agrada molt. Però considero que els nens, de la manera que jugàvem abans, no és la manera que jugàvem ara. Jo tinc molt bons records. Ja li ho explico una mica, que hi havia una senyora que venia de Barcelona de vacances, que de vacances en feia molt poques, perquè reunia a tota la canalla del barri, de la Font dels Casats, i ens preparava guions per obres teatrals. I ens donava el guió a cadascú el que li tocava i havien d'estudiar. Evidentment, molt sèrio. No anàvem a jugar, anàvem a estudiar aquell guió. I quan s'acabava tot això, que era el mes de setembre, ens vestíem de catalans. Jo tenia 8-10 anys de catalans, les nenes amb la vestida catalana i els nens... I anàvem recollir... Ah, perquè el dia que representàvem l'obra, al seu jardí, a la casa Beraniega, que dic jo, allà representàvem les dues obres que fèiem cada any, i a partir d'aquí cobravem. Cobravem quatre o cinc pessetes, no ho tinc molt clar. I el que recollíem, què fèiem amb aquests diners? Els portàvem a la campanya benèfica del senyor Dalmau i Vinyes, a Ràdio Nacional. O sigui, és el que fèiem. I clar... I a partir d'aquí, sí, i a partir d'aquí, doncs ja dic que, esclar, que sí, que m'agrada molt tot això, però que dintre de tot encara segueixo somiant quan era una nena. Home, clar. Perquè, a més, tenim records bons de... Aquest record era molt bo. Home, clar. Ja sabíem que quan arribava a les 6 de la tarda ja ens havíem de posar a nostres mejores galas i cap a casa la senyora Estel a estudiar. Molt bé, molt bé. Jo anava a dir-te una cosa abans d'acabar. Et poden trobar la gent que els interessi veure les teves fofutxes que fas o encarregar-te o el que sigui? Sí, sí, les tinc publicades a Instagram. Tens alguna pàgina? Sí, tinc una pàgina a Instagram, sí. Si algú la vol veure és Roser, manualitats. No té més història. I allà hi ha tots els treballs que faig. Evidentment m'han sortit molts treballs d'aquí. No és que m'hi dediqui per treballar, perquè afortunadament no ho necessito, però és un hobby. És una cosa molt maca. I a més ho fas bé. M'agrada moltíssim. El que passa és que la gent no s'imagina la feina que porta. Home, els cabells aquells que m'has ensenyat. Mare meva. Amb el cabell negre, que diu de què és, la gent em pregunta de què és, dic de xocolata, i em diu no, de goma. De goma, de goma. De planxes de goma. Són planxes així de grans. I aquella planxa l'has de paraformar, escalfar, i boles de pòrex, conus de pòrex, tot és a base de coses... Sí, perquè el cabell aquell que m'has ensenyat era una niña amb rinxos. Amb rinxos, amb rinxos. Mare meva. Sí, sí, sí. És molt distret, és molt maco. Mira, vaig intentar, van venir dues noies per aprendre'n i vaig intentar ensenyar-los i van venir dos dies. I com van acabar van dir, això és massa difícil. No podem. Bé, per acabar el programa, sempre us demanem a la persona entrevistada una cançó que li dediquem i una frase que l'hagi motivat o bé un llibre, el que tu vulguis. Quina frase portes? Bé, a partir de la meva malaltia i a partir que m'he anat fent gran, una frase que acostumo a repetir bastant amb la meva família és parleu de mi. Parleu de mi vol dir que el dia que jo no hi sigui físicament que segueixin parlant de mi. Encara que sigui de lo pesada que era, és igual. M'és igual, xerraire, em dóna igual. Amb la quantitat de coses que tens, continuarem parlant de tu? Segur, la família i els demés. Perquè parlar d'un mateix, o sigui, d'un, quan un ja no hi és físicament, Continua estant a la família, amb els amics, continua. No es mor a la persona, si parlem d'ell. Quan deixes de parlar d'una persona res, és quan es mora, de veritat. Jo sempre els dic el mateix, sobretot el dia que jo no hi sigui, parleu de mi. És la paraula que m'agrada. De veritat, eh? És una miqueta profunda, una miqueta trista, però... No, a veure, és la vida, no? O sigui, quan naixem ja tenim segur que morirem. Serà el tercer mes o serà el cap de 90 anys? Ja. Però això ho tenim. I tant. Per tant, traiguem-hi aquesta por i aquesta cosa? No. No. Jo els dic, sobretot, parleu de mi. Exacte, exacte. Parlarem de tu. Parlarem de tu. I sobretot amb el tema dels llibres que... Les envencutes de la Roser, els fofutxes i altres coses. Ja et dic... Em trobo una amiga i et diu això. Diu, escolta, que feia ella... Bueno... Esbocadors de puntes... Bueno, també has de dir que la meva mare era modista. i ella tots els retalls de roba que li sobraven me'ls donava i jo feia vestits pels nens i els posava al carrer en una cadira tenia 8 o 10 anys i eren per vendre, era la meva botiga que no venia res però jugava d'aquesta manera avui en dia en els pobles de platja les nenes es posen i fan cullarets i es posen per allà doncs jo feia vestits pels nens escolta, i quina cançó vols? home, m'agrada molt el diango Molt. No tens mal gust. No. Quina cançó vols, El Diango? Home, ruso. Ai! Doncs te la diquem. Moltes gràcies, eh? Gràcies a vosaltres. Som molt amables. Ara te la posem. Si em poguessis estimar, una il·lusió fora complida. I viuria tan content que en mon rostre s'hi veuria la llum de la gara i vent i a tota hora et cantaria una cançó pels teus arrulls que jo mateix et faria i una cançó pels teus perquè enmig de tants esculls ells fossin la meva guia. Rosor, rosor, llum de la meva vida. Resoneixo en tots moments Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! de poesia i s'assemblen al cel blau que el cor ens dona alegria doncs ja que en tens presoner un dia i un altre dia i jo Roser, la meva Roser, puguis fer una companya. Roser, roser, i un de la meva vida sóc. Grusó! Els tallers que s'ofereixen des de Picam són gratuïts per a pacients oncològics i hematològics i persones sòcies de Picam, que amb la quota de 50 euros l'any podeu gaudir de tots els tallers. Al Casal Cívic de Monís de Rei Riera Bonet fem tall i confecció els dilluns i els divendres, Taller de memòria i musicoterapia els divendres a la tarda, banc de perruques, que les deixem gratuïtament. També fem marxa nòrdica a Molins de Rei els divendres al matí i exercici aquàtic els dimecres al matí a la piscina municipal per la prevenció i recuperació de l'infedema. Així com un servei d'assessorament gratuït per a pacients oncològics Hi ha matològics sobre tipus de perruques que es poden comprar, com han de ser, sobre barrets, mocadors, i també sobre maquillatge i cosmètica. Aquí aleshores són a convenir, eh? Per inscripcions a tallers i activitats, així com per informació del banc de perruques, podeu enviar un WhatsApp al telèfon de l'entitat, que és el 672-021-403. Bé, fins aquí el programa d'avui. Agrair l'entrevista a la Roser Vallet, que ha sigut molt interessant, i rebeu una salutació de tot l'equip del programa. L'Anna, jo mateixa, la Marissa i la Eli, que estan al control de so, i com no, a Ràdio Molins de Rei. Fins la pròxima setmana a dos quarts d'una. Que tingueu molt bona setmana. Sigueu feliços. Recupera aquest i tots els nostres programes a radiomolinsderrey.cat. Bon dia, és la una, us parla Pili Garcia. Avui és el primer dia del macrotall de la línia R3 de Rodalies entre Moncada i Vic per les obres de desdoblament que s'allargaran durant 16 mesos. El servei s'ha substituït per un pla alternatiu per carretera amb busos llançadora, però el dispositiu ha generat queixes entre els usuaris...