Festa Major, El Camell i música: de Cuba a BCN

Aquí comença De tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses. De tu a tu. Amb Pere Vergoñón rebentós. Pier. Fins demà! Hola, bona tarda. Som una altra vegada aquí, després d'haver passat aquesta festa major, que ha sigut intensa, una festa major complerta. Jo vaig poder veure de primera mà com cada any, però aquest any poder, des que va començar fins que va acabar a la plaça de l'Ajuntament, la sortida del camell, l'endemà, el passeig i desfilada dels gegants. És a dir, molt bé, felicito. una vegada més, a la nostra Festa Major, i comencem amb una cançó que no té res a veure, però és la Maria Calas. Escoltem-la, un àrea. que nul ne peut apprivoiser. Et c'est bien en vainquant le père s'il lui convient de refuser. Rien n'y fait menace ou prière d'un par le bien d'autres secrets. C'est l'autre que je préfère. Il n'a rien dit, mais il me plaît. Fins demà! Fins demà! Si tu n'aimes pas, si tu n'aimes pas, je t'aime. Et si je t'aime, si je t'aime, regarde à toi. Fins demà! Oiseau que tu croyais surprendre, bâtis de l'aider sans voleur. Rebourez-moi, tu peux l'attendre, tu ne l'attends plus qu'il est là. Quand on torde-toi vite, vite, il ne s'en va plus, il revient. Tu crois le tenir, Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Hem escoltat a Maria Calas amb l'àrea Carmen. Una cosa curiosa, us imagineu el senyor Pere, vull dir jo, baixant d'una guau a un autobús a Cuba, en aquella ciutat que hi ha dos o tres milions d'habitants, i baixant a una parada que està a la vora d'on jo em quedo normalment, estic allà hospedat, no?, i em semblava que no podia ser, sento... Pere! Pere! A veure, allà em diuen Pedro, o tampoc, em diuen Pierre, els que em coneixen com a cantant, Pierre, i la gent que tinc més assiduïtat, que són més amistats més coneguts, Pedro també, no? Però Pere no m'ho deia ningú, pot ser, i em tombo, i sí, vaig veure... Quina casualitat que hi havia el noi que llavors estava de propietaris amb ella, ara no em surt el nom, amb la Sílvia al bar Sport, que hi vaig estar cantant tres anys. I llavors ell coincidia que també era Cuba i estava amb el seu pare, amb una mena de terrassa, allà en uns llocs que li diuen... Com li diuen? Tenen un nom, eh? Com un paladar, ells li diuen paladar, però vol dir un lloc que pots demanar un petit entrepà, un refresc, o menjar un plat combinat, que ara s'està perdent. Amb la situació actual de Cuba, cada dia més difícil, inclús això tampoc hi és. Però llavors, amb aquella cantonada, estava aquest senyor amb el seu pare... I Pere, i vaig cap allà, mira, te presento mi papà, i tal, i qual. I, ah, sí, i em va fer gràcia, i sé que l'home diu, com l'has llamado? I diu, Pere. I ara jo aprofito per dir que a mi m'agrada que em diguin Pere, jo em dic Pere, però si diu en Pedro també em cau bé, i si em diu en Pierre encara em fa més gràcia, però si em diuen, a veure, Pere, en castellà, Una cosa és que em digui, hola, Pere, a quina hora vindràs demà? O que em digui, Pere, aquest Pere, que sembla que estiguin parlant d'una fruita, també em fa gràcia. Bé, continuem. Ara serà que escoltarem... Ha estat, fins abans d'ahir, la Festa Major de Barcelona, que hem tornat a poder veure les fonts de Montjuïc il·luminades i tantes coses. La Festa Major de Barcelona i la nostra, que també ha estat conjuntament, I escoltarem a Freddie Mercury, Montserrat Cavaller, cantant-li a Barcelona. El instinto me guió. Miracle sensation, my guiding inspiration. All my dreams slowly coming true. The wind is a gentle breeze. Anybody here? Bona nit. Bona nit. Bona nit. Let the songs begin. Let the music play. Make the voices sing. Start the celebrations. And cry. Come alive. And take the foundations from the sky. Fins demà! Fins demà! Per la nostra festa major aquí, a la plaça de Llibertat, vam tenir una actuació, em va acompanyar el Javi de l'Olmo, jo havia estat tot aquest estiu angustipat i preocupat perquè la veu de vegades es ressenteix, no m'acostuma a passar per cincars. I comento que vaig demanar... Hi havia molta gent, estic molt content, perquè era a les 6 de la tarda i encara hi havia sol, que de vegades per la nit sembla que llueixi més amb les llums, que no es veien amb la clara del sol. Però hi havia molta gent, i jo estava molt content, i vaig demanar si entre tot el públic hi havia algun metge. Però no us penseu que jo em trobés malament, no. Li volia demanar disculpes, perquè tot aquest mes d'agost i voltat les mútues, les clíniques, el CAP, l'ambulatori, si encara li diem així, em sembla que no m'ha quedat cap metge o metgessa per visitar. Però, esclar, si hi ha algun que no hi ha anat, que em disculpés que no tenia reencontre d'aquest metge ni metgessa, que ja hi aniria ara quan passés la fira, que segur que em tornarem a gust i pa, però que no era per res, que va coincidir que no hi vaig poder anar-los a visitar. I us explico tot això per dir-vos que continuarem fent música i cantem, i ara serà una cançó de Rafael, que no el posem mai aquí, no és que a ell li faci falta, ja sona arreu, però l'escoltem. Cierra tus ojos. Escoltarem a Rocío Jurado i a Rafael sembla que li toca després. T'escoltem. Que todo está olvidado Te puedo ya contar De aquel amor tan grande Que sentí Fue inmenso Y nunca me atreví A confesarte nada Y tuve que pasar Quisiera que entendieras, por favor, Que nunca quise hacerle daño a nadie Yo ama y fue quizás como aprendí Que siempre a quien amas no te ama No debes de quejarte sin razón Tú nunca confesaste ese cariño Yo entiendo que nos faltó valor De hablarnos cara a cara y sin mentirnos Después de todo terminó Aquel amor callado que tanto nos dañó Después de todo terminó Aquel amor callado que tanto nos dañó El tiempo que estuve yo alejada calmó todas mis penas y al fin pude librar mi corazón. Hoy vuelvo sin miedo y sin rencor dejando en el olvido los días de dolor. Ahora Me toca a mí contarte, decirte que sus besos no fueron de verdad. ¿Y cómo creí? Fue falso y mentiroso nada más. Por fin tú lo olvidaste. Ya puedes ser feliz. Quisiera que entendieras, por favor, Que nunca quise hacerle daño a nadie Yo amaba y fue quizás como aprendí Que siempre a quien amas no te amas No debes de quejarte sin razón Fins demà! Después de todo terminó aquel amor callado que tanto nos dañó Después de todo terminó aquel amor callado que tanto nos dañó Alguna cosa tècnica que sempre passa, i abans, quan us he dit que cantaria Rafael, ho farà ara molt aviat. A veure, Rafael té una edat, i la gent, quan som grans, acostumem a tenir, a vegades, mal humor. Que no se'ns enfadi, la posarem molt aviat. Una cosa tècnica, que també la gent gran ens costa més entendre, ens ha complicat la situació, i hem posat a la gracia jurado, però, com diuen a Cuba, lo que sucede, conviene... No sé si ha convingut molt, però hem escoltat aquesta cançó de la Rocío Jurado, que no es rompió l'amor, ni lo siento mi amor, de les més conegudes, però a mi m'agrada molt. I l'hem posat així molt de pressa, molt aviat, i l'hem escoltat. Us he parlat abans del Javi. El Javi de l'Olmo l'heu vist actuar al racó del dissabte, que hem fet tot aquest estiu. Ell ha col·laborat aquí a la ràdio, ha vingut amb una entrevista. Va estar també... a la clínica, actuant per la gent d'allà, que va agradar molt, i jo li vaig dir que vingués, podia estar una mica amb mi, perquè jo, que estava convalescent d'això que us he explicat abans, que vaig anar a tants metges, per si em cansava una mica més del compte, que ella em donés un cop de mà, i jo el convidava a cantar alguna cançó, i ho va fer. Arrel d'això... Penso que quan a ell li vagi bé el portarem un dia aquest programa i que ens canti en directe i com que aquí el nostre estudi ara ho han arreglat i hi ha com per 7 o 8 o poder fins i tot 10 persones que poden seure com a públic, convidarem, suposa que hi haurà més de 10 persones que voldran venir, ja ho arreglarem, però podem fer-ho d'aquesta manera, una actuació en directe, en públic, aquí al nostre programa. haig de dir-vos que al sortir de l'actuació, després de passar per un bar, perquè això sí, que no li falta el seu traguet per estar més animat en un dia de festa major, li vaig dir, mira, escolta, et convido a veure des de... Platea es pot dir, des d'un balcó que dona a l'Ajuntament la sortida del camell. Però jo no et respallaré, no et faré la pilota. Si vols venir, vine. I si te'n vols anar cap a Barcelona, agafa el trenc, que jo estic agraït i escantat. També estic molt content. Però no vull anar darrere de la gent oferint una cosa... que és tan maca. I ell em va contestar, no, no, són les tradicions del teu poble, i tu m'has convidat, jo vull venir. Ah, doncs anem-hi. Així sí. I vam entrar per aquell passadís que dona des de l'1 d'octubre, a la plaça d'1 d'octubre, o des de la Llibertat, a la plaça Ajuntament, i entrem al pis. Esclar, hi havia molta gent, però la gent la veus, els que tens al voltant. I quan puja a dalt, li dic, mira, aquí hi ha un xàndal, posa't el per sobre, perquè posa't el xàndal per sobre, però no fos pas que t'arribi alguna... Bueno, que et puguis cremar alguna mica, que vas molt arreglat per l'actuació. Jo ja en tinc un altre i un barret. I a la que li dic, ara hem d'apagar la llum. Ai, hem d'apagar la llum, dic sí, perquè a la que aixequem la persiana, la plaça de l'Ajuntament està a les fosques i nosaltres aquí se'n veurem el telenocí si és vespre, que es veu amb molta claretat. Ah, bueno, claro, llavors ho va entendre. Però quan obro la finestra... que em vaig impressionar jo, jo, que ja ho he vist més vegades. Veure, era l'hora en punt de començar. Tota aquella quantitat de gent, tot el carrer de baix fins on arribava la vista, fins al carrer Verdaguer, fins per on baixa el camell, tota la plaça, tota aquella gent amb aquells barrets, i que va començar a sonar la musa. I bueno, ja ho sabeu. I sona la... La música i la gent comencen a saltar. Si haguéssiu vist aquest noi amb la boca oberta, com un nen quan li porten els reis a l'endemà, amb la boca oberta, i va començar a picar de mans i em sembla que es va emocionar i tot. Va dir-me després, gràcies, mil gràcies, Pedro... Pier, allà em diu Pier, perquè nunca había visto un espectáculo así, ni en Santa Coloma ni en Barcelona, vivo Santa Coloma, tan de cerca i tan... Dic, és que ja t'ho he dit, que és una meravella, i va quedar bocabadat, va aplaudir, li va agradar molt, després se'n va agafar el tren i diu que els va tornar a enganxar, no sé si em va dir pel carrer, o a la plaça de l'estació. És a dir, jo ja sé que és un espectacle que cada any es supera. Llavors, fins i tot ho vaig dir amb uns cosins de Barcelona que els he dit cada any, ja no us he dit més, us heu perdut, que us agradarà molt. I hem quedat que l'any que ve. Què podem escoltar ara? Em sembla que hem d'acostar amb aquest xicó, no? Amb el Rafael. No li digueu res, que l'hem deixat darrere de la jurada. Cierro mis ojos para que tú no sientas ningún miedo Cierro mis ojos para escuchar tu voz diciendo amor para que digas hoy de verdad lo mucho que me quieres para que creas Para que pienses que ni te escucho yo. Cierro mis ojos para que tú me quieras libremente. Para que tú me mires si no tiembles y puedas darme tu amor tal como es. Cierra mis ojos Para que beses Mis manos y mi frente Para que corran Tus dedos por mi piel Yo no te veré Yo no te veré Puedes hacer Lo que quieras conmigo Te miraré hasta que tú me lo pidas, amor Cierro mis ojos para que tú no sientas ningún miedo Cierro mis ojos para escuchar tu voz diciendo amor Fins demà! Para que pienses que ni te escucho yo. Cierro mis ojos para que tú me quieras libremente. Para que tú me tires si no tiembles y puedas darme tu amor tal como es. Cierro mis ojos para que beses mis manos y mi frente, para que corran tus dedos por mi piel. Yo no te veré, yo no te veré, puedes hacer lo que quieras contigo. miraré hasta que tú me lo pidas amor Aquests grans magatzems, tipus grans superfícies, que venen de tot, que fan tanta competència al nostre mercat municipal, es veu que guanyen molts diners. Al barri de la granja, sembla que ja no hi ha lloc per posar-ne cap més, com no cobreixin la riera i en posin allà una altra. Però bé, van de guanyar molts diners, ho dic, perquè aquest últim que han restaurat fa poc, jo, de veritat, no acabo d'entendre. Jo no veig la millora, potser algú m'ho dirà. Jo no veig que sigui més gran, ni que hi hagi més aparcaments, ni que a la part de dalt hi hagin fet una altra sessió d'una altra cosa. Jo el que veig és que abans, des del carrer principal, passeig del terra ple, hi havia unes vidrieres que tu veies l'ambient de dins, la llum, el moviment, si hi havia molta gent o no. Ara hi ha una paret ciment que sembla... no m'agrada dir-ho, però un búnquer o una presó, i llavors entres per un lateral, que si et confons amb l'altre, que està una mica més direcció a la Riera, que la sortida dona el terraple, hi ha uns vidres també, amb aquest que estic parlant, que han reformat, que per la sortida i entrada que hi havia abans, que si vas descuidat, et pots donar de cop aquest vidre, ho dic perquè ha estat a punt de passar-me. No entenc, jo ho veig tot més o menys igual, I aquests dies que s'està parlant tant, no aquests dies, aquests últims anys, de tant de cartró, de tant de plàstic, els mars està ple de plàstic, que tot és una desgràcia i que s'han de suprimir tants envasats i tants plàstics, trobo ara... que tot està, tot està més embolicat que mai, fins i tot dels olives, potser ens les passaran d'una a una, o les anous també embolicades, no ho acabo d'entendre. Bé, però bé, alguna explicació hi deu haver. El que si us puc dir que no us mireu al mirall, si agafeu el... Si deixeu el cotxe a baix i agafeu l'ascensor, hi ha uns miralls. No t'hi miris, fes-me cas. Semblen aquells que hi havia o encara hi són el Tibidabo. mai m'he vist tan malament. Ja sé que tinc poc cabell, que de blancs me'n queden quatre, i els altres quatre perquè els he posat una mica de bató. Però mai m'he vist tan malament, ni amb el de casa, ni el gimnàs, ni el lloc. Semblo, almenys jo, una mòmia. I no és el dia aquest que... És cada vegada que miro i ja dic, però què tenen aquests miralls? Suposo que és moltíssima llum o alguna cosa. Però poder em donar una cosa positiva volia jo de quan era petit i anava a Campaïssa hi havia uns matolls que feien una flor que quan començava a néixer li deien tàpares i la posaven a les amanides i jo feia anys que això no ho provava i sempre m'ha agradat molt tota la meva família hi ha molta gent suposo Ai, noi, però jo no ho trobava. I un dia em van dir, sí, que n'hi ha, amb aquestes tendes n'hi ha, però se diuen alcaparres. Llavors jo ho he comprat molts dies i potser sí que he vist alcaparres o no m'hi ha fixat. He vist la fruita o el que sigui, ho he agafat, però avui ho he llegit. I buscava el caparres. Noi, posava tàperes. Aquí sí, d'aquí no m'exclamo. Escoltem música. Quina toca ara Nino Bravo. Amèrica, Amèrica. Donde brilla el tibio sol con un nuevo fulgor dorando las arenas. Donde el aire es limpio aún bajo la suave luz de las estrellas. Donde el fuego se hace amor, el río es hablador y el monte selvas. Fins demà! Cada nuevo atardecer el cielo empieza a arder y escucha el viento que me trae con su canción una gloria. Fins demà! Eso es América. Eso es América. Cuando Dios hizo el Edén pensó en América. Sí, poder no li agradaria tant ara a Nino Bravo a l'Amèrica d'ara. Tot i que llavors ell va morir el 73, ja fa 52 anys, no? 73, sí. Llavors encara havien de venir les dictadures d'Argentina i el del Pinochet de Xile, però també, no sé ara com estava el tema, però si veies ara tot el que hi ha per la part d'Amèrica de baix i sobretot del mig de dalt, val més que no ho toquem. Però la cançó és molt maca i també és una de les que no l'escoltem molt, de les del Nino Bravo. Tornem amb els metges. Vaig anar a demanar hora pel metge, un de tants d'aquest mes d'agost, i em diu, mira, aquí a la muta en tenim dos que el poden atendre. N'hi ha un al matí que jove... I un altre gran ja, un gran que devia ser més jove que jo. Bé, després vaig veure que no. Un altre gran a la tarda. Quin s'estima més? Jo he dit, m'és igual, no m'hi haig de casar amb cap llets i aquelles. Es van posar a riure. Però bé, va arribar l'endemà i vaig dir, poseu'm el que vulgueu. I em va sortir un senyor gran, per cert, molt amable. Però jo, quan arribo ja... És que només amb el que em passa amb els metges jo ja podria fer el programa. N'arribo allà i m'assento. Estava jo sol, ningú al costat, obren la porta i surt un senyor i se'n va, un noi d'uns 30 anys, i se'n va. I la porta queda oberta. I llavors surt el metge i treu el cap i se'm queda mirant. i jo també me'l miro, dic que aquí no hi ha ningú més, aquesta va marxar, jo tinc hora, ja passa 10 minuts, ja em deu tocar a mi, i ell em mirava, i em anava mirant, i jo li deia que sí, que sí, que ja em devia tocar a mi, i diu, dulce nombre de Maria. I llavors jo me'l miro i dic, no, jo no sóc, eh?, aquest no sóc jo, llavors... Una senyora, que jo estava a la 2, per exemple, i a la 4, hi havia una senyora i amb el silenci va sentir, vostè no, però jo sí, jo sí, empipado com una mona. I no me llamo Dulce en hombre de María, me llaman Dulce. Jo dic, noi, el nom el té molt dolç, però quin genit, aquesta dona es va enfadar perquè la van equivocar d'allò que on s'havia d'esperar. I suposo que el carnet posa dulce nombre de Maria, com si me posessin Sant Pere Apòstol i el metge, que també deu ser de la broma. va fer això, perquè ella em mirava a mi i ella sabia que jo no em podia dir dolce nombre de Maria, però ella em va aguantant fins que jo li vaig dir no, no, no em miri, que jo no soc. I bé, però em van atendre molt bé i continuem amb la música, que ara em sembla que és una cançó que para d'una senyora que està molts anys sol a casa, que es va quedar soltera i enamorada d'una senyoreta, em sembla que és la cançó. Escolteu-la amb atenció, perquè això és una història que va passar i que us pot recordar a molta gent que hem conegut. Una senyoreta que marxa el seu nuvi a la guerra o al servei militar o no se sap exactament Però no torna ni el primer, ni el segon, ni el tercer any i ella segueix esperant. 40 anys de silenci amb un nom a la boca que mai més l'anomena ni ningú li pregunta. És el nom d'aquell home que broda il·lusionada en els llençols de seda allà per la trentena. Quan s'acaba la tarda, a prop de la vidriera, surt dels seus llavis tristos cançó sense paraules. El racó amagada, fil de veu tremolosa, per si encara aquell home li truqués a la porta. Senyoreta, li diuen el veure'l al rosari, el sortir de l'església o tornar de visita. Senyoreta, el metge, el jutge i la canalla quan camina de pressa pel carrer de la Palla. I al mirar sense aliança el dit de la mà dreta, el poble al que el condemna, li crida senyoreta, senyoreta, senyoreta, senyoreta, senyoreta. Senyoreta, li diuen les dones a la plaça quan demana la tanda o s'amaga la cistella. Senyoreta, el carter al veure la nerviosa preguntant per la carta que ella tant necessita. I ella mateix al veure's tan trista i apagada, amb ràbia, amb dolorosa, es crida senyoreta, senyoreta, senyoreta, senyoreta, senyoreta. Noi, aquesta cançó et fa posar trista, si va trobar. A mi m'agrada molt, perquè és bastant real i és una cançó... m'arriba. Escolteu, us heu fixat que el CBNAP, si proveu el CBNAP, aquesta beguda que ja fa anys que està de moda, És com si veguéssim la gasosa, que abans l'hi dèiem graciosa, que uns l'anàvem a buscar calmaçant i nosaltres poder a la parra. Jo trobo que és el mateix, una aigua amb gas una mica dolça. Bé, una curiositat. Una altra curiositat, però amb aquest no li he fet gaire gràcia, i l'he vist aquest matí, i posava mala cara, diu, hi ha gent, m'ha dit, diu, hi ha gent que... que no tenen vista, hi ha gent que tenen molt pocs modus o molt poca gràcia. Què t'ha passat? Se'l veia enfadat. Jo estava content i no sé què els estava explicant i et diuen et veiem molt content avui, eh? Sí, ja t'has passat. Amb això què li estaven dient? Clar, li estaven dient que estava molt gras. Aquest estiu es veu que s'ha passat on hagi anat de vacances. Jo què li havia de dir? No els hi facis cas, no et pesis. Si has guanyat algun quilet, mira, fes una mica més de bondat. I ho deixem així. Continuem escoltant música i ara serà el remito de violetas de Cecília. Era feliz en su matrimonio, aunque su marido era el mismo demonio. Tenía al hombre un poco de mal genio. y ella se quejaba de que nunca fue tierno. Desde hace ya más de tres años recibe cartas de un extraño, cartas llenas de poesía que le han devuelto la alegría. ¿Quién la escribía versos, dime quién era? ¿Quién la mandaba flores por primavera? ¿Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta, la mandaba un ramito de violetas? A veces sueña y se imagina Cómo será que, que tanto lástima Sería un hombre más bien de pelo cano Sonrisa abierta y ternura en las manos No sabe quién sufre en silencio, quién puede ser su amor secreto y vive así de día en día con la ilusión de ser querida. ¿Quién la escribía versos? Dime quién. Quien la mandaba flores por primavera Quien cada 9 de noviembre Como siempre sin tarjeta La mandaba un ramito de violetas Cada tarde al volver su esposo Cansado del trabajo la mira de reojo No dice nada porque lo sabe todo Sabe que es feliz así de cualquier modo ¿Quién la escribe versos? Él su amante, su amor secreto. Y ella que no sabe nada, mira a su marido y luego calla. ¿Quién la escribe a versos? Dime quién era. ¿Quién la mandaba flores por primavera? ¿Quién cada 9 de noviembre, como siempre sin tarjeta, la mandaba un rami? Aquest espai nostre a vegades té persones convidades que m'agrada que vinguin, que m'expliquin coses i jo encantat perquè coneixo persones que només poder era de vista i ara he parlat més i ens coneixem més i és una satisfacció personal que jo tinc. Quan no, quan no, hi ha ningú convidat aquí. Llavors, també m'ho passo bé, perquè puc anar explicant totes aquestes petites coses que em passen, o que jo penso. Però us dic que si coneixeu algú, no cal que sigui un mestre de res, ni que sàpiga una persona que estigui molt preparada per tot. Algú que tingui ganes de venir aquí a parlar amb mi, perquè l'escolteu vosaltres i d'estar aquí amb nosaltres... poseu-vos en contacte amb mi o amb la ràdio i jo encantat que vingui. Us diré ara, ja sabeu, que vaig cantar Aquí, el dia de la Festa Major, cosa que estic molt content, que l'Ajuntament, els organitzadors vagin pensant-me, ho agraeixo, és una manera que, igual que per la fira, puc estar amb molta gent, no?, i cantar les cançons que a mi m'agraden i les de Molins de Rei, i aquests boleros que he practicat tant a Cuba. Bé, no m'enrotllo més amb aquest tema, però d'això ja n'hem parlat. Però l'endemà, que encara era Festa Major a Quim Molins de Rei, el dia 28, però també era l'últim dia de festa major Barcelona. Estava programat aquest teatre de Sants que vaig a vegades... i aquest teatre de Sants, el DJ i la noia que ho porta són de Molins de Rei, que els dic que vinguin un dia parlant aquí, m'han dit que vindran. Però deixant a part això, els vaig dir, escolta, és la festa major de Barcelona, per això sóc aquí, però també és la de Molins de Rei. Per què no canto el camell, que només la canto allà a Molins de Rei quan és el seu dia? Ah, sí! I vaig cantar el camell i m'ho van gravar. Si ho voleu veure, està al Facebook... a Don Pierre, Don Pierre Facebook, amb la data d'ahir ho vaig posar, i hi està tota l'actuació que vaig fer a aquest Teatre de Sants cantant El camell, i està bé. I doncs escoltarem aquesta cançó del camell. El camell només s'espera si li falta la tramfera. I amb la força del ninot la teia s'encén de cop. Espantem aquest camell que el mirar ensenya les dents. Bé, no la podem escoltar tota, la van escoltar a Barcelona i aquí ja la coneixem més. Ens acomiadem fins a la setmana vinent amb la cançó dedicada al nostre camell. amb els diables al voltant, planta i cara, i amb la gralla per davant, fem-li pinya, dins la panxa del camell fem veure l'Ajuntament. Corre, puita, salta, espurna, estapen, mires i endavant, la fera empaita, expulsant fac pels queixals. Quan la bèstia sense esvera... Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 5, us parla el president de la Generalitat.