Vetlla per error, gats desapareguts i Renfe: Imserso, seguretat infantil i consells d’Alfred Picó, amb clàssics de Cliff Richard a Sara Montiel

Aquí comença de tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses de tu a tu. Amb Pere Bergoñón Rabantós, Pierre. Hola, molt content que ens retrobem de nou. Si esteu escoltant el diumenge al matí, No dic res. Però si m'escolteu ara que són les 4 i 10 minuts de la tarda, que el carrer fa un sol que crema, que veig la gent amb mànega curta i amb calor, i jo vaig amb una jagateta i no porto una bufanda perquè porto un mocador al coll. i així estic tremolant que a bon entri no hi hagi aire condicionat. És que a veure, que m'haig de passar tot l'any angustipat. De veritat, jo si algú s'hi troba igual que jo, suposo que deu estar negre, igual que estigui jo amb aquest tema. Esperem que no, que ara arribar a l'hivern m'arriba per mi, que em trobi més bé i que ja no tingui fred. Comencem amb música, perquè no he vingut aquí per parlar d'engostipat ni del paracetamol. I serà la primera cançó que escoltarem a Cliff Richard cantant Congratulations, la cançó que va cantar l'any 68, que ell en tenia 28 i semblava que n'hagués 18. Escoltem-lo. Congratulations and celebrations, when I tell everyone that you're in love with me. Congratulations and jubilations, I want the world to know I have you. Who would believe that I could be happy and contented? I used to think that happiness hadn't been invented. But that was in the bad old days before I met you. When I let you walk into my heart. Congratulations and celebrations, when I tell everyone that you're in love with me. Congratulations and jubilations, I want the world to know I'm happy as can be. I was afraid that maybe you thought you were above me That I was only fooling myself to think you'd love me But then tonight you said you couldn't live without me That round about me you wanted to stay Congratulations and celebrations. When I tell everyone that you're in love with me. Congratulations and jubilations. I want the world to know how happy I can be. Congratulations and jubilations. I want the world to know I'm happy as can be. I want the world to know I'm happy as can be. Ara, al temps de la informàtica i que tot va amb tablets i tot va pel mòbil, jo encara continuo amb una àmina, amb un escrit on faig notes del que us haig de dir. De vegades només hi ha una paraula i ja em recordo, la memòria no em falla i parlo, però altres vegades haig de deixar-ho córrer perquè no entenc la meva lletra. Això que ja sé, i de vegades ho he fet, però no me'n recordo, no hi penso, em fa mandra, escriure amb majúscules. Quan escric lletra tipum metge, després ni jo mateix sé el que volia dir-vos i haig de pensar que em torni a haveria l'expiració per una altra setmana. Però, una altra cosa que em pregunto, què ha passat amb els gats? Aquestes colònies de gats que hi havia a la part de Camp Malvell, que dona de l'extrem més direcció Papiol fins als ponts de Can Baruta, hi havia uns gats que de vegades baixaven al pati no de casa meva, sinó de la casa del costat, que llavors no hi havia ningú i que es pot baixar, i aquests gats no feien cap mal i no n'hi ha ni un. I si és a la part de la granja de la clínica, la clínica a part darrere de la clínica Clarriera, n'hi havia molts. Ara n'hi ha moltes rates. Però de gats si ni un. Què ha passat amb aquests gats? D'acord que hi havia masses i que s'havien d'esterilitzar i que alguna cosa s'hagi de fer. Però que hagin passat anys i no n'hi hagi ni un, ningú m'expliqui com se'ls ha eliminat o què es fa perquè les rates campin. allà com si fos casa seva, i els gats no en veiem ni un. Escoltem Tom Jones, la cançó... Ella és una mujer. És en anglès, però ja us he dit així, perquè el que us deia abans, ho vaig, una dama, us ho deia abans, ho vaig escriure en anglès i ara no sé ni què diu aquí. Fins ara. Well, she's all you'd ever want. She's the kind I'd like to flaunt and take to dinner. Well, she always knows her place. She's got style, she's got grace. She's a winner. She's a lady. Oh, oh, oh, she's a lady. Talking about that little lady. And the lady is mine. But she's never in the way Always something nice to say What a blessing I can leave her on her own Knowing she's okay alone And there's no messing She's a lady No, no, no, she's a lady Talking about that little lady No, she never asks very much and I don't refuse her. Always treated with respect, I never would abuse her. What she's got is hard to find and I don't want to lose her. Help me build a mountain from a little pile of clay. But she knows what I'm about. She can take what I had to shop and that's not easy. Well, she knows me through and through. And she knows just what to do and how to believe me. She's a lady. Oh, she's a lady. Talking about believing. Oh, oh, oh, oh... Fa dies que us volia explicar una cosa, però haig d'estar inspirat perquè és una cosa que va passar i és una mica enrevessada, una mica complicada per explicar, no? Perquè fa molts anys i, segons com em piques, a mi no s'entén bé, a veure com em surt. Va ser no sé si el 79 o el 80, és a dir fa 45 anys o 44, com a poc. Llavors, jo, naturalment, no tenia l'edat que tinc ara, era un noi jove i que tenia molts amics, cosa que ara, precisament, és diferent la situació, molt diferent, tenia moltes amistats, molts amics, i a tota hora era bona per trobar-nos, per anar a bon fons, a tot arreu érem ben rebuts, hi havia bon rotllo, hi havia llocs per gent de la nostra edat arreu. sigui a Barcelona, sigui a Sant Vicenç, sigui a Sant Feliu, a tot arreu hi havia pubs musicals i coses que ara ja no hi anem. Però em situo a la meva edat i no hi havia els telèfons mòbils, ja ho sabem, hi havia fins i tot qui no tenia ni telèfons fixa. pocs, però hi havia algú que no entenia. Llavors, jo truco a casa d'aquest amic i em diu a la seva mare, no, sí, sí, sí, ja m'ha dit, em sembla que vindries, no sé si avui o demà, però que vindries. Però... A veure com va ser, però quan arribo a casa d'ell em diu, escolta, ha marxat. Ha marxat i se n'ha anat a casa d'un altre amic que jo no tenia tanta confiança. Per anar-hi sí. Llavors era diferent. Ara podria una goseria. Jo haig d'anar a casa d'aquell amic si no m'he quedat. Ara si no has quedat amb el mòbil has dit, puc venir o no, ara és diferent, però llavors no. Jo vaig cap allà a casa d'aquest altre conegut d'aquest més amic meu. I quan soc a dalt em trobo amb un germà d'allò. Hola, passa. I jo entro i si passa dic que no, i són tal. Ah, no, no, no. Ah, però no em deia res. Dic, però vindran. No ho sé, però si vols ves que són aquí al costat. Ah, sí? Sí, sí, ves que no sé si... Vés-hi, em va donar l'adreça. Jo, tornem a estar amb allò que anava a una casa que no sabia on era, però si aquell m'ho deia, els altres havien dit que sabien que jo hi aniria i allà no hi eren, jo no podia telefonar, com us he dit abans, me'n vaig cap allà. Quan arribo, em trobo... Era un edifici de pisos. Em trobo la porta de baix oberta. Llavors, sí que ja hi havia aquests timbres que trucaves i potser t'obrien des de dalt. o no t'obrien, però almenys et sentien. El tema és que hi havia la porta oberta, no hi havia les pors que hi ha ara de les ocupacions i les portes dels edificis, per si venia algú, estaven obertes. Jo vaig pujar, no sé si era el primer o el segon pis, però quan arribo trobo la porta no oberta de bat a bat, del lloc on m'havien dit, però tampoc ajustada, com mig oberta. Jo no recordo si vaig veure algú per dins i al veure'm a mi ja sortirien a obrir-me i no calia dir res o vaig tocar el timbre, no me'n recordo, però sé que surt algú, crec que era una senyora, passa, passa, passa, passa? Bueno, sí, entro, i quan entro notava com un... una mena de silenci. Però no era un... Era una mena de silenci, no exactament silenci, una cosa estranya. I que em diguéssim passa, sense preguntar-me res, com si m'estessin esperant, i llavors entro com un menjador i veig una taula, una taula, i tota la gent asseguda al costat d'aquella taula i tothom mirant-me a mi. Jo dic hola. I llavors veig que aquells dos eren... no hi era l'amic, el company d'aquest conegut meu, era la mare. La mare d'aquest amic meu no, de l'altre. Hi havia aquella senyora i l'altre. I se'm queden també mirant, però ningú diu res. I jo, amb aquell silenci, tanta gent, sense dir res, allà, i reunits, dic, això sembla, però no vaig tenir temps de pensar-ho, que ja ve... Ai, Pere! Surt una senyora d'allà, com una mena de passadís, una senyora que sí, i jo la coneixia de tota la vida, fins i tot havia vingut a la meva perruqueria, no molt, però lo suficient com jo per conèixer-la, i la seva família, una germana, havia treballat amb la meva mare i veïns. Coneixia, però no sabia on vivia. Va ser casoleta. Ai, Pere, gràcies, fill. Què fa la teva mare? I jo estava treballant amb la meva mare. Bé, bé, gràcies. Ai, sí, Pere, mira, quins ho havia de dir, oi? Jo, llavors, ja m'ho anava olorant i encara ara m'agafa com una mena d'alfredor. de pensar... Em sembla que... Ai, mira, entra, entra, què vols passar? Entra, ja soc a dins, ara, quan se vol sortir, i entra com una altra mena de passadís, on hi havia dues portes, una tancada, però l'altra estava oberta. Passa, passa, no et fa res, oi? I dic, ara, i si no, i el que jo em temia, quan entro en aquella habitació, ah, hi havia un taüt, i tot de cadires al costat, no sé per què, ara se'm representen aquelles cadires i em diuen tres persones sentades i jo no deia res. I llavors, esclar, jo miro pensant a veure qui serà, aquí hi ha algun difunt però jo no sé qui és, no puc dir res. Jo amb això ja em vaig apartar una mica i vaig tirar cap a un cantó amb una por de no entrebancar-me en una cadira d'aquelles que estaven posades d'una manera que jo sortia i llavors em poso també a la vora de la porta i que haig de sortir d'aquí d'alguna manera, que de moment encara m'estic salvant, no s'han adonat que jo aquí he vingut de casualitat per accident. Me repenjo també darrere i toco amb l'esquena com un quadro, però no era un quadro, eren aquells rellotges, no sé si eren rellotges o un termòmetre, que eren com rodons de dalt i de baix i molt llargaruts. Jo me'n repenjo i allò es va moure una mica, que només falta que tires algun quadre a terra aquí. Vaig anar passant i miro aquells dos que m'estaven mirant, jo no dic res, em quedo una estona allà, em diuen si vull seure, dic no, no seguis aquí perquè et preguntaran alguna cosa i tu no has vingut aquí de res. No sé com vaig ser i vaig baixar aquelles escales no corrents perquè s'hagués notat massa. Vaig baixar a poc a poc però que semblava un fantasma, no sabia ni on era. I dic, Pere, t'has escapat d'això. Llavors em vaig quedar per allà fora, no me'n recordo ja massa, a esperar que baixessin aquells dos, i quan baixen... Pere, com és que has vingut? Però si el seu fill, li dic a aquella senyora, em diu que heu anat a una vetlla, Jo no hi vaig, però ja no us explico més. Després els altres reien i fins i tot jo... Després ho explico com una anècdota. Escoltarem Cuore per Rita Pavone, que aquells anys que jo us parlo s'escoltava molt aquesta cançó. Mio cuore tu stai sofrendo Cosa posso fare per te? Mi sono innamorata. E per te pace no, no, non c'è. Ha, ha, ha, al mondo. Sei ridu, sei bianco. E solo tu dividi con me. D'ogne la crima, ogni palpito, ogni attimo d'ami. Sto vivendo con te, i nei primi tormenti, le mie prime felicità. Jo li vull un pene, un mando de penes. I tu vas dintre de mi. Ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah Sempre di più Sempre di più Tu, tu sofrirai A mio povero qua A mio povero qua Sofrirai di più Fa unes setmanes vam fer un reportatge en què un noi ens va explicar tota la història de Camp Malvell i part de Calçamaran. M'heu dit algú pel carrer que de vegades, em parleu del programa i jo ho agraeixo, que, si ho podíem repetir, avui no serà, però aviat ho tenim en ment i ho tornarem a passar. No tot el programa d'aquell dia, sinó aquesta part, que eren uns vuit minuts més o menys, o deu, que parlava de la història de Camp Malvell. No sé tu, aquesta vegada canto jo. No sé tu, però jo no hi deixo de pensar, ni un minut arribo a oblidar. Els teus llavis i carícies de tant bé com van passar-ho l'altra nit. No sé tu, però jo voldria repetir la tendesa que vas fer-me sentir. En la nit que amb tu vaig riure, el moment d'intensitat que junts vam viure. No sé tu, però jo que avui començo a enamorar-me. Sóc allí i amb tu no deixo de somiar. amb la gent que tan estimo a les fosques. Et somio, no sé tu, però jo t'enyoro sempre al matí el desig que avui no puc reprimir. A la nit, quan no m'adormo, dono voltes, m'entristeixo. Em fas falta, molta falta, no sé tu. No ho sé tu Però jo t'enyoro sempre al matí El desig que avui no puc reprimir A la nit quan no m'adormo dono voltes Me'n tristeixo Em fas falta Molta falta no sé tu. No sé tu, un bolero d'Armando Manzanero sí, que a mi sempre m'agradava i és dels menys coneguts, i a mi és un dels que m'agradava més, i vaig voler cantar en castellà. Després vaig pensar que en català quedaria bé i és la versió que acabeu d'escoltar. Naturalment, el Manzanero no em va ajudar amb el català, això m'ho vaig haver de fer sol. Aquest estiu que ja s'ha acabat ara, començaments d'estiu em sembla que va ser un cas molt trist, molt, que també havia passat alguna vegada d'un pare que aquell dia portava el nen a l'escola, però no ho feia normalment. Aquell dia va ser una cosa puntual. Llavors, el nen anava a darrere. Això ja ho hem passat per televisions, per els diaris. El nen anava a darrere i al lloc de l'acompanyant no hi anava ningú. I ell, com tant ens passa a nosaltres, fins i tot els que som grans i estem jubilats, que fem mil coses. i volem estar a tot arreu. Però no, la gent de 40, de 50, de 30, que tenen feines, responsabilitats, mil coses que fer, i conduint, et distreus, un ja condueix, com aquell que està fent una... No, condueix com una cosa que la fas tant cada dia i a la mateixa hora, i sempre seguint el mateix recorregut, normalment, que ell no va pensar, no va recordar, que el nen estava darrere. Va deixar el cotxe i quan se n'adona o se'n recorda hem passat hores i amb la calor i la falta d'aire, el que sigui, aquell nen va morir. Això sé que ha passat altres vegades, sortosament no moltes. Vaig pensar que un dia diria aquí per la ràdio la possibilitat que el nen anés al lloc de l'acompanyant. perquè si el nen és silenciós, si el nen és un infant que dorm o que no parla o que espera que el pare li digui alguna cosa i no diu res, però si hi ha una cadira posada amb el cinturó de seguretat a l'acompanyant, això no passaria, no pot passar mai. El pare no marxaràs del nen al costat, però a darrere és molt perillós. Escolteu, ara em sembla que és Angel Verham per dins. Re-release me, per tots vosaltres. Please release me, let me go For I don't love you anymore. To waste our lives would be a sin. Release me. And let me love again I have found a new love, dear And I will always want her near Lips are warm while yours are cold For I don't love you anymore Two ways my life would be the same So release me And let me love again. Please release me, can't you see? You'd be a fool to cling to me. I never lie would bring us pain. So release me and let me love again. Cada any, per aquest temps, a part d'avisar-me de la vacuna de la grip, m'arriben les cartes de l'incerso dient que puc anar aquí, que puc agafar el peninsular, i puc anar a Canàries, i puc anar a Mallorca, i puc anar al Mar Menor, i puc anar tot arreu. Però no vaig enlloc. I no perquè no m'agradés. Clar que m'agradaria. Però, a veure, els hotels, no disposen d'habitacions per a gent que viatja sola. Naturalment, jo no aniré a dormir en una habitació amb algú que no conec i que encara que conegui, i jo no tinc confiança ni per dormir amb el meu germà, no. Hi ha gent. Que vivim sols, estem acostumats no només a viure, sinó a dormir sols, perquè hem de pagar una habitació doble, hem de pagar 200 euros més per una setmana, que potser et diu que val 600 per dir alguna cosa, has de pagar 200 o 300 euros més només perquè tu dormiràs sol. Llavors, A què li demanem una explicació? A l'incersor? Als hotels? És que això passa sempre. Són aquelles coses tan clares però que no s'arreglen. Ara serà Roberto Carlos, que ens canta Solamente una vez. Solamente una vez Amén la vida Solamente una vez Y nada más Una vez nada más en mi huerto Brilló la esperanza La esperanza que alumbra el camino De mi soledad Una vez nada más Se entrega el alma Con la dulce y total Renunciación Y cuando ese milagro realiza el prodigio de amarse Hay campanas de fiesta que cantan en el corazón Una vez nada más Y cuando ese milagro realiza el prodigio de amarse Hay campanas de fiesta que cantan en el corazón Solament una vez. Solament una vez. Solament... solament una vegada per Roberto Carlos quasi no el reconeixia, que ja no havia escoltat aquesta cançó. Aquí la nostra tarda es tarda de descobriments. Com podem descobrir que la Renfe ha estat, potser dos anys, vaig saber-ho més tard, però amb un sistema recurrent que li deien que podies viatjar de franc, D'aquí, de Molins de Reis, si ho treies, fins a Manresa, fins a, crec que a Igualada, fins a Sant Vicenç de Calders, i tantes vegades al dia quan volguessis. Però això es va acabar, va dur uns anys i es va acabar. Ara ja no, hi ha les targetes i tal. Però ara, precisament, que es suprimeixen tants trens, que s'atrassen tant, que el de les 4 no passa i has d'agafar el de dos quarts de cinc perquè el de les 4 i 20 l'han suprimit a més del de les 4 que no ha arribat. Ara que hi ha tot això, no cal que torni a fer aquesta gratuïtat de recorrent que es deia. però penso que passem de no cobrar res, que ho trobo una mica incomprensible, a que per anar de Molins de Rei a l'Harbós et costi 10 euros anar i tornar. Això ho trobo car. Penso que, i més ara que hi ha els ibaixos amb els horaris, estaria bé una reducció, no una gratuïtat, sinó Però no funciona així? Parla que arribarà temps i temps i temps que si es pogués obrir, ara que això ja ho he dit altres vegades, la part que dóna a muntanya de la nostra estació, potser deu passar amb altres, ara que tot va amb màquines que et compren el bitllet, que te'l segellen, que t'obren, que et tanquen i que si algú vol colar es cola igual tant si és per davant com per darrere, no es pogués fer una sortida per la part muntanya que evités per si tens el cotxe aparcat. a la part muntanya, quan acabo de dir, o vius per allà, no et veis obligat a passar aquell túnel que de vegades fa mitja por i donar tota la volta per davant del que era o encara és el Bar Esport. Això no ho arreglaré jo, però avui tenia ganes de dir-ho abans que escoltem a Julio Iglesias en No em torno a enamorar. No me vuelvo a enamorar, me da miedo la tristeza, me hace daño hasta el llorar, el vivir de esta manera. No me vuelvo a enamorar Ya no quiero que me mientan Que otra vez me hagan soñar Y otra vez Dios me arrepienta No me vuelvo a enamorar Ya no quiero que me quieran que me vengan a contar tantas cosas que me llenan. No me vuelvo a enamorar que el amor me ha convertido en errante que de andar se perdió por el camino. No me vuelvo a enamorar. No me vuelvo a enamorar. No quisiera que el destino otra vez me haga esperar. Ese amor que nunca vino no me vuelvo a enamorar, que es vivir una mentira. cuando se ama por amar y el amor se hace rutina. No me vuelvo a enamorar que he sufrido ya bastante y ahora que ya ya no está suforo mucho más que antes. No me vuelvo a enamorar, no me quiere quien yo quiero, que me importa el que dirán si por ella yo me muero. No me vuelvo a enamorar, Bé, no, sempre em tindreu aquí a mi explicant coses i exclamant-me d'altres o criticant, fins i tot, que si la Renfe hauria de deixar sortir per darrere, que si s'atrassen les obres, moltes coses, no. Tindrem convidats, el que passa, que les d'aquesta temporada per qüestions d'horari, de poder venir a aquesta hora, que ho fem aquí en directe, hem de quadrar de mirada que vagi bé a la mitja hora, el tècnic de so David, que agrair-li la seva atenció de sempre a la persona que ha de venir, i que a mi també. Llavors... Ho anirem seguint, hi ha uns quants convidats a convidats que ens esperen. I ara llegiré, m'ha arribat, em van fer arribar una pàgina de la contra de la vanguardia, està en castellà però jo us ho llegiré i aniré traduint. Alfred Picó, professor de comunicació, el primer que li pregunten com es responen als WhatsApps i ell diu, s'ha de contestar sempre, un silenci és més cruel que un no. Va voler dir que val més dir, mira, no puc, sincerament, encara que sigui, això ho dic jo, encara que no sigui veritat una mentida de pietat, com aquell qui es diu, mira, no puc venir perquè a mi em fa vergonya anar allà o a aquella hora no em va bé o jo no em llevo mai tant d'hora, però un no, que quedi clar, amb aquest WhatsApp no contestar i deixar un silenci. Això diu que és cruel. També li pregunten què és comunicar. I diu que l'altre t'entengui bé. Et sembla molt fàcil. Li has de deixar molt clar el que li vols dir. És millor 10 paraules que 10 línies per llegir. i continua dient-li algun truquet si has de parlar en públic. Diu que una coneguda meva en una festa ho va fer i jo l'hi vaig aconsellar. Primer, agraeix les persones que han vingut, gràcies per ser aquí, i després fes una mica de balanç del que ha sigut aquell últim any per tu i el que et fa gràcia fer en el vinent i que t'agradaria compartir-ho amb ells. A partir d'aquí, poca cosa més. I després continua dient de donar llargues, tampoc. Tornem a estar amb allò. Val més dir que no podré venir perquè aquests caps de setmana sempre surto amb la família. Per exemple, encara que sigui un cap de setmana cada tres mesos, però no has dit cap mentida, que els caps de setmana acostumes a sortir amb la família. Però no diguis que et trucaré, deixa'm el teu telèfon i no truca mai. Això va també per les persones que jo els dic que vinguin al programa, que em diguin, per exemple, és que jo parlant públic a mi em fa una cosa, em fa respecte, jo dic segons què, no ho sé, mira, Pere, no. M'agradaria més que em diguessin que sí, però no, ja sé que no. Però no... Ja et trucaré, ja t'ho diré, quin telèfon tens, a quina hora és, 40.000 preguntes per no venir mai. No dic que això m'hagi passat, que ningú es doni... No ho dic per ningú, però pot passar. A llavors també li diuen, amb els whatsapps, que s'han de contestar sempre, com he dit abans, diu... Ah, també que amb la foto que es posa, que posis una foto teva, no del teu gos o del teu gat o de la casa on vius, cosa que crec que jo tinc la casa, perquè no valen parlar amb el teu gos ni amb el teu gat ni veure quina casa tens, valen veure't a tu i parlar amb tu. Llavors, el text també diu allò, deu paraules, com he dit abans, màxim. I la informació primera d'entrada. Si tu li vols dir, necessito que vinguis al meu aniversari, que és el dissabte vinent, perquè si no ets tu i jo amb la gent que vindran no tinc prou confiança, ja et necessito. Això, el primer. No enrotllar-te amb una altra cosa que arriba un moment que el final no té tanta importància. I també, amb un mateix WhatsApp, parlar només d'aquest tema. Si llavors li vols dir també que la setmana que ve a Olesa fan la passió i el convides, digue-li a un altre. I un altre tercer tema amb un altre, Instagram. Quan li pregunten d'Instagram diu que si fa servir Instagram, que el dediquis... Si tu fas cançó, parla de cançó. Si tu el teu és la cuina, parla de cuina. Si el teu és la interpretació o la fotografia, parla d'això. No barrejis mil temes a Instagram que la gent acaba no llegint-ho. Això no ho dic jo, ho diu aquest senyor Alfred Picó. I també, per telèfon, si has de trucar amb una persona, anota't tres paraules o tres frases del que li hagis de dir. No sigui que amb la conversa amb l'altra persona et distreguis i quan has penjat t'adones que t'ha quedat alguna cosa per dir. Escoltarem ara, us picaré els ulls. Us faig l'ullet perquè em seguiu escoltant totes les setmanes. Sara Montiel. Le vi por la calle, pasó por mi lado, me dijo un requiebro que fue de mi agrado. No quise mirarle, no fuera a zararle. Él me dijo, vida, que me quisiera igual que en la gloria quizás que viviera. Y yo, ruborosa, me puse orgullosa. Sus ojos en mí se fijaron con tal fuerza en el mirar, que entonces sentí una cosa muy difícil de explicar. ¿Más qué iba yo a hacer si se echala fácilmente la mujer? Pero el caso que no tuve reflexión y le di mi corazón, Loquita de gozo al verme adorada, sin darme yo cuenta ya estaba colada. ¿Por qué me decía que se derretía? Sus ojos morunos, un poco entornados, quedaba en mi alma con fuerza clavados. Y así como loca, decía mi boca. Por Dios mírame, Mírame poquito a poco, por favor. Que quiero saber si es verdad que tú me quieres como yo. Repite que sí, que no quieres a ninguna más que a mí. Y si dices tú que sí, ya verás. Hem acabat el programa. Queda per la setmana vinent. Us esperem.