De Molins de Rei a Itàlia: 54 anys d’amor, memòries locals, animalisme, política i l’origen d’«esquirol»

Aquí comença De Tu a Tu, entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses, De Tu a Tu, amb Pere Vergoñón-Reventós, Pierre. Hola, molt bona tarda, benvinguts, benvingudes. Avui ens visita la Pepita, Forés i Massana. Benvinguda. Gràcies, igualment, ben trobat. La setmana passada va estar aquí Joan Santamans, Mèl·lic, que el deus conèixer, no? Bueno, fa 54 anys que el conec. Us vau casar? 54 anys i mig. Que us vau casar o que el vas conèixer? No, no, bueno, jo el vaig conèixer quan teníem 15 anys. que era molt guapo i anava amb moto i tal, però llavors ell va seguir el seu camí i jo vaig seguir el meu. I mira, vam coincidir que ell va renyir amb una nòvia, jo vaig renyir amb un nòvio, ens vam trobar i en qüestió de mig any ens vam casar. Ja portem 54 anys junts. Ah, sí, doncs escolta, enhorabona, eh? Les noces de... com es diu? D'or. Ai, d'or, anava a dir de plata jo. No, no, les de plata són els 25 anys. Un dels 25 anys, a mi em semblen molts. Esclar, jo com que no he fet ni les d'una ni les d'una ni les d'altra. És que són molts. És que són molts. Escolta, i les veus celebrar als 25 anys? Bueno, en família. I ara, aquests altres? No, la de 50, en família. Les dels 25 ja ni me'n recordo. Però els dels 50? Una mica en família, només en família. Pepita, tu neixes a Molins de Rei? Jo, i tant. Al carrer Samarant? Sí, però llavors es deia Federic Soler Pitarra. Ah, no, no. El del Samarant va venir després posar-li aquest nom. Va venir després, sí. Clar, allà hi havia la fàbrica, Samarant. Sí. Però al carrer es deia Federic Soler, que era en Pitarra. Sí. Que els pastorets de Molins són els que es fan del Pitarra. I li van canviar per posar el nom de... Clar, allà hi havia la fàbrica i era més important el Samarant que el Pitarra, segurament. Això, ara, potser no hauria passat, eh? Però vas viure allà els teus primers anys. Set, set anys. Amb el teu germà? Amb el meu germà, amb el meu pare, amb la meva mare, amb el meu avi i amb la meva àvia. El cognom Forès d'on ve? El meu pare és de Tortosa i ve de Tortosa. De la ciutat de Tortosa, no? De Manifallet, que Molins de Rínia... No, no, no, de Tortosa. El meu pare era Tortosí. Tortosí. I hi ha més Forès allà? Sí, sí, n'hi ha bastants. Tot aquí hi ha un poble que està per allà a la conca de Barberà que es diu Forès. Ah, sí? Sí. I s'escriu Forès? Sí, accentuada a la E. Però no com aquesta tenda tan important del Passeig de Gràcia a Barcelona? No, perquè aquests acaben T. I és amb un Forest. Forest, sí. Can Forest. Sí, vosaltres és Forest. Molt bé. I la mare era de Molinenca? La meva mare era de Molins. I es deia Massana. Teresa Massana, Massana. Era de Molins de Rí. I ella era la que via a la casa Pairal o a la casa dels teus avis? Era el carrer Pitarra, aquests, la mare? Bé, la meva mare va néixer en una casa i ja vaig a la carretera, no ho sé. Però jo ja vaig néixer al carrer de Can Sabaran, van anar per allà. Però veu-me... Alguna anècdota del carrer Sabaran referent al cognom? Perquè em sembla que un dia el teu germà, que el Joan el coneixia, que havia treballat a la printer, i m'havia explicat... Tu te'n recordes que hi havia allà una mena de bodega? I tant, la bodega de Cal Massana. Sí, el tí hi havies anat. Sí, jo me'n recordo d'aquesta bodega. Jo tenia set anys i són records així, però... Jo m'agrada molt parlar de Molins. I de vegades amb el Josep Montfort, que havíem sigut veïns, que aprofito per saludar-lo. Ah, sí, veïns que... Aquí el doctor Barraquer. Aquí el doctor Barraquer. I què parleu, doncs, amb el Montfort? Què parlàveu, quan m'anaves a dir? Parlàvem, sobretot, de coses de Molins. I te'n recordes d'aquí? I sempre em diu... Què ell se'n recorda de l'olor que feia aquesta bodega? Es veu que feia una olor peculiar, forta, no ho sé, de vins... Dels vins, perquè hi havia unes botes molt grans. Sí. Sí, ara que ho dius? Sí, ja hi havia anat molt... Es deia Cal Massana, igual que a casa meva. Com a anècdota és que... que una vegada amb uns senyors o gent de Molins, els hi guardaven un braç de gitano a la nevera i van venir a casa a buscar-lo. La meva iaia va dir que no el tenia. Aquella gent es van emprenyar. Fins que al final d'hauria de aclarar home, no, si nosaltres no tenim nevera. Deu ser allà. Es va aclarir. Es va aclarir. Però també hi havia d'entres a Cal Massana i hi havien de dir aquí, sense pensar que era a la bodega. Què? Hi havia dos senyors, jo me'n recordo, no sé si eren solters, eren família... No ho sé. O viudu, o un i l'altre, no ho sé. Hi havia dos senyors molt seriosos i una taula allà al mig, com de menjador de casa Pairal. Amb un olé. Sí. I llavors allà anàvem a buscar gasoses i sifons... Sí, sí, sí. Llavors tu te'n vas als set anys del carrer Samaran. Sí, perquè llavors les van fer una casa allà al carrer General Castanyos, cap al final. Ah, sí, al rio, per allà, al garatge rio, no? Sí, allà al garatge rio. Aquell carrer llavors era fosc, no estava ni... Bueno, era ple de fang. I encara hi és, aquella casa? No, aquella casa ens la van tirar a terra a l'any 67 per l'autopista. Ah, sí. Vam fer l'autopista i llavors nosaltres vam tenir... Ens vam comprar un pis. Com que ja vivia... El meu germà, quan es va casar, va venir a viure a casa. Quan dius casa, vols dir casa dels pares? Sí, aquella casa que ens havíem fet allà. La meva mare es va morir... I jove. I jove. i jo tenia uns anys. Llavors el meu germà es va casar amb 22 anys. I va venir la meva cunyada. Va venir a viure allà. Va venir a viure amb el sogro, amb la iaia. A costa. Va venir a viure i amb la cunyada. Però vam estar molt bé, molt bé. Després va néixer el meu nebot i després va néixer la meva neboda. I a l'any 67, quan ens van tirar la casa a terra, vam comprar dos pisos allà que vam fer al costat de les gasoses Mallorca, però que no era el mateix. Acostumats a viure en una casa, amb sòtanos i pati i tot, vam anar a viure en un pis. Però bueno, la gent s'acostuma a tot. Sí, sí, més joves i abans vivia tota la família, pares, tiets, un oncle. Sí, bueno, a mi, clar, a mi la iaia és la meva referència. Jo sempre parlo. La iaia feia això, la iaia deia allò, perquè la meva mare es va morir molt jove. Era amiga de la meva i me'n recordo també, que la meva mare me'n parlava. És que es va morir al 59. Tu duries ser molt jove, molt petit. Quan la teva mare tenia 59 anys. No, l'any 59. Ah, no, 11 anys tenia jo. Bueno, com jo, doncs. Sí, sí, que et pensaves que era més gran. No, pensava que ets molt més jove. No, no, sóc del 48. Sí, i la meva mare, doncs, l'any 59, sí, tenia 34 anys més que jo. Sí, sí. Escolta, amb la teva joventut anaves al ball o t'agradava més el cinema, la pista de la federació? M'agradava a tot arreu com les dones. Ai, ara ets així com ara. Sí, sempre havia sigut... M'agradava... Jo vaig anar a Itàlia, de vacances, que tenia 20 anys, amb unes amigues, i tothom va quedar parat. Però com pot ser? Sobretot el meu home, que el vaig trobar a l'estació i diu, on vas? Dic, a fer-me el passaport. I per què? Dic, perquè me'n vaig a Itàlia. I com pot ser? En qui vas? Amb amigues. I allà es va posar salós, el Joan? No, perquè no era nòvio meu. Ah, ah. Jo vaig trobar a l'estació i jo anava a fer-me el passaport. No, ell es va posar estranyat. Dic, com pot ser que aquesta tia se'm vagi sola? Però jo, potser el no tenir la mare i tenir un pare que era molt bona persona i em donava molta llibertat, no tenir mare ja és una desgràcia. Home, és clar, sí. Perquè, clar, aquella època, quan et passa el dolor i et passa tot, ets molt lliure, almenys jo. El meu germà sempre ho deia. Si hem sortit bé, és perquè hem de ben venir de raça. Sí, sí, sí. I a Itàlia, què? Et vas enamorar o no? No, no. Vam estar una setmana, vaig anar amb la Montserrat Port, que era una mica més gran que jo, perquè jo sempre hi anava a casa la Montserrat Port perquè ens depilava les cames. Ah, ja ho feien, això, abans? Sí, sí. En què, amb cera? Amb cera, sí. I estiraven fort i no cremava aquella cera? No, ja mirava que no cremés i ho feia molt bé la Montse. I llavors va ser un lapsus que em vaig quedar sense nòvio i li vaig dir, Montse, avui venint tu de vacances. I vaig anar amb ella i una altra noia, que eren més grans que jo, però jo sempre, quan anava a casa seva, ella ja era molt adelantada a l'època de totes les noies. Jo ja al·lucinava amb ella, m'encantava. I clar, vaig voler anar amb ella. Però quan vaig tornar d'Itàlia... Te'n recordaves d'aquell de l'estació a poder? Sí. Ai, ai. Sí. Fins a ser en el Joan, que estarà content. I un dia el vaig anar a esperar, que ell arribava amb el tren. I ell era... jo era més llançada. I em va dir, oh, quina casualitat! on vas? I jo dic, esperar-te. Ell no s'ho creia. Aquella època, que les gent siguin tan directes, doncs potser no... Ai, la setmana passada, quan va ser aquí el Joan, vaig ser jo que vaig triar una cançó d'Helenio Sanjusto, que és de... En el tren que se alejó va, mi amor, que me dejó. Recordant una parella que m'havia explicat el contrari, que es van conèixer aquí a Molins de Rei, i quan ell se'n anava, aquella noia em deia a mi que se li recordava aquesta cançó. I ara tu m'expliques una mica el mateix. No, ell arribava a treballar i vaig a esperar-lo aquí a l'estació de Molins. A la gent jove d'ara es pensen que als anys 60 i 70 tots estàvem resant el rosari a missa. I què va? No, què va? I veient la minifalda que segur que m'hies portat alguna ben curta. Jo vaig ser la primera d'aquí a Molins de Rei. perquè tenia la sort o la desgràcia que el meu pare no em passava comptes, no em feia que li dongués els diners que treballava. I jo quasi que me'ls vestava tots a Calatxata. A Calatxata? A Calatxata? Sí, allà al carrer, al Sabó, al costat del Sabó. que aquella dona portaves tot de Barcelona i sempre deia mira què t'hi he portat, t'agradarà molt i t'estarà molt bé. I jo, doncs, em va portar la primera faldilla i també després em va portar una faldilla llarga que també vaig ser de les primeres. I ella anava a buscar tendes al Dique Flotante? Anava a Can Gonzalo com ella. Tot el bo del Passeig de Gràcia i ho portava aquí. Sí, sí, ho portava. I a més a més era una senyora molt gran i amb molt de gust. Sí, sí, sí. Escolta, l'Eli això no ho sap, però l'Eli, que és la que està a l'equip de so, tècnica de so, i que no la saludo mai, ni amb ella ni amb el David, que avui no ha vingut el David. El David a l'Helena Betxa. Ah, vindrà, si no he pensat a preguntar. No tinc la costum de saludar-los i ells s'ho mereixen i tot. li volia dir que ella no ho sap, que tant la família Santamans com la família Forés-Massana, els d'abans i els que han vingut després, tots eren família, tots eren guapos, eh? Escolta, no m'estranya que... Pots comptar? Jo sempre penso que el meu germà era molt guapo. Allà a la Printer, totes ho deien, que era el mecànic de la Printer. Sí, jo sempre pensava, jo sempre li deia, és que s'ho van gastar tot amb tu, eh? Era molt alt. Sí, i molt guapo. I molt guapo, sí, sí, un tio... Després de més gran, el li he conegut, i anava amb el cabell blanc i barba a poder. Sí. I molt, molt, com... més hippie. Era hippie, és que ell era hippie. a ell li agradava aquest estil de vida, li agradaven molt els animals, com a mi aquí, som molt animalistes. Això et volia preguntar, tots dos ho sou, ell era molt dels animals. Molt. Això ho sé pel meu germà, que eren amics, i m'ho havia explicat d'allà a Cervelló, o a Vallirana, que vivia. Sí. Molt de què? de gossos i gats, o tot tipus d'animals? Ell tenia com un tros d'hort. Sí. I tenia... La gent que li anaven a abandonar els gats, doncs mira, ell els tenia allà. Sempre hem sigut molt de gats, perquè la meva mare ja ho era, ja li agradaven els gats. O sigui, jo no... Bé, ell ha tingut gossos. Jo no n'hi he tingut mai, però a mi m'agraden tots els animals. Vull dir, quan dic tots, és tots. Jo tinc el meu net, que li prohibeixo trepitjar les formigues. Sí, sí, sí, que sou... Així us ve de família. La teva mare... Ja ho era, però és que el pare de la meva mare... No. El teu avi? L'avi de la meva mare ja ho era. Tots. I el teu germà, molt. Molt. I amb la natura? Igual, el mateix. Jo sé que el Joan Santamans va molt al bosc, a la muntanya, sigui pels rovellons o només per passejar. ell va molt a la muntanya. Jo, és que jo no camino gaire. No, no... No estàs tan llegera. M'agrada més l'encotxa. Ah, sí, que condueixi ell, no? Sí. Escolta, que hem de posar música i tu has dit que t'agradava la música clàssica, em sembla que li has dit a l'Eli, no? La clàssica i la dels 80, sobretot. quina cançó posarà, a l'Eli? Ah, un del Joan Manel Serrat diu. Escoltem. Els seus cabells, el temps ha tornat blancs, les seves mans, nervioses i arrogades. Els seus cabells, el temps ha tornat blancs, i un xic més trist a la seva mirada. S'estimen com jo voldria ser estimat. Si els costums que segueixo permeten, s'estimen com jo voldria ser estimat. Quan l'esperança comenci a estar seca, i s'agafen les mans els vells amants, i recorden com ahir les flors que van collir. I s'agafen les mans els vells amants, es miren i ho saben tot, que no els cal dir res, cap mot on els vells viuen. Es va aturar el temps amb el retrat que a la paret penja. on els vells viuen, es va aturar el temps després, que es van a casa aquell diumenge. La ràdio antiga i el rellotge gran, i el cobretaula carregat de randes. la ràdio antiga i el rellotge gran, la ràdio antiga i el rellotge gran, la ràdio antiga i el rellotge gran, la ràdio antiga i el rellotge gran, i el rellotge gran, i s'agafen les mans els vells amants, i es braçolen cada nit com dos infants petits, i s'agafen les mans els vells amants, i es pregunten estàs bé? Avui no et fa mal res, i per Sant Jordi ell li compra una rosa embolicada amb paper de plata, i per Sant Jordi ell li compra una rosa mai no ha oblidat aquesta data, i pels carrers s'han perdut els amants no tenen por, no tenen pressa, i pels carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendresa. els vells amants vells amants és el títol de la cançó, i t'ho he hagut de preguntar per què no l'havia escoltat aquesta cançó. Tu ets molt fan del Joan Marell Serrat, t'agrada molt? Bé, m'agrada molt com canta, però penso que és una mica botifler. Ah, això ja no t'agrada tant. Gens. botifler se'ls hi deia als de les fàbriques? Als catalans que... No, no, t'etivoques. Ah, a la fàbrica li deien una altra cosa, els piquen, no. No, espera't, a veure si ens en recordem. Sí, els guineu, no, els hi deien, bueno. Un altre nom, però el botifler, la teva denominació... El botifler és el català que es passa cap al Felip, cinquè, el rei de França. I llavors, amb el Serrat tu li trobes això? Jo li trobo que sí, que tanta comèdia que amb el Lalalà i que se'm va haver d'anar i després és més espanyolista que el Franco. No tant, poder no. Bueno, no ho sé. Jo, però, bueno, per això no treu que les seves cançons m'agradin molt. Sí, a mi m'agrada molt Me'n vaig a peu i té més fam a Paraules d'amor, però a mi Me'n vaig a peu m'agrada molt i d'altres. Bueno, sí, i té moltes cançons molt maques, inclús està en castellà, però bueno. Ara, però mira, ara ens quedarem, quan posin una cançó que podrem parlar, a veure com li diuen els de les fàbriques tèxtils que no feien gaire bondat. Ja ens sortirà. Anaves al cine tu aquells anys joves? T'agradava? Sí, sí, anava al cine. Sí, anava al cine. Esplendora en la hierba. Sí, també aquesta, sí. les pel·lícules d'amor, perquè sempre te'n fotien una de l'oeste i després una altra. Wetside Story. Sí, totes aquestes, llavors aquestes que ploràvem una mica i sortíem. Allà a la Federació? Jo més aviat anava al foment. Ah, i a ballar també, al foment? També. A la pista? Sí. I a la sala, no? I a la sala, a la sala i a la pista. En orquestes? Jany o Martí? Sí, sí, sí. Jany o Martí? Sí, sí. És que a la Federació, jo recordo ben, he anat a la Federació, quan era petita, amb la meva mare, que a la mare li agradava molt el cine. Jo tenia quatre anys i em portava a la Federació al cine i jo al cap de la mitja part li deia mare, m'avorreixo. Ai. I llavors em portava corrents cap a casa que vivia allà al carrer de Can Samarant. Sí. Però jo me'n recordo d'haver anat a la Federació al cine, però així, quan era molt petita. I després al foment i a ballar al foment i a fer el vermut. Amb on? A Calbola. Ah, que hi havia els famosos... Llavors li deien barbaretxos. Ara són escopilles, no? Sí, però a mi també potser m'agrada més dir barbaretxo, perquè això d'escopilles... Que no fos que treguessin una altra cosa. Sí. Almejas, que doncs ara no són... Abans teníem molta fam a les almejas, que no sé com es diu, cloises en català. Cloises, sí. Però els barbaretxos ara... És que ara això és molt car. No n'hi ha, ho venen de no sé on. I són petits. I són petits i no valen res. ja n'hi ha de bots, eh? Però has de fer una hipoteca. Saps on els fan bon? També davant de Calbola un bar que es diu Pastor. Ja hi ha anat alguna vegada i no sé si els van dir la fórmula que feien el... com es diu? La salsa aquella. La salsa aquella, sí, que també està molt bé. A veure, i treballar? Només parlem de passejar, d'animals, d'anar a la muntanya, de ballar i de cantar, però... i treballar, què? Bé, vaig treballar a la Turbo, però... No t'agradava, jo veig, amb aquesta cara que passa. No, saps el que passa? Que jo volia estudiar i vaig fer el batxillerat. i llavors les meves amigues treballaven a la Turbo i jo vaig pensar, doncs jo també aniré a la Turbo i a la prendre pel sac a l'estudiar. I el meu pare em deia, ja t'arrepentiràs i parlo, quan parlo del meu pare, parlo amb tortosí, perquè ell ho deia amb tortosí. Com és amb tortosí? Ja t'arrepentiràs ja que no havia estudiat. I és veritat, me n'hi he arrepentit perquè jo volia ser infermera. I encara ara sé que m'hi he equivocat. Vaig anar a treballar a la Turbo i he dit que el meu pare era molt bona persona, que em donava tot el que guanyava. M'ho podia patejar. És més, jo com que no tenia mare, no vaig fer ni l'aixubar, que es diu l'ajuar. Ah. No. Com es diu en català? Aixubar. Com? Aixubar. Ah, aixubar. Jo no ho vaig fer. perquè les nenes que tenien mare, la seva mare, els hi comprava. Mira, t'he comprat llençols, t'he comprat tovalloles. I posava el nom, no? I feien brodar. I jo no em venia mai de gust comprar-me llençols, però no sé quan. tu tenies ganes de sortir a Itàlia i anar a buscar el Joan a l'estació. I els llençols, que els brodi un altre. Sí. Total, que quan vam decidir casar, ens vam tenir que comprar. Ell tenia més aixubar que jo, perquè la seva mare li havia fet alguna cosa, però jo vam comprar res. Però ara estic molt contenta, eh? Perquè, i jo encara sé gent que té l'armari ple de llençols, ple de tovalloles. Abans sí. Que no s'han fet servir mai. Que no s'han fet servir mai. Aquelles tovalloles que rasquen, que no valen res. Els llençols, com encara els matalassos són molt grans, els llençols no hi van. No hi van serveix. Doncs, total, que jo també amb això estic contenta de no haver-ho fet. Jo encara tinc joc de cafè, no s'encessi plats de postre que sembla que no s'han fet servir mai a casa i poder no era ni de la meva mare de l'àvia. No ho sé. Però jo el conservo, també sóc dels abans. Bueno. Escolta, i només a la Turbo i ja està? Ja et vas casar i s'ha acabat el treballar? Sí. Quan vaig casar vaig quedar-me a casa. Ah, va. Va, molt bé. Vas tenir la Mònica primer o el fill? Primer la Mònica. Cap d'un any o alguna cosa així va néixer la Mònica. I després, com que el meu germà i jo ens portàvem set anys, jo volia tenir-ne un altre, però juntets. I el meu fill i la Mònica es porten 21 més. Ah, molt poc. Ah, sí, sí. I aquest nen que ha vingut ara amb tu que es diu... Guifré. Es diu Guifré. El Guifré és fill del teu fill? Del meu fill. Que es diu Joan Poder o no? Sí, el meu fill es diu Joan. Com el pare i el tiet. Sí, perquè a casa meva els Joans dominaven perquè el meu germà es deia Joan, el meu nebot també. Llavors, jo vaig portar el meu Joan i quan va néixer el meu fill també li vam pujar Joan. Però és un nom que m'agrada. T'agrada. Ah, Joan. I Guifré o... Guifré. Guifré. Guifré també t'agrada? Bé, aquest nom el va triar el meu fill perquè ell és més catalanista que jo. Que ja s'hi dir. Que ja s'hi dir. I ell volia un nom català. Ai, si sentís ara que li diem Bifredo. No li haveria... No, no, no li diem Bifredo. Li diem Guifré. Si algú et digués... Algun botifler. Algú, d'abocat... Algú, sí, sí. Ah, això és Guifré, doi? No, no. És Guifré el pilós. Que és el que va fer les quatre barres quan va morir que es va posar la mal cor i amb una... Bueno, com... Amb una camisa que portava... No, amb una... amb un escut. Amb un escut durat va posar... va fer les quatre barres. Aquestes quatre barres venen de... Venen d'això. Del Guifré. De Guifré el pilós. Li deien el pilós perquè es veu que era molt pelut. Pobre. No anava que allà anaves tu a fer-te les cames. No, no hi anava. Escolta. No hi era la Montse encara. Escolta, i d'on era aquest Guifré? De Barcelona? O no se sap això? No. Jo ara mateix no ho sé, però... em sembla que era de França. Ah, doncs ja ho buscarem. després ara posarem música i parlarem de les teves amigues de llavors, a part de la Montserrat que has dit. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Fins demà! Fins demà! Fins demà! I després d'aquesta pausa musical, que crec que era el Ray Conif... Jo crec... Bueno, jo crec que sí. Però no ens aventurem, no fos cas que fos el Pérez Prado. Escolta'm, ens ha sortit ja la paraula, eh?, d'allò de... De l'esquirol. L'esquirol. Però tu m'has dit que quan estéssim a Mantena m'explicaries de què ve, perquè t'he preguntat... Però esquirol no és com una mena de... Esquirol no és... El que en castellà es diu una fura o una cosa així. Més o menys, sí. I què té a veure amb el tèxtil? Perquè hi ha un poble que es diu l'esquirol, que està per allà a Roda de Ter. I a Roda de Ter hi havia una fàbrica. I vam decidir fer una vaga. I llavors, al no anar a treballar, l'ambo de la fàbrica va anar a l'esquirol a dir que anessin a treballar. I la gent de l'esquirol hi va anar. Llavors és una traïció que va fer amb els... Treballadors. Amb els treballadors, clar, va ser una putadeta. I a partir de llavors es diu esquirol a tots els que foten les vagues a... Els que revinten les vagues són esquirols. Els que van a fer de suplents de la gent que fan vaga per una causa determinada. Ah, molt bé, em veus com... I eren els de l'esquirol. Hi ha aquesta pobra gent de l'esquirol que vés a saber... Però bueno... Jo t'he vist fotografies a tu, eh? amb l'expresident Pujol i l'expresident Mas. I l'expresident Mas, Artur Mas, sí. Tenies bastants contactes? O eres molt... Jo sempre havia sigut molt convergent, molt. A mi em semblava, i em sembla encara, que s'ha sigut el millor president, el Jordi Pujol. Ja sé que tindré crítiques. Ja sé que, segons molta gent, el Jordi Pujol devia ser el que va matar Déu, el que ha fet les estafes més grans, perquè sempre surt algú, encara cada vegada sigui un catalanet, a recordar-li el 3%. Però si no és res comparat amb tot el que hem fet. A més a més, s'ha demostrat tot el que ha fet el Pujol? No. Jo el defenso... I després que se n'han vist tantes coses. Sí, se n'han vist tantes, però bueno... El president del Banc d'Espanya, el de la Guàrdia Civil, d'això de fa anys... I el merder que hi ha ara, no cal que en parlem. Vull dir, i ha sigut un gran president, jo crec que ell hauria donat la vida per Catalunya. A més, ell va anar a la presó tenint fills, perquè va venir el Franco al Palau de la Música i ell va desplegar... Bé, ell i molts van desplegar una bandera catalana i uns quants. I entre ells se la van carregar el Jordi Pujol. I tu sempre has sigut molt pujolista i molt convergent, aquí a Molins de Rei també. També. Però no has entrat mai en política? No vas voler entrar o no vas tenir ocasió? Jo... I ell va entrar la meva filla. Sí, ja ho sé, la Mònica, sí. Sí. No, jo... Jo sempre pensava que jo no estava preparada per entrar en política. Que s'havia de ser alguna cosa més. Ara potser ja no ho penso, perquè veient, viendo lo que se ve, penso que tots són uns analfabets i molt burros, tots els polítics. Tots, tots. Quasi. I són molt mediocres els polítics. Molt. Sí, i veus que per dir que moltes vegades el que no creuen, hi ha uns que sembla que haurien de ser com no tal presumptuosos com són, o no tirar tant per... A veure, no sé tant, no sé la paraula quan és, de... Que semblen nou rics. Ah, home, clar. Semblen nou rics quan presumeixen del contrari o prediquen el contrari. Prediquen el contrari. Perquè les coses són molt cruels. que esbratllin. O sigui, que els que som independentistes no puguem anar junts. No ho entenc. Això et cou. En cou. Sí, perquè, tal com diu el Mas, hem d'anar junts i després ja ens brallarem. Però si ara ja ens brallem, ja ho deia l'Esnar, no us preocupeu, ja es brallaran entre ells i, cony, es veu que tenia raó. Un home que hauria d'estar a l'Esnar, als tribunals de l'AIA, per assassí. No, no. I ell ara va sortir... Quan ho va dir tot això, que ja es brallaran ells? Fa temps. Ja fa temps. Però ara fa poc també ha sortit i ha dit algunes altres coses, no? Sí, que el que pueda hacer, que haga. Que haga, què? Sí. Treure bulos i mentides. Sí, ara només faltava tot això de les xarxes socials, que tot són mentides, ja no saps què llegir. Jo n'estic una mica enganxat, eh, a llegir aquest rotllo. Home, tots, esclar, i jo també ho miro per la tele i tot. Avui he vist una cosa molt trista, digues, digues. No, digues. No, això, tu què, anaves a dir? No, jo que, jo no soc socialista. No, convergent. Jo soc, vull dir, clar, jo, un govern que vingui del país del costat, no és el meu país, no és el meu president. Però, clar, si haig de defensar el que hi ha, defenso... Anant amb una altra cosa, he vist una cosa que fa por. Aquests dies va morir un noi que va robar un mòbil amb una senyora a Barcelona, a la plaça Catalunya, o no sé on era, i llavors, ho deus haver llegit al diari i a la televisió. Llavors, ell va córrer, el van perseguir, la policia, i ell va córrer i va entrar a les boques del tren, del metro, no sé si era a Catalunya, però va entrar a les vies i el va matar un tren. Llavors, parlant de les xarxes, si tu veus la notícia al Facebook i veus tots els comentaris, n'he vist 20, no n'he gosat a llegir més, perquè fa por. La gent, com s'encarnissen, dient que s'hi massa poc, que un home no, un altre menys, que... Barbaritats, quan un noi que... Un noi que valva, va robar un mòbil, però estic convençut, no convençut no, però crec que inclús la víctima d'aquest robatori no diria les frases que han dit aquesta gent. Això no ho he vist, però... Doncs és horrible, eh? És horrible, sí. És horrible, perquè la gent ha arribat, un noi que va robar un mòbil, que si el ribeu a agafar la policia, hagués anat a la policia, i amb cinc minuts ja seria al carrer. Sí. Va haver de pagar amb la vida, i la gent encara s'encarnissen, no sé... No estic massa... S'ha creat una dolenteria, eh? El que passa, que últimament hi ha tants robos, tants apunyalaments, que la gent... estem una mica fars. Però, esclar, un apunyalament i un assassinat no és l'uart o un mòbil. Però jo vull sentir que a Lleida, i s'ha embrallat un grup de marroquins amb un grup d'aquests de Santo Domingo, a Lleida. Sí. S'han enfrontat, hi ha policies ferits, i cada dia estem així. I la gent se'n queden tips. I llavors diuen totes aquestes coses que realment potser no ho pensen. No ho pensen, però si ho llegeixo jo fa por, perquè potser aquest noi, aquest noi poder, aquest noi tenia un historial o no, o potser... Jo, de vegades, aquestes coses les poso així, a lo bèstia, sempre que sigui, amb toreros. Sempre que sigui? Toreros. Es diu, n'han enganxat un torero. Jo puc dir massa poc. Ai, no, el meu germà tampoc li agrada. També diu coses així, eh? Sí. No, no, i quan diu encara ja no hi ha els toros a Colòmbia i tot això, me n'aligro molt. Jo també, me n'aligro molt. Dels animals. A veure, una altra cançó, quina seria? Una de meva, la que a tu t'agradi, Eli. Tot és trista a Venècia, el record d'ahir, on canals i parelles parlaven d'amor. Sento la soledat a l'entra a la tardor i el teu llunyat record em ve a retrobar. Quina callada aquí a tu, tristesa sense fi, tan distinta a Venècia si em faltes tu. una góndola va acollint un amor. algun dia et vaig donar, diguem-te'n on va anar. Quina tristesa tens, ja no em sembles igual. ets una altra Venècia, més freda i més gris. el recordat canal, de romàntica llum i la nit i l'encant que ens feia somiar. adeu. adeu pont dels suspirs, adeu somnis perduts, Estanis perduts, esglésies i museus, no obriu portes, se'n va. Ni la lluna al passar té ja el mateix color, tot és trist a Venècia si li faltes tu. I no puc ni pensar que a Venècia morir l'amor que vaig viure al teu costat. Només em queda un adeu i no et puc oblidar. Venècia sense tu, que trista avui se'n fa. Parlant de Venècia, la cançó que acabem d'escoltar, tu quan vas anar a Itàlia i vas anar a Venècia? Sí, sí, vam anar a Venècia. I a Roma, no? No, vam anar, anàvem de Ligis. Era l'any 69-70. Ah, ja hi havia el Pau Sisè. El Pau Sisè. Això no ho vam anar a veure. El Juan XXIII ja no hi era. I el Pau Sisè. Però a Venècia sí, a Venècia sí. Sí, perquè vam anar amb un viatge organitzat del Club de Vacaciones a Rimini. Com? A Rimini. A Rimini és com si diguessis llunyat. Sí, sí, sí. Escolta, mi dius que hi vas anar amb la Montserrat Port. Sí. La Montserrat Port, la que et feia això de les cames, vivia al Carrer Major. Sí. I era molt guapa. i jo, per mi, jo l'admirava perquè era, d'hauria tenir l'edat del meu germà i jo era més jove i era una referència. Jo, ara que dius que no l'he vista, però sí me'n recordo al Carrer Major, sí, sí. I no la veus ara, últimament? No, fa molts anys que no l'he vista. I no t'agradaria veure-la? M'encantaria. Ara, sap, Vicenç, ens escolten, eh? Ah, bueno. Abans, amb els llistins, podíem trobar el telèfon. Jo sé que era Serrat, de com nom, em sembla, el segon. Port Serrat, sí. Oi que sí? Mira, m'ha vingut així ara de... no estava segur, eh? No estava segur. I jo, el seu germà, em sembla que està mort, eh? No, no, que jo sàpiga, no? Que arreglava televisió. El que arreglava televisions. Em va arreglar, a mi, fa poc, potser un any o dos. Ah, sí? Un any o dos, sí. Doncs, bueno. Sí, i per cert, em va dir que a la seva esposa li agradava molt la cançó de Molins de Rei. Home, és que aquesta cançó és l'himne de Molins de Rei. Sí, sí, sí. A mi me'n van fer passar una mica les ganes, fa un temps. Però no, no, però estic content, sí. Després es va aprovar i tal. Li agradava molt. A tu també t'agrada la cançó de Molins de Rei? I tinc una amiga. Sí. Que plora. Sí. I l'altre dia que la cantava el dissabte, que faig allà a casa que tu has vingut alguna vegada, i hi ha una senyora que plora quan poso la cançó. I altres se'ls estranya. Dic, no, jo ja he vist més d'una i una que s'emocionen amb la cançó. Doncs mira, ja t'ho dic jo. Doncs a la senyora li agradava. I jo li vaig regalar un CD amb la cançó. I ells tan amables, un dia em truquen a casa i em van portar una capsa de xocolates, d'aquestes d'allà, que les venen al costat del sabó, i en sembla que són els vernis. Ah, sí, sí, sí, que fan unes xocolates molt bones. Molt bones, el detall, sí. És a dir, que jo no sé, ara com està, però jo encara fa dos anys o així, i encara els vaig veure. Aquest és el germà de la Montserrat. Té raó, no? Sí, sí, sí, me n'alegro molt. Abans, amb els llistins, buscaves el nom i el cognom i podies trucar. Ara, amb els mòbils, és segons com... Home, de vegades ho busques pel Facebook i segons com ho pots trobar. A veure, si alguns es sent, que sapiguem que a la Pepita Forés li agradaria veure, que fa temps que no veu, a la seva amiga de sempre, la Montserrat, que viu a Sant Vicenç. Sí. A veure, si això no és el qui en sabe d'onde, que feia aquell home que trobava els desapreguts. Sí, no cal. És molt més fàcil. A veure si en sortim. Bé, hem parlat de la política de Tortosa. Has anat amb aquelles barques que van devenir falleta? No, jo he anat al Delta, amb aquella barca del Delta. Que ve a ser un semblant. Sí, ja allà al Delta és molt maco. A més a més, a mi m'emociona, perquè el meu pare sempre m'explicava, em sap greu dir això, potser no li interessa ningú. No, digues, digues, explicava què? El meu pare eren set germans i el seu pare no volia que anessin a l'Emili i s'hi pagaven, no hi anaven. I llavors, a l'època de l'arròs, tots anaven a... A collir arros. A collir arros al Delta, que el Delta era de l'arròs, no era de turista com ara. Ja, sí. Sí, bueno, i ell m'explicava que com que era dels petits, que els seus germans grans el posaven al mig i ell quasi que no feia res, i els seus germans, i ell feia, esclar, cobrava com si fos un. Llavors no anava cap a l'Emili, perquè s'ho pagaven. No anar a l'Emili. Amb quina manera, jo no em vaig sortir, eh? Tant que sembla que... Però el meu pare... Que la Sàpiga Llarga. ...que la Sàpiga Llarga. ...que la Sàpiga Llarga, eh? Sí, sí. Jo que sembla que la Sàpiga Llarga i tinc amics que es van escapar d'una manera o d'una altra. Com van poder endollar-se a la Capitania General de Mallorca? Un amic... Sí, el seu pare, no sé qui coneixia, i el que no és fer l'Emili, no sap el que costa. Jo, com a molt, em vaig enrotllar en una perruqueria allà a Mallor i ja em vaig escapar una mica, però tant com el que tu dius, de no anar a l'Emili, no. Doncs el meu fill va anar a l'Illa. El teu fill? Encara la feia? Sí que és gran, el teu fill, ja. Té 51 anys. Ja tens un fill de 51 anys? I una filla de 53. Ah, no, esclar, a mi em sembla... Ui, ara s'emprenyera. A mi em sembla que tothom... I d'amigues en tenies alguna altra més, així, de tant amiga com la Montserrat? Oh, sí, i la meva amiga de tota la vida va ser la Concha Leiva. La? La Concha Leiva. Ah, sí, encara sou amigues? No. Ella va morir. Ah, fa... Ah, sí, sí, esclar, que era modista, no? No, tenia un taller. Tenia un taller, això vull dir. Sí, tenia un taller. i era molt trassuda en fer coses, tenia un taller i eren molt amigues. Ella era molt treballadora. Jo no ho era tant, eh? Ella ho era molt, molt. I tenia molta traça, en cosí i en tot. Però eren molt amigues. I jo sempre... Anem a Cala Concha, i la Concha venia a casa, però això tota la vida, quan els nens eren petits i tot, sempre ens havíem anat fent. i ara igual, ella es va separar i... I bueno. Sí, un nebot, un nebot d'ella, quan va passar... Sí, ara, dir-me això, per un moment, amb el nom no hi ha caigut, va viure tot els últims temps de la malaltia i sé que sempre em parlava, avui n'estava molt, de la tieta. Que ella em deia, em diu tieta, si jo ja em vaig separar i encara em segueix dient tieta. Sí. Era simpàtica, eh? era bona persona i generosa. I tu l'has enyorat molt. Jo l'enyoro encara. Que perdem... Aquesta edat nostra és emprenyadora que vas perdent moltes amistats. A més a més, la seva malaltia va ser molt cruel, perquè es va morir de l'ela. I perdia dia per dia, perquè hi ha gent que agafa aquesta malaltia que ara no sé per què n'hi ha més que mai, i ella perdia dia per dia i hi ha gent que el metge quan li va descobrir que al final ell anava a l'Hospital General i allà no l'hi trobaven i el metge li va dir portaré el Vall d'Ebron i allà... Allà l'hi van. L'hi van descobrir. I van dir, com a màxim cinc anys i amb un any encara no va morir. Sí, sí, d'això me'n recordo. Clar, el que no sabia que us coneixéssiu. Escolta, escoltarem la cançó avui ha tornat, tot i que només serà un trosset, però per acabar amb una mica ja que ens hem posat tristos, moltes gràcies Pepita per haver estat aquí. M'ho he passat. Gràcies a tu. Molt bé. Jo no sé si m'he passat, eh? Perquè de vegades se m'escalfa la boca i dic el que... Estem a casa. Bueno, entre tu i jo sí, però gràcies. Avui he tornat al lloc on vaig néixer. M'han reconegut els amics de sempre. He pogut parlar de quan anàvem els padres. Les hores de joc, la pena i l'alambra. i és que jo he tornat a caminar per dins la plaça. He vist els carrers, l'alcampanar, a font de l'església. Des on he escoltat el toc de l'Enrica. Fa quasi trenta anys que la batejaram. El cor fet un nus, l'esperit a l'aire. i és que jo he tornat al camí de casa. Vila de Molins de Reis. Notícies en xarxa. Bona tarda. Són les 5, us parla Mercè Rouras.