De tu a tu del 9/12/2025 — De Gràcia a Molins: vida, voluntariat i judicatura

Obertura del programa *De tu a tu* a Ràdio Molins de Rei, recordant horaris i format. Pier presenta l’Anna Maria Rivas Merino, tot comentant com l’ha conegut i la seva manera de ser. Comencen amb detalls quotidians com si l’han d’anomenar Anna o Anna Maria i l’ambient es fa proper i distès.

L’Anna explica que és barcelonina i gracienca. Detalla els primers anys de vida: naixement a Barcelona, residència al carrer Rosselló (casa dels avis), després al carrer Bonavista, molt a prop dels Jardinets de Gràcia, on jugava de petita. Més endavant es traslladen cap a Horta (plaça Ibiza, zona Valldaura). Conversen sobre la geografia urbana de Gràcia i antics noms de carrers com Salmerón (Gran de Gràcia).

Recorda la parròquia de Jesús Maria de Gràcia (també anomenada Mare de Déu de Gràcia) on es van casar els seus pares i on ella va fer la primera comunió. Explica que aquell dia hi va venir el bisbe de Colofón i en té una foto que li fa molta il·lusió. Conversen sobre qui era aquest bisbe i si Colofón és un cognom o un títol, tot reconeixent el desconeixement de l’època. Esmenta també mossèn Enric de Montserrat, molt estimat a la zona tot i que ella no el va conèixer.

Continuen parlant de la nomenclatura dels carrers, com Salmerón i Gran de Gràcia, i de com ella visualitza els espais mentre ho explica. Pier comparteix records de la zona i d’esdeveniments familiars, com el casament de la seva filla en un hotel dels Jardinets. L’Anna comenta els seus casaments: primer a Sant Cugat, abans de quedar vídua, i el segon també a l’entorn de Sant Cugat amb el Miquel Vallcorba. Encara no havien entrat a la seva relació amb Molins de Rei, però es comença a insinuar.

A partir d’una foto de la besàvia publicada al Facebook del programa, l’Anna explica els orígens familiars: avis pagesos de Sant Joan Despí, una branca de Lleó que no va conèixer i la besàvia que li feia de referent. Relata la tragèdia de la Guerra/postguerra: els avis, que tenien una parada al mercat de la Concepció, són assassinats i cremats a Montcada. La besàvia se n’assabenta per una clienta i identifica els cossos per un anell; un capellà els ofereix enterrar-los en “terra santa” a peu de carretera fins poder-los traslladar a un nínxol. A partir d’aquí, la besàvia i una tieta soltera crien el seu pare, que estudia als maristes de Sarrià i és fill únic. L’Anna també és filla única per circumstàncies diferents.

El conductor repassa breument el currículum de l’Anna: Magisteri, Psicologia i Dret, que ella atribueix a una bona inversió dels seus pares. Tot seguit introdueixen el primer tall musical destacat, “Cuore” de Rita Pavone, com a peça vinculada a records de joventut.

S’emet la cançó “Cuore” de Rita Pavone, que acompanya el relat biogràfic i situa l’oient en una atmosfera nostàlgica de la joventut de l’Anna, sense comentaris extensos durant el tall musical.

En tornar de la música, l’Anna descriu la besàvia com una dona de molt caràcter, quasi “sergent”. Explica com assumeix la criança del seu pare després de la mort dels avis, amb l’ajuda d’una tieta soltera. Parlen de la importància d’aquestes tietes en moltes famílies. Ella es declara molt familiar i ho relaciona amb la seva trajectòria vital. També comenta la casa de Sant Celoni, la gramola i les trobades familiars on tothom cantava menys ella, ja que la mare li va dir clarament que no tenia do musical. El to és emotiu però també ple d’humor i autoironia.

L’Anna parla extensament del seu compromís amb el voluntariat: Càritas, parròquia, pastoral de la salut i altres causes. Ho combina amb la vida de vídua, dos fills, la mare, feina i mil responsabilitats. Destaca que el voluntariat sempre li ha retornat el doble del que ella ha donat. Menciona la seva col·laboració econòmica i moral amb la Fundació Arrels, centrada en les persones sense sostre. Reivindica la importància del voluntariat tot i que “no vesteix” ni dona protagonisme públic.

Pier li pregunta quan arriba a Molins de Rei: fa uns 22–23 anys, principalment per la relació amb el Miquel Vallcorba i Soler. Recorda que coneixia el poble només per la Fira, experiències que trobava estressants amb els fills petits i molta gent. Explica com coneix el Miquel en un berenar a la Rambla Catalunya amb amics; ell li sembla guapo i culte, comencen a parlar i acaben sopant un arròs amb el grup. En acomiadar-la a la porta de casa, el Miquel li deixa la frase: “Quan no tinguis res més que fer, truca’m”, que ella interpreta com a poc afortunada però que esdevé anecdòtica amb el temps. També comenten el caràcter reservat del Miquel en públic però xerraire en privat.

Conversen sobre la família del Miquel i els seus pares, molt estimats al poble. Pier recorda com els veia passejant i parlant llargament amb la seva mare. Parlen de la colla d’amics de joventut del Miquel i de com aquesta colla, juntament amb la família, ha ajudat l’Anna a integrar-se a Molins. Esmenten la seva casa prop de Cala Raimunda i veïnes com la Montse. Entremig, s’emet la cançó “Una estrella en mi jardín” de Mari Trini, que funciona com a segon moment musical de memòria sentimental.

Recuperen el tema del bisbe de Colofón i l’Anna, després d’haver-ho investigat, aclareix que es tractava d’un bisbe auxiliar sense diòcesi pròpia, amb títol vinculat a la ciutat asiàtica de Colofón (Àsia Menor). Pier suggereix que encara podria trobar-se el seu nom als registres parroquials. Després passen a parlar de la ràdio: com l’Anna s’enamora del mitjà gràcies a la família García i com entra al programa “Obrincamins” de la mà de Judit Herrera. Explica que el programa, de valors humans i cristians, té molts anys de trajectòria i que actualment el condueix a mitges amb l’Àngel Malé i Rebentós, alternant-se cada quinze dies i fent una tasca constant de recerca de temes i convidats.

L’Anna detalla el funcionament d’“Obrincamins” (estructura quinzenal, continguts de valors humans i cristians, reconeixement com a programa de llarg recorregut). Aclareix la confusió amb una altra col·laboradora de la ràdio que viu a la Rierada, que participa en un programa diferent vinculat a PICAM (Prevenció de Càncer). Defineix la ràdio com un “verí”: enganxa molt, però exigeix molta dedicació. Pier hi coincideix i comparteixen la sensació que el mitjà crea una comunitat molt especial.

Tanquen el relat sobre com es van conèixer l’Anna i el Miquel (berenar, arròs, trucada) i entren en la faceta política de l’Anna. Explica que havia tingut un càrrec a Nou Barris dins d’una formació política, que més endavant va deixar. Parlen del context dels anys 70–80 a Nou Barris: la manca d’infraestructures, escoles bressol en zones molt precàries com el Verdum, carrers sense asfaltar i habitatges sense aigua. L’Anna reivindica la història de la mobilització veïnal, exemplificada per la pel·lícula sobre el bus 47, que mostra com les persones organitzades poden aconseguir millores reals. Pier comparteix records dels seus anys al Camp de l’Arpa i la seva relació amb la ciutat, i confessa que cada cop que torna a Barcelona se sent més jove i enyoradís.

El diàleg es desplaça cap a la música i l’espiritualitat. Pier comenta que li van demanar cantar una Nadala i va dir que no en sabia cap, tot i tenir gravat “El cant dels ocells”. Debaten si és pròpiament una Nadala o una peça amb múltiples usos. L’Anna cita l’exemple de “El noi de la mare” com a cançó entre Nadala i bressol. Finalment, decideixen posar “El cant dels ocells” en versió coral, amb una introducció en català sobre el naixement i els ocells que el festejen. El fragment reforça el to espiritual i emotiu del programa, lligat tant al Nadal com a la tradició catalana.

Després del tall musical, reprenen parlant de la mobilitat: comparen els Ferrocarrils de la Generalitat amb la Renfe, destacant la comoditat dels primers (estacions soterrades, més confort) davant les carències de la segona (manca de lavabos, exposició al clima, retards). A partir d’aquí, Pier introdueix el tema central pendent: com l’Anna esdevé jutgessa de Pau a Molins de Rei. Ella explica que el nomenament és relativament recent (uns 4–5 anys, després del Covid), que primer li fan la proposta, s’ho pensa, i acaba acceptant. El seu nomenament passa pel ple municipal, que l’ha d’aprovar; des de llavors exerceix el càrrec i espera poder renovar-lo cada quatre anys.

L’Anna descriu amb passió la seva tasca com a jutgessa de Pau, sobretot pel que fa a les bodes civils, que considera la part més bonica del càrrec. Explica el procediment legal (preguntes tancades per separat als nuvis) i com hi va afegir una entrevista conjunta per donar un caire més humà i personalitzat. Adapta les cerimònies a les creences i històries de cada parella (parelles del Paraguai devotes de la Mare de Déu de Caacupé, lectures especials, gravacions per a familiars que no poden assistir). Recorda casos emotius: el casament de la tieta d’un escolanet de Montserrat, amb cants en directe, i el d’un familiar que porta un organillo des de Brussel·les per tocar durant l’acte. Finalment, lamenta que des del 3 d’abril els jutjats de Pau ja no puguin celebrar bodes; els vuit expedients que tenia pendents els assumeix l’Ajuntament, amb cerimònies a càrrec de regidors o de l’alcalde.

A partir de l’anècdota de l’organillo, Pier explica que fa poc va cantar a la plaça Catalunya amb un piano de l’associació Maria Canals i que li agradaria fer més música en directe, però li costa trobar acompanyants. L’Anna li suggereix espais com el piano de l’Hospital Vall d’Hebron, on qualsevol pot tocar i cantar. Després retornen a la vida personal: expliquen que tots dos tenen fills de relacions anteriors, quatre en total (Mireia i David per part d’ella; Javier i Miquel per part d’ell), tots homes excepte la Mireia, i tots ja a la quarantena. Es comenta també la seva vinculació actual a la parròquia de Sant Miquel, on se sent integrada.

L’Anna detalla com la colla d’amics del Miquel ha estat clau per integrar-se a Molins. Cita noms com el Josep Monfort, Josep Bofill, Joan Puig i altres, que formen la “colla dels castanyaires”, anomenada així perquè fa dècades que organitzen castanyades i sopars amb panellets; aquest any els ha tocat a casa seva, a la zona de Cala Raimunda. Parlen també de veïnes com la Montse, filla de la Raimunda. Pier evoca les fotografies de la comunió de l’Anna penjant al Facebook, on ell la veu com un “àngel” o “querubí”, amb un vestit confeccionat per una tieta modista (Modes Capistrós) i una corona de flors. Tanquen aquesta secció amb un to molt afectuós i d’autoestima, abans d’entrar a la cançó final.

El programa es tanca amb la cançó “Un sorbito de champán” de Los Brincos. Pier agraeix a l’Anna Maria la seva presència, li demana que intenti convèncer la Marissa perquè també vingui al programa un dia i acomiada els oients amb el seu desig habitual de “sigueu feliços”. L’ambient final és càlid, nostàlgic i alegre, amb un record musical compartit.