Montse Martí: del Club i la Biblioteca a Mongòlia

Comença de tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses de tu a tu. Amb Pere Vergoñón-Reventós, Pierre. Ens tornem a retrobar avui, aquesta tarda. Si ens escolteu, sempre us repeteixeu el mateix, el diumenge al matí. Bon dia i bona tarda pels que esteu aquí en directe avui. Jo tinc la satisfacció que la Montserrat, la Montse Martí, m'ha dit que sí. a venir aquí, a venir aquí al programa. Hola, Montse, benvinguda. Moltes gràcies, bona tarda a tothom. Em feia por que em diguessis, em dirà que no, em dirà que haig d'anar a explicar jo, però no, al final em vaig dir que sí, que vindries, i aquí estem. Bé, és que jo vaig estar molts anys, alguns anys, amb el Miquel a la ràdio, amb els comentaristes. Ah, sí? Sí, que la primera resposta va ser un no, perquè em feia molt de respecte, però en cosa de segons vaig dir, sí, Miquel, doncs ho accepto, ja vindré. I llavors tens experiència aquí? No, no, no, no, tanta experiència, no. Els comentaristes a mi em faria més por que el que farem avui. Perquè els comentaristes han de tocar un tema i has de saber i un altre Podent sap més que tu. I avui és Festival Montserrat Martí. Avui és per parlar de lo teu. No m'espantis. Perquè, a més a més d'haver estat comentarista, tu vas ser... A veure, què vol dir sòcia fundadora del Club Natació Molins de Reina? Uf, que vas molt enrere. Resulta que aquí a Molins hi havia un grupet de jovenalla que anàvem a la piscina de Vallirana i allà vam formar part del Club Natació Vallirana. I amb això que aquí a Molins, els anys finals del 60, 68, 69, es va començar a moure el tema de tenir una piscina aquí a Molins. Volem piscina, posaven a les parets. I bueno, total, que al final va ser una realitat. Si no recordo malament, va ser el 70, que es va fer a la inauguració de la piscina, I llavors es va fer com si haguessin uns campionats socials i qui vam estar nedant i fent les curses érem els de Molins, que estàvem a la piscina de Vallirana. Que vau portar la idea aquí i la vau fer... Van organitzar, es van muntar, doncs això, com uns socials, uns campionats, uns socials, per fer alguna cosa per donar vida a la piscina, per la inauguració. I amb això que, clar, van fer les carreres de crol, d'esquena, etcètera, etcètera, després la cursa americana que se'n diu... Tot el que allà a la tribuna hi havia el que era alcalde, el Lluís Puiggarí. I Muner. Sí, sí. I després també hi havia els nostres pares, que estaven allà a la tribuna. I amb això que el Lluís Puiggarí li va dir a el Joan Janés i a mon pare, escolta, diu, no són les vostres filles aquestes que estan nedant aquí? I clar, sí, nosaltres, els Can Major, bueno, tot una colla. I llavors ens va dir, bueno, doncs ja m'esteu ara aquí muntant el club i organitzar tot això, perquè aquí Molins de Ré també ha de tenir un club natació. I a partir d'aquí ja es va començar. Jo recordo que em vaig apuntar, d'aquesta vegada me'n vaig anar a Barcelona, que vaig posar una perruqueria allà, i em va saber greu, però l'any 71, tot l'estiu del 71 vaig anar a la piscina, el 72 ja no vaig poder. Però escolta'm, llavors era piscina, no hi havia gimnàs com ara. No, no hi havia. Només hi havia piscina i un bar, crec. Sí, que va fer una labor molt maca en aquell moment amb el Josep. La barra era d'aquelles escales que era de dalt, un primer pis, i llavors la barra quedava a mà esquerra i a mà dreta hi havia tot un espai molt gran amb sofàs i posats de manera per fer tertúlies. Com un pub, però molt gran. Sí, però era molt gran. I al fons hi havia un passadís on hi havia les diferents seccions, no era només natació, sinó que jo diria que hi havia també altres esports. No sé si hi havia potser el despatx dels ciclismes, no sé, jo crec que n'hi havia més. Era com un... Sí, un lloc on hi havia... A veure, com unes oficines o un petit despai, el que hi ha ara a la Federació, poder una miqueta... Bueno, és igual. Hi havia uns despatxos i allà hi havia altres... Però el que privava era la piscina. Clar, la piscina. Que encara hi vas. Encara hi vaig. Sí, sí. A nedar o també a dalt a fer esport? Vaig més a fer esport a dalt. A fer esport i després intento a veure quan puc anar perquè està molt sol·licitat aquesta activitat... és l'esquena sana, perquè és una activitat que està molt bé, molt bé, i la veritat, si l'esquena la tens bé, pots fer el que sigui. És que aquest club natació té moltes activitats, es fan moltes coses. Ara tu em dius una que jo no ho sabia i hi vaig cada dia, també. Ni jo me les sé, perquè n'hi ha tantes. Sí, però l'esquena sana, que és com un exercici... Esquena sana la porta el Marcos, que és osteòpata, i llavors són uns exercicis que sembla que no treballis res, però en canvi, quan t'aixeques, notes que sí, que realment l'esquena... Fas alguna cosa d'hipopressius, també, en els exercicis... Jo he posat a l'anunciar pel Facebook, ja saps que ara les xarxes funcionen, que vindries avui aquí, per si algú ho vol escoltar, no? Que suposo que sí. I posava que tu vas treballar a l'Ajuntament en diferents àmbits. A la biblioteca en va ser un? Sí, a la biblioteca vaig estar-hi 22 anys... Està aviat dit, eh? Sí, sí, sí. Mira, tot va venir perquè jo estava en el Centre de Normalització Lingüística, fent una substitució. Que llavors estava allà a la plaça del Mercat. Pot ser? No, estàvem al Can Amatller. Ah, Can Amatller, val. Però l'edifici antic, entravem per Enric Granados. Ah, sí, sí, sí, sí. I allà compartien els espais amb cultura. La biblioteca penja del negociat de... Bé, en aquest cas era cultura, no? Llavors, em vaig assabentar estant allà fent, en el centre normatiu lingüístic, aquesta substitució que havia quedat una plaça vacant a la biblioteca i que s'obria, doncs, un procés de selecció. I on era, llavors, la biblioteca? Que ara hi ha el SEMP. La planta on hi ha el sem, el primer pis, doncs allà. Sí, sí, allà, al carrer de... Sí, aquella pujareta. Que es deia Biblioteca Pau Vila. Sí, sí, sí, sí, sí que fa anys d'això. I allà vaig estar 22 anys. Escolta, posarem música i escoltarem la cançó que Elton John li va dedicar a la princesa Diana. La tenim a punt? Gene, no, I never knew you at all. You had the grace to hold yourself by those around you. They crawled out of the woodwork and they whispered into your brain. They set you on the treadmill and they made you change your name. You lived your life like a candle and you blew it. You never know who to cling to when the rain set in. And I would have liked to know you if I was just a key. Your candle burned out long before your legend ever did. Fins demà! And it seems to me you lived your life like a candle in the wind. Never knowing who to cling to when the rain set in. And I wouldn't like to love you, but I was just a king. The candle burned out long before the legend ever did. I'm a young man in a twenty-second row To see if you were something more than sexual More than just our parallel and Monroe And it seems to me you lived your life Like a candle in the wind Never knowing who to play into When the rain set in I continuem amb la Montse Martí, i parlàvem de l'Ajuntament, que havies estat 22 anys a la biblioteca, però també amb altres departaments, no? Sí, després vaig haver de fer una mobilitat per a temes físics, i el lloc on vaig anar d'això a parar va ser a l'oficina que ara s'en diu OH. Ah, sí? L'Oficina d'Atenció Ciutadana. I abans, com es deia? Ui, no me'n recordo. Però feia la mateixa feina. Sí, la funció era la mateixa, però es va, si no recordo malament, es va canviar. Vaig començar quan l'edifici, o sigui, el despatx, l'atenció pública es feia en la mateixa ajuntament, entrant a les escaletes a mà esquerra, doncs allà és on es feia l'atenció. Avui dia la decepció, que jo no porto, sí. I després vam passar aquí al carrer de baix, a l'edifici de la gent gran, que es diu. Aquest edifici de colors macos. Però ja hi vas estar, tu, aquí baix, també? Sí, sí, sí, també. És que en total a l'OH hi vaig estar-hi vuit anys. Quants? Vuit. Vuit i vint-i-dos allà? D'on guardes més bons records o d'alguna anècdota de la biblioteca, de l'OH... Potser de la biblioteca, perquè a la biblioteca hi va haver molta entrega. De fet, la biblioteca no tenia masses activitats. Era una biblioteca com una mica tancada, era de portes endintre. I, en canvi, va haver-hi un moment, no sé potser si jo portava dos o tres anys, i va haver-hi un canvi de direcció, tot el que va fer va ser de la nit al dia. I jo em vaig trobar com molt, molt, molt realitzada, en el sentit que ens veníem força bé amb la directora, ella tenia ganes de fer coses noves, i jo, de fet, també, no? I vam organitzar moltíssimes activitats, moltíssimes. Em sembla que et recordo d'ella, jo, d'haver anat alguna vegada i sí, per això sabia de l'Ajuntament, ara sé una mica més perquè m'ho estàs explicant. Conserves amistats d'aquells temps de... Sobretot d'usuaris. D'usuaris i usuàries, sí. I crius petits que venien i que, clar, ara ja són grans i pares de família encara continuen saludant i parlem de la biblioteca i de les experiències d'allà. I d'algun viatge, no? Mangolia deu quedar bastant lluny, no? De Molins del Rei? Viatges és l'altre vessant que a mi m'agrada. Aquí no, aquí no. Sí, però hi ha gent que els agrada anar en pla turista, però a tu em sembla que és més viatgera, descobrir, em sembla, trepitjar-ho. Trepitjar-ho, trepitjar-ho. Perquè a Mongòlia he vist unes fotos allà amb uns... Sí, explica-m'ho. Bé, sortint de pandèmia, doncs a mi m'agrada molt també el que són les cultures precolombines. I no es mira coses d'aquelles que no hi ha res que sigui de casualitat. Em va entrar un anunci que s'organitzava en un seminari portat per un professor d'universitat, no? Tot el que em vaig apuntar. Aquest seminari el portava Francesc Bailón, també especialitzat en cultures precolombines, i a partir d'aquí vaig fer un primer viatge amb ell, que va ser a l'Equador. Els viatges que organitza aquest professor... No són viatges, que també estan bé, també en faig, no? Però de fer turisme, però que passes per sobre, per fer una idea una mica del país i ja està. Però amb ell no, el que fas és conviure amb la gent d'allà. És a dir, busquenies i llavors vius amb ells, vius amb ells, cuines amb ells. I clar, llavors és una manera de viure molt més enriquidora, perquè t'emportes molt més coses d'allà. A més a més, tu deixes part de tu allà, però també t'emportes part d'ells amb tu. Jo encara recordo aquest primer viatge, que ja fa uns anys, després a Madagascar, Groenlàndia, ell també està especialitzat en la cultura inuit, porta vint i pico d'anys a Nanti fent expedicions allà, i, de fet, el coixer de la pel·lícula el va cridar perquè fos assessor i després hi ha fet també Mongòlia. Mongòlia. I t'hi vist allà amb una mena de cassola grossa que estaven remenant, que era allò com un fricandó, però fet d'ells d'allà. I tu menjaves. Sí, clar, menjava i cuinava amb ells, menjava amb la menjar d'ells. És a dir, que tu no et feies estranya. No, és que has d'estar obert a tot. Has d'estar obert a tot, si no malament res. A Mèxic és més difícil perquè estan picant. I si és molt picant, doncs suposo que costa. Però si no... Bueno, també em vaig acostumar, i quan vaig anar a la Índia, tres quarts del mateix. Molt picant, eh? Sí, també mengem picant, sí, sí. Doncs aquí a Mongòlia, el que vam fer va ser el primer viatge que vaig fer a Mongòlia, perquè aquest any he tornat, em va agradar tant el de l'any passat, que aquest any he repetit un altre. Vam fer el que és la part... És a dir, primer arribes a Olambetar, que és la capital, i d'allà parteix tot, no? i vam anar a la part del nord, que agafa ja tocant a Sibèria i Kazajistán. I vam estar amb tres o quatre èrnies al Kazka, després vam estar al territori d'Ukhan, amb el Xatán, aquests en diuen els domesticadors de renns, i són, com es diu això?, que porten el bestiar. I això ho he vist en una pel·lícula, només, sí, això, que m'explica, sí. I aquests també, tots aquests són nòmades. O sigui, ells, com que van amb el bestiar, allà, quan vénen sobretot les neus, Doncs Clau Bastia va caminant i ells van al darrere plegant les tendes, les llurta, els duquen, els xatans, el que tenen no són llurtes, les llurtes són aquestes rodones blanques, les típiques, i els llurtes, els xatans, el que tenen són típics, les tendes, perquè ens entenguem, dels indis. fetes amb pals i cobertes amb la pell dels renos. I res, comoditats, gens ni mica. Aquí vam arribar a 15 graus sota zero. I amb què els tapaves? Doncs amb la roba que portàvem. Amb la roba que portàvem. 15 sota 0 és molt fred. Sí, sí. Molt. I resulta que les tendes aquestes, les tipis, al mig tenen una estufa de llenya. Però clar, només està carregada la primera càrrega, perquè després es fan torns per anar carregant, però la següent ja va dir jo no trec el braç del sac del fred que em veia. Ah, perquè s'ha de sortir o sortir del sac per posar llenya. Clar, per posar llenya, sí, sí. Fins de sota... Escolta'm, ara escoltarem una altra cançó, que serà Parole, parola de Mina, i continuarem parlant de Mongòlia i de Polònia, si et sembla, que sé que també hi vas anar. Ui. Cara, cosa mi succede esta cena. Ti guardo, ed è come la prima volta. Che cosa sei? Che cosa sei? Non vorrei parlare. Cosa sei? Ma tu sei la frase d'amore cominciata e mai finita. Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai. Tu sei il mio ieri, il mio oggi. Proprio mai. Il mio sempre, inquietudine. Adesso ormai ci puoi provare. Caramelle, non ne voglio più Certe volte non ti capisco Le rose e i violini Questa sera raccontami un'altra Violini e rose li posso sentire Quando la cosa mi va, se mi va Quando è il momento e dopo si Una parola ancora. Parole, parole, parole. Ascoltami. Parole, parole, parole. Ti prego. Parole, parole, parole. Io ti giuro. Parole, parole, parole, parole, parole. Soltanto parole, parole tra noi. Ecco il mio destino, parlarti. Parlarti come la prima volta. Che cosa sei? Che cosa sei? Che cosa sei? No, non dire nulla. C'è la notte che parla. Cosa sei? La romantica notte. Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai. Tu sei il mio sogno proibito. Proprio mai. È vero, Speranza. Nessuno più. Ma mi passione dai, hai visto mai. Si spegne nei tuoi occhi la luna e si accendono i grilli. Caramelle, non ne voglio più. Se tu non ci fossi, bisognerebbe inventarti. La luna è di grilli. Normalmente mi tengo all'unosfera mentre io voglio dormire. Una parola ancora. Ascoltami. Parole, parole, parole. Ti prego. Parole, parole, parole. Fins demà! Fins demà! Em sembla que en un lloc d'aquests de Mongòlia, algú m'ho va dir, això no ho sé per tu, hi ha un poble o uns pobles que fan una festa, una festa molt important, Que les àguiles, les àligues... És això, no? Sí, sí. És l'ètnia dels kazajos. Està repartida per tota Mongòlia i per als països limítrofs. I resulta que fan un cop l'any una trobada que per ells és com si fos unes olimpiades. Perquè és una ènia que caça amb l'àguila dourada. El que fan és agafar les àguiles amb masets un parell de mesos i la domestiquen i l'ensenyen a caçar. Fins que tenen 5 o 6 anys que llavors ja les tornen a deixar lliures. Llavors el que fan amb aquesta trobada, que és a la tardor, és demostrar les habilitats que tenen amb l'àguila. És a dir, hi ha uns esquers que posen en el centre d'un lloc molt gran i l'àguila la tenen de dalt de tot de la muntanya. i amb sons l'han de cridar perquè vingui a buscar l'esquerre. I llavors el que ho fa més ràpid, que ens demostra que sap més, doncs és el que guanya. Després també fan el tir a l'arc, perquè l'arc amb un gol és diferent de tots els altres, és un arc que té dos arcs. Sí, te fa com un... Sí, com si fos un... Una B. Sí, correcte. Perquè així la fletxa es veu que surt amb més força i més lluny. I això només és d'ells. No hi ha altre... I aquestes àrigues... Les utilitzen per alguna cosa? Perquè em va dir algú que les ensenyaven. Sí, per caçar. Les domesticaven. Per caçar? Per caçar, sí, sí. I, de fet, un dels esquers que posen allà a la pista, l'espai aquest tan gran, allà a l'estepa, és una pell de bé. És una pell de bé i l'àguila, veus com va cap allà i amb les seves urpes se l'emporta, no? Sí, sí. No el voldria veure pel pati de casa aquesta. Bé, nosaltres ens en vam posar una a la mà i vam pujar dalt de tot d'una muntanya i és que va ser brutal que ens va passar per sobre el vol de l'àguila per baixar a baix de tot a l'Estepe on hi havia doncs el Cazajo que l'estava cridant. Cazajo que és un home d'una tribu? Sí, és el nom de l'Etnia, sí. De l'Etnia. De l'Etnia Cazajo, sí. I aquest Cazajo, que era un Cazajo que la cridava i ella va anar cap allà, com un gos que el crides i va... I et segueix, bueno, hi va. Ja s'ha impressionat, eh, veure aquestes àl·ligues, si són grosses. I tenir-la al braç és impressionant. I obertes no sé quants metres. Oberta que és com aquesta taula, no tant. No, més gran. Més gran que aquesta taula? Sí, i tant. Si té tota la sembla quasi el pont del riu de Molins de Rei. No, molt gran. Aquesta taula són dos metres i més. Més, doncs més, més. Obertes les seves ales és molt més gran. I el cap? Com és de gran, el cap? No sé, ara no sabia dir-ho, però... Potser són les ales amb molta amplitud, però ha de ser impressionant. Escolta, i si ens en anem a Polònia, Varsovia o Cracòvia? i Crecòvia. Ah, t'agrada més? Sí. Perquè hi va néixer el Joan Pau I... Tanta fa això. No. El Joan Pau II, no el primer de Venècia, em sembla. No, no. Crecòvia t'agrada més? Sí. Varsovia està bé. La segona vegada que la vaig visitar em va agradar més perquè em va emportar una persona que estava treballant a l'Institut Cervantes i ens va portar a llocs interessants. Però l'ambient em va agradar molt més Cracòvia. Més senyorial o més... No, més com nosaltres. Més vida, sí. Varsovia potser és més gran i llavors la vaig trobar com més freda. M'he repartit tot. Els parcs són grans i la vaig trobar això. El qualificatiu seria l'adjectiu de freda. I aquella catedral tan alta, tan alta, amb una catedral que hi ha a Cracòvia, que sé que surt totes les postals... Jo hi vaig convergar i tot allà, no ho diguis, ara que no se senta. Hi vaig convergar amb tot perquè un dia em vaig llevar d'hora i vaig anar cap allà i m'hi vaig a convergar, que ho podré explicar. Bé, i sé que hi ha dues torres molt altes al centre de Cracòvia, però si Cracòvia, llavors a tu va agradar. I aquell poble que diu que les cases sempre estan pintades perquè les pinten els veïns, com és aquesta història? Sí, el poble no me'n recordo del nom, perquè vaig trobar amb una guia de viatges, i ens va costar molt trobar-lo. No sé per què, no estava indicat. Al nord de Polònia? Mira, com que ens portava un matrimoni d'allà, polonès, No t'ho sabria ubicar. Sé que el sur queda la part on esquien, les muntanyes, que també ens hi van portar, i això devia estar per allà, al centre. És que hi va haver algú que em va dir que la part del nord era la més maca de Polònia, però això, vés a saber, potser no hi havia anat mai. Explica'm, què passa amb aquestes pintures? Resulta que allà tenen per costum, ja fa uns anys, que fan un sorteig, i en aquest sorteig totes les famílies hi participen, i aconseguíssim que sortís Cal Martí d'Orrec, posem pel cas. Ui, mirem, ha sortit... Sí, sí, sí. Llavors, el poble s'aboca a pintar la façana, i totes les... És a dir, allà són casetes, i pinten tota la casa, els exteriors de la casa... amb flors, bé, amb el que sigui, no? Fan dibuixos o fan ocellets... I la veritat és que és molt pintoresc, aquest poble. Ah, bé, el pinten, però al mateix temps s'adonen amb dibuixos i figures, no és només amb l'enquinà. No, no, no, no. Quan dic pintar, és... Clar, si no m'explico millor, es pot entendre malament. Fan dibuixos. Les façanes surten dibuixos que poden ser d'ocell, d'art floral, d'animals... Jo pensava que fossin diferents colors, blaves, verdes, que hi ha d'orna també. Però no, no, a més amb dibuixos. Amb dibuixos, amb dibuixos. Com murals. Sí, tipus mural, però molt, molt dibuixat. I això fan una vegada de tant en tant? De fet, ara, perdona... La foto que tinc del Facebook estic arreprenjada amb una façana que es veu unes flors o unes eures o així, i és justament d'aquest poble. Però a veure si m'he perdut. Això dius que ho fan una vegada a l'any i ho fan... Una vegada a l'any, quan acaben una casa, tornen a fer un altre sorteig i tornen a fer una altra casa més. És un sorteig, ara li ha tocat a Cal Martí del Rec i ara li ha tocat al fill de la Laieta de Campaïssa i li fan a fer la seva. I aquella casa pot estar acabada de pintar o està bé, però llavors li fan un dibuix maco. No és que la vagin a restaurar, sinó adornar-la amb dibuixos artístics. Ah, molt bé, això ho vas veure. I si no t'hagués portat aquesta guia, no ho sabies que existia. No, perquè és que fins i tot el matrimoni que ens portaven a recórrer a Polònia ni ho sabien. O sigui, no sabien d'aquest poble. I per això ens va costar també trobar-lo, perquè ells havien d'anar preguntant perquè, si no, no anàvem a parar. Però eren tant les ganes que teníem de veure aquesta curiositat que, bueno, no vam parar fins que vam donar amb aquest poble. Noia, enhorabona per haver fet aquests viatges tan complerts, perquè no només és anar a veure el centre i fer quatre fotografies, sinó és viure-ho. Bueno, i els estillers també de l'Eit Balessa, on va ser l'Eit Balessa, que després va ser president de Polònia. Sí, sí, l'Eit Balessa vas anar a veure allà on... Els estillers, també. D'on ell va fundar el sindicat... No me'n recordo. El sindicat tenia un nom que no me'n recordo. Sí. Solidaritat. Solidaritat, sí. També ho veuen a veure. Sí, sí, sí. També la ciutat aquesta, molt industrial. És que el nom el tinc al cap, però és impronunciable. Ganst o alguna cosa així. És impronunciable. Escoltem a Barbra Streisand, que també costa de pronunciar Barbra Streisand. People. People, people who need people, are the luckiest people in the world. Fins demà! Are very special people They're the laffiest people In the world With one person One very special person But first be a person who needs people. Fins demà! With one person One very special person A feeling deep in your soul Says you are half now your whole No more hunger and thirst But first be a person who needs people are the luckiest people. A Auschwitz no hi vas passar, o només no hi vas arribar a anar perquè m'has dit que teníeu pocs dies. No era tant del tema de dies. Quan vaig estar a Gansd, allà hi ha també una fàbrica, l'empresa que, bueno, després vas fer un llibre, que era la Lista de Schlinder. Sí. Un alemany que, doncs, amb la seva fàbrica, allà va amagar moltíssims jueus i, doncs, bueno, els hi va salvar la vida i hi ha la llista. Vaig estar a la porta per entrar a visitar-la, perquè es pot visitar, i vaig notar com una energia tan potent que no em deixava acabar d'entrar. i l'altra visita que tenia era justament el d'Auschwitz, i ja no em vaig atrevir ni a anar. Vas tenir com una fòbia, com una por, com un vertige. No, no, és una força que noto. Em va passar a Praga. A Praga hi ha el barri Jueu, i dintre del barri Jueu hi ha un monument a l'Holocaust, amb tots els noms dels que van morir allà, en l'Holocaust, I a continuació entres en un cementiri petit, antic jueu, i jo sóc una persona que a mi justament m'agrada visitar allà on te vaig, als diferents països, és un bitxo raro, però visitar els països, ah, i els cementiris. I vaig entrar, com qualsevol altre, no vaig ni caminar 100 metres, que vaig notar una energia... tan forta que no vaig poder continuar i vaig haver de sortir. I això mateix ho vaig trobar després aquí a Polònia. El viatge a Polònia em va passar el mateix i com que ja tenia l'experiència... Et va impactar? Sí, i allà a Auschwitz ja no hi vaig entrar, ja no hi vaig anar. Escolta, viuries fora de Molins de Rei? Mira, jo vaig estar 5 anys vivint fora de Molins de Reina. Però a on? A Barcelona. Ah, així, jo també, eh? Jo em vull dir lluny. No, però és que justament t'ho dic, perquè estava aquí mateix, i en canvi jo he tornat a Molins. Jo em sento molinenca. Sí, molinenca, però és que viure aquí... Jo enyoro molt Barcelona, hi vaig estar 10 anys. Sempre he tingut la casa aquí, encara hi soc ara, però llavors hi havia la meva mare, jo doncs sempre procurava venir, venia. Però el dia a dia, la vida, jo la feia allà, les meves amistats eren a Barcelona. Això sempre ho he enyorat. Això ho he enyorat. La Barcelona dels anys 70, 80, ho he enyorat molt. Però viure aquí, és el que tu em dius, en Molins de Rei... Estem una mica a Barcelona, també. Ara, jo et dic, viure fora de Barcelona o de Molins de Reis és anar-te'n a 300 quilòmetres. Que saps que Barcelona queda tan lluny. A veure, jo tinc un espai a Ortigueira, que és Galícia, a província de Corunya. Que tens un espai allà? Sí, tinc res, un refugi. I hi vaig, hi vaig sovint, però jo haig de tornar. Vas allà i estàs 15 dies, un mes, o el que sigui? Sí, 15 dies, o l'estiu, per exemple, ara vaig estar dos mesos allà. I a platja? Sí. Ah! Tinc platja i muntanya. Ah! I és un poblet a Corunya, sí. A Corunya, sí. La província de Corunya. I el Consell es diu Santa Marta d'Ortigueira, que té 22 aldees, o parròquies, I la veritat és que és molt famosa perquè fa molts anys que fa l'edició del Festival del Mundo Celta. I és molt maco, sí, és molt maco. A mitjans de juliol, durant una setmana, agrupen totes les 5 nacions que diuen... No, menteixo, són 8 nacions celtes, i venen allà amb els seus... els conjunts de gaiters, i tots allà, i fan tota una setmana. Jo tenia per preguntar-te si fas vida socialitzada, com es diu ara. Aquesta paraula jo no la sentia mai, deia, fas vida social, t'agrada contactar amb la gent, tens coneguts, grups... Ara es diu socialitzar. Llavors jo t'ho volia preguntar i veig que sí, però no només aquí. Ara en parles de Galícia i vas fer mistats a Mongòlia, pel que veig. Si tornessis, trobaries algun conegut encara? I tant. El barri, la tuya... Sí, sí, sí. Això és molt maco, eh? És el que et dic, que aquests tipus de viatges, com que connectes tant amb la gent, tu t'emportes part d'allà, però també deixes part... Amb la tuya i amb el bagui, ara tenim el WhatsApp i amb el WhatsApp ens anem enviant coses. Fotos i... Comentaris i... Sí, sí, sí. Escolta, tu saps que hi havia un camí abans que anava des dels ponts de Can Baruta fins a Can Revella, que hi havia una figuera, una figuera centenària. Saps on era? I tant, i tant. Justament el camp que cultivava el pare començava allà a la Figuera. Que hi havia com una barraca. Una barraca, sí. I acabava, més o menys era un hectàrea, tenint entès que era, i acabava just on començaven els camps o la propietat de Can Ravella. I que després hi havia la masia també a continuació, d'uns camps. I vosaltres teníeu tots els arbres i tal a la dreta, al costat de la Riera. Correcte. I hi havia caquis també, Palo Santos. Hi havia caquis, hi havia préssecs, peres. Llavors la pera blanquilla famosa, que era una pera d'aigua, que ja s'ha perdut. Ja han sortit d'altres modalitats i la pera blanquilla s'ha perdut. Ara no queda res d'això allà? No, si és que ja ni jo reconec, he anat per allà a caminar... Sí, sí, pots anar a Can Revella caminant, el que Miquel, la figuera i la barraca aquesta... L'únic que reconec és la Riera, que aquesta no l'han tocada. La resta, no ubico res, on estava la barraca, on estava la figuera... Bueno, mig molins ha menjat de la figuera aquesta. Jo també. I jo hi havia anat tantes vegades a buscar roballons a l'hivern a Can Revella perquè era amb mig família, perquè era jugant de petit, perquè la riera que anava... Sí, ara està diferent. Però menys mal que la riera encara es conserva i la masia també. Sí, sí, sí. Bueno, jo suposo que es deu estar considerada com a patrimoni a preservar la masia. Sí, jo me'n recordo que jo sempre ho he dit, hi havia a Can País, a casa dels meus avis, que es va cremar un temps i no s'ha derrocat del tot, està fet a pols, però jo sempre deia que si això es restaurés, d'aquí 100 anys, encara hi seria, com la de Can Rebella, d'aquí 100 o 200 anys, encara hi serà. Sí, si es va mantenint, sí. Ah, sí, les deixem caure, però bé, això no és fàcil, gospel. També un altre lloc on ens socialitzo. Ah, sí, sí. M'encanta, m'encanta. I vas quedar molt sovint? Mira, quan va ser? El 2014, en Salaquera, vaig intentar entrar en el grup, perquè em vaig assabentar llavors que hi havia el grup aquest de gospel aquí a Molins, però ja havien tancat. Vaig anar a l'Esteve 47, en la botiga que estava al costat del Barba, i em va dir a l'Esteve que ja s'havien tancat, i vaig quedar amb llista d'espera. Però l'any següent ja em vaig espavilar abans i vaig poder entrar. O sigui que el 15, des del 15 que estic allà, a Gospel Feelings. Conec dos nois que treballen al mercat. Pot ser que estiguin aquí al Gospel? El Ramon. El Ramon, sí. Ah, a veure, no, jo conec un altre que es diu Javi i Jordi. Ah, el Javi i el Jordi, sí, però aquest any no han continuat. Ah, perquè veig que ara no me'n parlen, però me'n parlaven molt del gospel i per això ara m'hi has fet pensar. Sí, i la Sònia, la dona del Xavi, també, també estava en el grup. Ah, sí, ella tampoc, ara tampoc hi va? No, els tres ho han deixat. temporalment ho han deixat. Són gent que està en actiu, tenen feina i sé que fan altres intimitats. A veure, nosaltres assegem tots els dimecres de 9 a 11 a l'escola de música, de 9 a 11 de la nit. Clar, gent, tot el dia treballant, i més, pel que explicava el Xavi i el Jordi, Déu n'hi do. Treballen molt. Clar, tenen també el bestiar, que cuiden. Un terreny aquí dalt, sí. Total, que, bueno, se'ls feia feixuc i ho van deixar. Però la veritat és que sempre ens han dit que han disfrutat moltíssim estant allà a gospel. I després teniu activitats i llavors, quan hi ha alguna actuació, és quan podeu lluir-vos de tot el que heu estat assajant els dimecres. Sí, de fet ja tenim dues activitats que són ja fixes. Una és la Fira de la Candelera. La Fira de la Candelera, en l'espai que es fa amb les entitats. Nosaltres allà sempre fem una actuació de més o menys uns 10 minuts, un quart d'hora... I després també en una altra la tenim el que és el final de curs. El final de curs, que ja depèn de com coincideix els espais, si trobem espai el fem al juny i si no ens toca fer-lo a la primera setmana a juliol. Jo recordo que ho va dir perquè a la meva cosina... Carme Mañé, que té el mercat també, i va estar. També va estar, sí. I va venir una coneguda d'ella a parlar-me de l'August, perquè havíem d'actuar per la fira, amb aquest programa d'ara. I sé que vam parlar més o menys d'això. Sí, sí. Bé, continuarem un altre dia, has de tornar a venir perquè parlarem de més coses, però ara ha quedat alguna cosa al tinter que volguessis dir, alguna cosa que t'agradaria fer. T'ho volia preguntar també, però com que ja veig que en fas tantes, ja sé que t'agradaria fer tornar a Mongòlia. Si t'haig de dir... Bé, ara m'estic preparant per anar a Guatemala. El mes de març tinc projectat anar a Guatemala, I resulta que, bueno, hi ha el viatge que són 18 dies, però després hi ha una extensió, que aquesta la pots agafar o no, però jo l'he agafat, que és fer 100 quilòmetres per la selva, en 5 dies, per anar a veure una piràmide, que es veu que és espectacular. I la Montse ja... Jo buscant els reptes, patapam, allà que vaig, no? No, no, ets aventurera. I m'estic preparant també per això, per no molestar la resta del grup, perquè serem cinc persones que anirem per allà, a la selva. No hem parlat de la vida familiar. Hi ha un noi, que jo l'he vist al trenc moltes vegades, i també per la piscina, i sempre m'ha saludat. Però jo no sabia... Molt simpàtic, el fet de saludar-me... Jo en tinc tres i tots tres som molt simpàtics. Sí, doncs sí, aquest sí. I Riel és com la mare. Sí, i agradable. A més, a mi em sembla que no hem parlat mai, però sempre m'ha saludat i ara l'he vist en una foto, en una fotografia que hem posat dient que tu venies aquí. I dic que ha de ser fill d'ella perquè està al primer pla de la fotografia, no?, davant de tot. I m'has dit que sí. Sí, sí, sí. Però en tens dos més. Sí. El que m'estàs parlant és del Nil. El Nil, que ara en aquests moments és professor del Bernat Alferrer, però també està ficat amb el camell, també està ficat al Club Natació Molins, està a la Junta, i alguna cosa més també, grup. I els altres, potser els tinc vistos, però ja no ho sé. Els altres són més grans. Sí, i el mitjà que es porten 15 mesos amb el Nil, que és l'Èric, Eric Marçal. Aquest, clar, no el pots tenir gaire vist, perquè ara d'entrada viu a Sabadell, però ha estat molt fora perquè s'ha dedicat professionalment al waterpolo. Ha anat a Mundials, una medalla de bronza... És alt, també és alt. Sí, sí, sí. Com el pare, tots són alts. Tots, sí. I el gran sí que l'Imar, l'Imar Marçal, que viu aquí a Molins, però treballa fora, treballa al Papiol. Té un taller de mecànic, ell és mecànic, i hi està al Papiol. Però també té moltíssimes amistats. Vull dir, vas per Molins i a mi em saluden com a mare de l'Imar o de l'Èric o el Nil. Sí, sí. A mi em coneixen, la mare dels Marçal. Més que la Montse Martí, la mare dels Marçal. Segur que els conec de vista, però el que em sona més aquest, esclar, el veure'l a la foto aquí amb tu, doncs hi he pensat, però si no, no... A veure, quan ens queda 3 minuts... Ui, que ha passat ràpid, això. Ah, sí? Això vol dir que t'ho has passat bé. Sí, i tant, i tant que sí. Sí, hi ha de vegades gent que els diuen, persones que els fa una cosa, ahir parlàvem amb una que gairebé la vaig renyar una mica, ja fa un any que en parlem i sempre estem dient, ai, és que em fa com una cosa, bé, doncs ho gravarem. No, no, no, doncs jo puc dir-ho que molt tranquil·les o tranquils, que passa una hora superràpida I bé que disfrutes, la veritat que sí, perquè són coses que són vivències i és una manera de compartir-les. És com si a mi em conviden per anar a un lloc que m'atrevissin, quan ens anem a parlar de Cuba i de cantar i de Molins de Reis. Estàs còmode. La paraula és aquesta. Com que estàs còmode, doncs parles obertament. Que no és venir-se aquí a examinar, ni molt menys. No, no, tampoc. És una tertúlia molt distesa. Sí. Escoltem per acomiadar aquesta cançó de la bohèmia i amb aquella diem a la Montse Martí fins molt aviat, que no passa gaire temps que tornis a ser aquí amb nosaltres. Ai, doncs amb molt de gust. Quan em digueu, jo torno. Una forta abraçada a tots. Molt bé, gràcies, Montse. Bohèmia de París, alegre boja i gris d'un temps que va passar-nos. Endavant d'un mirall amb vestit de cancant Posaves tu per mi quan jo boig d'emoció Pintava amb passió el teu cos fatigat Fins que arribés el sol potser sense menjar I sempre sens dormir La bohèmia La bohèmia Era l'amor Felicitat La bohemia, la bohemia, una flota la nostra. Junts al bar del costat, al voltant d'un cafè, a la taula ens reuníem. Parlàvem sense parar, somiant arribar, la glòria aconseguir. I quan algun pintor trobava un comprador i un quadre li venia, sorritíem al carrer a córrer i caminar, alegres per parir. La bohèmia... La bohèmia era jurar a la mora. Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 5, us parla Mercè Roura. Els aiguats i la riada de diumenge obligaran a tirar a terra i tornar a construir el pont de l'entrada principal de la ràpida. Tècnics i bombers anant a l'estat.